“El model ideal i civilitzat d’una ciutat, amb espais públics verds i respectuós amb el lleure i el gaudi dels ciutadans, amb bons transports públics i altres serveis indispensables, només es pot assolir des de posicions polítiques compromeses amb les persones i no amb les activitats empresarials. El neoliberalisme en versió del capitalisme salvatge tracta d’impedir que es facin polítiques municipals en benefici de la comunitat. Només busquen l’especulació i l’enriquiment a costa de l’interès general. L’únic dic de contenció el poden construir els ajuntaments amb una majoria d’esquerres, sensibles als problemes dels ciutadans”. La cita és del pròleg que l’exmagistrat del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín ha escrit al llibre Lawfare urbano (Icaria), de l’arquitecte i exregidor de Barcelona en Comú Josep Maria Montaner. Més enllà de la denúncia que Montaner fa de l’ofensiva judicial -i dels poders fàctics, econòmics, polítics i mediàtics- contra la Barcelona d’Ada Colau, amb una quinzena de querelles interposades des del 2018 -la gran majoria, arxivades-, el que Martín Pallín sintetitza és una realitat que va molt més enllà de la pugna electoral o estrictament partidista.

Ho demostren els intents reiterats de lobbies de tota mena -des d’Agbar a Barcelona Global, passant pel Gremi de Restauració, el d’Hotels, la patronal Foment o antics alts responsables municipals avui al servei d’interessos immobiliaris o econòmics especulatius, com Josep Antoni Acebillo, Ramon Garcia Bragado o, fins i tot, els exalcaldes Joan Clos i Jordi Hereu- per condicionar, desprestigiar i, en darrera instància, forjar intents d’alternatives al que consideren una anomalia en el govern de la ciutat. A saber: que l’esquerra alternativa i activistes provinents dels moviments socials i dels barris, amb una dona al capdavant, dirigeixin l’Ajuntament.

La complexa gestió de Barcelona

Dirigir és la clau, amb totes les limitacions i contradiccions que es vulguin. Els comuns van assumir-les ben aviat tot conservant una estructura gerencial i funcionarial formatejada a la mesura del PSC, curiosament, per l’avui candidat d’ERC Ernest Maragall en la seva època d’home fort del seu germà Pasqual. Una estructura que també exemplifica Jordi Martí, gerent de l’Icub des del 1999 i regidor del PSC fins al 2014 que, cooptat per Colau el 2015 com a gerent municipal, ha acabat sent la mà dreta de l’alcaldessa i el número dos de Barcelona en Comú. Martí és, segurament, el regidor que més té la ciutat al cap, seguit de la responsable d’Urbanisme Janet Sanz, que ja era regidora el 2011 amb ICV-EUiA.

Dirigir és la clau, perquè governar Barcelona, en realitat, i amb l’excepció del parèntesi Trias entre 2011-2015, l’esquerra transformadora i gent provinent del moviment veïnal ja ho havien fet des del 1979. No es pot oblidar ni menystenir la seva contribució a la construcció de la ciutat democràtica, tant des dels barris i els moviments socials com des de la institució local, bàsicament sota les sigles del PSUC i ICV-EUiA i al costat del PSC. Però sempre amb un caràcter de subalternitat dels primers respecte dels segons. El fitxatge per a la llista de Collboni de l’expresident de la Favb -i valedor inicial de la plataforma de Colau- Lluís Rabell rebla aquest clau.

El 2015, el triomf de Barcelona en Comú va invertir per primer cop les tornes en la direcció de la ciutat. Colau va guanyar confrontant directament la dreta de Trias i l’establishment, aixecant la bandera dels barris i del dret a l’habitatge i, sobretot, impugnant el model de ciutat imposat durant dècades d’alcaldia socialista. Limitacions pròpies de l’anomenada nova política, servituds de la coalició de govern entre Barcelona en Comú i el PSC -amb suport extern d’ERC-, i forts condicionants externs -la complexa gestió diària d’una ciutat en crisi, la polarització associada al procés sobiranista, els atemptats terroristes del 2017, la pandèmia de la covid-19…- han diferit durant dos mandats la tasca de construcció del nou model de ciutat.

No obstant, la gestió d’aquests condicionants porta implícita l’aposta per un nou model. ¿Com s’haguessin viscut les intenses tardors del 2017 i del 2019 amb un altre govern municipal, independentista o unionista? ¿Com s’hauria capejat la pandèmia del 2020 sense el lideratge polític de Colau, la coordinació de govern de Jordi Martí, les dots de comandament d’Albert Batlle i Janet Sanz i la triangulació entre la regidora Gemma Tarafa i els gerents de les àrees de Drets Socials, Salut, Economia i Recursos Ricard Fernández, Laia Claverol, Carme Borrell, Albert Dalmau i Agustín Abelaira?

Un nou model de ciutat

Malgrat tot, durant el darrer mandat de Colau s’ha començat a fer explícit o a concretar-se un nou model de ciutat. El projecte Superilla Barcelona n’és l’emblema, envoltat de polèmica i elogis, tant locals com internacionals. Assajada primer al Poblenou -entre protestes veïnals i reticències municipals; la mateixa alcaldessa va trigar dos anys a visitar-la-, la idea de superilla es va millorar i consolidar després a l’Eixample, al barri de Sant Antoni. Una altra cosa és la teorització d’aquest nou model de ciutat, que fins ara no ha anat més enllà d’un difícil sincretisme entre el clàssic maragallisme mainstream i la filosofia alternativa de la Ciutat Princesa de Marina Garcés.

En el fons, les eleccions són una batalla més -la definitiva?- de la llarga guerra dels Trenta Anys per l’hegemonia i el model de ciutat que es lliura des de la Barcelona del 1992. Com diu la presidenta de la Favb, Ana Menéndez, aquella Barcelona ha mort d’èxit -va quedar clar amb el Fòrum 2004, però ja ho havia apuntat Carrer al monogràfic La Barcelona de Maragall– sense que, parafrasejant Jordi Amat, l’independentisme hagi pogut matar el Cobi. Derrotat el procés sobiranista, és simptomàtic que ERC presenti a l’alcaldia un octogenari Ernest Maragall amb el lema “més que mai” popularitzat pel seu germà Pasqual als anys 80 i que els hereus de CiU, Junts o reajuntats, recuperin Xavier Trias recolzat en Artur Mas i un nonagenari Jordi Pujol.

Ciutat Vella i l’Eixample

El principal -i mediàtic- camp de batalla d’aquesta guerra no són els barris, sinó el centre de Barcelona. És la Ciutat Vella presa de nou pel turisme, després de l’insòlit i fantasmagòric parèntesi pandèmic, i amb la Via Laietana aixecada per obres de pacificació. I és l’Eixample igualment aixecat per obres, per l’eterna reforma de la plaça de les Glòries, la perllongació del tramvia de la Diagonal, entre Glòries i passeig de Sant Joan, i la implantació dels eixos verds -Consell de Cent, Girona…- i la protecció dels entorns escolars que són emblemes de la Superilla Barcelona.

El 2015, paradoxalment, la inesperada victòria dels comuns davant de la CiU de l’aleshores alcalde Trias i, després, el 2019, la derrota mínima de Colau davant l’ERC de Maragall -un fracàs salvat in extremis gràcies al pacte dels comuns amb el PSC i al vot del ciutadà francès Manuel Valls, al seu torn una aposta fracassada dels poders fàctics que avui retornen a Trias, però que tampoc fan fàstics a Collboni-, no es van decidir a l’Eixample, sinó, i sobretot, als barris populars i perifèrics.

Aparentment, el model de ciutat es juga a l’Eixample, el districte més poblat -i amb més inversions- i més simbòlic -per la trama Cerdà i la història de la ciutat burgesa-: el 2019, en la seva conferència estratègica d’inici de campanya, Colau ja va reduir el seu mapa de Barcelona a Ciutat Vella i l’Eixample. Quatre anys després, en la presentació del llibre La força del moviment veïnal: de l’alcalde Porcioles a l’alcaldessa Colau (Hacer), la presidenta de la Favb va reivindicar la ciutat popular i la Barcelona dels barris i va resumir així el seu balanç crític: “La ciutat és més que l’Eixample i el govern de Colau és massa eixamplecèntric, però defensem la transformació verda que s’està fent. Al mateix temps, i davant d’una alcaldessa que tenim propera però que veiem molt poc, constatem el desencís als barris per una política de participació que fomenta l’individualisme i no el teixit associatiu organitzat i per unes polítiques d’habitatge poc ambicioses respecte de les expectatives creades”.

Un esforç insuficient

Seria faltar a la veritat no reconèixer l’esforç que l’Ajuntament ha fet en els darrers vuit anys en matèria tant d’habitatge com d’acció social contra els desnonaments. Són 4.600 pisos nous de lloguer públic i 4.000 més en construcció o projecte -el parc públic el 2015 era de 7.500 pisos- i 14.000 famílies ateses per la unitat antidesnonaments -que gestiona 50 casos setmanals i en resol nou de cada deu-. Però davant la crisi econòmica i habitacional, l’especulació creixent a la ciutat i la deixadesa de funcions de la Generalitat i l’Estat en matèria d’habitatge, tot és insuficient.

També seria injust obviar que l’acció municipal als barris populars, més enllà de Ciutat Vella i l’Eixample, és part indestriable del model de ciutat en joc. N’hi ha prou en destacar les inversions del Pla de Barris -uns 300 milions repartits en més d’un miler d’actuacions en 23 barris, que es calcula que han beneficiat unes 250.000 persones-, malgrat que l’aposta per dotar de centralitat metropolitana l’Eix Besòs no hagi encara reeixit. I tampoc és aliena als barris la política social, molt important abans, durant i després de la pandèmia, però poc lluïda pels comuns.

Així les coses, després d’haver abandonat durant quatre anys en mans socialistes districtes populars clau com Sant Martí, Nou Barris i Horta-Guinardó, els seus barris de classe treballadora -al costat dels de Sant Andreu i Sants-Montjuïc, que els comuns sí que han governat en el dia a dia- tornen a adquirir una importància cabdal i es juguen també, amb Ciutat Vella, l’Eixample i Gràcia, la seva centralitat al costat del model de ciutat.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada Barcelona es juga el model de ciutat i la centralitat dels barris ha aparegut primer a Carrer.

Segons les enquestes, caldrà tenir una bona cintura política per arribar a pactes de govern perquè a la nit electoral la victòria podria anar d’una dècima, amb el perill de l’abstenció sempre present. Ara per ara, els candidats amb més possibilitats de guanyar les eleccions són els de comuns, socialistes, republicans i postconvergents, que són els que hem optat per perfilar en aquestes pàgines. Tots, tret de Junts per Catalunya, que recupera Trias, repeteixen cap de llista -Ada Colau (Comuns), Ernest Maragall (ERC) i Jaume Collboni (PSC)- i tots podrien perdre algun regidor respecte als comicis del 2019.

Pel que fa a la resta de partits amb representació actual, els sondejos vaticinen una pèrdua substancial de regidors situant-los en gairebé tots els casos fora de l’Ajuntament. És el cas de populars (Daniel Sirera), ciutadans (Anna Grau) i valents (Eva Parera). Entre les formacions que ara no tenen presència política, la CUP torna a provar sort amb Basha Changue i en alguns sondejos apareix també la llista cívica de David Vosseler.

La inseguretat i la gestió política són els temes que més preocupen als barcelonins i les barcelonines segons l’últim baròmetre municipal i seran els protagonistes de la campanya més disputada.

El candidat del futur soc jo
Ernest Maragall (ERC)

Poc marge de maniobra li està deixant el seu partit a Ernest Maragall per fer una campanya lluïda a Barcelona. El pacte amb el PSC per tirar endavant els pressupostos catalans a pocs mesos dels comicis municipals, el suport que des de fora han donat els republicans als projectes del bipartit barceloní i la irrupció per sorpresa de Trias compliquen molt les coses a l’alcaldable d’ERC. Tanmateix, Maragall és un animal polític i no és dels qui s’arronsa a la primera derrota, tot i que n’acumula unes quantes. Malgrat haver exercit de diputat més que de regidor durant aquest mandat, ell segueix convençut que és el candidat “del futur” a Barcelona perquè fa números i li surt que “el llegat de Trias és Colau i el llegat de Colau és una ciutat dividida i enfadada”. L’estratègia ara és ignorar Collboni per estalviar energies i rebaixar la intensitat processista presentant-se com un candidat centrat, amic dels pactes i amb experiència a l’hora de treure les castanyes del foc. Afirma que se sent amb més ganes de fer coses que fa quatre anys, i aquest missatge no és només per als qui esmenten la seva edat, és sobretot un avís al seu partit perquè no el substitueixi en l’últim moment, com és tradició, i no utilitzi Barcelona com a moneda de canvi d’altres negocis més lucratius.

A la tercera va la vençuda (o no)
Ada Colau (Barcelona en Comú)

Aspira a un tercer intent de governar Barcelona sense les crosses indesitjables del passat recent en un escenari polític encara més incert. Vuit anys al capdavant del govern municipal, amb les seves llums i ombres, llimen les arestes revolucionàries de qualsevol i converteixen el més somiatruites en un hàbil equilibrista del poder, per això Ada Colau ja no visita tant el barri de Ciutat Meridiana ni es posa la disfressa d’activista veïnal per Carnaval. Amb l’alcaldable dels Comuns no hi ha terme mig: o enlluerna o treu de polleguera. Els seus acòlits li han permès optar a un tercer mandat vulnerant el Codi Ètic del partit perquè a les primàries internes ningú ha gosat plantar-li cara. I és que com a la Reina de Cors, a Colau no li agrada que li facin ombra. Entre els seus detractors hi ha de tot: des dels progres decebuts per la seva deriva cap al despatx i el cotxe oficial als que la menyspreen per dona, per comunista, per ambigua o per ambiciosa. Per sort, la tensió i el desgast del processisme ja han passat i ara, amb un Maragall desorientat i un Collboni fent d’oposició, Colau pot dedicar els seus esforços a explicar la feina feta -la no feta no cal- i a disparar la seva artilleria dialèctica contra un Trias que prou feina té a posar ordre al seu corral.

Encantat d’haver-se conegut
Jaume Collboni (PSC)

L’alcaldable del PSC ha donat mostres sobrades de gran cintura i pocs escrúpols pactant el que sigui per seguir remenant les cireres a Barcelona i fitxant a qui calgui per fer veure que és una cosa quan en realitat és una altra. Jaume Collboni és un gat vell de la política barcelonina que fins ara sempre ha caigut de peu i li rellisca que el critiquin per haver plegat abans d’hora del bipartit municipal per fer campanya contra el model de gestió del bipartit municipal. Ja se sap que el socialisme de corbata que ell predica està ple de contradiccions entranyables: un dia es vesteix d’Armani per defensar amb els lobbies la inversió público-privada en la ciutat i l’endemà es posa la jaqueta de pana per visitar un barri obrer i prometre la lluna en un cove a un votant socialista cada dia més desubicat. Amic de prendre la fresca en les terrasses del seu amic Pallarols, entremig fa vídeos de Tiktok i tuiteja a tort i a dret buscant infructuosament noves generacions d’electors crèduls. Va tan sobrat de tot, i ara més després del pacte del seu partit amb el republicà Aragonès, que diu a tothom que s’ha acabat això de fer de crossa d’altres. “Si no sóc alcalde, no seré res”, assegura convençut que la irrupció de Trias no va amb ell i que Colau està acabada perquè és una impostora.

D’evitar fer el ridícul a liderar el canvi
Xavier Trias (Junts per Catalunya)

Set mesos ha passat Xavier Trias arrencant pètals de margarides abans d’acceptar ser l’alcaldable de Junts per Catalunya. El comiat sobtat d’Elsa Artadi, les guerres internes entre exconvergents i la pressió per rescatar el partit de l’oblit a Barcelona han pogut més que les ganes de seguir gaudint de la seva jubilació daurada. Tot i haver estat ungit pel radical Carles Puigdemont, Trias és una persona d’ordre, el seu perfil baix en la militància processista ho confirma, i modest: al principi es va autodescartar com a alcaldable perquè “s’ha d’evitar fer el ridícul”. Diu que és socialdemòcrata malgrat que com alcalde va exercir més de neoliberal, eliminant les poques traves que quedaven del règim anterior cap al turisme i l’especulació immobiliària, tancant el MNAC perquè un magnat indi casés la filla o vestint Colom amb la samarreta del Barça. El projecte de llogar l’espai públic al capital internacional no va prosperar per falta de temps, i companys de viatge com Antoni Vives, esquitxat per nombroses irregularitats, tampoc van ajudar a tenir un segon mandat. El retorn de Trias, com fa quatre anys va passar amb Manuel Valls, està posant nerviós el personal a base d’enquestes. Diu que ell és el canvi, però ningú no sap res del seu programa més enllà que no li agrada el tramvia.

Quan tres són multitud
Anna Grau (C’s), Daniel Sirera (PPC) i Eva Parera (Valents)

La dreta espanyolista es presenta a aquestes eleccions municipals més dividida que mai i amb els ullals de la ultradreta fregant-li la jugular. Uns Ciutadans en descomposició, colpits per guerres internes sobre com gestionar les escorrialles d’un projecte polític que fa aigües, han triat la mediàtica Anna Grau, abans periodista insígnia del règim pujolista i ara més rància que el Cid Campeador, per intentar salvar els mobles. Els xous de l’alcaldable de Ciutadans a la televisió pública i al Parlament de Catalunya són coneguts, igual que els seus modelets escandalosos i la peculiar relació amb l’avi Sánchez-Dragó, que tantes portes li va obrir fa uns anys en els ambients de la dreta madrilenya després de renunciar, decebuda pels pocs rèdits obtinguts, a la pàtria catalana.

A estrafolària i populista no la guanya ningú, així que el popular Daniel Sirera haurà d’espavilar si no vol que la incontinència verbal de la ciutadana Grau se’l mengi en tres mossegades i el deixi sense presència al consistori barceloní. Sirera, obedient i amb una trajectòria política orgànica, va on li digui el partit, i si el gurú Núñez Feijóo li demana que se sacrifiqui per la causa popular, ell deixa el seu còmode xiringuito valencià i aterra a Barcelona disposat a immolar-se amb alegria.

A diferència del seu predecessor en el càrrec, el sempre polèmic forner Josep Bou, Sirera no té talents coneguts de showman per convèncer l’electorat d’ordre que ell és millor que la polièdrica Eva Parera, l’alcaldable de Valents, abans diputada independent del PP al Parlament català, abans mà dreta de Manuel Valls al Consistori i, molt abans, entregada a la causa democristiana que liderava Duran i Lleida. Parera té la memòria curta i la llengua llarga, i no sembla tenir problemes de consciència per haver facilitat amb el seu vot que Colau repetís com a alcaldessa. Ara el moment és un altre i toca posar tota la carn a la graella perquè se li acaben els partits.

L'entrada La campanya més disputada per governar en coalició ha aparegut primer a Carrer.

A demandes veïnals clàssiques, com les millores urbanístiques o l’exigència d’equipaments -que van del solar dels antics jutjats, al Casc Antic, a la Ideal Plástica Flor, a la Prosperitat- s’han afegit d’altres vinculades a problemes que preocupen cada cop més els ciutadans: el dret a l’habitatge, el decreixement turístic, l’emergència climàtica… També angoixa, i molt, el soroll i el dret al descans. Algunes d’aquestes reivindicacions són veritables patates calentes i les repassem més endavant (veure pàgines 30-34). I de ben segur que hi aprofundirem en els pròxims números.

Ciutat Vella

Casc Antic

• Recuperar el solar dels antics jutjats per a equipaments de barri.
• Campanyes de civisme per acabar amb el soroll nocturn i la brutícia.
• Decreixement turístic per recuperar el barri per a la gent que hi viu.

Barri Gòtic

• Desturistització: aturar la promoció turística amb diners públics. Dissolució de Turisme de Barcelona i creació d’una agència pública, participada pel veïnat, amb capacitat de decisió sobre les polítiques turístiques.
• Eliminació del turisme de creuers. Impulsar un pla de reducció per assolir-la.
• Reduir els horaris d’obertura de l’oci nocturn a la ZATHN (Zona Acústicament Tensionada en Horari Nocturn) d’Escudellers i George Orwell, incloent la Plaça Reial.

Xarxa Veïnal del Raval

• Remodelar la plaça dels Àngels per guanyar espai públic per al veïnat. “No a l’ampliació del Macba!”.
• Complir els acords per a la pacificació de la ronda de Sant Antoni.
• Polítiques d’habitatge. Que l’Ajuntament pressioni les Administracions responsables d’evitar l’especulació immobiliària que provoca la concentració del narcotràfic al barri.

L’Eixample

La Dreta de l’Eixample

• Construir una escola bressol i equipaments per a la gent gran.
• Habitatge: lluita contra la gentrificació. Pressionar perquè s’aprovi la nova Llei de l’Habitatge.
• Revisar el Pla General Metropolità per a l’obtenció de més zones verdes.

Sagrada Família

• Posar en marxa la comissió de treball sobre l’encaix del Temple al barri.
• Planificar i executar un equipament indispensable per a la gent gran, de tipus residència o -millor- pisos tutelats.
• Regular el mercat de l’habitatge per facilitar-ne l’accés, preferentment amb un parc públic de lloguer assequible.

Sant Antoni

• Accés a l’habitatge: destinar l’equipament del solar de l’antic teatre Talia a habitatge dotacional.
• Taula comunitària efectiva i amb recursos (Calàbria 66).
• Urbanitzar i pacificar la ronda de Sant Antoni.

Sants-Montjuïc

Centre Social de Sants

• Desencallar la situació dels afectats urbanístics dels carrers de Burgos i Riera de Tena, pendents de solució habitacional.
• Desencallar el planejament urbanístic de la tercera fase del calaix de Sants.
• Complir els terminis promesos per a la rehabilitació del local de l’associació al carrer d’Olzinelles 30.

Hostafrancs

• Construir l’equipament del carrer de la Diputació.
• Desafectar els habitatges del PERI, afectats per projectes aprovats fa més de 30 anys, però que no s’executaran.
• Incrementar el nombre d’educadors socials i agents cívics al barri.

Les Corts

Avinguda Xile

• Dur a terme el pla director del Campus Sud de la Universitat de Barcelona per obrir-lo a la ciutadania.

Les Corts

• Programa d’actuació al Camp de la Creu-parc de la Colònia Castells: zona verda, espai de memòria històrica, reallotjaments, Col·legi Paideia, construcció d’habitatge públic, futur immediat dels pisos expropiats…
• Protegir el patrimoni històric: Can Capellanets, patrimoni urbà del Camp de la Creu. Aplicar la mesura de govern “Barcelona, ciutat patrimoni”.
• Eliminar l’amiant en grans i petites superfícies. Control públic de la seguretat electromagnètica en zones escolars i sanitàries. Control dels nivells de contaminació en les vies de gran circulació. Tot això acompanyat de transparència i participació.

Zona Universitària

• Tenir en compte el veïnat a l’hora de prendre decisions que afectin el barri, per exemple en matèria de mobilitat.
• Construir un centre cívic.
• Millorar la neteja i el manteniment de l’espai públic.

Sarrià-Sant Gervasi

Mas Guimbau-Can Castellví

• Més infraestructures.
• Resoldre d’una vegada el pla parcial, tenint en compte les característiques particulars dels barris de muntanya.
• Més inversió en general, però sobretot per cuidar el parc natural i fer una bona gestió forestal i ecològica per prevenir els incendis.

Sarrià

• Construir els jardins d’Oriol Martorell.
• Recuperar Can Ponsic com a centre de cultura i l’Hort de Vila com a centre per als joves.
• Enllestir la biblioteca de Sarrià i la segona fase del parc de Joan Raventós.

Gràcia

Park Güell-la Salut-Sanllehy

• Millorar l’accessibilitat de les zones altes de Verdi i Sostres, via minibús i escales mecàniques.
• Regular i resoldre els inconvenients causats per l’accés de visitants al Park Güell, sobretot pels taxis.
• Conservar el patrimoni antic i modern.

La Vila de Gràcia

• Lluitar contra la gentrificació i la tematització de la Vila de Gràcia com a barri de lleure. Seguiment del pla d’usos. Fer que l’espai públic sigui de convivència i posar remei a les molèsties del soroll. Revisar a fons l’espai destinat a les terrasses.
• Dur a terme les operacions d’habitatge públic social, dotacional i per a les persones sense llar a les casetes del carrer de l’Encarnació i a la rambla del Prat.
• Iniciar l’estudi urbanístic de la plaça d’en Joanic i el seu entorn.

Horta-Guinardó

La Font d’en Fargues

• Millorar l’accessibilitat en bus als centres sanitaris. Implementar el bus a demanda.
• Millorar l’accessibilitat a peu. Escales mecàniques a Llobet i Vall-llosera.
• Avançar en la protecció patrimonial del barri.

Horta

• Garantir la mobilitat i l’accessibilitat: ampliació de voreres, escales mecàniques i ascensors. Millorar en quantitat i qualitat els refugis climàtics.
• Construir un institut públic d’educació secundària.
• Rehabilitar el Bloc 17 i Can Crehuet.

Joan Maragall del Guinardó

• Començar les obres de rehabilitació de Torre Garcini com a equipament per a la gent gran, segons el projecte executiu elaborat.
• Implementar les propostes presentades per millorar la mobilitat de la xarxa de bus, el bus del barri i el tram de carril bici de la ronda que falta segregar de la vorera.
• Elaborar un pla de dinamització comercial i de locals buits al barri del Guinardó.

Sant Genís dels Agudells

• Executar el projecte de cobertura de la ronda de Dalt.
• Instal·lar escales mecàniques: no n’hi ha cap i és un barri de muntanya.
• Assistent social al barri.

Nou Barris

Can Peguera

• Posar en marxa les taules sectorials del Pla de Futur, prioritzant la d’habitatge, que ha de definir com es farà la rehabilitació dels edificis, i la social, sense oblidar la resta. Continuar les obres del balcó d’equipaments, tot prioritzant la tercera fase, abans que la segona.
• Renovar l’arbrat, sobretot al carrer de Vila-seca. La situació també és deficient als carrers de Riells i d’Espinauga i a la plaça de Sant Francesc Xavier.
• Instal·lar comptadors d’aigua en els habitatges que no en tenen, respectant les condicions socioeconòmiques del barri i les possibilitats del veïnat.

Ciutat Meridiana

• Construir un casal per a la gent gran.
• Construir una escola d’adults.
• Nou local per a l’associació veïnal, que porta esperant 28 anys des que van cedir el seu per a l’ampliació de l’estació de Renfe.

La Guineueta

• Executar la fase 4 de la rehabilitació del barri.
• Senyalització dels carrers i els edificis. S’ha fet l’estudi, però falta dotar l’actuació de pressupost.
• Escola bressol a Can Carreres.

Porta

• Desenvolupar al barri l’eix verd Collserola-avinguda Meridiana-Glòries.
• Transformar el camp de la Damm en zona verda i potenciar l’hort i la masia de Can Valent com a espais multidisciplinars de divulgació ambiental.

La Prosperitat

• Mantenir el Pla de Barris fent-lo més obert a les propostes del teixit veïnal. Estudiar els problemes d’accés a l’habitatge al barri.
• Construir els equipaments de la Ideal Plástica Flor tenint en compte les necessitats del barri i respectant l’acord del 2018. Mentrestant, millorar les condicions del solar. Dedicar a equipaments esportius el sòl on hi havia d’anar la piscina de Molí. Posar plaques solars als equipaments públics.
• Pla de mobilitat, millora dels carrers i pacificació dels entorns escolars. Elaborar un catàleg de patrimoni històric.

Les Roquetes

• Recuperar un autobús a la línia 127 i més freqüència a la línia 11. Renovar les escales mecàniques, treure barreres arquitectòniques i arranjar els passos de vianants.
• Cobertura de la ronda, soterrament de les línies d’alta tensió, ampliació del centre cultural Ton i Guida i fer un casal de joves a l’amfiteatre de Roquetes.
• Augmentar el pressupost del pla comunitari i mantenir el Pla de Barris.

Torre Baró

• Pla integral: salut, habitatge, urbanisme i socioeducatiu.
• Incloure el barri a les subvencions per rehabilitar habitatges i adaptar-les a l’actualitat.
• Millorar la salut de les veïnes i l’estat de percepció de la salut -és el barri amb l’esperança de vida més baixa de tota la ciutat-.

Torre Llobeta

• Construir una escola bressol a Can Xirigoi i remodelar tota la plaça.
• Escales mecàniques a la parada de metro de Maragall, a la sortida de l’avinguda dels Quinze.
• Construir una residència per a la gent gran als terrenys del carrer de Petrarca.

Trinitat Nova

• Construir un poliesportiu i un casal de joves.
• Cobertura de la ronda.
• Lluitar contra la inseguretat.

Turó de la Peira

• Construir l’edifici per a equipaments a l’illa O, destinat a oficines de Serveis Socials, casal per a la gent gran, espai polivalent i seu de l’associació veïnal, aprovat el 2022.
• Perllongar les obres de remodelació de Fabra i Puig a la part alta del Turó.
• Acabar de remodelar els carrers Teide, Travau, Orduña i Peñalara, així com les obres de les escales de Matagalls.

Verdum

• Freqüència de 10 minuts per a la línia 11 de bus. Implementar el bus de barri. Parada de la V29 als jardins de Can Xirigoi i del 132 a l’avinguda dels Quinze, totes dues davant del CUAP Cotxeres.
• Seguiment eficient per part de l’Ajuntament i el Districte de Nou Barris de la neteja i el manteniment dels espais públics.
• Enllumenat extraordinari a la marquesina de la Via Júlia per a actes culturals i festius.

Sant Andreu

La Sagrera

• Replantejament de la Nau Bostik: “La volem pública!”. Projecte sociocultural, esportiu i de salut, ordenant els espais públics de la Nau Ivanow, l’Espai30, el poliesportiu del carrer d’Hondures i el nou CAP.
• Més habitatge públic i dotacional al parc Lineal i als voltants de l’estació de Barcelona Sagrera Alta Velocitat. Reiniciar les obres de la línia 9 de metro i acabament de la línia 4.
• Construir l’edifici de l’Institut-escola 30 Passos, ara ubicat en barracots, i el nou CAP. Planificar noves places escolars preveient l’augment de la població del barri.

La Maquinista-Mercedes

• Incloure el projecte d’una parada de metro de les línies 9 i 10 al parc de la Maquinista en el contracte programa de les noves actuacions de metro per als pròxims anys. Pla de mobilitat per a tot el districte que integri els nous planejaments i projectes.
• Repartir pel barri els equipaments d’ús diari de manera més equilibrada, ubicant-los a prop de les zones on hi ha habitatges.
• Seguir de prop la resposta a les al·legacions al pla de modificació dels terrenys de l’antiga fàbrica Mercedes i vigilar que el projecte esdevingui una oportunitat per millorar i cosir els diferents fragments del Bon Pastor.

Sant Andreu de Palomar

• Millorar la mobilitat al barri, tenint en compte l’entorn dels altres carrers del districte.
• Fer un seguiment de la sanitat per millorar els CAP i ampliar-los per a les famílies que s’instal·laran als habitatges nous que es faran al barri.
• Licitar les obres de reforma de la Meridiana des de Fabra i Puig fins al Pont de Sarajevo, fent que la zona esdevingui un punt de trobada entre els diferents barris, eliminant el desnivell, reduint el número de carrils per als cotxes i valorant la possibilitat d’allargar la L11 fins a Fabra i Puig per la Meridiana, en forma de tramvia.

Trinitat Uneix

• Conservar una part de la façana de la presó de la Trinitat com a patrimoni democràtic i de gènere, i dotar l’espai d’un equipament on dignificar i fer difusió de les lluites de les dones per aconseguir els seus drets.
• Reduir la contaminació acústica i ambiental de vies ràpides com el Nus de la Trinitat, la ronda de Dalt i l’avinguda Meridiana.
• Cobertura parcial de la Meridiana al seu pas per les Trinitats, per pal·liar la contaminació i acostar els veïns de banda i banda, creant un espai verd compartit, ampliant l’actual pont de Sarajevo.

Sant Martí

El Clot-Camp de l’Arpa

• Crear un parc públic de lloguer de gestió directa-HPLLGD amb pisos de nova construcció, adquisició de pisos ja construïts i expropiació de pisos desocupats de grans tenidors, començant per la Sareb i els bancs. A Glòries, 700 HPLLGD.
• Exigir que la dotació de recursos per a l’atenció primària sigui de com a mínim el 25% real del pressupost de Sanitat. Per una sanitat pública 100% pública, sense privatitzacions, ni als CAP ni als hospitals, i amb participació i control efectius dels usuaris i el moviment veïnal.
• Construir l’auditori-cinema soterrat al costat de La Farinera -inclòs en el Compromís per Glòries del 2007-, garantint també la viabilitat en aquest entorn immediat de la residència-centre de dia pública per a la gent gran, ja aprovada.

La Pau

• Recuperar el local sostret al barri per CaixaBank, que abans era de titularitat pública.
• Reprendre les obres de l’ampliació del CAP La Pau, estancades des de fa dos anys.
• Millorar el manteniment de l’espai públic i la seguretat ciutadana.

Maresme

• Enderrocar el Cinema Pere IV per ampliar el CAP Besòs. Reurbanitzar els carrers Bolívia i Marroc. Redactar l’avantprojecte d’obres per apropar la rambla de Prim al mar. Construir una escola d’adults, una llar d’infants municipal i un centre de dia per a la gent gran. Iniciar les obres del nou tram d’eix verd de Cristòbal de Moura.
• Més freqüència de pas del bus 136.
• Pla de xoc per revitalitzar el comerç de proximitat al barri.

El Poblenou

• Nou pla d’equipaments: escoles pendents, nou poliesportiu i equipament de proximitat a l’espai públic cedit a la Cambra de Comerç. Construcció del parc d’habitatges públics i de lloguer previst en el planejament del 22@ i en les remuntes derivades.
• Acabar l’obra de Glòries, urbanitzar els jardins del passatge Aymà-Llacuna i arranjar la plaça del Doctor Trueta i la futura plaça de Manel Andreu.
• Erradicar l’amiant al barri i desenvolupar mesures per fer front a la crisi energètica i el canvi climàtic. Fer punts liles permanents.

Sant Martí de Provençals

• Construir l’escola de música, ja aprovada.
• Acabar la segona fase de la reforma de la plaça dels Porxos.
• Planificar l’entorn de la nova estació, entre Bac de Roda, pont del Treball Digne, Guipúscoa i la mateixa estació. Mobilitat, redisseny del parc i atenció al paisatgisme urbà que comporta.

L'entrada Les prioritats dels barris per al pròxim mandat ha aparegut primer a Carrer.

És obvi que es tracta d’un conjunt de demandes que caldrà concretar i que sovint escapen a un mandat electoral. De fet, considerem que són mesures que s’haurien d’incloure en un acord de ciutat de llarga durada, ja que molts dels problemes estructurals de Barcelona no es resolen en quatre anys, sinó que exigeixen una acció continuada de les Administracions i de la societat. Nosaltres també tenim feina per fer. I som conscients que queden fora altres qüestions essencials que ens requeriran molt de treball. Això només és un recordatori bàsic.

Garantir l’accés a l’habitatge

Sense habitatge no és possible una vida autònoma. Fa massa temps que l’especulació i la manca de polítiques públiques han convertit un bé essencial en un luxe. La política dels darrers mandats ha intentat canviar la situació, però és insuficient. Cal un canvi més substancial que garanteixi l’habitatge i eviti la gentrificació i l’ús d’habitatges per al negoci turístic. Cal més habitatge públic i control dels lloguers. També una política decidida de rehabilitació integral del parc d’habitatges. I que es faci realitat el Pacte per l’Habitatge que fa temps que la Favb i altres entitats han proposat.

Contra les desigualtats i la pobresa

El nivell de desigualtats i pobresa a la ciutat és intolerable. Cal aplicar polítiques estructurals que impliquin a totes les Administracions i agents socials. Necessitem ampliar les polítiques socials i reforçar les que s’han mostrat més eficaces, adequar els horaris dels serveis socials i desenvolupar polítiques que facilitin l’accés equitatiu a les prestacions a les persones que en tenen dret. Cal millorar la humanització de l’atenció i l’estabilitat dels professionals, i instaurar professionals de referència que orientin i acompanyin la ciutadania. També reforçar els plans de barri i millorar-ne la participació. I s’han d’implementar polítiques contra l’encariment de productes bàsics.

Fer front a la crisi ecològica

La crisi ecològica truca a la porta i afecta molts aspectes crucials de la nostra existència: escalfament, sequeres, alimentació, contaminació, energia… Reconvertir la ciutat en clau ecològica requereix un enfocament global que afecti l’urbanisme, el model productiu, de consum… Cal reforçar els refugis climàtics i el verd urbà, i promoure comunitats energètiques a tots els barris que desenvolupin energies renovables i estalvi energètic, i una política ferma de residu zero.

Mobilitat sostenible i barata

El model de mobilitat juga un paper clau en la crisi ecològica. S’ha de reforçar el transport públic, millorant-ne l’accessibilitat, el temps de freqüència i els temps dels recorreguts, tant a Barcelona com a l’àrea metropolitana; desenvolupar el bus a demanda i els busos de barri. Cal seguir reduint l’ús del vehicle privat, ampliar els carrils bici i pacificar-ne l’ús. És necessari mantenir una política tarifària amb perspectiva social. I culminar la unificació del tramvia per la Diagonal.

Espai públic i convivència

Cal garantir l’espai públic com un espai per a tothom, limitant-ne l’ús mercantil. S’ha d’actuar per eliminar les concentracions i activitats que generen nivells de soroll insuportables, i per garantir un espai segur per a tothom. Calen actuacions urbanístiques orientades a facilitar la mobilitat de totes les persones, sobretot les que per raons d’edat o discapacitats tenen més dificultats. Com hem dit, també cal incrementar el verd a tots els barris.

Justícia territorial

Necessitem polítiques urbanístiques centrades a les àrees i barris més degradats, que tinguin en compte la seva morfologia particular. Cal implementar mesures per evitar que les millores urbanístiques que es facin reforcin processos gentrificadors. I millorar els espais per a activitats productives. També cal revisar el planejament per evitar processos especulatius i definir la relació amb l’espai metropolità.

Participació i teixit social

Els problemes que té la ciutat només es poden resoldre amb una participació activa de la ciutadania. Cal enfortir, amb recursos i fórmules de gestió, el teixit associatiu, que és clau per garantir la participació. S’han de millorar els processos participatius, sobretot reforçant l’escolta i la deliberació, reconeixent la veu dels col·lectius que treballen als barris i complint i retent comptes dels resultats dels processos participatius. És necessari avançar en la participació ciutadana en tots els centres finançats amb diners públics -sanitaris, educatius, assostencials, esportius…-, així com garantir la continuïtat dels models de gestió cívica d’equipaments de barri.

Completar la xarxa d’equipaments

S’han de projectar i construir els equipaments pendents, tenint en compte els diferents plans d’equipaments; remodelar els equipaments que ja existeixen i incorporar millores que els facin energèticament eficients. També és necessari garantir la participació del veïnat en la seva gestió, tenint en compte les necessitats dels diferents col·lectius. I s’ha d’avançar cap a equipaments d’usos polivalents i que afavoreixin les relacions intergeneracionals.

Salut universal

Garantir unes bones condicions de salut obliga a plantejar accions a totes les activitats que hi influeixen. Per això demanem una política activa per atacar les qüestions que afecten a la salut, com una millora del sistema sanitari. Entre les qüestions prioritàries està reforçar l’assistència primària i la construcció dels CAP i dels equipaments sanitaris pendents a molts barris; la inclusió de les residències de gent gran en la cobertura sanitària pública. I el problema més urgent de salut pública: cal erradicar l’amiant a la ciutat, garantint que es durà a terme a tots els espais públics i vetllant perquè s’apliqui als espais privats -campanyes informatives, aplicació de la futura normativa i control de les tasques de desamiantat-..

Educació i cultura per a tothom

És necessari continuar el desplegament de les escoles bressol, impulsar polítiques contra la segregació escolar i fer millores en la dotació dels centres educatius. També expandir les activitats culturals al conjunt dels barris, reforçant les iniciatives locals. Cultura per la igualtat i contra la discriminació.

L'entrada Les prioritats de la Favb davant del pròxim mandat municipal ha aparegut primer a Carrer.

La continuïtat de la Superilla

Comencem pel més controvertit: l’anomenada Superilla de l’Eixample. Després de la qüestionada prova pilot al Poblenou i un tastet al voltant del mercat de Sant Antoni, aquest format de pacificació integral d’una zona ha evolucionat cap a la reconversió de vies àmplies en eixos verds. En això consisteix la que tindrà l’Eixample: els carrers Consell de Cent, Girona, Borrell i Rocafort foragiten el trànsit motoritzat, sense intervenir en els carrers adjacents. L’oposició i diverses entitats de la ciutat han criticat amb major o menor mesura aquesta intervenció, perquè consideren que perjudicarà les vies veïnes i pot gentrificar les beneficiàries. El mandat vinent podria expandir-se aquesta Superilla, aturar-se o fins i tot encongir-se segons qui tingui l’alcaldia.

Cosí germà de les pacificacions, aquest mandat ha tingut un gran protagonisme l’urbanisme tàctic sorgit de la pandèmia. Es tracta d’usar elements provisionals, com pintura de colors, testos o planxes de formigó, per reordenar espais públics. Normalment per destinar carrils de calçada a usos lúdics i al pas de bicis i vianants. La confusió generada per alguns dissenys o el cost no tan petit d’intervencions de durada limitada han estat crítiques recurrents els darrers dos anys i han convertit aquesta política en munició electoral.

Glòries, l’aspirador pressupostari

No obstant això, en termes pressupostaris, la gran operació urbanística del mandat és la plaça de les Glòries. Ja fa quasi una dècada de l’enderroc del tambor viari olímpic, però el punt d’inflexió ha estat l’estrena dels túnels de la Gran Via l’abril del 2022. El soterrament d’aquesta artèria ha estat una autèntica xucladora de pressupost, però el Consistori va apostar ja en temps de Xavier Trias per eliminar al màxim el trànsit en superfície en aquest punt de la ciutat. Més d’un quilòmetre de via si es compten les rampes d’accés i a doble profunditat (10 i 25 metres) per passar per sota de les vies de tren i metro preexistents. La cara positiva és la reducció del soroll i la contaminació sobre els túnels, però la negativa és el tap de circulació que s’hi genera en hora punta per la reducció de carrils.

L’altra gran novetat és la Clariana, la primera fase del parc, que es va estrenar just abans de les eleccions del 2019. El nou espai verd, seguint el disseny Canòpia Urbana escollit el 2014, ha tingut molt bona acollida ciutadana i fins i tot ha atret una visible biodiversitat. L’actual Ajuntament té encarrilat el destí de la resta de parcel·les, tot i que algunes estan més avançades que d’altres. Aquest gener han començat els 20 mesos d’obres per completar el parc, un salt important de cinc a nou hectàrees de verd. Qui ostenti la vara la tardor del 2024 podrà fer-hi una inauguració històrica. També està en marxa una enorme promoció de 238 habitatges públics, Illa Glòries, la més gran impulsada per un ajuntament a l’Estat. Una fita que fa de bon anunciar en campanya, però que suposa gestionar el mandat que ve el desembarcament d’unes 800 persones al costat del parc. Més gent de la que viu al barri més petit de Barcelona, la Clota, que no arriba a 700.

En canvi, queda per al mandat vinent la patata calenta del carrer del Consell de Cent: la reparcel·lació i les expropiacions que requereix la façana nord de la plaça estan a les beceroles. L’entrada a Glòries més propera a una zona densament poblada és Dos de Maig, que mor davant la Clariana amb un aspecte desolador: un antic campament calcinat, una fàbrica de paraigües catalogada i pendent de trasllat, baixos buits, ocupats o usats com a magatzem de drapaires… En definitiva, el sector de l’operació Glòries que menys ha avançat i que més ho evidencia.

Grans obres a l’Eixample

Diverses actuacions urbanístiques iniciades aquest mandat quedaran a mitges, com la unió dels tramvies per la Diagonal i la reforma de la Via Laietana i la Meridiana. Totes tres, molt discutides, afecten l’accés en cotxe a l’Eixample. L’única obra que sembla tenir la continuïtat garantida és la reforma de la Rambla. Ha començat pel tram Colom-Drassanes i anirà pujant al llarg del pròxim quadrienni i una mica més enllà. La previsió oficial és completar la reforma el 2027.

A poca distància avança la nova Via Laietana. La pacificació d’aquesta artèria fins a la plaça d’Antoni Maura hauria de continuar el pròxim mandat amb una segona fase fins a Correus. Tot i la controvèrsia, liderada per Foment -que té la seu en aquest carrer-, és difícil imaginar que un canvi de color polític deixi a mitges aquesta pacificació, perquè l’afectació al trànsit ja està consumada i la prolongació milloraria de retruc l’entorn esllanguit de Correus i l’envellida entrada al moll de la Fusta i al Maremàgnum.

La Meridiana ja són figues d’un altre paner. La nova configuració crea una rambla per a ciclistes al mig de la calçada i redueix carrils d’entrada i sortida. La pacificació d’aquesta autopista urbana era molt desitjada pels veïns que hi tenen façana, però genera moltes crítiques entre els barcelonins no residents, és a dir, la ciutadania que ve cada dia a la ciutat obligatòriament -per feina, estudis, etc.-, però no hi viu ni té bones alternatives al vehicle privat. És la millor mostra del repte gegant que té Barcelona amb la mobilitat interurbana. El transport públic ha avançat molt poc aquest mandat i Rodalies continua sense oferir la fiabilitat i capil·laritat necessàries per treure aquests cotxes de Barcelona, com ha demostrat la nul·la reducció del trànsit durant la gratuïtat dels trens aprovada aquesta tardor pel govern espanyol. Tampoc s’han remodelat les estacions d’autobusos de Barcelona, tot i estar sobre la taula. Les millores previstes a curt termini tenen un abast limitat, perquè consisteixen en unir les dues línies de tramvia i les dues línies de FGC amb l’esperança d’optimitzar trajectes, però sense arribar a més localitats.

Les estacions de Sants i la Sagrera

El pròxim mandat tindran un gran protagonisme les obres del transport, amb un triplet inèdit d’obres simultànies que cobreixen tot l’espectre ferroviari: tramvia barceloní, ferrocarrils de la Generalitat i xarxa de tren estatal. El govern municipal actual deixarà el Trambesòs prolongat de Glòries fins a Verdaguer, però quedarà pendent l’extensió fins a Francesc Macià, el més qüestionat per l’estretor del tram noble de la Diagonal. Diversos candidats a l’alcaldia ja han manifestat que no volen continuar l’obra per connectar amb el Trambaix. A més falta definir del tot el nou model de gestió, un cop s’exhaureixi el 2031 la concessió a Tram. Pel que fa a la unió dels FGC, hi ha unanimitat sobre la seva conveniència i el traçat previst. La fa la Generalitat i comença al juliol, amb un horitzó de cinc anys d’obres. Ara que s’ha concretat, però, s’aixeca un front imprevist de queixes veïnals per l’impacte que tindrà en el parc de Joan Miró, amb un terç de superfície hipotecada i la tala de més d’un centenar d’arbres.

La peça grossa del tauler, però, són les dues principals estacions de Barcelona i de Catalunya. L’Estat no s’atreveix a posar data d’estrena a l’estació de la Sagrera, però obrirà portes -per fi- el pròxim mandat. Ara els treballs sí que avancen a bon ritme i el parc lineal sobre les vies ja es comença a intuir. La part que li toca a l’Ajuntament és accelerar els vorals del Pla Sant Andreu-La Sagrera, amb milers de metres quadrats per reurbanitzar. Destaquen alguns serrells com el futur barri del Sector Prim al Besòs, l’estació vella de Sant Andreu Comtal o la Nau Bostik de la Sagrera.

D’altra banda, Sants Estació inicia una reforma molt necessària de l’interior i de l’entorn, que portarà el segell arquitectònic dels olotins RCR, premi Pritzker 2017. Es fa per fases fins al 2030, però ja es notaran els canvis forts el 2026: ampliació de l’edifici i nova plaça dels Països Catalans. En paral·lel, reneix el parc de l’Espanya Industrial i es trasllada a l’avinguda Tarragona la decrèpita estació d’autobusos actual. Moltes obres alhora que capgiraran la vida quotidiana a Sants.

Competències municipals en urbanisme

El secret del lluïment que té la cartera d’Urbanisme és que materialitza moltes competències exclusives de l’Ajuntament, com dissenyar l’espai públic i orientar la mobilitat interna. La gran mancança, en especial quan són polítiques adreçades a reduir la contaminació, és la millora del transport públic: Barcelona no pot decidir sobre les grans infraestructures ni serveis interurbans com Rodalies o FGC.

L'entrada Urbanisme, la gran trinxera de les eleccions ha aparegut primer a Carrer.

Plans de barri, inversions limitades

Els plans de barri són una eina que depèn del govern municipal. Permeten realitzar inversions per reduir les desigualtats territorials i tenen una durada d’un mandat. El seu paper és reforçar els serveis tradicionals i configurar-ne de nous. “És difícil fer-ne un balanç, per l’heterogeneïtat de les intervencions i perquè hi ha valoracions diferents en funció del barri”, assegura Recio. Els últims quatre anys, se n’han beneficiat Ciutat Meridiana, Vallbona, Torre Baró, Can Peguera i la Prosperitat, a Nou Barris; Baró de Viver, el Bon Pastor i Trinitat Vella, a Sant Andreu; la Verneda, la Pau i Besòs-Maresme, a Sant Martí; el Raval, a Ciutat Vella; la Marina, a Sants-Montjuïc; i el Carmel, a Horta-Guinardó.

Un pla de barris pot desenvolupar accions que van des de reforçar l’assistència psicològica als joves fins a plans d’ocupació lligats al territori, passant per la creació d’una oficina de gestió de tràmits per facilitar l’accés als ajuts socials o la millora de la dotació d’una escola. Alhora també s’inclouen petites actuacions urbanístiques de millora d’equipaments o dels espais urbans. Un dels principals problemes d’aquestes actuacions és que tenen data de caducitat, els quatre anys del mandat, i no es plantegen com a polítiques a llarg termini, cosa que faria que tinguessin una major incidència.

“Per reduir les desigualtats, fan falta polítiques molt més estructurals que estan per sobre de l’àmbit d’actuació del pla de barri”, afegeix Recio, qui assenyala que calen mesures més contundents per acabar amb les desigualtats, com ara canvis en la distribució de les rendes, polítiques d’habitatge més intervencionistes, un control dels preus dels productes bàsics o reforçar la sanitat i l’educació públiques, moltes d’elles fora de l’àmbit competencial municipal.

Amb l’objectiu de combatre les desigualtats, el veïnat dels barris barcelonins de la zona del Besòs -Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí- i el dels municipis de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Montcada i Reixac i Badalona s’ha començat a organitzar. Viuen a la zona on es concentra més pobresa i on hi ha menys serveis de tota l’àrea metropolitana. “Aquí estan la majoria dels barris més vulnerables de Barcelona, com Ciutat Meridiana, el Bon Pastor, Trinitat Vella, Baró de Viver, Besòs-Maresme, la Verneda o la Pau, on es concentren els problemes socials i que, per aquest motiu, tenen interessos comuns”, explica Camilo Ramos, de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs.

Alguns d’aquests barris estan separats per megainfraestructures urbanes instal·lades ben lluny del centre de la ciutat, com ara la depuradora de Sant Adrià o la cimentera de Montcada; o per carreteres i autopistes d’entrada i sortida de Barcelona, com la C-20 i la C-31. Comparteixen també una situació habitacional molt precària, amb una afectació àmplia de casos d’aluminosi o edificacions d’autoconstrucció. Quant a serveis socials, també són deficitaris: a Montcada, per exemple, no hi ha servei d’urgències a la nit. Tot i això, les associacions veïnals reconeixen que, “amb els recursos que tenen, [els ajuntaments] fan més del que poden. Però els falta coordinació i, és clar, una dotació econòmica més gran”, assenyala Ramos.

Defensar junts el Besòs

La iniciativa de defensar junts els barris del Besòs “va sorgir de veure aquesta necessitat comuna, després de col·laborar durant més de dos anys les diferents federacions veïnals”. L’objectiu, explica Ramos, és “fer més força i posar les necessitats de la zona a l’agenda política, i així aconseguir recursos econòmics per resoldre els seus problemes estructurals”. “Hem aconseguit moure les institucions per abordar les necessitats del territori i fer una dotació de recursos econòmics suficients per al Consorci del Besòs. Hem aconseguit que s’hi incorporin tant la Generalitat com l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i hem marcat una agenda política d’actuacions de millora de les condicions de vida del veïnat”, indica Ramos.

Els acords i compromisos inclouen mesures com ara la millora dels serveis socials i de les polítiques d’habitatge, el foment de l’ocupació -amb la formació i promoció de feina per a joves en els polígons industrials de la zona-; la millora de la qualitat ambiental, la depuració i la gestió sostenible del riu; o millores d’infraestructures i urbanístiques.

“Malgrat l’existència del Consorci del Besòs, els ajuntaments afectats han treballat molt poc per pal·liar la situació. Els cinc municipis treballen amb una visió massa local, que no abasta el conjunt dels problemes. Per exemple, hi ha un problema de seguretat que necessita un enfoc global: de la coordinació de les forces de seguretat i, alhora, de l’augment dels mediadors comunitaris”, afirma Ramos. Hi ha la necessitat d’un tractament integral i amb una perspectiva global de temes urbanístics i mediambientals, com ara la contaminació atmosfèrica provocada per la incineradora que hi ha a la cimentera de Montcada, la gestió conjunta dels residus o donar una solució a la situació dels assentaments existents en alguns barris de l’Eix Besòs.

Serveis socials mancats de recursos

L’Ajuntament no té pressupost suficient, ni en moltes ocasions competències, per afrontar un seguit de problemes estructurals. No pot incidir en els salaris, el cost de la vida o el preu de l’habitatge, però sí que gestiona serveis i polítiques socials i d’atenció directa a la ciutadania. I el balanç que en fa el moviment veïnal és, en la majoria dels casos, que es podria fer més. I que els avenços realitzats són fruit de la pressió sindical i laboral d’uns professionals molt conscienciats amb els objectius de les seves funcions.

Tot i que molts dels serveis estan consorciats entre Generalitat i Ajuntament -cosa que fa que el Consistori no pugui decidir sobre algunes polítiques-, hi ha marge per millorar les condicions laborals i l’oferta de serveis. A Municipalitzem, la plataforma de treballadores impulsada per internalitzar les plantilles dels serveis púbics municipals, consideren que, en moltes ocasions, és una qüestió de voluntat política. Que hi ha marge per municipalitzar serveis que són propis de l’Ajuntament i de primera necessitat. I assenyalen que els partits que governen a Barcelona són els mateixos que ho fan al govern central i que podrien derogar lleis que faciliten les privatitzacions.

Si bé el 2015 semblava que la municipalització de molts serveis estava a tocar -fins i tot el del subministrament de l’aigua-, el context polític ha alentit, quan no impedit, la internalització dels treballadors i treballadores públiques municipals. Les externalitzacions segueixen tenint un pes molt gran: són més de la meitat dels treballadors que gestionen els serveis públics locals, segons Municipalitzem.

Municipalització a cop de denúncia

Amb tot, al llarg dels dos darrers mandats s’han municipalitzat, a cop de denúncia per frau de llei, alguns serveis municipals. Així ha passat amb les treballadores del servei d’atenció a persones prostituïdes; els punts d’informació i atenció a dones; el servei d’atenció a les víctimes de violència masclista, o els educadors i educadores socials. Sempre gràcies a la lluita sindical. L’Ajuntament ha recorregut, en moltes ocasions, les sentències favorables a les treballadores, com és el cas del servei d’atenció a homes, mentre que el servei d’atenció a les persones sense llar està pendent de sentència, i, per exemple, el servei d’ajuda a domicili continua sent privat. Ara estan en lluita els treballadors del lleure i dels centres cívics i els serveis d’informació juvenil, i el govern municipal s’ha plantejat externalitzar el servei d’ajuda a la dependència.

Darrerament, les treballadores del servei d’atenció a les víctimes de violències masclistes, que ja estan internalitzats, s’han mobilitzat i han estat un exemple dels interessos comuns de persones treballadores públiques i usuàries. Es queixaven de la sobrecàrrega de feina i demanaven la incorporació de nous professionals, cosa que finalment han aconseguit, per, en definitiva, donar millor servei a la ciutadania.

Competències en serveis socials

L’Ajuntament de Barcelona té plena titularitat en la gestió dels serveis socials de la ciutat. Té competències per detectar i estudiar les necessitats socials del seu territori i crear i gestionar els serveis socials que consideri necessaris per cobrir-les, tant els propis com els delegats per altres Administracions, d’acord amb el pla estratègic corresponent. També elabora plans d’actuació, estableix els centres i serveis bàsics corresponents i els gestiona, en coordinació amb la Generalitat
i la resta d’ens supramunicipals, que també participen de les funcions d’inspecció i control d’aquests.

L'entrada Clam per abordar la pobresa amb mesures estructurals ha aparegut primer a Carrer.

Últimamente la hemeroteca no ha sido piadosa con esta normativa. El 27 de julio de 2022, el digital Crónica Global publicaba un artículo cuyo titular la calificaba de “fracaso”: “Colau tapa el fiasco [sic] del 30% para vivienda pública obligatoria con la intervención de 17 promociones”. Y en él podía leerse que, según la teniente de alcalde de Ecología, Urbanismo, Infraestructuras y Movilidad, Janet Sanz, el Ayuntamiento había detectado un “modus operandi de estafa”, consistente en tramitar diversos permisos de obras menores en vez de solicitar una única licencia de gran rehabilitación, a fin de esquivar la obligación de reservar el 30% a pisos de protección oficial. Sanz aseguraba también que se había llevado a cabo una campaña de inspección de 1.368 inmuebles con permisos de obra entre enero de 2019 -con la normativa ya vigente- y abril de 2022, dando como resultado 138 casos de obras que no se ajustaban al reglamento, en 17 de los cuales se debería haber aplicado la reserva del 30%, lo que hubiera supuesto 70 viviendas sociales más desde 2019.

Pero pasemos a fechas más recientes. El pasado 9 de febrero, el diario La Vanguardia publicaba un artículo que comenzaba así: “La obligación de destinar el 30% de los pisos de las nuevas promociones en Barcelona a vivienda social ha paralizado la construcción de obra nueva en la ciudad, pero solo ha logrado que se construyan 52 viviendas protegidas desde que se aprobó en 2018, según los datos presentados hoy por la Asociación de Promotores de Cataluña (APCE)”. Esta entidad destacaba también la caída de la promoción de obra nueva en Barcelona, pues hasta el mismo mes del año pasado se habían iniciado 1.389 viviendas, un 16,6% menos que en 2021. Y su presidente, Xavier Vilajoana, se preguntaba: “Las Administraciones habrían de valorar si, con los años que llevamos, una norma que tenía como objetivo aumentar la vivienda protegida en la ciudad ha conseguido sus objetivos”.

“Una medida que duele”

Lucía Delgado es portavoz de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH) de Barcelona. Acerca de estas informaciones, su posición es clara: “Por la respuesta de la APCE, es una medida que duele, que no gusta nada al sector inmobiliario, que lo único que quiere es especular con un bien de primera necesidad como la vivienda”. Y explica que la reserva del 30% “iba destinada a aumentar el parque público de vivienda. Nuestros cálculos preveían que supusiera un aumento anual de 200 pisos de carácter asequible, que no social”. ¿Hay alguna diferencia entre ambos? “Pues que el alquiler de tipo social está por debajo del precio de mercado, pero aun así resulta caro para una familia con ingresos medio-bajos: entorno a 600-700 euros. Un alquiler asequible, en cambio, rondaría los 100-200 euros”. ¿Y aún así los promotores ponen el grito en el cielo? “Sí” -contesta Delgado- “de ningún modo se resignan a vender o alquilar por debajo de los precios de mercado”.

En cuanto a realizar un balance de la medida desde su entrada en vigor, Delgado prefiere no pronunciarse: “No puedo hacer una valoración porque desde que se promulgó ha habido una pandemia global y una guerra como la de Ucrania, hechos que han paralizado el sector de la construcción durante al menos dos años”. ¿Pero qué fue del objetivo de las 200 viviendas anuales? “Obviamente, con estos impasses, el número de pisos ha sido menor al que calculábamos. Pero esperamos que cuando la situación se normalice se vaya a más”. Y en caso de que un futuro gobierno municipal intente eliminarla, avisa: “Para nosotros es una medida necesaria. Por tanto, si intentan suprimirla, nos tendrán enfrente”.

Trampas al solitario

Salvador Torres es fundador y tesorero de la asociación Por un Alquiler Público y Asequible-500×20. Cuando le preguntamos por el 30%, afirma que “Colau se ha hecho trampas al solitario. Es decir, que, si dice la verdad, pierde las elecciones”. Y explica: “Lo que tenemos que hacer es ver la cuestión en perspectiva: el problema que tiene nuestro país es que no existe un parque público de vivienda. Ahora mismo, en Barcelona, la proporción de pisos públicos está entorno a un 2%-3%, mientras que en Europa se sitúa entre el 15% y el 20%”. Teniendo en cuenta que en la ciudad existen más de 800.000 inmuebles, cumplir los estándares europeos supondría entre 130.000 y 160.000 de viviendas públicas. “Por tanto” -afirma Torres- “estamos, no lejos, sino lejísimos de estos estándares. Y Janet Sanz nos habla de 70 pisos de menos”. Y se reafirma en lo que ya declaró a Carrer en 2019: “Según la normativa del 30%, es el constructor el que tiene la potestad de elegir si ese porcentaje se destinará a venta o a alquiler. Y obviamente, preferirá siempre la venta, cuando lo que se necesita son pisos de alquiler asequible”. Delgado, sin embargo, niega este extremo y afirma que, mediante un decreto de la Generalitat de 2019, se estableció la obligatoriedad de destinar el 30% íntegramente a “viviendas de alquiler asequible”.

Pero Torres va más allá y revela un tema desconocido para el gran público: el plan Habitatge Metrópolis Barcelona. “Se trata del gran proyecto de vivienda social de la era Colau. Y aunque propiamente no corresponde al Ayuntamiento, pues se impulsa desde el Área Metropolitana de Barcelona (AMB), la presidenta de esta entidad es la alcaldesa de la capital, y, por tanto, de alguna manera le pertenece. Consistía en solicitar un crédito de 250 millones de euros al Banco Europeo de Inversiones para la construcción de 4.500 pisos en el área metropolitana, de los cuales 2.250 serían de alquiler social en la ciudad de Barcelona, en el plazo de diez años”. “Pero” -añade- “el plan fracasa porque el Ayuntamiento, por normativa europea, debía buscar un socio privado para constituir una sociedad mixta, participada al 50% por ambos. Y los constructores exigieron condiciones que no pudieron ser aceptadas”. “En mi opinión”-remata Torres- “la medida del 30% es la consecuencia del portazo de la iniciativa privada a este proyecto. No les quedó otra salida”.

Construcción de vivienda pública

Si en 2019 el portavoz de 500×20 alababa el “gran esfuerzo” municipal en construir vivienda pese a las “limitaciones financieras” que impone el artículo 135 de la Constitución, hoy se pregunta si el Ayuntamiento puede hacer crecer el parque público de vivienda hasta niveles europeos. “De ninguna manera: para construir vivienda social es obligatorio echar mano de los Presupuestos Generales del Estado, que los gestionan las Comunidades Autónomas. El parque público ha crecido muy poco en Barcelona en estos últimos ocho años, y ha sido un esfuerzo enorme”, enfatiza Torres. Por su parte, Enric Aragonès, portavoz del Sindicat de Llogateres, afirma que “el ritmo de construcción municipal de pisos públicos ha aumentado en los últimos años, pero se podría haber ido más allá. No es suficiente. Haría falta más presupuesto para ello y para hacerlo más rápido. Y más implicación por parte de la Generalitat”.

Mesa de negociación

Otro tema es el establecimiento de una “mesa de negociación con entidades financieras, fondos buitres y grandes propietarios, a fin de que quien no pueda pagar una hipoteca o un alquiler pueda quedarse en su casa en régimen de alquiler social”. Si en 2019 Delgado denunciaba que tales mesas “naufragaban porque la propiedad no quiere llegar a un acuerdo; [y] a los fondos y los bancos sólo les interesa especular con la vivienda”, cuatro años después se reafirma: “Seguimos igual”. “Pero es que además” -añade- “no se están utilizando todos los recursos disponibles”. ¿Qué recursos? “Estos grandes propietarios -por ejemplo la Sareb- están obligados legalmente en muchas ocasiones a ofrecer alquileres sociales a familias que han acreditado su vulnerabilidad, y no lo están haciendo. En este caso, el Ayuntamiento tiene la responsabilidad de sancionar a estos grandes propietarios. Pero la PAH de Barcelona ha requerido al Consistorio información sobre estas multas y, a día de hoy, no hemos recibido respuesta. De momento, no hemos visto transparencia en este aspecto”.

La limitación de espacio nos ha obligado a dejar temas en el tintero: el derecho de tanteo y retracto del Ayuntamiento, el censo de viviendas vacías de la ciudad… Pero, aun así, un balance bastante realista de la gestión de Colau en estos últimos ocho años podría ser el de Salvador Torres: “Si atendemos a lo que han hecho en el pasado otros gobiernos municipales, o lo que hace la Generalitat o el Gobierno central, que es cero, este Ayuntamiento ha hecho mucho, y con un presupuesto mucho más bajo. Ahora bien, si atendemos a las necesidades reales de vivienda de la población, evidentemente se ha quedado corto”. Y si atendemos a las expectativas que la propia Colau levantó, podríamos añadir.

Competencias municipales en vivienda

El artículo 85 de la Carta Municipal de Barcelona indica que “la planificación, la programación y la gestión de la vivienda pública, en régimen de propiedad y de alquiler, en el término municipal […], corresponden exclusivamente al Consorcio [de Vivienda]”, en el que la Generalitat tiene el 60% de los votos y el Ayuntamiento, el 40%. El artículo 86, dice que el “Plan general debe reservar espacios para la vivienda en cualquier régimen de protección pública” y que “los planes especiales deben reservar espacios para esta finalidad, siempre que técnicamente sea posible”.

L'entrada Ocho años de vivienda con Ada Colau ha aparegut primer a Carrer.

Però no tothom considera que sigui fàcil fer marxa enrere en les polítiques de mobilitat sostenible aplicades els darrers vuit anys. “Ho vam veure amb Madrid Central, quan el PP va prometre acabar amb l’aposta pacificadora i, al final, els va ser impossible fer-ho”, exposa el president de Catalunya Camina, Emeka Okpala. “Hem de tenir en compte que aquestes mesures milloren molt la qualitat de vida del veïnat, sobretot si a l’hora d’aplicar-les s’acompanyen d’altres mesures que evitin la gentrificació”, afegeix.

Malgrat la “disminució de la participació en els darrers grans projectes de mobilitat”, el portaveu de Catalunya Camina diu que sempre trobaran “positives i valentes les polítiques que vagin encaminades a pacificar grans carrers, a construir més carrils bici o a reduir l’espai exagerat que ara té el vehicle privat en algunes zones”. “Malgrat tot, els modes de transport sostenible encara no són la prioritat de l’Ajuntament”, sentencia Okpala.

Adrià Ramírez, president de l’Associació per a la Promoció pel Transport Públic (PTP), considera que la línia presa pel darrer executiu és la correcta, però també anhela que el pròxim Consistori “sigui més valent i vagi més enllà”. Explica que les mesures que s’hauran d’aplicar en el marc de la mobilitat “ja no hauran d’estar tan focalitzades en la població de Barcelona, sinó que s’hauran d’implementar amb una visió de colideratge i de corresponsabilitat com a capital de país”. “L’Ajuntament -apunta Ramírez- no es pot desentendre de qüestions com la millora de Rodalies o de la xarxa de busos interurbans: encara que no siguin de la seva competència, sí que ha de poder pressionar i posar determinats temes sobre la taula”.

A la PTP observen com l’autobús, “malauradament, és el gran oblidat de les polítiques de mobilitat”. Si bé Ramírez admet que els darrers vuit anys “s’han fet coses bones, com el desplegament de la nova xarxa de bus”, també assenyala que la ciutat necessita més estacions interurbanes en punts clau, com la Sagrera, i incrementar la velocitat comercial dels busos urbans: “De mitjana, circulen a 11 km/h, quan hauríem de poder aspirar a un mínim de 14 o 15 km/h”. A més, Ramírez critica que en algunes pacificacions s’hagin desplaçat les línies que hi circulaven: “Ens sembla molt bé que treguin els cotxes, però no podem treure també l’autobús: dificultar l’accés al transport públic és un contrasentit quan teòricament vols fer una ciutat més sostenible”.

En canvi, el president de la PTP destaca que en alguns indrets, com per exemple la Diagonal, “el bus ha mort d’èxit”. “Només cal veure les cues que hi ha a les estacions i com van els autobusos. Necessitem ja el tramvia, que té molta més capacitat i no és, ni de bon tros, tan car de construir com el metro”, emfatitza. Al seu parer, “no s’acaba d’entendre per què les obres actuals es va decidir fer-les en dues fases en comptes d’enllaçar-lo directament”. En tot cas, tant la PTP com Catalunya Camina subratllen la urgència d’accelerar la connexió de les dues xarxes per la Diagonal: “L’Ajuntament, la Generalitat, l’ATM [Autoritat del Transport Metropolità]… Ho diu massa gent, que aquesta infraestructura és cabdal per a la mobilitat metropolitana, i, a més, és el mitjà de transport més valorat pels usuaris”, recorda Okpala.

Precisament, aquesta fiabilitat i comoditat és la que molts usuaris de la xarxa ferroviària esperen que s’incrementi a partir de la implementació del Pla Rodalies. Ramírez confessa que a l’entitat estan contents pel fet que “la maquinària inversora s’hagi tornat a engegar i ja s’hagin executat projectes com el 4+4 de Sants”, però recorda: “Venim de 25 anys de desinversió i només en fa quatre que s’ha començat a invertir, i és molt difícil posar-ho tot a punt a curt termini”. En aquesta línia, assenyala, “un tema clau dels pròxims anys serà el perllongament de les andanes d’Arc de Triomf, el qual s’ha hagut de tornar a licitar i que permetrà incrementar la capacitat dels trens”.

Ramírez recorda que encara queda molta feina a fer per resoldre els punts crítics i els colls d’ampolla d’entrada a Barcelona, problemes que es podrien solucionar si es modifiqués el calendari de prioritats: “Si comparem les inversions en millorar i incrementar la capacitat de Rodalies amb els diners que s’estan invertint en soterraments, guanyen per golejada aquestes segones”, il·lustra Ramírez, que exigeix “una visió consensuada de la xarxa ferroviària a trenta anys vista, per no anar a remolc d’ocurrències”.

Bicis i patinets

Una de les darreres polèmiques ha sigut la prohibició temporal de pujar-hi amb patinet elèctric. Una mesura que, a parer del Bicicleta Club de Catalunya (BACC), castiga els usuaris que aposten per la intermodalitat sostenible. “Cal fer una regulació correcta que equipari els patinets a les bicis, en comptes de culpabilitzar els usuaris de forma reiterada”, considera Marta Casar, membre del BACC, que exigeix posar punt final a les campanyes de conscienciació que “es basen a posar multes”. “Calen campanyes informatives, perquè la normativa és important, però també hem de tenir present que s’ha d’adreçar a tots els col·lectius. Perquè encara veiem moltes motos mal aparcades”, emfatitza.

Casar considera que el pròxim Consistori ha de centrar-se no només a ampliar la xarxa pedalable -“que encara fa falta”-, sinó que també ha “d’abaixar a la calçada alguns carrils bici, com el de la Diagonal o el de la plaça de Cerdà”, així com “corregir i connectar els carrils existents”. De fet, el BACC recorda als responsables polítics i tècnics que “reciclar un carrer posant el límit a 30 km/h o pintar una bicicleta en un carril bus no converteix aquestes vies en carrils bici de facto, ja que aquests han de ser espais segregats de la resta de la circulació per oferir seguretat i confiança als usuaris”.

Peatge urbà, la mesura impopular

La implementació d’un peatge urbà d’entrada a Barcelona és una mena de globus sonda que llança cada cert temps l’Ajuntament als mitjans de comunicació, però la PTP reclama que s’hi comenci a treballar. “Circular en cotxe per Barcelona genera una sèrie d’externalitats negatives que hauríem de gestionar amb un peatge. Els diners recaptats haurien de destinar-se íntegrament a millorar el transport públic, fins al punt de poder incrementar-ne un 20% el pressupost i crear noves línies de bus interurbà o potenciar els busos discrecionals de les grans empreses”, exposen des de l’entitat.

Malgrat la impopularitat que pot suposar la mesura, Okpala recorda que “als anys 90 ja es va decidir abaixar els cotxes de les voreres i, anys més tard, es van implementar les zones blava i verda. El pròxim mandat hauria de ser el d’abaixar definitivament les motos de les voreres i ser coherents amb l’espai públic”. Una aposta que, opina, només serà efectiva si el futur executiu entoma la qüestió amb decisió: “Hem de ser valents: el model actual no és sostenible i hem de transformar la ciutat perquè hi càpiga tothom”.

Competències municipals en mobilitat

La gestió de la mobilitat a Barcelona és una teranyina complexa, on el marc teòric sovint no encaixa amb la pràctica. Directament, l’Ajuntament pot intervenir en l’espai públic fent carrils bici, urbanitzant plataformes úniques, creant aparcaments o adaptant les normatives de circulació a casuístiques pròpies. En canvi, per decidir aspectes com la construcció d’infrastructures, les tarifes o la planificació de la xarxa de bus i metro, el Consistori només podrà fer sentir la seva veu en institucions supramunicipals (ATM, AMB, Port…).

L'entrada La mobilitat, el trencaclosques del pròxim mandat ha aparegut primer a Carrer.

Balanç de la ZBE

La Zona de Baixes Emissions Rondes Barcelona (ZBE) és la principal aposta de l’Ajuntament i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), presidida per Ada Colau, per reduir la contaminació atmosfèrica i acústica causada pel trànsit rodat. El pla afecta una àrea de 95 km² de cinc municipis: Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat i Sant Adrià de Besòs. Posada en marxa l’1 de gener del 2020, limita l’accés a la zona senyalitzada als vehicles sense distinció ambiental els dies laborables de 7 a 20 h. La iniciativa no és nova a Europa: abans de l’aplicació a l’àrea de Barcelona, ja existien unes 200 ZBE a localitats com Londres, Düsseldorf o París.

El balanç de la mesura sembla positiu: segons l’últim informe, la ZBE ha aconseguit reduir en un 40% el nombre de vehicles més contaminants. Tot i això, el flux de trànsit s’ha mantingut. L’aposta de l’Administració ha sigut la renovació del parc de vehicles. Segons dades de l’Ajuntament, des del 2019 fins al 2021 els vehicles sense distintiu ambiental al municipi van disminuir de 209.650 a 154.492. Els d’etiqueta B també ho van fer, mentre que els de categoria C, E i O van augmentar.

Les entitats ecologistes critiquen l’enfocament de l’àrea de baixes emissions. Ecologistes en Acció considera que afecta pocs vehicles i que hauria d’assolir una “rebaixa substancial” dels que es troben en circulació, en comptes d’accelerar la transició del parc d’automòbils.

La proposta del peatge urbà

A la capital britànica, la ZBE es complementa amb un peatge urbà, que ha reduït en un 30% la congestió del trànsit. La campanya Barcelona 22’, liderada per organitzacions com Ecologistes en Acció o Promoció pel Transport Públic (PTP), proposa l’establiment d’un peatge de càrrec diari a la zona intervinguda, amb un cost de quatre euros. La seva aplicació seria de 7 a 20 h tots els dies de la setmana. Els diners recaptats s’invertirien en la millora del transport públic i la sanitat. El 51% dels barcelonins estarien a favor de la iniciativa, segons una enquesta del Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (Gesop).

Núria Pérez, vicepresidenta de la PTP, defensa que, donada l’alta densitat de vehicles de la capital catalana, caldria prendre mesures estrictes per millorar la qualitat de l’aire. “El peatge és una mesura més justa perquè afecta tots els vehicles, amb independència de la renda”, explica Pérez. Els desacords entre partits i administracions sobre com gestionar la limitació del vehicle privat han comportat, segons l’activista, un “estancament” en l’avanç de l’aplicació de les mesures. “No s’ha de polititzar la mobilitat: és una qüestió de salut”, expressa Pérez, que també adverteix de la necessitat de reprendre la negociació per “no tornar als nivells de contaminació anteriors”.

Anul·lada pel TSJC

La ZBE també s’ha vist involucrada en una lluita legal amb el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Davant la petició d’una desena de col·lectius, l’òrgan judicial va anul·lar el març de l’any passat el projecte per “manca d’informes, excés en l’àmbit geogràfic i excessiva restricció pel tipus de vehicles afectats”. Com a resposta, l’Ajuntament, la Generalitat i l’AMB van presentar recursos al Tribunal Suprem (TS). El TSJC va avalar el funcionament de la ZBE fins que el TS resolgués els recursos presentats i, mentrestant, el Consistori va plantejar una flexibilització del sistema per blindar el pla: ara es permet circular en vehicles sense etiqueta ambiental a les persones que cobrin, com a màxim, el doble de l’Iprem [Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples], un total de 1.158 euros al mes. A més, s’ampliava el nombre d’autoritzacions anuals, de 10 a 24, per als conductors d’aquest tipus de vehicles.

L’impacte ambiental de la pacificació dels carrers, personificada en les superilles, és un altre punt en l’agenda del Consistori. Segons un estudi de l’Agència de la Salut Pública de Barcelona, les superilles han generat “reducció del soroll i la contaminació”. Però la disminució de la contaminació ha variat segons els barris. La de Sant Antoni, per exemple, sí que ha rebaixat considerablement els nivells de NO². En canvi, a Horta no hi ha hagut canvis significatius. Mentrestant, al Poblenou els veïns perceben una baixada de la contaminació i el soroll arran de la disminució dels cotxes. Tanmateix, hi ha la preocupació que el trànsit, i per tant la contaminació, s’hagi traslladat als carrers del voltant. L’organisme informa que les actuacions actuals “no resolen el problema de la contaminació atmosfèrica en tot l’àmbit territorial de la superilla”, i recomana prendre mesures més extenses per millorar la qualitat de l’aire en una àrea més gran.

El Centre de Supercomputació de Barcelona (BSC) també qüestiona l’efectivitat del model. En un estudi, qualifica d’“insignificants” els canvis generats per les superilles en les emissions d’òxid de nitrogen (+0,1%), per provocar un efecte rebot en les zones confrontants. Es genera una redistribució del trànsit i això pot suposar un augment de fins al 17% d’emissions d’òxid de nitrogen en certs carrers. El BSC adverteix que cal una reducció significativa del trànsit per complir els estàndards de qualitat d’aire de la Unió Europea (UE).

Mesures insuficients

A les estacions de trànsit de mesurament de la qualitat de l’aire de la ciutat, els nivells de NO² es van reduir el 31% entre 2015 i 2022. El govern local atribueix la baixada a mesures com la ZBE o la transformació urbana de la metròpoli. No obstant, la capital catalana encara manté nivells massa alts de contaminació: el 2022, l’estació de l’Eixample va ser l’única de tot l’Estat en superar el llindar màxim establert per la UE de 40 µg/m³ (micrograms per m³). Els 42 µg/m³ obtinguts quadrupliquen el límit saludable de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

La posició de Barcelona com a pol d’atracció turística va associada a una altra font de contaminació important, els creuers. La metròpoli és la ciutat europea més contaminada per l’activitat creuerística, segons un informe de Transport & Environment. El 2019 va rebre 3,1 milions de creueristes i és el principal port d’Europa en passatgers. El maig del 2022, Colau qualificaria el model com a “insostenible”, i al juliol, l’Ajuntament es reuniria amb la Generalitat, l’Estat i el Port per proposar la limitació d’un màxim de tres creuers i 10.000 passatgers diaris, un model semblant al presentat a Palma de Mallorca. Tanmateix, al tancament d’aquest número de la revista Carrer, la taula no s’ha tornat a convocar i l’alcaldessa ha pressionat ERC per reprendre la negociació.

Una Barcelona sense creuers?

Amb aquest escenari, la campanya Stop Creuers advoca per l’eliminació total dels creuers el 2025. Les entitats participants han denunciat en un manifest el gran impacte ambiental que genera l’activitat. També critica l’aplicació de mesures “més o menys efectives per reduir la contaminació generada pel trànsit rodat, i que, en canvi, es permeti que hi circulin i atraquin creuers, que emeten quantitats ingents de gasos com el SO² i el NO²”.

Ariadna Cotet, membre de Zeroport i participant de la campanya, declara que el sector és “superflu” perquè els creueristes romanen poc temps a la ciutat i contribueixen a una major densitat i contaminació dels punts turístics. Cotet considera que la proposta presentada és viable si hi ha voluntat política, i demana més implicació al govern local. “Hi ha molt bones intencions, però no s’han executat fets concrets en aquests mandats”, assegura. L’Ajuntament va signar el 2018 un acord amb el Port per eliminar dues terminals de mida reduïda, però a la vegada construir-ne dues noves de gran capacitat al Moll Adossat. Aquesta transformació suposaria l’arribada de 3,6 milions de creueristes el 2026.

Competències municipals en medi ambient

• Control sanitari del medi ambient.
• Adopció de mesures de prevenció, control i correcció de la contaminació atmosfèrica.
• Gestió de l’evacuació i el tractament de les aigües residuals*.
• Intervenció en l’avaluació de l’impacte ambiental en relació amb els projectes d’obres i […] activitats que es facin en el terme municipal.
• Control sanitari d’indústries, activitats i serveis, transports, sorolls, vibracions i radiacions.
• Control sanitari i recollida, transport i tractament dels residus urbans i industrials.
• Regulació de les condicions d’insonorització interior dels edificis i de les mesures d’estalvi i ús eficient de l’energia i de recursos naturals*.
• Control dels immobles en mal estat, estiguin o no edificats.
• Foment de la minimització dels residus i la recollida selectiva.
• Control de les emissions lumíniques.
Les competències de recollida, tractament i reciclatge de tota mena de residus, i les establertes en els punts marcats (*) s’exerceixen de manera coordinada amb l’entitat o l’organisme metropolità establert.
Font: Llei 22/1998, de 30 de desembre, de la Carta Municipal de Barcelona, article 103.

L'entrada L’emergència climàtica demana mesures valentes ha aparegut primer a Carrer.

Ni que sigui de manera indirecta, el balanç va constatar que l’actual mandat no ha servit per replantejar el model turístic de la urbs, amb un sector que segueix obsessionat amb el creixement -més visitants, més nits i més despesa- com a única fita a assolir i una part del govern municipal que es posiciona indefectiblement al costat de la indústria -un PSC que ha liderat la cartera els darrers quatre anys-.

Alhora, no pot negar-se que la barra lliure turística ha quedat enrere -almenys fins al que succeeixi després de les eleccions municipals del 28 de maig, ja que tant Trias com el PSC de Collboni són uns fervents defensors de no limitar els visitants-, amb el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (Peuat) com a principal element de regulació. Encara que lluny de materialitzar-se, propostes com limitar l’arribada de creuers han guanyat presència política i mediàtica, però els passos ferms cap al decreixement de l’activitat que demanden moviments socials i veïnals no han arribat.

Més hotels, tot i el Peuat

En el darrer ple del 2021, l’Ajuntament va aprovar la revisió del Peuat per substituir el del 2017, tombat per la justícia. Com ja passava en l’anterior versió, el pla hoteler divideix la ciutat en quatre zones i en la 1, que és la més cèntrica, s’aposta pel decreixement d’establiments i si en tanca un, no se’n pot obrir un altre. Ara bé, si un hotel fa una reforma no ha de renunciar al 20% de les places, com sí succeïa en l’anterior regulació. En la zona 2, només pot obrir un hotel si en tanca un altre, mentre que en les zones 3 i 4, les més allunyades del centre, sí que es permet el creixement de places, com ha passat. La normativa també prohibeix el lloguer d’habitacions per un període inferior als 31 dies, amb l’objectiu d’impedir que se’n faci un ús turístic, si bé no s’ha avançat en el compromís d’elaborar una ordenança que reguli les llars compartides.

Més enllà de les previsibles crítiques del Gremi d’Hotels, que s’oposa a les limitacions a l’hora d’obrir establiments, els moviments socials i veïnals aspiraven a un Peuat “més ambiciós”. Per a Pere Mariné, responsable de turisme de la Favb, la normativa “ha estat un fre, però ha estat un fre discret, perquè al final han crescut el nombre d’hotels i de places a la ciutat”. El 2015, quan Colau va arribar a l’alcaldia, Barcelona comptava amb 401 hotels, que sumaven 67.603 places, xifres que havien passat a 423 i 70.129 el 2017 -quan es va aprovar el primer pla hoteler- i que arriben als 449 establiments i 75.283 llits el 2021, segons les darreres dades disponibles. Jordi Camina, membre de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), considera que el pla hauria de ser “més restrictiu” i apostar pel “decreixement [d’hotels] a tota la ciutat, no portar el problema d’altres bandes”.

L’últim any del mandat també ha comportat la reactivació del pla de xoc contra els pisos turístics il·legals, que havien reaparegut després de l’aturada pandèmica, amb la detecció de centenars d’anuncis d’establiments sense llicència vinculats a la plataforma Airbnb i la corresponent amenaça de sanció. A nivell normatiu també s’ha avançat una hora el tancament de terrasses en algunes de les zones més tensionades, una mesura pensada per reduir el soroll i afavorir el descans veïnal [vegeu el Carrer 162], mentre que s’han prohibit els bicitaxis gràcies a un acord entre l’Ajuntament i la Generalitat.

Però que el canvi de model està lluny de produir-se ho constaten fets com l’increment de la partida destinada a la promoció de Turisme de Barcelona -creix en dos milions per aquest 2023-; l’aposta per acollir grans esdeveniments globals que posin el focus en la ciutat -la sortida de La Vuelta a Espanya d’enguany i la celebració de la Copa Amèrica de Vela del 2024-; o que sota l’etiqueta de sostenible l’objectiu de l’àrea de turisme de la ciutat torni a ser l’increment de visitants.

El nou concepte de moda entre els responsables municipals és parlar de desconcentració, amb la intenció de promoure nous destins dins la ciutat que contribueixin a descongestionar les àrees més massificades, com ara la Rambla, el barri Gòtic o l’entorn de la Sagrada Família. I a aquest objectiu s’hi abocaran una part significativa dels 41 milions que Barcelona ha obtingut dels fons europeus Next Generation per revitalitzar el sector turístic. Per a Jordi Camina, de l’ABDT, aquest “no és un camí vàlid, perquè l’únic que provocarà és que es massifiquin altres espais, com ja ha passat amb el Turó de la Rovira, sense que es buidin la Rambla o la Sagrada Família”.

Evitar ampliacions de l’aeroport

El propi Consistori subratlla que “el turisme és una de les activitats més importants de Barcelona i representa una prioritat per al Govern municipal, tant per l’aportació que representa per a l’economia de la ciutat -al voltant del 14% del PIB i l’ocupació d’unes 150.000 persones-, com pels diversos efectes que genera en la dinàmica urbana”. Aquesta dependència no ha canviat malgrat l’aturada forçada per la pandèmia de Covid-19. Amb tot, hi ha experts que defensen que cal portar a terme una planificació per anar cap a un decreixement de visitants.

Asunción Blanco, professora del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigadora del Grup de Turisme i Dinàmiques socioterritorials, ho veu imprescindible en un context “d’emergència climàtica i crisi energètica” i advoca “no per augmentar l’oferta, sinó per veure com oferim un bon servei”. Blanco creu que cal una coordinació entre les diferents Administracions per no portar a terme noves ampliacions de l’aeroport, no fomentar el Prat com a seu de companyies lowcost, decidir “què volem fer amb els creuers” i tenir en compte sempre les possibles externalitats que provoca l’activitat i que, sovint, es tradueix en la gentrificació d’una zona, l’expulsió de veïns -tant la Barceloneta com, sobretot, el Gòtic han perdut residents en els darrers 15 anys- i el tancament del comerç de barri.

Més de dos milions de creueristes

L’ABDT i la Favb també rebutgen qualsevol pla de creixement de l’aeroport i dels creuers -l’ABDT, directament, planteja que aquesta activitat desaparegui a tot Catalunya el 2025-. De moment, però, l’ampliació de l’aeroport ha tornat a l’agenda política arran de les pressions de lobbies econòmics com Foment del Treball. Pel que fa als creuers, mentre no hi ha avenços en la taula creada entre l’Ajuntament, la Generalitat i el Port per regular-los, les xifres s’han recuperat i el 2022 la ciutat va rebre 2,33 milions de creueristes -encara per sota dels més de 3,1 milions del 2019-. De ben segur, que la gestió del turisme serà un dels temes que marcarà la campanya per a les municipals, però després de vuit anys amb Colau a l’alcaldia ja es pot afirmar que el model de fons no ha canviat, si bé és cert que s’han aplicat uns límits impensables en temps del PSC.

Competències en turisme

Les competències municipals en matèria de turisme són gairebé sempre indirectes. Pel que fa a les grans infraestructures -aeroport, port, carreteres-, l’Ajuntament té poca cosa a dir. L’àrea d’urbanisme, però, té capacitat -si vol- de delimitar els usos de la ciutat i, per tant, l’activitat turística: atorga llicències a hotels, restauració i terrasses, i pot fer plans d’usos que impedeixin el monocultiu turístic. Quant a promoció turística, el Consistori la posa en mans del Consorci Turisme de Barcelona.

L'entrada Ni barra lliure ni canvi de model turístic ha aparegut primer a Carrer.

Més escoles bressol i FP

Aquest curs, 2.200 infants de 0 a 2 anys s’han quedat sense plaça en una escola bressol municipal. I el curs vinent, molts infants es tornaran a quedar sense escola en aquest ensenyament no obligatori, malgrat que la ciutat tindrà quatre nous centres -i set més estan projectats per als pròxims anys-. S’estrenaran l’EBM Pere Calafell i l’EMB Teixonera, una altra a les Corts i una a la Trinitat Nova. Segons el representant de la Favb és urgent “que Barcelona segueixi invertint i construint escoles bressol fins a cobrir el 100% de la demanda, ja que és un dret dels infants per assolir la igualtat d’oportunitats en educació”, així com “noves escoles i instituts, on hi ha una clara falta de places o d’infraestructures”.

“Barcelona -afegeix Pisabarro- ha d’apostar seriosament per una FP de qualitat i augmentar significativament l’oferta de places, atenent a la demanda dels estudiants i les necessitats del mercat laboral”. “Hi ha necessitat de places de la família professional sanitària, de la d’hostaleria, la d’informàtica i la d’enginyeria tècnica i mecànica”, assenyala el representant veïnal.

Una escola inclusiva real

En aquest cas, és competència de la Generalitat garantir l’atenció a la diversitat en els centres escolars. Però, com remarca Pisabarro, “a través del Consorci d’Educació, l’Ajuntament hauria de pressionar per aconseguir la inclusió real de tot l’alumnat amb discapacitat”. I detalla que falta formació dels docents i professionals especialitzats -psicopedagogs, logopedes, educadors socials, vetlladores i infermeres- i alerta que “algunes associacions de famílies estan assumint els costos de vetlladores de suport”.

Pacificació dels entorns

L’objectiu de l’actual govern municipal és acabar el present mandat amb 216 escoles de Barcelona amb l’entorn pacificat, és a dir, un de cada tres centres de la capital catalana. En aquest sentit, la Favb reconeix que “s’ha avançat molt, però moltes escoles reclamen el seu torn”. “I també és necessari resoldre les queixes que hem rebut d’escoles que demanen amb urgència pacificar el seu entorn per garantir la seguretat dels alumnes”, afegeixen. De fet, un estudi elaborat per Revolta Escolar i la Universitat Autònoma de Barcelona assenyala que el 70% de les famílies pensen que l’entorn de l’escola dels seus fills no és segur.

Escoles en mòduls

Deu centres educatius de la ciutat es veuen obligats actualment a impartir classes en “equipaments modulars”, els coneguts popularment com a barracots. Són els instituts La Sagrera-Sant Andreu i Vapor del Fil, més les escoles 9 Graons, Auditori, Gaia, Teixidores Gràcia, Xirinacs, Flor de Maig, Entença i 30 Passos. Però són un problema real, els mòduls? “Els pares i mares de les noves escoles i instituts no es queixen tant de la qualitat dels mòduls com de no disposar de tots els serveis: menjador, cuina, gimnàs, biblioteca o informàtica. El que volen és tenir assegurada la plaça per als germans i la plaça d’institut de la zona”, explica Pisabarro.

Climatització

Pel que fa a la climatització, després d’un estiu que va evidenciar mancances greus en els centres escolars, la Favb reclama que tant l’Ajuntament com la Generalitat inverteixin més en aquest aspecte: “Tenen marge per arribar-hi, passant del 3,8% al 6% del PIB, com marca la LEC [Llei d’Educació de Catalunya]”.

Barris amb poca oferta escolar

Gràcia, l’Eixample i Sant Andreu són les zones de Barcelona on més infants es queden sense plaça a l’escola triada en primera opció. Però què pot fer el Consistori? “Hi ha barris que tenen molt poca oferta de places públiques. A Horta només hi ha una escola pública i cap institut. A l’Eixample, la falta endèmica de places públiques s’està pal·liant amb escoles noves i amb el pas de concertades a públiques, però encara són insuficients”, remarca Pisabarro.

Competències municipals en educació

Barcelona té competències per participar en la construcció i el manteniment de centres educatius públics i en la vigilància de l’escolaritat obligatòria dels alumnes. També pot intervenir en la programació i la gestió de programes d’ensenyament, així com plans de formació ocupacional i d’inserció laboral. La reparació, neteja, manteniment i vigilància dels centres públics de primària i els centres propis de la ciutat són competència del Consistori, que també ha de gestionar cessions de sòl per construir-hi escoles i impulsar la creació d’escoles bressol municipals.

L'entrada L’educació, a examen ha aparegut primer a Carrer.

La salut no sol ser una carpeta central en els debats municipalistes. Es dona per fet el clixé que els ajuntaments tenen competències limitades en aquest àmbit, ja que el sistema sanitari públic depèn en bona part de la Generalitat. El cert, però, és que el marc normatiu vigent atorga marge de maniobra als municipis, i algunes polítiques posades en marxa per l’Administració municipal barcelonina en el darrer mandat ho corroboren, com el servei d’atenció a la salut mental gratuït per a adolescents i joves -ja en funcionament- o el servei de dentista a preus assequibles per a veïns en situació vulnerable -anul·lat provisionalment pel TSJC per un recurs del Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs-.

L’Ajuntament és corresponsable de la gestió de la sanitat pública, ja que és, amb la Generalitat, titular del Consorci Sanitari de Barcelona, una entitat autònoma adscrita al Servei Català de la Salut (CatSalut) i responsable de dirigir i coordinar els centres, serveis i establiments d’atenció sanitària i sociosanitària de la ciutat. Encara que la competència del Consorci és integral de tot el circuit sanitari i sota la seva tutela hi ha 70 centres d’atenció primària (CAP), set hospitals i 14 punts d’atenció sociosanitària, és en l’àmbit de la primària, porta habitual d’entrada al circuit assistencial, on la competència municipal està més reforçada pel marc legislatiu.

El mapa dels CAP de Barcelona fa dècades que es mou amb lentitud. El 2008, Generalitat, Ajuntament i Consorci van signar un conveni per millorar la qualitat de la xarxa sanitària a la ciutat, que preveia un ambiciós pla de construcció de nous centres i l’ampliació i reforma dels existents, per adaptar-los a la realitat canviant de la població dels barris. El conveni tenia validesa fins al 2016, quan se’n va promoure un altre que expira el 2023. Avui, fonts del Consorci reconeixen que 18 de les actuacions previstes no s’han tirat endavant. D’aquestes, dotze s’arrosseguen des del conveni 2008-2015 i dues es van incloure en el conveni 2016-2023. Cal afegir-ne dues més que -tot i no estar incloses als convenis- l’Ajuntament ha reclamat al Consorci perquè s’afegeixin en el pròxim. Alguns casos de carpetes pendents són històrics i arrosseguen una llarga mobilització ciutadana, com el del CAP Raval-Nord, que s’ubicarà a l’església de la Misericòrdia -ocupada pel veïnat fa quatre anys-, que també era pretesa pel Macba. Aquest és un dels equipaments que haurien d’entrar en funcionament durant la pròxima legislatura, segons el Consorci, juntament amb el nou CAP Besòs, que s’habilitarà en l’antic cinema Club Pedro IV. Però són l’excepció. De les intervencions pendents, només quatre tenen el projecte aprovat: les dues esmentades i les del Fort-Pienc i el Congrés i els Indians.

Cartera de serveis disgregada

Però, a banda de les insuficiències físiques, també n’hi ha d’organitzatives a l’hora de garantir una atenció primària de qualitat. Un cas paradigmàtic és el dels serveis d’atenció primària, un paquet on s’hi inclouen peces clau com l’atenció domiciliària; els procediments diagnòstics, terapèutics i de rehabilitació; l’atenció específica a la infància i a la gent gran; les cures pal·liatives; l’atenció a la salut mental o l’atenció bucodental i podològica. Moltes organitzacions d’usuàries fa temps que alerten de la tendència a fragmentar-lo, a separar-lo d’alguns CAP i concentrar-lo en alguns centres o hospitals, un fet que obliga molts usuaris a desplaçar-se lluny de casa quan hi són derivats.

Teresa Martínez, de la Comissió de Salut de la Favb, considera clau que es faci una “atenció a tota la població i en el territori”. “No pots fer polítiques de salut comunitària si part de l’atenció la segregues a fora de la comunitat”, defensa, i agrega que alguns d’aquests especialistes “no treballen de forma coordinada amb els responsables dels CAP” que els deriven pacients. La situació és remarcable en el cas de la pediatria: “Es tracta l’atenció a la infància com una especialitat -assenyala Martínez-, de manera que estàs negant als infants el que diuen la llei general de Sanitat i la cartera de serveis mínims del sistema nacional de Salut, que totes les persones tenen dret a tenir un CAP de referència en el territori de la seva Àrea Bàsica de Salut”.

La participació, a les beceroles

Una altra assignatura pendent és la de la participació ciutadana en el proveïment de la informació necessària per al bon funcionament del sistema. A Barcelona existeixen Consells de Salut de Districte, però la Comissió de Salut creu que els usuaris i el veïnat hi estan infrarepresentats en favor del personal sanitari. “Es tendeix a entendre els usuaris com a pacients -apunta Martínez-, però nosaltres entenem que és un dret universal per a tota la vida i que als consells hi hauria d’haver una representació real dels ciutadans en condició de propietaris del sistema, que són qui en coneixen millor les mancances i preferències”.

Una situació semblant, però agreujada, es produeix amb els consells assessors que hauria de tenir cada centre -igualment amb participació de tots els agents-, una figura la creació de la qual està aprovada pel Consorci però que no acaba d’arrencar. Aquest darrer any, però, s’han intentat posar en marxa en format de prova pilot en un nombre limitat de CAP.

Competències en sanitat

La Llei municipal i de règim local de Catalunya (2/2003) fa responsables els ajuntaments catalans de totes les polítiques que poden repercutir en la salut pública dels veïns, des de les estrictament sanitàries a les mediambientals, alimentàries o socials. Un marc normatiu que en el cas de la capital catalana està reforçat per la Carta Municipal de Barcelona -una llei estatal del 1998- mitjançant la qual es va crear l’Agència de Salut Pública de Barcelona, consorci amb presència de totes les Administracions amb el lideratge de l’Ajuntament. La llei d’ordenació sanitària de Catalunya (15/1990) empodera els ens locals per formar part dels òrgans de direcció de les diverses regions sanitàries i, específicament, els encarregats de la gestió dels serveis d’atenció primària.

L'entrada Mancances en salut en temps de postpandèmia ha aparegut primer a Carrer.