Encara que ningú no ho podia sospitar la primavera del 2019, la salut s’ha erigit en l’assumpte de preocupació hegemònic durant el darrer quadrienni, a Barcelona i a tot arreu. És obvi que l’impacte immens de la covid depassa de molt els debats polítics més immediats, i caldrà molt de temps per avaluar-lo bé; però d’entrada, la pandèmia ha posat en el focus les greus mancances d’un sistema sanitari que multitud d’agrupacions de professionals del sector i d’usuàries denuncien des del temps de les retallades pressupostàries en els serveis públics, ara fa una dècada, i les consegüents privatitzacions de serveis.
La salut no sol ser una carpeta central en els debats municipalistes. Es dona per fet el clixé que els ajuntaments tenen competències limitades en aquest àmbit, ja que el sistema sanitari públic depèn en bona part de la Generalitat. El cert, però, és que el marc normatiu vigent atorga marge de maniobra als municipis, i algunes polítiques posades en marxa per l’Administració municipal barcelonina en el darrer mandat ho corroboren, com el servei d’atenció a la salut mental gratuït per a adolescents i joves -ja en funcionament- o el servei de dentista a preus assequibles per a veïns en situació vulnerable -anul·lat provisionalment pel TSJC per un recurs del Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs-.
L’Ajuntament és corresponsable de la gestió de la sanitat pública, ja que és, amb la Generalitat, titular del Consorci Sanitari de Barcelona, una entitat autònoma adscrita al Servei Català de la Salut (CatSalut) i responsable de dirigir i coordinar els centres, serveis i establiments d’atenció sanitària i sociosanitària de la ciutat. Encara que la competència del Consorci és integral de tot el circuit sanitari i sota la seva tutela hi ha 70 centres d’atenció primària (CAP), set hospitals i 14 punts d’atenció sociosanitària, és en l’àmbit de la primària, porta habitual d’entrada al circuit assistencial, on la competència municipal està més reforçada pel marc legislatiu.
El mapa dels CAP de Barcelona fa dècades que es mou amb lentitud. El 2008, Generalitat, Ajuntament i Consorci van signar un conveni per millorar la qualitat de la xarxa sanitària a la ciutat, que preveia un ambiciós pla de construcció de nous centres i l’ampliació i reforma dels existents, per adaptar-los a la realitat canviant de la població dels barris. El conveni tenia validesa fins al 2016, quan se’n va promoure un altre que expira el 2023. Avui, fonts del Consorci reconeixen que 18 de les actuacions previstes no s’han tirat endavant. D’aquestes, dotze s’arrosseguen des del conveni 2008-2015 i dues es van incloure en el conveni 2016-2023. Cal afegir-ne dues més que -tot i no estar incloses als convenis- l’Ajuntament ha reclamat al Consorci perquè s’afegeixin en el pròxim. Alguns casos de carpetes pendents són històrics i arrosseguen una llarga mobilització ciutadana, com el del CAP Raval-Nord, que s’ubicarà a l’església de la Misericòrdia -ocupada pel veïnat fa quatre anys-, que també era pretesa pel Macba. Aquest és un dels equipaments que haurien d’entrar en funcionament durant la pròxima legislatura, segons el Consorci, juntament amb el nou CAP Besòs, que s’habilitarà en l’antic cinema Club Pedro IV. Però són l’excepció. De les intervencions pendents, només quatre tenen el projecte aprovat: les dues esmentades i les del Fort-Pienc i el Congrés i els Indians.
Cartera de serveis disgregada
Però, a banda de les insuficiències físiques, també n’hi ha d’organitzatives a l’hora de garantir una atenció primària de qualitat. Un cas paradigmàtic és el dels serveis d’atenció primària, un paquet on s’hi inclouen peces clau com l’atenció domiciliària; els procediments diagnòstics, terapèutics i de rehabilitació; l’atenció específica a la infància i a la gent gran; les cures pal·liatives; l’atenció a la salut mental o l’atenció bucodental i podològica. Moltes organitzacions d’usuàries fa temps que alerten de la tendència a fragmentar-lo, a separar-lo d’alguns CAP i concentrar-lo en alguns centres o hospitals, un fet que obliga molts usuaris a desplaçar-se lluny de casa quan hi són derivats.
Teresa Martínez, de la Comissió de Salut de la Favb, considera clau que es faci una “atenció a tota la població i en el territori”. “No pots fer polítiques de salut comunitària si part de l’atenció la segregues a fora de la comunitat”, defensa, i agrega que alguns d’aquests especialistes “no treballen de forma coordinada amb els responsables dels CAP” que els deriven pacients. La situació és remarcable en el cas de la pediatria: “Es tracta l’atenció a la infància com una especialitat -assenyala Martínez-, de manera que estàs negant als infants el que diuen la llei general de Sanitat i la cartera de serveis mínims del sistema nacional de Salut, que totes les persones tenen dret a tenir un CAP de referència en el territori de la seva Àrea Bàsica de Salut”.
La participació, a les beceroles
Una altra assignatura pendent és la de la participació ciutadana en el proveïment de la informació necessària per al bon funcionament del sistema. A Barcelona existeixen Consells de Salut de Districte, però la Comissió de Salut creu que els usuaris i el veïnat hi estan infrarepresentats en favor del personal sanitari. “Es tendeix a entendre els usuaris com a pacients -apunta Martínez-, però nosaltres entenem que és un dret universal per a tota la vida i que als consells hi hauria d’haver una representació real dels ciutadans en condició de propietaris del sistema, que són qui en coneixen millor les mancances i preferències”.
Una situació semblant, però agreujada, es produeix amb els consells assessors que hauria de tenir cada centre -igualment amb participació de tots els agents-, una figura la creació de la qual està aprovada pel Consorci però que no acaba d’arrencar. Aquest darrer any, però, s’han intentat posar en marxa en format de prova pilot en un nombre limitat de CAP.
Competències en sanitat
La Llei municipal i de règim local de Catalunya (2/2003) fa responsables els ajuntaments catalans de totes les polítiques que poden repercutir en la salut pública dels veïns, des de les estrictament sanitàries a les mediambientals, alimentàries o socials. Un marc normatiu que en el cas de la capital catalana està reforçat per la Carta Municipal de Barcelona -una llei estatal del 1998- mitjançant la qual es va crear l’Agència de Salut Pública de Barcelona, consorci amb presència de totes les Administracions amb el lideratge de l’Ajuntament. La llei d’ordenació sanitària de Catalunya (15/1990) empodera els ens locals per formar part dels òrgans de direcció de les diverses regions sanitàries i, específicament, els encarregats de la gestió dels serveis d’atenció primària.
