pàgs. 2 a 4- D’entrada:
Telefónica s’enriqueix, els barris hi perden i l’Adminitració s’ho mira de lluny (Marc Font / Fotografia: Dani Codina)
Quan David escup a Goliat (Elia Herranz / Il·lustració: Azagra)
Una història de poder (Albert Recio, professor d’Economia de la UAB)

pàg. 5- Crònica:
Rèquiem pels til·lers centenaris de la Rambla de Catalunya (Maria Favà Comta / Fotografia: Ignasi R. Renom)

pàg. 6- Crònica:
Dietes que engreixen les butxaques dels polítics (David García Mateu)
Sous, vaga de transports i transparència (Andrés Naya)

pàg. 7- Crònica:
Tarifas del transporte, el vaso medio vacío (Luis Caldeiro / Fotografia: Joan Morejón)

pàg. 8- Crònica:
Collserola continúa sota amenaça (Josep Moner Tomàs, Ecologistes de Catalunya i Plataforma per a la Defensa de Collserola / Fotografia: Alberto Sanagustín)
En 5 paraules: Stop Pujades torna amb les mobilitzacions; La República ja té plaça; Pas endavant per al pacte de les Casernes de Sant Andreu; Sindicatura de Greuges, s’avança en participació però falta més independència

pàg. 9- Crònica:
La cinquena reforma de l’Hivernacle (Cristina Palomar / Fotografia: Ignasi R. Renom)

pàg. 10- Crònica:
Les terrasses s’han menjat l’espai públic (Cristina Palomar / Fotografia: Ignasi R. Renom)
En 5 paraules: Judici popular al CIE; Les entitats exigeixen que es desencalli el projecte cooperatiu de Can Batlló; La Model, a l’espera; Puigdemont no es mulla amb els pisos per a lloguer social

pàg. 11- Crònica:
Entrevista: «Si me tocan las narices, aún pongo más empeño en la lucha», José Luis Conejero, Agrupación de Vecinos Can Sant Joan de Montcada i Reixac (Luis Caldeiro / Fotografia: Ignasi R. Renom)

pàg. 12- Opinió:
Editorial: Línia vermella
El ninot de: El Roto
La ciutat premia el llibre Barris, veïns i democràcia de Marc Andreu Acebal
La veu dels lectors: Carta a Boi Ruiz (Juan Navarro García)

pàg. 13- Opinió:
La cambra fosca: L’altra cara del Mobile World Congress; Els treballadors de Parcs i Jardins diuen prou; El Mossos no volen anar a la presó per la mort de Juan Andrés Benítez; Corrupció a la velocitat de l’AVE
En positiu: La PAH declara la guerra al BBVA; La ciutadania demana vies lliures per als refugiats

pàg. 14- Opinió:
El túnel de Glòries, una estatègia errònia (Salvador Clarós, activista veïnal del Poblenou)
Kiosk: Homenatge a Pablo Molano (Redacció La Directa, 19 de febrer de 2016)

pàg. 15- Dossier: Bajarí, la Barcelona gitana
Una història escrita per altres (Carme Méndez, directora de la Fundació Secretariat Gitano a Catalunya / Fotografia: Dani Codina

pàg. 16- Dosier: Bajarí, la Barcelona gitana
Ciutadans antics de Barcelona (Salvador Carrasco, historiador i sociòleg)

pàg. 17- Dossier: Bajarí, la Barcelona gitana
Gitanos de l’Est d’Europa, el repte d’incloure sense prejudicis (Francina Planas, Coordinadora Xarxa Romest Vincle-Associació per a la recerca i l’acció social / Fotografia: Eric Roset)

pàgs. 18 i 19- Dossier: Bajarí, la Barcelona gitana
A Gràcia, rumba i folk en harmonia (Anaïs Barnolas / Fotografia: Dani Codina)
Bon Pastor, la lluita per tirar endavant (Meritxell M. Pauné / Fotografia: Joan Linuxbcn)
Gitanos d’Hostafrancs, antics i vius com el barri (Eloi Latorre / Fotografia: Joan Linuxbc)

pàg. 20- Dossier: Bajarí, la Barcelona gitana
Ocupació per atacar les desigualtats (Equip programa Acceder, Fundació Secretariat Gitano a Catalunya / Fotografia: Jesús Salinas Catalá)

pàg. 21- Dossier: Bajarí, la Barcelona gitana
Art i ocultacions a la Barcelona gitana (Jordi Martí Fabra)

pàg. 22- Dossier: Bajarí, la Barcelona gitana
La inversió en educació surt barata (Domingo Jiménez Montaño, president de la Fundació Pere Closa / Fotografia: Jesús Salinas Catalá)

pàg. 23- Dossier: Bajarí, la Barcelona gitana
Entrevista: «La societat occidental ha reeducat la dona gitana fins a fer-la retrocedir», Paqui Perona, presidenta de Veus Gitanes (Gemma Aguilera / Fotografia: Dani Codina)

pàg. 24- Publicitat

pàg. 25- Carrers:
Font del Gos i Can Papanaps, uns barris ‘congelats’ (Marc Villoro / Fotografia: Joan Morejón)

pàg. 26- Carrers:
La gerontocracia avanza en el centro de la ciudad (Jesús Martínez / Fotografia: Marc Javierre)

pàg. 27- Carrers:
El Mental i la nova psiquiatria a Barcelona (Jordi Foix / Fotografia: Arxiu Districte Nou Barris)
Breus de barri: Gràcia: Plaça del Poble ‘Romanó’; Barcelona: No a l’hotel a la Henkel; Porta: Ateneu La Bòbila, nou equipament de gestió ciutadana; Camp d’en Grassot: Nou local per a l’Associació de Veïns; Nou Barris: Jornada de treball per preparar el plenari sobre pobresa al districte

pàg. 28- Carrers:
Vallvidrera recopila su historia, comentari del llibre Records del meu Vallvidrera, de Cisco Tomàs i Civil (M. Eugenia Ibáñez)

pàg. 29- Carrers:
Crònica d’un entreteniment popular, comentari al llibre Història del circ a Barcelona, de Ramon Bech i Batlle (Ignasi Franch)

pàg. 30- Carrers:
Punts de distribució de Carrer
És Tira (Ricardo Hermida -Sr. Plástiko)
Els veïns d’Entença no volen marxar (Adela Agelet, Associació de Veïns i Veïnes de les Corts)

pàg. 31- Carrers:
Malestar davant la proposta municipal sobre turisme (Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible)
Revistes de barri: El Poblenou; Hoja Informativa de Montcada i Reixac; El Pou
El cor robat: «Als anys 70, a Roquetes fèiem les assemblees en un descampat al final del carrer Mina de la Ciutat», Pep Martí Masferrer, sociòleg i col·laborador de la Favb / Il·lustració: Manel Puyal)

pàg. 32- La del darrere
Parlant del carrer i de la ciutat: «La rumba catalana es vol vendre si no està feta per gitanos», Arrels de Gràcia, grup de rumba catalana format per Jonathan Jiménez, Samuel Jiménez, Pescaito González, Climent Campà i Toni Reyes (Laura Aznar / Fotografia: Dani Codina)
Sal i pebre: Hipocresia governamental amb els refugiats (Zeta)
L’acudit (Azagra)

L'entrada Bajarí, la Barcelona gitana ha aparegut primer a Carrer.

Usted llega a Montcada en 1974, con veinte años. ¿Qué se encuentra?
Un barrio con graves carencias, Can Sant Joan, que había que dignificar. Y una cementera que por aquel entonces llevaba ya años contaminando -comenzó a funcionar en 1917-, aunque únicamente por producción de cemento.

¿Únicamente?
Sí. Es que posteriormente, en 2008, la Generalitat le concedió el permiso medioambiental para poder incinerar residuos. Y así, a la polución por producción de cemento se sumó la contaminación por incineración.

¿Qué es lo que se incinera en la cementera Lafarge?
Lodos de depuradora, CDR (residuos urbanos, fracción resto…).

¿Lodos de depuradora?
Sí. Cuando las depuradoras reciben el líquido procedente de los desagües industriales y humanos, se separan los residuos sólidos del agua y se desecan. Una vez secos, son entregados a la compañía, que los utiliza como combustible, incinerándolos. ¡Y además el gobierno catalán le paga un tanto por tonelada de lodo incinerada!

El negocio es redondo: la Generalitat se libra de los residuos y la cementera hace realidad el sueño dorado de toda empresa: no pagar por el combustible que consume, sino cobrar por él.

El negocio será redondo, pero parece insano.
¡Imagínese! Los lodos de depuradora contienen importantes cantidades de elementos tóxicos (metales pesados, dioxinas, furanos, COPS, etc.) que, al incinerarse, son liberados a la atmósfera. Pero es que el permiso medioambiental de 2008 permitía, además de incinerar, depositar dentro del cemento fabricado por la compañía sustancias nocivas como escorias de hierro, “cenizas volantes como aditivo para el cemento” o el propio residuo que resulta de la combustión de los lodos y que no se libera a la atmósfera.

Resulta difícil imaginarse “eso” dentro de las paredes de nuestras casas. ¿Tiene constancia de que toda esta polución haya afectado la salud de las personas?
Notamos que cada vez más vecinos padecen cáncer. Parece una plaga. Incluso se están dando casos de niñas a quienes ha venido la regla prematuramente. Lo malo es que, de momento, no se puede probar una relación causa-efecto entre la contaminación de la cementera y la incidencia de cáncer. Hemos pedido estudios epidemiológicos, pero nos los han denegado.

En todo caso, un estudio de la Universidad Carlos III asegura que las personas que viven en un radio de cinco kilómetros alrededor de una fábrica de cemento, tienen más posibilidades de contraer ciertos tipos de cáncer. En nuestro caso, esos cinco kilómetros supondrían un área que incluye Santa Coloma de Gramenet, Ripollet, la Llagosta, distritos barceloneses como Nou Barris y Sant Andreu…

En un artículo sobre este tema aparecido en octubre de 2014 en Carrer (“Lafarge, la cementera de la discordia”), señalaba que lo que ocurre en Montcada no hubiera sido posible “sin que algo falle gravemente en el entramado político y de los agentes sociales”: los sindicatos, por ejemplo, “brillaron por su ausencia”, en opinión tanto de los vecinos como de Ecologistas en Acción.
Efectivamente. Tenemos constancia de que, cuando la Sección Sindical de CCOO de Montcada apoyó nuestra lucha, la ejecutiva de Cataluña le llamó al orden para que cambiara de opinión. Y en las reuniones conjuntas de todas las partes (dirección, comité de empresa, vecinos y sindicatos), éstos últimos no hacían más que favorecer el punto de vista de la compañía. Incluso las ejecutivas catalanas de ambas organizaciones (CCOO y UGT), junto con el comité de empresa de Lafarge, han llegado a organizar manifestaciones en contra de nuestra lucha, recurriendo para ello incluso a liberados sindicales de otras localidades.

¿Pero cómo un sindicato puede ir contra una lucha vecinal?
Según estas organizaciones nuestra lucha puede llegar a “poner en peligro puestos de trabajo”. Pero la razón real nos parece otra: las ejecutivas de CCOO y UGT están integradas dentro del CEMA (Fundación Laboral del Cemento y el Medio Ambiente), organización financiada por las fábricas de cemento, y parece que les interesa más no llevar la contraria a las empresas que la salud de los vecinos afectados.

La Generalitat también se ha cubierto de gloria.
Por desgracia, sí. El Tribunal Superior de Justicia de Cataluña (TSJC) anuló en 2013 el permiso concedido en 2008, dando así la razón a los vecinos, que habíamos denunciado a la cementera por la vía contencioso-administrativa. Y aunque la sentencia no era firme, la Generalitat podría, en base a ella, haber suspendido provisionalmente la actividad de la fábrica o, al menos, haber endurecido su política con inspecciones, etc. No hizo nada. Bueno, sí lo hizo: recurrir la sentencia, junto con la propia empresa.

Pero es que en 2015 el Supremo ratifica la sentencia del TSJC, al no haber pasado el estudio medioambiental (imprescindible para obtener el permiso) el requisito de exposición pública. En consecuencia, la compañía debería haber paralizado su actividad.

¿“Debería”?
La sentencia del Supremo ordenaba la anulación del primer estudio medioambiental y la elaboración de uno nuevo. Ante esto, la Generalitat interpreta a su manera, y considera que simplemente reeditando el antiguo informe -esta vez, claro, sometiéndolo a exposición pública-, ya es suficiente. Y así, en dos meses, Lafarge obtuvo nuevo permiso. Y sigue contaminando.

La Generalitat, los sindicatos, la mayor multinacional de cementos del mundo (Lafarge)… ¿no le parece que es una lucha tremendamente desigual?
Sí, pero cuando hago las cosas es porque creo que las tengo que hacer. Claro que tengo momentos de desánimo, pero no estoy solo en esta lucha, me acompaña más gente. A veces unos se sienten más fuertes y otros menos, entonces nos compensamos, nos apoyamos mutuamente. En todo caso, cuando me tocan las narices, en vez de hundirme lo que hago es poner más empeño en la lucha.

Como una ‘gota malaya’
Desde el año 2006 este hombre afable y testarudo, que responde al nombre de guerra de El Maño, dedica casi todas sus fuerzas a luchar contra las incineradoras en general, y contra la de Montcada en particular. Un combate en el que él y su organización vecinal lo han intentado todo: manifestaciones, charlas, conferencias, exposiciones, acciones judiciales y hasta constituir coordinadoras donde se organicen las entidades de las localidades afectadas por la polución. Una labor por la que recibieron en 2015 el Premio a la Lucha Social más destacada de manos de la Confederación de Asociaciones de Vecinos de Cataluña (CONFAVC). Consciente de lo arduo de la tarea, confiesa: “Soy partidario de la acción modesta, pero constante. Soy partidario de la gota malaya”.

L'entrada «Si me tocan las narices, aún pongo más empeño en la lucha» ha aparegut primer a Carrer.

I d’això va precisament aquest article. De com Telefónica, convertida en una de les grans corporacions mundials del sector de les telecomunicacions, s’ha beneficiat d’un conveni signat fa més d’una dècada amb l’Ajuntament de Barcelona.

En principi, tot i l’ambigüitat del document subscrit per Joan Clos, aleshores alcalde de la ciutat, les dues parts havien de sortir-hi guanyant. Però a l’hora de la veritat, només l’empresa n’ha obtingut un rendiment. I tan enorme que l’operació de canvi de seu a la capital catalana li ha permès embutxacar-se un benefici de més de 100 milions. Ras i curt, política al servei del poder corporatiu.

I tot plegat sense que cap executiu local, almenys fins al moment, hagi mostrat voluntat política per intentar fer complir la part del conveni que beneficiaria la ciutat.

Però anem a l’inici. El 23 de novembre de 2005, l’Ajuntament de Barcelona, representat per Clos i Jordi Cases -secretari general del consistori-, i Telefónica, amb la presència del seu president -d’aleshores i d’ara-, César Alierta, van signar un conveni “d’adequació d’infraestructures i telecomunicacions”.

Fonamentalment, el document preveia modificar les qualificacions urbanístiques de diversos immobles que la companyia té a la ciutat. D’una banda, nou edificis ubicats a diferents barris i qualificats de sòl edificable passaven a tenir la categoria d’equipament de titularitat privada. I de l’altra, la que aleshores era la seu corporativa de Telefónica, un enorme immoble de gairebé 42.000 metres quadrats situat a l’Avinguda Roma i conegut com edifici Estel, feia el trajecte invers i es convertia en edificable.

Al conveni, la multinacional exposava la necessitat de traslladar-se a una nova seu corporativa, “dotada amb els màxims estàndards de tecnologia existents”, ja que a l’edifici Estel no podia portar a terme els seus “reptes” com a conseqüència de “l’obsolescència tecnològica i estructural” de l’immoble.

A canvi, les centrals Mercaders (Ciutat Vella), Arenes i Paral·lel (Eixample), Loreto (les Corts), Carmel (Gràcia), Horta (Horta Guinardó), Sant Andreu (Nou Barris), Torres i Bages (Sant Andreu) i Sant Pau (Sant Martí) podien passar a equipament en un termini de 10 anys, a comptar en principi des de la modificació del Pla General Metropolità d’abril de 2007.

L’ús concret dels diferents edificis, que havien quedat obsolets i eren massa grans per a les necessitats de la companyia arran de la transició del sistema analògic al digital, havia de definir-se en el pla especial urbanístic posterior, però en tot cas havia de ser un ús docent, sanitari-assistencial, cultural i religiós, esportiu i recreatiu, d’abastament i subministrament, tècnic-administratiu o de seguretat.

Més d’una dècada després de la signatura del conveni, s’han concretat la venda de l’edifici Estel -a un preu astronòmic- i el trasllat de la seu de la multinacional al 22@, però en canvi les nou centrals restants incloses a l’acord segueixen en mans de Telefónica i cap d’elles no ha passat a funcionar com un equipament en benefici dels ciutadans.

Per al professor d’Economia de la UAB i vicepresident de la Favb, Albert Recio, “el conveni és molt ambigu, i com que les contrapartides que té Telefónica són molt petites se li deixa fer un pelotazo perquè no se li han exigit compensacions”.

L’argumentari de l’administració de Clos era que l’acord també afavoria la ciutat, perquè una companyia global hi passaria a tenir una seu puntera i això garantia la continuïtat de nombrosos llocs de treball.

Però la realitat és que els únics guanys tangibles de la ciutat van ser les cessions de l’interior d’illa de Roger de Llúria-Provença-Pau Claris i Diagonal- i un solar. En canvi, l’operació va servir a Telefónica per poder finançar còmodament -i amb guanys generosos- el seu trasllat al 22@.

Un altre punt polèmic del conveni és que s’hi establia que si es feien obres majors a alguna de les nou centrals, automàticament el 50% havia de convertir-se en equipament per a la ciutat, en aquest cas de titularitat pública. Però què són obres majors? Segons Albert Recio, a l’edifici Sant Andreu (al carrer Boada, al barri de la Prosperitat) s’hi va portar a terme una transformació radical, però “la van fraccionar en cinc obres diferents”. La maniobra ha permès a la companyia mantenir l’ús de l’immoble, malgrat la llarga lluita veïnal per reclamar- lo com a equipament.

Carrer s’ha posat en contacte amb Telefónica per conèixer la seva versió dels fets, però el departament de comunicació no ha atès cap de les peticions d’informació. Pel que fa a l’actual govern municipal, una font de l’àrea d’Urbanisme s’ha limitat a comentar que “els tècnics estan recopilant el conveni i analitzant el nivell de compliment”.

De moment, per tant, els executius d’Hereu, Trias i Colau no han collat gaire la companyia encapçalada per César Alierta. Per a Recio, el que cal demanar al consistori dirigit per Barcelona en Comú és “que es mulli, si aplicar el conveni és una qüestió de voluntat política”. Si, en canvi, “resulta que no és així, tot està lligat i no es pot fer res, aleshores el problema és de qui el va signar”. L’únic segur, és que fins ara la multinacional hi ha guanyat. I molt.

Sucosa operació immobiliària

No es pot dir que l’esclat de la bombolla immobiliària afectés gaire Telefónica, almenys a Barcelona. L’operació derivada del conveni signat amb el govern de Clos li va sortir rodona. El 2007, la multinacional va vendre la seva seu corporativa, ubicada a l’avinguda Roma, per gairebé 235 milions d’euros a Cerep Investment, una societat controlada pel grup de capital de risc Carlyle, que va veure’s abocada a anar a concurs de creditors per l’enorme deute que arrossegava. El boom del totxo era història i el projecte de fer habitatges de luxe a l’edifici Estel va quedar aturat.

Després d’una llarga decadència, amb l’abandonament de l’immoble i nombrosos saqueigs per robar material com cables de coure de l’interior, el grup Platinum Estates -propietat del magnat indi Harry Mohinani- va comprar l’immoble el febrer de 2014 per 56,4 milions. Actualment està en obres per acollir 195 pisos i, a banda, el projecte de Platinum també contempla que albergui un hotel, que gestionaria la cadena Hyatt.

Paral·lelament, el 2011 Telefónica va traslladar la seva seu barcelonina al 22@, concretament a la coneguda com a Torre Diagonal 00, situada al costat del Fòrum. L’edifici era propietat del Consorci de la Zona Franca, que hi havia invertit 86 milions, fins que el setembre de 2014 Telefónica va comprar-la per 107 milions, una xifra que no arriba ni a la meitat del que va obtenir en desfer-se de l’edifici Estel. Un negoci rodó.

Reclamació constant a les Corts

Segurament els veïns de la Prosperitat han estat els més actius a l’hora de plantar cara a la multinacional i reclamar-li, sense èxit, que el seu edifici al barri passi a ser un equipament. Però no són els únics. També a les Corts s’ha viscut una reclamació constant.

Al carrer Bordeus hi ha l’edifici Loreto, propietat de Telefónica i que durant molts anys s’havia destinat a l’atenció al públic. Ara en canvi l’activitat que s’hi desenvolupa és interna. La secretària de l’Associació de Veïns i Veïnes de les Corts, Adela Agelet, explica que la companyia “ha dit al districte que es podria disposar d’una planta de l’edifici, mentre que a les altres hi ha activitat i estan ocupades”.

“Fa veure que hi ha una bona voluntat, però hi posa moltes pegues, com exigir que es faci un accés provisional per accedir a la planta i a l’hora de la veritat fa molt difícil que hi hagi cap resultat per al barri”, comenta Agelet.

L’activista veïnal afegeix que el barri necessita una “unitat residencial per a gent amb discapacitat”, un equipament que havia estat planificat a una altra zona però que finalment no es va portar a terme, i que l’edifici Bordeus seria la solució perfecta.

L'entrada Telefónica s’enriqueix, els barris hi perden… i l’Ajuntament s’ho mira de lluny ha aparegut primer a Carrer.