Amassar 4.500 milions de beneficis únicament durant els nous primers mesos de 2015 i tenir una plantilla formada per més de 120.000 persones a escala mundial -una mica més d’una quarta part a l’Estat espanyol- només és possible si ets una gegantina companyia global. I, òbviament, si et mous en aquestes xifres gaudeixes d’una enorme capacitat d’influència davant de les administracions públiques.
I d’això va precisament aquest article. De com Telefónica, convertida en una de les grans corporacions mundials del sector de les telecomunicacions, s’ha beneficiat d’un conveni signat fa més d’una dècada amb l’Ajuntament de Barcelona.
En principi, tot i l’ambigüitat del document subscrit per Joan Clos, aleshores alcalde de la ciutat, les dues parts havien de sortir-hi guanyant. Però a l’hora de la veritat, només l’empresa n’ha obtingut un rendiment. I tan enorme que l’operació de canvi de seu a la capital catalana li ha permès embutxacar-se un benefici de més de 100 milions. Ras i curt, política al servei del poder corporatiu.
I tot plegat sense que cap executiu local, almenys fins al moment, hagi mostrat voluntat política per intentar fer complir la part del conveni que beneficiaria la ciutat.
Però anem a l’inici. El 23 de novembre de 2005, l’Ajuntament de Barcelona, representat per Clos i Jordi Cases -secretari general del consistori-, i Telefónica, amb la presència del seu president -d’aleshores i d’ara-, César Alierta, van signar un conveni “d’adequació d’infraestructures i telecomunicacions”.
Fonamentalment, el document preveia modificar les qualificacions urbanístiques de diversos immobles que la companyia té a la ciutat. D’una banda, nou edificis ubicats a diferents barris i qualificats de sòl edificable passaven a tenir la categoria d’equipament de titularitat privada. I de l’altra, la que aleshores era la seu corporativa de Telefónica, un enorme immoble de gairebé 42.000 metres quadrats situat a l’Avinguda Roma i conegut com edifici Estel, feia el trajecte invers i es convertia en edificable.
Al conveni, la multinacional exposava la necessitat de traslladar-se a una nova seu corporativa, “dotada amb els màxims estàndards de tecnologia existents”, ja que a l’edifici Estel no podia portar a terme els seus “reptes” com a conseqüència de “l’obsolescència tecnològica i estructural” de l’immoble.
A canvi, les centrals Mercaders (Ciutat Vella), Arenes i Paral·lel (Eixample), Loreto (les Corts), Carmel (Gràcia), Horta (Horta Guinardó), Sant Andreu (Nou Barris), Torres i Bages (Sant Andreu) i Sant Pau (Sant Martí) podien passar a equipament en un termini de 10 anys, a comptar en principi des de la modificació del Pla General Metropolità d’abril de 2007.
L’ús concret dels diferents edificis, que havien quedat obsolets i eren massa grans per a les necessitats de la companyia arran de la transició del sistema analògic al digital, havia de definir-se en el pla especial urbanístic posterior, però en tot cas havia de ser un ús docent, sanitari-assistencial, cultural i religiós, esportiu i recreatiu, d’abastament i subministrament, tècnic-administratiu o de seguretat.
Més d’una dècada després de la signatura del conveni, s’han concretat la venda de l’edifici Estel -a un preu astronòmic- i el trasllat de la seu de la multinacional al 22@, però en canvi les nou centrals restants incloses a l’acord segueixen en mans de Telefónica i cap d’elles no ha passat a funcionar com un equipament en benefici dels ciutadans.
Per al professor d’Economia de la UAB i vicepresident de la Favb, Albert Recio, “el conveni és molt ambigu, i com que les contrapartides que té Telefónica són molt petites se li deixa fer un pelotazo perquè no se li han exigit compensacions”.
L’argumentari de l’administració de Clos era que l’acord també afavoria la ciutat, perquè una companyia global hi passaria a tenir una seu puntera i això garantia la continuïtat de nombrosos llocs de treball.
Però la realitat és que els únics guanys tangibles de la ciutat van ser les cessions de l’interior d’illa de Roger de Llúria-Provença-Pau Claris i Diagonal- i un solar. En canvi, l’operació va servir a Telefónica per poder finançar còmodament -i amb guanys generosos- el seu trasllat al 22@.
Un altre punt polèmic del conveni és que s’hi establia que si es feien obres majors a alguna de les nou centrals, automàticament el 50% havia de convertir-se en equipament per a la ciutat, en aquest cas de titularitat pública. Però què són obres majors? Segons Albert Recio, a l’edifici Sant Andreu (al carrer Boada, al barri de la Prosperitat) s’hi va portar a terme una transformació radical, però “la van fraccionar en cinc obres diferents”. La maniobra ha permès a la companyia mantenir l’ús de l’immoble, malgrat la llarga lluita veïnal per reclamar- lo com a equipament.
Carrer s’ha posat en contacte amb Telefónica per conèixer la seva versió dels fets, però el departament de comunicació no ha atès cap de les peticions d’informació. Pel que fa a l’actual govern municipal, una font de l’àrea d’Urbanisme s’ha limitat a comentar que “els tècnics estan recopilant el conveni i analitzant el nivell de compliment”.
De moment, per tant, els executius d’Hereu, Trias i Colau no han collat gaire la companyia encapçalada per César Alierta. Per a Recio, el que cal demanar al consistori dirigit per Barcelona en Comú és “que es mulli, si aplicar el conveni és una qüestió de voluntat política”. Si, en canvi, “resulta que no és així, tot està lligat i no es pot fer res, aleshores el problema és de qui el va signar”. L’únic segur, és que fins ara la multinacional hi ha guanyat. I molt.
Sucosa operació immobiliària
No es pot dir que l’esclat de la bombolla immobiliària afectés gaire Telefónica, almenys a Barcelona. L’operació derivada del conveni signat amb el govern de Clos li va sortir rodona. El 2007, la multinacional va vendre la seva seu corporativa, ubicada a l’avinguda Roma, per gairebé 235 milions d’euros a Cerep Investment, una societat controlada pel grup de capital de risc Carlyle, que va veure’s abocada a anar a concurs de creditors per l’enorme deute que arrossegava. El boom del totxo era història i el projecte de fer habitatges de luxe a l’edifici Estel va quedar aturat.
Després d’una llarga decadència, amb l’abandonament de l’immoble i nombrosos saqueigs per robar material com cables de coure de l’interior, el grup Platinum Estates -propietat del magnat indi Harry Mohinani- va comprar l’immoble el febrer de 2014 per 56,4 milions. Actualment està en obres per acollir 195 pisos i, a banda, el projecte de Platinum també contempla que albergui un hotel, que gestionaria la cadena Hyatt.
Paral·lelament, el 2011 Telefónica va traslladar la seva seu barcelonina al 22@, concretament a la coneguda com a Torre Diagonal 00, situada al costat del Fòrum. L’edifici era propietat del Consorci de la Zona Franca, que hi havia invertit 86 milions, fins que el setembre de 2014 Telefónica va comprar-la per 107 milions, una xifra que no arriba ni a la meitat del que va obtenir en desfer-se de l’edifici Estel. Un negoci rodó.
Reclamació constant a les Corts
Segurament els veïns de la Prosperitat han estat els més actius a l’hora de plantar cara a la multinacional i reclamar-li, sense èxit, que el seu edifici al barri passi a ser un equipament. Però no són els únics. També a les Corts s’ha viscut una reclamació constant.
Al carrer Bordeus hi ha l’edifici Loreto, propietat de Telefónica i que durant molts anys s’havia destinat a l’atenció al públic. Ara en canvi l’activitat que s’hi desenvolupa és interna. La secretària de l’Associació de Veïns i Veïnes de les Corts, Adela Agelet, explica que la companyia “ha dit al districte que es podria disposar d’una planta de l’edifici, mentre que a les altres hi ha activitat i estan ocupades”.
“Fa veure que hi ha una bona voluntat, però hi posa moltes pegues, com exigir que es faci un accés provisional per accedir a la planta i a l’hora de la veritat fa molt difícil que hi hagi cap resultat per al barri”, comenta Agelet.
L’activista veïnal afegeix que el barri necessita una “unitat residencial per a gent amb discapacitat”, un equipament que havia estat planificat a una altra zona però que finalment no es va portar a terme, i que l’edifici Bordeus seria la solució perfecta.
