Hi ha una crisi de seguretat a Barcelona?

Escric de nou sobre l’existència o no d’una crisi d’inseguretat a Barcelona. Reconec que se’m fa difícil avui, dia 21 d’octubre, parlar d’aquesta tan grapejada crisi.

Amb la finalitat d’exposar de la forma més clara possible l’estat de la qüestió, faré un repàs als indicadors i a les dades disponibles, tant objectives com subjectives sobre el que convencionalment definim com a criminalitat (els fets penals coneguts pels cossos policials) i com a victimització, en les seves dues fórmules de comptatge estadístic: les objectives (el que la ciutadania recorda que ha patit en persona -i que tècnicament es defineix com a “dades objectives de record espontani d’haver estat víctima d’un fet que hom creu delictiu”-) i les subjectives (el que la ciutadania percep que passa al seu entorn -ciutat, barri, etc.- sense que la persona enquestada hagi estat víctima d’un fet que hom creu delictiu).

Què en diuen els indicadors
L’Òmnibus Municipal de desembre de 2018 assenyalava la inseguretat com el major problema de la ciutat (amb 21 punts). L’òmnibus de juny de 2019 torna a situar la inseguretat com el primer dels problemes ciutadans, però amb pitjor nota (amb 27,4 punts), 15 punts d’increment en un any i mig.

L’enquesta de victimització 2018 ha posat de manifest l’empitjorament de les dades i indicadors sobre la inseguretat: l’índex global de victimització creix de 25,6 a 31,8 punts. Per districtes, l’any 2018, se situa en 25 punts a l’Eixample i en 21 punts a Ciutat Vella; l’índex de delictes coneguts ha passat de 54,6 a 85,7 punts; l’índex de denúncia baixa un punt; la percepció de la seguretat empitjora; l’índex de convivència als barris millora un escàs 0,4.

Pel que fa a les xifres de fets penals coneguts, en el sexenni 2013 al 2018 l’increment ha estat de prop del 22% i l’increment interanual 2017-2018 s’ha situat en prop del 15%, passant dels 189.419 fets penals als 222.700.

A Catalunya el gruix d’aquests fets penals correspon a petits delictes i furts (41,11%). A Barcelona representen el 59,76 % sobre el total; i als districtes turístics de la ciutat (l’Eixample i Ciutat Vella) representen el 79,94% sobre el total.

Les dades provisionals del primer semestre de 2019 són pitjors que les de l’any anterior, però mantenen un creixement menor en termes de creixement interanual, encara que caldrà veure com acaba l’any.

El resum vindria a ser:

1. Fa dècades que a Catalunya, i a Barcelona especialment, els cossos policials registren fets delictius per sobre de la xifra dels 400.000 i els 150.000, respectivament.

2. En els darrers tres anys, les xifres de delictes a Barcelona han crescut per sobre d’aquesta mitjana de manera continuada, i el major creixement s’ha produït durant l’any 2018.

3. Aquest creixement és molt significatiu en els petits delictes i els furts, i comença a ser significatiu en les estafes.

4. Els petits delictes i furts es localitzen majoritàriament en els districtes de Ciutat Vella i de l’Eixample.

5. El creixement de població flotant a la ciutat, especialment turistes, ha estat exponencial en 10 anys (dels 10 als 20 milions) i dins d’aquests, els creueristes. I les dades de 2019 mantenen aquesta tendència.

6. No es coneixen noves propostes en les polítiques públiques de seguretat per abordar el problema, a excepció feta d’incrementar el nombre de policies i el fet d’haver banalitzat el problema fent propostes absurdes com la d’implantar una política de tolerància zero.

La lectura política de les dades
Com ja vaig indicar al Blog de la Ciutat, la construcció social de l’estat d’opinió de la ciutadania sobre allò que els anglosaxons anomenen “por al crim”, sempre es fonamenta en el binomi dels eixos objectiu i subjectiu.

Però malgrat tota aquesta bateria de dades i indicadors, la realitat social és complexa, i l’anàlisi de les dades, que haurien de servir per a la presa de decisions de les polítiques públiques, sovint són obviades i reduïdes per les administracions a una sola variable: la d’opinió de la ciutadania (dada subjectiva), i aquesta com podem veure en les gràfiques, respon a raons més complexes que la de les dades i indicadors.

Mesos abans de les passades eleccions municipals (cap al setembre de 2018), els mitjans es van fer ressò del descens dels nivells de seguretat a la ciutat. Els indicadors sobre la inseguretat a la ciutat havien crescut en els darrers tres anys (just a la meitat de la legislatura) a nivells inadmissibles per a una alcaldessa en període preelectoral. Els candidats, especialment Valls i Collboni, van rebre les dades com una eina excel·lent de precampanya i van dedicar temps i esforços en ressaltar aquesta situació.

Les decisions preses en aquells moments responien a aquesta lògica de l’emergència en període electoral, malgrat que els indicadors tant dels fets coneguts (especialment furts) com de la preocupació ciutadana podien haver tingut una altra lectura menys incendiària.

Cal recordar que l’Òmnibus reflecteix, només, l’estat d’opinió. No té en compte el record espontani sobre els delictes que ha patit la ciutadania, l’eix subjectiu de l’equació; ni recull els fets penals coneguts pels cossos policials actuants a la ciutat, que serien l’eix objectiu de la mateixa.

Es van magnificar fets que poc tenien a veure amb aquesta emergència, i els responsables municipals van criminalitzar els col·lectius dels manters i dels menors no acompanyats, amb una acció reactiva i de màrqueting contra una trama que mesclava narcotraficants i llauners, feta per la Policia Nacional i la Guàrdia Urbana, amb un resultat minso: 20 expulsions per raons d’estrangeria. I fins avui.

Una proposta per al debat
En els posts del Blog de la Ciutat, vaig suggerir que calia cercar les causes de la situació en un model de ciutat basat en el turisme predador i en la gentrificació, que han convertit l’habitatge en un valor d’inversió.

Això havia de tenir dues conseqüències letals per a la ciutat: La primera l’expulsió de les veïnes dels barris i la conversió dels seus habitatges en HUT’s, hotels, segones residències per a milionaris, o narcopisos; i la segona, la invasió del turisme de masses. També assenyalàvem que el nombre de delictes estava adquirint la qualitat de sistèmic i que caldria que els beneficiaris del model turístic assumissin les seves responsabilitats en el cost social d’aquesta situació.

Les retallades impulsades pel govern Rajoy han fet disminuir els recursos públics per fer front a la inseguretat objectiva. Per si fos poc complicat, el recursos escassos s’han destinat a altres objectius polítics: s’han destinat centenars de policies a la protecció d’edificis judicials, a l’execució dels centenars de desnonaments que es produeixen a la ciutat, i s’està destinant un nombre desconegut de policies a reprimir la contestació política al carrer.

Avui, la inseguretat a l’espai públic té més a veure amb la possibilitat de ser víctima d’un dispositiu antiavalot, que amb ser víctima d’un robatori. Donada la situació política que vivim, es podria dubtar que l’increment d’efectius policials promès per les administracions es destini, finalment, a l’eradicació de la inseguretat relacionada amb els petits delictes i els furts i a la percepció d’inseguretat.

Els principis de proximitat i territori airejats com a solució als problemes de la inseguretat que es van plantejar a la reforma de la Guàrdia Urbana de l’any 2016, mai no es van ni tan sols intentar desenvolupar. És evident que cal un canvi de model de seguretat. De proximitat o no, cal que l’adjectiu no estigui buit de contingut, com fins ara ha passat.

Cap a un canvi de model
No hi ha receptes, però sí recomanacions. En tot cas, caldria començar a revertir el model cap a un sistema preventiu de caràcter global que situés la víctima com a subjecte central de les polítiques. Per tal de reformular el model, caldria treballar en tres àmbits d’actuació prioritària.

En primer lloc, reformar l’estructura policial de la ciutat, redistribuir efectius i eliminar els serveis que no estiguin destinats a la garantia de la convivència als barris i als drets de la ciutadania.

En segon lloc, obrir la gestió de la seguretat a altres actors i desenvolupar un model de governança comunitària per tal que les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguin exclusivament en els cossos policials.

En tercer lloc, estructurar la participació veïnal en la gestió directa dels districtes per tal de garantir que la presa de decisions sobre les polítiques públiques de seguretat té en compte altres variables como el gènere, l’estructura econòmica o el desenvolupament social de les persones.

Vicens Valentín és professor col·laborador del Màster Universitari Ciutat i Urbanisme de la UOC i membre de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona

Compartir