Sabem també que el nombre de delictes a la ciutat està estancat des de fa una dècada al voltant dels 150.000 fets delictius coneguts per any. Un estancament sistèmic de les dades sobre inseguretat que ens permet afirmar que no és veritat que els sistemes de prevenció situacional -les videocàmeres, l’increment de policies al carrer o l’ús intensíssim de la seguretat privada- serveixin per prevenir els delictes o millorar la seguretat.

Però, si les dades sobre fets delictius baixen des de fa tres anys, què ha portat l’alcalde a prendre aquesta decisió anunciada a bombo i plateret? Doncs la resposta cal buscar-la en els resultats del Baròmetre municipal del primer semestre del 2025, que indica que la inseguretat és una de les principals preocupacions de la ciutadania, amb 23,1 punts. (No és l’única: la primera és l’accés a l’habitatge, amb 29,9 punts).

Com hem dit en altres ocasions, les càmeres serveixen per deslocalitzar -o sigui, traslladar- part de l’activitat delictiva -com ara els petits delictes- a altres espais per mantenir un nivell acceptable de l’opinió ciutadana respecte de les polítiques públiques -i privades- de l’alcalde i els seus socis de govern: les CCTV formen part de l’arsenal del qual disposen els governs per mantenir un cert control sobre la inseguretat, però no per rebaixar-la. Els altres mitjans d’aquest arsenal acostumen a ser posar més policies al carrer i l’ús intensíssim de la seguretat privada en comerços, locals i actes a la via pública. Cosa que ja s’ha fet. Sobretot quan el govern municipal ha rebut pressions del sector empresarial relacionat amb el turisme i dels consolats estrangers de la ciutat.

És imprescindible buscar altres formes d’incidir en la millora de la inseguretat. En resposta a les propostes de l’Ajuntament -amb Albert Batlle com a responsable de la seguretat a la ciutat, amb les seves ràtzies contra els manters-, el Fòrum Veïnal sobre Convivència i Seguretat, organitzat el 2019 per la Favb, ja va proposar, entre d’altres, les idees següents:

1. Per prendre decisions sobre polítiques públiques, s’han de fer servir dades d’opinió, però també dades objectives. Per tant, cal redefinir els paràmetres amb els quals mesurem la inseguretat.

2. Per evitar criminalitzar les persones i els col·lectius vulnerables, és necessari evitar la modificació del marc jurídic penal i administratiu i l’enduriment de les ordenances municipals a cop de telediari.

3. Cal deturar l’enduriment dels processos penals i l’aplicació sistemàtica dels principis del populisme punitiu, que busquen el càstig i no la reparació.

4. El focus de la prevenció de la inseguretat i de la millora de la convivència s’ha de situar en les víctimes, no en els victimaris.

5. És necessari empoderar la ciutadania i desenvolupar un model de seguretat alternatiu, descriminalitzar la conflictivitat social, sostraure la gestió del conflicte als operadors del Sistema de Justícia Criminal -bàsicament, la Policia-.

6. S’ha d’assolir el reconeixement del moviment veïnal com a actor amb caràcter decisori vinculant per al desenvolupament d’un model de seguretat pública alternatiu al vigent, obrir la gestió de la seguretat a altres actors i optar per un model de governança comunitària que eviti que les polítiques públiques de seguretat recaiguin exclusivament en els cossos policials.

El Consistori, tanmateix, mai va manifestar interès per aquestes propostes, i va optar per incrementar l’activitat policial al carrer i mantenir del marc jurídic i administratiu. Mentrestant, el desgavell al voltant de la inseguretat creixia i el discurs securitari s’enduria amb valors xenòfobs i racistes. El creixement de la població flotant de la ciutat -sobretot, turistes i creueristes- ha estat exponencial en els darrers deu anys i s’ha arribat a la xifra de 20 milions de visitants per any.

Segurament, les CCTV no s’instal·laran als barris on alguns reclamen més presència policial i més mà dura -el govern municipal té clar que les càmeres durarien poc en aquells barris perifèrics on s’ha traslladat part de l’activitat delictiva a causa de la pressió policial-, sinó que seran instal·lades on la patronal del turisme i els consolats estrangers ho demanin, ja que el poders fàctics de la ciutat han convertit el turisme en el bé jurídic a protegir. Mentre això passa, cremen unes barraques en un dels més de seixanta assentaments existents a la Barcelona de l’èxit, els negocis, les fires i el turisme internacional.

*Vicens Valentín és professor del màster universitari Ciutat i Urbanisme de la UOC i membre de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona.

L'entrada L’alcalde, les videocàmeres i la inseguretat a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Cal dir que la premsa es fa ressò, des de fa setmanes, de les dades de percepció ciutadana publicades per l’Ajuntament. El darrer Baròmetre municipal mostra que les principals preocupacions se centren en la inseguretat i la neteja -malgrat que aquest indicador no havia tingut gairebé mai xifres tan altes en baròmetres anteriors-. De fet, l’evolució dels delictes a la ciutat i l’evolució de la percepció sobre la inseguretat tenen comportaments podríem dir que divergents: els delictes es mantenen en xifres prou estables, mentre que la percepció oscil·la de manera significativa entre dents de serra. I és que la percepció té una lògica diferent a la de les dades estadístiques [vegeu la gràfica].

Dècades de campanyes de por

Al final, l’estat de la inseguretat és aquell que la ciutadania percep i no el que les estadístiques assenyalen, per més policials que siguin. I aquí rau el major problema per a qualsevol govern: ser capaç de millorar la percepció ciutadana ajustant la relació entre les dades objectives -basades en les estadístiques policials- i les dades subjectives -basades en l’opinió de la ciutadania en un moment donat-. Millorar la percepció ciutadana, després de dècades de campanyes de por sobre la inseguretat als carrers sense cap mena de fre, per part dels grups econòmics interessats en viure de la indústria securitària, i dels partits polítics que pesquen en les aigües de la por de les persones, resulta una tasca molt complicada.

La resposta més usual davant de l’increment de la sensació d’inseguretat de la ciutadania per part dels poders públics ha estat l’increment de la presència policial al carrer. Fins i tot la mateixa Policia s’ha adonat d’aquesta contradicció i dels límits de la seva capacitat d’intervenció. Recentment, el cap de la Guàrdia Urbana suggeria que calia superar el discurs de les estadístiques i fer un pas endavant per incorporar altres actors a les tasques de resolució dels conflictes de la ciutat. I aquesta és una bona notícia, malgrat que no es percebin canvis en la matèria a curt termini.

La Guàrdia Urbana o els Mossos d’Esquadra han incrementat els seus recursos amb inversions milionàries, fent créixer les plantilles com a forma de millorar la seva capacitat d’actuació. En canvi, els treballadors socials que fan front al dia a dia dels conflictes als barris tenen recursos escassos o, fins i tot, treballen per a empreses externalitzades i/o en condicions precàries. Altres actors veïnals, com les associacions veïnals, els grups contra els desnonaments, el grups d’acollida de nouvinguts, els centres socials, culturals o polítics -que coneixen els barris pam a pam- o, fins i tot, els serveis sanitaris i socials, resten exclosos de les polítiques públiques de prevenció perquè no existeixen els mecanismes per dur endavant polítiques públiques no estrictament policials.

I és que els problemes, les patates calentes que tindrà sobre la taula el nou govern municipal, estan relacionats amb el descontrol turístic -les xifres de delictes es disparen sobretot en els barris emblemàtics del turisme com Ciutat Vella i l’Eixample-; amb els negocis il·legals relacionats amb aquest descontrol -com la distribució de drogues-; amb el negoci de l’habitatge promogut pels sectors immobiliaris que guanyen diners amb els desnonaments o les ocupacions mafioses; i amb els conflictes de convivència no resolts i que, fins ara, tenen un tractament estrictament policial.

Dèiem fa quatre anys en aquestes pàgines que no hi ha receptes, però sí recomanacions. Que calia començar a revertir el model cap a un sistema preventiu de caràcter global que situés la víctima com a subjecte central de les polítiques públiques. En primer lloc, cal reformar l’estructura policial de la ciutat, redistribuint efectius i eliminant els serveis que no estiguin destinats a la garantia de la convivència als barris i als drets de la ciutadania -com l’espionatge i el control policial contra qui dissenteix o qui protesta-. En segon lloc, cal obrir la gestió de la seguretat a altres actors i desenvolupar un model de governança comunitària perquè les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguin exclusivament en els cossos policials. I en tercer lloc, cal estructurar la participació veïnal en la gestió directa dels Districtes per garantir que la presa de decisions sobre les polítiques públiques de seguretat té en compte altres variables com el gènere, l’estructura econòmica o el desenvolupament social de les persones.

Vicens Valentín és professor de la UOC i membre de la xarxa RISE i de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona.
Font de la gràfica: Elaboració de l’autor, amb dades d’Idescat, Ajuntament i Departament d’Interior.

L'entrada Barcelona i la inseguretat, tornem a la normalitat ha aparegut primer a Carrer.

Amb la finalitat d’exposar de la forma més clara possible l’estat de la qüestió, faré un repàs als indicadors i a les dades disponibles, tant objectives com subjectives sobre el que convencionalment definim com a criminalitat (els fets penals coneguts pels cossos policials) i com a victimització, en les seves dues fórmules de comptatge estadístic: les objectives (el que la ciutadania recorda que ha patit en persona -i que tècnicament es defineix com a “dades objectives de record espontani d’haver estat víctima d’un fet que hom creu delictiu”-) i les subjectives (el que la ciutadania percep que passa al seu entorn -ciutat, barri, etc.- sense que la persona enquestada hagi estat víctima d’un fet que hom creu delictiu).

Què en diuen els indicadors
L’Òmnibus Municipal de desembre de 2018 assenyalava la inseguretat com el major problema de la ciutat (amb 21 punts). L’òmnibus de juny de 2019 torna a situar la inseguretat com el primer dels problemes ciutadans, però amb pitjor nota (amb 27,4 punts), 15 punts d’increment en un any i mig.

L’enquesta de victimització 2018 ha posat de manifest l’empitjorament de les dades i indicadors sobre la inseguretat: l’índex global de victimització creix de 25,6 a 31,8 punts. Per districtes, l’any 2018, se situa en 25 punts a l’Eixample i en 21 punts a Ciutat Vella; l’índex de delictes coneguts ha passat de 54,6 a 85,7 punts; l’índex de denúncia baixa un punt; la percepció de la seguretat empitjora; l’índex de convivència als barris millora un escàs 0,4.

Pel que fa a les xifres de fets penals coneguts, en el sexenni 2013 al 2018 l’increment ha estat de prop del 22% i l’increment interanual 2017-2018 s’ha situat en prop del 15%, passant dels 189.419 fets penals als 222.700.

A Catalunya el gruix d’aquests fets penals correspon a petits delictes i furts (41,11%). A Barcelona representen el 59,76 % sobre el total; i als districtes turístics de la ciutat (l’Eixample i Ciutat Vella) representen el 79,94% sobre el total.

Les dades provisionals del primer semestre de 2019 són pitjors que les de l’any anterior, però mantenen un creixement menor en termes de creixement interanual, encara que caldrà veure com acaba l’any.

El resum vindria a ser:

1. Fa dècades que a Catalunya, i a Barcelona especialment, els cossos policials registren fets delictius per sobre de la xifra dels 400.000 i els 150.000, respectivament.

2. En els darrers tres anys, les xifres de delictes a Barcelona han crescut per sobre d’aquesta mitjana de manera continuada, i el major creixement s’ha produït durant l’any 2018.

3. Aquest creixement és molt significatiu en els petits delictes i els furts, i comença a ser significatiu en les estafes.

4. Els petits delictes i furts es localitzen majoritàriament en els districtes de Ciutat Vella i de l’Eixample.

5. El creixement de població flotant a la ciutat, especialment turistes, ha estat exponencial en 10 anys (dels 10 als 20 milions) i dins d’aquests, els creueristes. I les dades de 2019 mantenen aquesta tendència.

6. No es coneixen noves propostes en les polítiques públiques de seguretat per abordar el problema, a excepció feta d’incrementar el nombre de policies i el fet d’haver banalitzat el problema fent propostes absurdes com la d’implantar una política de tolerància zero.

La lectura política de les dades
Com ja vaig indicar al Blog de la Ciutat, la construcció social de l’estat d’opinió de la ciutadania sobre allò que els anglosaxons anomenen “por al crim”, sempre es fonamenta en el binomi dels eixos objectiu i subjectiu.

Però malgrat tota aquesta bateria de dades i indicadors, la realitat social és complexa, i l’anàlisi de les dades, que haurien de servir per a la presa de decisions de les polítiques públiques, sovint són obviades i reduïdes per les administracions a una sola variable: la d’opinió de la ciutadania (dada subjectiva), i aquesta com podem veure en les gràfiques, respon a raons més complexes que la de les dades i indicadors.

Mesos abans de les passades eleccions municipals (cap al setembre de 2018), els mitjans es van fer ressò del descens dels nivells de seguretat a la ciutat. Els indicadors sobre la inseguretat a la ciutat havien crescut en els darrers tres anys (just a la meitat de la legislatura) a nivells inadmissibles per a una alcaldessa en període preelectoral. Els candidats, especialment Valls i Collboni, van rebre les dades com una eina excel·lent de precampanya i van dedicar temps i esforços en ressaltar aquesta situació.

Les decisions preses en aquells moments responien a aquesta lògica de l’emergència en període electoral, malgrat que els indicadors tant dels fets coneguts (especialment furts) com de la preocupació ciutadana podien haver tingut una altra lectura menys incendiària.

Cal recordar que l’Òmnibus reflecteix, només, l’estat d’opinió. No té en compte el record espontani sobre els delictes que ha patit la ciutadania, l’eix subjectiu de l’equació; ni recull els fets penals coneguts pels cossos policials actuants a la ciutat, que serien l’eix objectiu de la mateixa.

Es van magnificar fets que poc tenien a veure amb aquesta emergència, i els responsables municipals van criminalitzar els col·lectius dels manters i dels menors no acompanyats, amb una acció reactiva i de màrqueting contra una trama que mesclava narcotraficants i llauners, feta per la Policia Nacional i la Guàrdia Urbana, amb un resultat minso: 20 expulsions per raons d’estrangeria. I fins avui.

Una proposta per al debat
En els posts del Blog de la Ciutat, vaig suggerir que calia cercar les causes de la situació en un model de ciutat basat en el turisme predador i en la gentrificació, que han convertit l’habitatge en un valor d’inversió.

Això havia de tenir dues conseqüències letals per a la ciutat: La primera l’expulsió de les veïnes dels barris i la conversió dels seus habitatges en HUT’s, hotels, segones residències per a milionaris, o narcopisos; i la segona, la invasió del turisme de masses. També assenyalàvem que el nombre de delictes estava adquirint la qualitat de sistèmic i que caldria que els beneficiaris del model turístic assumissin les seves responsabilitats en el cost social d’aquesta situació.

Les retallades impulsades pel govern Rajoy han fet disminuir els recursos públics per fer front a la inseguretat objectiva. Per si fos poc complicat, el recursos escassos s’han destinat a altres objectius polítics: s’han destinat centenars de policies a la protecció d’edificis judicials, a l’execució dels centenars de desnonaments que es produeixen a la ciutat, i s’està destinant un nombre desconegut de policies a reprimir la contestació política al carrer.

Avui, la inseguretat a l’espai públic té més a veure amb la possibilitat de ser víctima d’un dispositiu antiavalot, que amb ser víctima d’un robatori. Donada la situació política que vivim, es podria dubtar que l’increment d’efectius policials promès per les administracions es destini, finalment, a l’eradicació de la inseguretat relacionada amb els petits delictes i els furts i a la percepció d’inseguretat.

Els principis de proximitat i territori airejats com a solució als problemes de la inseguretat que es van plantejar a la reforma de la Guàrdia Urbana de l’any 2016, mai no es van ni tan sols intentar desenvolupar. És evident que cal un canvi de model de seguretat. De proximitat o no, cal que l’adjectiu no estigui buit de contingut, com fins ara ha passat.

Cap a un canvi de model
No hi ha receptes, però sí recomanacions. En tot cas, caldria començar a revertir el model cap a un sistema preventiu de caràcter global que situés la víctima com a subjecte central de les polítiques. Per tal de reformular el model, caldria treballar en tres àmbits d’actuació prioritària.

En primer lloc, reformar l’estructura policial de la ciutat, redistribuir efectius i eliminar els serveis que no estiguin destinats a la garantia de la convivència als barris i als drets de la ciutadania.

En segon lloc, obrir la gestió de la seguretat a altres actors i desenvolupar un model de governança comunitària per tal que les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguin exclusivament en els cossos policials.

En tercer lloc, estructurar la participació veïnal en la gestió directa dels districtes per tal de garantir que la presa de decisions sobre les polítiques públiques de seguretat té en compte altres variables como el gènere, l’estructura econòmica o el desenvolupament social de les persones.

Vicens Valentín és professor col·laborador del Màster Universitari Ciutat i Urbanisme de la UOC i membre de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona

L'entrada Hi ha una crisi de seguretat a Barcelona? ha aparegut primer a Carrer.