Durant el mandat 2015-2019, amb Ada Colau com a alcaldessa, l’Ajuntament de Barcelona no ha tingut una regidoria de seguretat ciutadana, segurament perquè cap regidor dels Comuns no volia agafar una responsabilitat que porta molts mals de cap, entre els quals, administrar situacions amb violències indesitjables. Això, en general, els partits d’esquerres no ho tenen assumit. Així, la responsabilitat va recaure en la mateixa alcaldessa, que va delegar en un Comissionat, Amadeu Recasens, la responsabilitat de dirigir el cos de la policia local.

Recasens va presentar un nou Pla Director de la Guàrdia Urbana que, entre d’altres qüestions de menor importància, destacava de manera notable la posada en marxa de la policia de proximitat o policia de barri. Una proposta que pretenia abordar tres qüestions importants: primer, la col·laboració de la ciutadania, d’aquí el qualificatiu “de proximitat”; segon, adequar aquest servei al territori de la ciutat, és a dir, que tots els barris el tinguessin; i tercer, gaudir de transparència, ja que es pretenia fer pública tota la informació de les accions portades a terme.

Aquesta proposta que va implementar-se primer de manera provisional el maig de 2017 a Nou Barris, al final del mandat es va estendre a tots els districtes de la ciutat. Va consistir en un equip fix instal·lat en totes les comissaries de districte on es rebien les queixes de la ciutadania i immediatament es donava resposta, i en el cas de ser necessari, una patrulla es desplaçava al lloc de l’incident.

Aquest servei pretenia ser un referent per a les entitats, equipaments i per al veïnat dels barris, amb la missió d’actuar de manera preventiva i mediadora en els conflictes de convivència que, en la seva immensa majoria, són els que més preocupen la ciutadania. Aquest nou servei no actuava de forma reactiva, perquè les emergències violentes ja són abordades pels serveis policials dels telèfons 112 o 092.

La policia de barri, per desplegar-se, va necessitar d’una formació diferenciada, ja que la seva actuació anava destinada a fer front a les incidències que afecten la convivència en la vida comunitària. Un projecte que havia d’incorporar un cop desplegat 140 agents, amb dos agents per a cadascun dels 73 barris, a part dels que estaven a la comissaria completant el servei.

Es tractava d’una proposta innovadora perquè a diferència de la funció tradicional de la Guàrdia Urbana d’ordenar i protegir l’espai públic, el policia de barri es presentava per oferir cura a les persones davant les complexes relacions humanes que en ocasions acaben en conflicte, i intentava aportar mediació per a la resolució o transformació del conflicte.

Però, tot s’ha de dir, la proposta tenia mancances. La principal, que dos agents per barri eren insuficients, i que la iniciativa no acabava amb el patrullatge en cotxe. El policia de barri, per complir amb el propòsit principal de la seva funció, és a dir, ser reconegut com a interlocutor pel veïnatge i comerciants, calia que circulés a peu durant totes les hores diürnes. Per complir aquest propòsit calia incorporar bastants més que 140 agents.

La proposta ja reeixí en altres ciutats europees, com per exemple en el cas del conegut bobby anglès, on el guàrdia és permanent, patrulla a peu de manera sistemàtica pels barris, i per això és reconegut pel veïnat que desenvolupa activitats a peu de carrer.

A més va desarmat, perquè les armes de foc no són necessàries per a les tasques de mediació que tenen encomanades. Així passa al Regne Unit, Irlanda, Noruega i Islàndia, on la policia de barri va desarmada. Un guàrdia de proximitat ha d’inspirar confiança i la seva funció no és perseguir delinqüents, ja que per a aquesta funció estan habilitats altres cossos de la policia que sí que patrullen en cotxe i van armats.

Després de les eleccions municipals de maig de 2019, i després del pacte entre Comuns i PSC, el nou regidor de seguretat, Albert Batlle, del PSC, preocupat per les alarmes creades al voltant de l’increment de delictes a Barcelona i del fet que la inseguretat s’ha convertit en la principal preocupació de la ciutadania (última enquesta dels Serveis Municipals), en col·laboració amb els Mossos d’Esquadra, ha incrementat la presència policial en els barris on més ha augmentat la delinqüència (Raval, Gòtic, Barceloneta, Port Olímpic).

Una preocupació destinada a perseguir el delicte pel mitjà clàssic: més policia al carrer.

Batlle ha proposat un increment fins a l’any 2023 de 1.000 agents de la Guàrdia Urbana (actualment són 3.000). Mentre que el conseller d’Interior Miquel Buch incrementa en 1.500 efectius la plantilla dels Mossos d’Esquadra. Unes línies d’actuació que fan intuir una preocupant deriva d’augment de la securitització de l’espai públic entesa només com a persecució del delicte.

Construir convivència
Mentre, s’obliden les mesures transversals, les de cura, aquelles altres que també proporcionen seguretat a la ciutadania. I que són imprescindibles per eliminar les causes estructurals que comporten desigualtats que, en ocasions, condueixen a la delinqüència, com són les polítiques de rehabilitació dels barris més degradats amb l’increment dels serveis d‘habitatge, d’ocupació, culturals i socials. I entre aquests, reforçar la presència de la policia de barri, un element imprescindible per construir convivència i pau als barris de la ciutat.

Una consideració final. És cert que a la ciutat els delictes han augmentat enguany un 30% respecte a l’any 2018, però també cal assenyalar que respecte al 2012 han disminuït un 12%. Cosa que demostra que l’augment actual es deu a qüestions conjunturals que l’any vinent poden disminuir.

Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'entrada Què inquieta la ciutadania? ha aparegut primer a Carrer.

Sí, totes hem vist l’Open Arms entrant al port de Barcelona, com dies abans l’Aquarius al port de València, però poc sabem dels centenars de persones que dormen pel terra als poliesportius d’Andalusia, gràcies a ajuntaments voluntariosos, absolutament desbordats pel drama dels fluxos migratoris constants i creixents que ens deixen per exemple la xifra de 986 persones en 69 pasteres rescatades al mar d’Alborán en un cap de setmana.

Ho denuncien totes les ONG que n’assumeixen l’asil al nostre país i que defensen els drets humans, com Stop Mare Mortum, a la qual hem d’agrair el recurs interposat davant del Tribunal Suprem. Som un país frontera d’una Europa fortalesa. Resulta insuportable.

S’imposa un gir radical en les polítiques migratòries i d’asil. La recent creació de la Secretaría de Estado para las Migraciones és certament esperançadora.

Però s’ha d’anar molt més enllà. Ens cal un pacte d’Estat que acordi dotació econòmica a les comunitats autònomes -tenim una llei catalana d’integració, però els fons d’immigració importants continuen en mans de l’Estat- i un programa d’ajuda humanitària que puguin emprendre els ajuntaments.

Deroguem ja una Llei d’Estrangeria que és font d’incomptables vulneracions de drets. S’ha de modificar la Llei d’Asil 12/2009, definir d’una vegada el seu reglament i aconseguir la coordinació dels dos ministeris, d’Interior i de Trabajo, Migraciones y Seguretat Social. Totes les normatives i procediments demanen una simplificació imprescindible.

S’han de definir solucions diferenciades per a col·lectius molt diversos. No pot ser que la gent sigui carn de CIE per manca d’informació adequada en la primera atenció (i aquí, els col·legis d’advocats també n’haurien de donar més). O que acabi dormint als nostres carrers. No pot ser que els migrants econòmics no puguin aspirar a l’estatut d’asilat. No pot ser que les nostres polítiques de cooperació internacional tinguin tan baixa dotació. No pot ser…

L'entrada Barcelona, ciutat refugi? ha aparegut primer a Carrer.

L’expedient sobre BR que té el jutge sobre la taula –on figura l’Ajuntament de Barcelona com a acusació particular- té l’origen en una auditoria realitzada per l’Oficina de Transparència i Bones Pràctiques. L’estudi va detectar “indicis d’un potencial dany patrimonial” atribuït a la Gerència d’Hàbitat Urbà. Concretament es va descobrir una subvenció que superava els 1,3 milions d’euros sense justificar.

Des que el consistori va posar en marxa el novembre del 2015 l’Oficina de Transparència, s’han fet 6 auditories i 11 informes que han posat la lupa sobre la gestió d’àrees i empreses municipals. La iniciativa va néixer amb molt ímpetu de la mà de Joan Llinares. Era una idea nova que volia donar resposta a la creixent inquietud ciutadana provocada per l’allau de casos de corrupció institucional -com el cas Palau– creant una estructura de control de la gestió interna.

En dos anys s’ha posat en marxa el portal de Transparència, s’ha aprovat el Codi Ètic i de Bona Conducta, s’ha constituït un Consell Assessor per la Transparència i s’ha activat la Bústia Ètica que permet fer denúncies de forma anònima. “Hem aixecat les parets mestres de l’edifici i ara es tracta d’abordar una segona etapa”, explica Jaume Asens, tinent d’alcalde de Drets de la Ciutadania, Participació i Transparència.

Projecte ambiciós i pocs recursos
La gosadia de l’empresa és gran perquè fiscalitzar la tasca d’una maquinària municipal tan complexa com la de Barcelona, provoca moltes suspicàcies. Asens ho reconeix sense embuts: “El projecte és ambiciós i no es va valorar prou el volum de feina que suposaria”. Potser sigui aquesta una de les raons que expliquen perquè l’embranzida dels primers mesos ha anat perdent força.

Tanmateix, no és l’única. Segons la memòria de l’oficina, la iniciativa no ha anat acompanyada de recursos humans i materials suficients per desenvolupar-la, cosa que sobta tenint en compte que és una proposta estrella del programa electoral d’Ada Colau. “El compliment de les obligacions de transparència requereix la dedicació de recursos humans i materials per part d’uns serveis municipals ja sobrecarregats per les seves tasques diàries”, es recull a l’informe.

La idea inicial del govern municipal era destinar 56 funcionaris a l’Oficina prèvia formació especialitzada en matèria jurídica, econòmica i de sistemes d’informació. La xifra calculada en un principi ha resultat del tot insuficient no només pel volum de feina, sinó per la dificultat afegida que suposa per a la supervisió que la informació del consistori estigui descentralitzada i molta sense digitalitzar. “La diversitat dels sistemes d’informació que donen suport al model de gestió corporatiu dificulta identificar les fonts, extreure la informació i posteriorment transformar-la”, expliquen des la Direcció d’Anàlisi, una de les tres potes juntament amb la Direcció de Control de Gestió i de Transparència, sobre les quals es construeix l’oficina fiscalitzadora i que dirigeixen tres funcionàries molt motivades.

L’adéu sobtat de Joan Llinares
Els problemes no acaben aquí. Als obstacles clàssics d’un engranatge burocràtic mastodòntic s’hi han afegit uns imprevistos que han alentit encara més el funcionament de l’Oficina. El primer, i el més important, ha estat la marxa sobtada de Joan Llinares a València. “Ens va sorprendre molt i ens ha costat molt trobar un substitut del seu prestigi”, reconeix Asens. La solució salomònica va ser desvestir la gerència de Transparència del seu perfil polític i posar-hi al capdavant un funcionari amb un perfil més tècnic.

L’escollida va ser Sílvia Vèrnia, la mà dreta de Llinares. Tanmateix, els esculls no han acabat aquí. Vèrnia ha dimitit del càrrec recentment per anar a treballar a l’Agència Antifrau del País Valencià que dirigeix el propi Llinares i el seu càrrec seguia vacant a l’hora de tancar aquesta edició.

Pel que fa al Consell Assessor, integrat per 6 membres que responen a un perfil molt definit d’activisme contra la corrupció, també està pendent de renovació perquè tres dels seus integrants –Simona Levi, Itziar González i Josep Ramoneda- han dimitit per diferents raons i la previsió és cobrir les vacants abans de l’agost. A més, es dona el cas que el paper fiscalitzador i d’impuls a la bústia ètica d’aquest òrgan ciutadà independent s’ha vist afectat pel retard a l’hora de posar en marxa tota la maquinària fins al punt que només han celebrat sis reunions en tres anys.

Tot i admetre les crítiques, Asens defensa la seva criatura. “Hem guanyat legitimitat però hem perdut eficàcia. Tots els mecanismes de prevenció alenteixen els procediments i buscar l’equilibri és complicat”, explica.

Control de la societat civil
Si una cosa ha de quedar clara és que el control establert per la pròpia administració mai no ha de substituir el que exerceix la societat civil amb les seves pròpies eines. Des de la plataforma Xnet –responsables de la iniciativa de Bústia Ètica i de la xarxa TOR que garanteix l’anonimat del denunciant- la seva portaveu, Simona Levi, ho recordava el 16 de desembre del 2015, el dia de la presentació oficial de la iniciativa. Les raons són diverses, començant pel fet que les temptacions per dificultar, paralitzar i boicotejar la investigació interna mai s’han de descartar. La tradició de denunciar males pràctiques administratives i que les institucions en el punt de mira posin els mitjans per garantir que la investigació es faci i sigui independent, encara ens resulta estranya i implica un canvi cultural important. “Es va vendre una idea molt bona però les coses són més complicades”, conclouen des de la Direcció de Transparència.

Relacions enrarides i vulnerabilitats
D’entrada, cap grup de l’oposició qüestiona el fons de la iniciativa per fomentar la transparència perquè seria políticament incorrecte. Tot i això, s’han enrarit algunes relacions polítiques –sobretot amb l’antiga CiU- perquè la investigació va començar posant la lupa en el mandat de Xavier Trias.

En el cas del PP, s’ha optat per col·lapsar l’Oficina amb una allau de peticions i recursos que no es poden respondre amb agilitat, cosa que posa de manifest la seva vulnerabilitat i limitacions. “Volíem aixecar catifes i obrir finestres. Defensàvem un mecanisme de fiscalització de la feina del govern, no de la dels funcionaris, i prova d’això és que les auditories actuals que estem fent ja afecten el nostre mandat”, remarca el tinent d’alcalde. De tots els mecanismes per controlar l’executiu, el que més destaca Jaume Asens és la bústia ètica, una eina pionera que s’ha convertit en referència d’altres administracions de l’Estat.

Tanmateix, la davallada en l’ús ciutadà de totes aquestes eines no es pot amagar i la responsabilitat torna a recaure sobre el govern Colau. Des del consistori s’atribueix la causa a una menor difusió publicitària un cop superats els primers casos detectats, molt mediàtics i ràpidament identificats perquè ja se’n tenia informació precisa mesos abans, com reconeix Asens. “En l’anàlisi de les dades corresponents a l’any 2017 es pot apreciar un descens de comunicacions. Això pot estar ocasionat pel fet d’haver afeblit les actuacions de promoció i difusió de la bústia, molt intenses quan es va posar en marxa, però que no han continuat en el temps”, s’assegura a la memòria, tot i que també s’admet un “alt nivell de desconeixement” d’aquesta eina tant per part de la ciutadania com del mateix personal municipal.

Deures per a un segon mandat
Tant la falta de recursos humans i tècnics com la poca difusió institucional que s’ha fet per fomentar el coneixement de la ciutadania del seu dret a tenir accés a la informació pública i a denunciar presumptes casos de males pràctiques, no fan més que posar nous pals a la roda.

El retard en el calendari del 2018 dels objectius a assolir, la minoria del govern i el fet que estem en ple període preelectoral, tampoc no hi ajuden gaire. Entre les assignatures pendents destaca la formació del personal, eliminar la barrera del certificat digital per a les peticions d’informació telemàtiques, establir criteris generals homogenis per a les peticions d’accés a la informació i redactar una Ordenança de Transparència “per concretar l’abast, el contingut i les responsabilitats”, conclou la memòria.

La nova ordenança haurà d’esperar a la pròxima legislatura, admet Jaume Asens perquè no hi ha ni temps ni una majoria política suficient per tirar-la endavant. El mateix passa amb el compromís de crear un registre de grups d’interès, una iniciativa que resta guardada en un calaix per les circumstàncies d’excepcionalitat viscudes aquests últims mesos a Catalunya i que l’Ajuntament de Barcelona espera reactivar tan bon punt es recuperi la normalitat política. “Depenem de la Generalitat per posar-lo en marxa. Hi hem parlat i hem decidit esperar perquè no té sentit desenvolupar el nostre propi registre”, confirma el regidor conscient que no s’ha estat a l’alçada de les expectatives creades.

L'entrada Transparència a mig gas ha aparegut primer a Carrer.

Fonts de l’agència expliquen que aquest projecte responia a la voluntat de l’alcalde Maragall de “convertir el capital tècnic acumulat durant els anys de la transformació olímpica per seguir executant projectes”. Va ser en aquell moment que l’alcalde va encarregar la definició de l’empresa a l’arquitecte Josep Acebillo, que havia estat el responsable de planificar els canvis urbanístics de la Barcelona olímpica.

BR havia estat una agència de gran prestigi. “Ha estat una oficina important per reconduir, acompanyar o definir projectes grans i, en general, crec que la seva actuació sobre Barcelona i l’àrea metropolitana ha estat positiva”, considera el professor d’urbanisme Ferran Segarra. Malgrat que en els seus 25 anys d’existència ha executat projectes de gran envergadura, en els darrers temps ha aparegut a l’esfera mediàtica arran d’una auditoria que rebel·lava que, sota la presidència d’Antoni Vives, tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de CiU, l’agència havia dut a terme projectes “antieconòmics i ruïnosos a l’estranger”.

Sous sense activitat a l’empresa
Segons expliquen fonts de la pròpia agència, tot va començar amb una denúncia anònima que el 2015 va arribar a la Fiscalia Provincial i que es referia al fet que l’anterior director general de BR, l’arquitecte Willy Müller, designat per Vives, havia adjudicat de manera presumptament irregular dos contractes a un ex-soci seu per valor de 22.500 euros. Arran d’aquesta denuncia la Fiscalia va iniciar una investigació i com a conseqüència, l’actual Ajuntament va precipitar el canvi de la cúpula de BR.

El nou govern municipal va prendre possessió de l’agència, va cessar Willy Müller i també va iniciar un expedient informatiu amb la voluntat de conèixer de primera mà la gestió que s’havia fet d’aquesta empresa durant els quatre anys de mandat convergent. A partir d’aquí es van detectar altres irregularitats en tres àmbits: el sobrecost de l’exposició sobre el port i la façana litoral de la ciutat feta l’any 2015; desajustos en els treballs internacionals de l’agència, i la contractació de dues persones de l’òrbita convergent que mai van tenir activitat real dins l’empresa. Es tracta d’Antoni Miguel Cerveró, conegut com a Leslie, excantant de Los Sirex i exregidor convergent a l’Ajuntament de Barcelona; i Jesús Arévalo, exalcalde de CiU de Cervelló.

Projectes ruïnosos
Després de detectar aquestes irregularitats, el propi consell d’administració de BR va encarregar llavors una auditoria per tal d’esbrinar quina havia estat l’activitat de l’agència en el període 2011-2015 i les despeses associades. Les principals conclusions del document van ser que, durant el mandat Trias, BR havia fet “projectes ruïnosos” a l’estranger sense que l’administració ni els òrgans de govern de l’agència en tinguessin constància. En total, hauria gastat dos milions d’euros en l’execució d’aquestes activitats internacionals a través de l’agrupació d’interès econòmic BSUS, creada per Barcelona Regional juntament amb el Consorci de la Zona Franca, el Port de Barcelona i la Fundació Abertis.

La consideració dels projectes executats a l’estranger com a “ruïnosos” i “antieconòmics” es deu al fet que el seu cobrament, tal com recollia el diari El Periódico, no va servir “per cobrir les despeses en personal i viatges, que es van elevar a més de 500.000 euros”.

Sabent que tancaria l’any amb pèrdues, el 2012 Willy Müller va demanar a l’Ajuntament de Barcelona una subvenció per valor d’1,3 milions d’euros. En principi, aquests diners havien d’estar destinats a les activitats realitzades en l’àmbit urbanístic de la capital catalana, i així va ser en part, però l’auditoria revelava que hi havia 598.000 euros no justificats. Aquests diners són els que es van fer servir per eixugar el deute derivat dels projectes internacionals efectuats per BSUS. Ara, el govern municipal ha reclamat a Barcelona Regional que retorni aquesta quantitat a les arques públiques.

Segons considerava el diari El Periódico, sota la gestió de Willy Müller, BSUS “es va convertir en una estupenda pantalla de les activitats de la cúpula”. I aquesta perspectiva coincideix amb la dels treballadors de l’agència. “Durant el mandat Trias i la presidència d’Antoni Vives, l’arquitecte Willy Müller va passar a ser administrador únic de BSUS i també tenia tots els poders a Barcelona Regional”, comenten fonts internes, “i va decidir que no pagaria les feines que l’agència feia per a l’agrupació d’interès econòmic… llavors, a partir d’aquell moment, BR no va facturar res”.

Per aquesta raó, el passat juliol el Consell d’administració de Barcelona Regional va decidir presentar una denúncia al Tribunal de Comptes reclamant també els diners d’aquestes feines que havia fet però que no va arribar a cobrar mai.

Les diverses irregularitats detectades en el període 2011-2015 han portat a la creació d’una comissió d’investigació a l’Ajuntament per abordar totes les qüestions que han estat subjecte d’investigació per part de la Fiscalia Provincial. En la primera trobada de la comissió aquest novembre, es van tornar a posar sobre la taula el contingut de l’expedient informatiu encarregat pel govern municipal, les conclusions de l’auditoria i l’estat de totes les actuacions de l’agència. En properes sessions, la comissió preveu demanar la compareixença d’Antoni Vives, Willy Müller i de les dues persones contractades però que mai van tenir activitat real en l’empresa: Antoni Miguel Cerveró i Jesús Arévalo.

Llums i ombres sobre la petjada al territori
A banda que BR s’ha situat sota el focus mediàtic per les qüestions que tenen a veure amb la seva gestió, la petjada d’alguns dels projectes que ha executat a Barcelona i l’àrea metropolitana també han anat acompanyats de polèmiques veïnals. Seria el cas, per exemple, del Pla d’Infraestructures del Poblenou en relació amb el 22@. Però entre les seves principals actuacions, també hi destaquen la transformació del territori del Fòrum 2004, la recuperació medi ambiental del riu Besòs o la proposta de transformació de la Sagrera i la nova estació.

“Des del punt de vista veïnal, aquests projectes tenen clars i obscurs”, considera el professor d’urbanisme Ferran Segarra, que moltes vegades s’expliquen pel fet que “són projectes la definició dels quals dura un parell d’anys i després, l’execució pot durar-ne uns vint”, el que vol dir que en aquest procés “poden canviar radicalment els objectius, les possibilitats tècniques i econòmiques i el tipus de residents”. El màxim exponent d’això és “la contradicció entre les necessitats del veïnat i el pla 22@”, continua el professor, sobretot perquè els darrers ajuntaments “van passar per alt tot el que tenia a veure amb aspectes socials, com per exemple l’habitatge”.

“El que ha passat amb la gestió de Barcelona Regional en el període 2011-2015 ha estat un escàndol, però els actuals gestors han posat totes les facilitats per esbrinar les irregularitats que es van produir”, conclou Segarra, “i crec que és significatiu que aquestes irregularitats estiguin molt acotades en un mandat molt específic, tenint en compte que l’agència fa 25 anys que funciona”.

L'entrada Barcelona Regional, un llegat urbanístic enverinat ha aparegut primer a Carrer.