L’OTAN ha travessat des d’aleshores diverses vicissituds -el Xipre de Makarios, els euromíssils, les guerres de l’Iraq i Líbia…-, les quals qüestionaven la seva funcionalitat. Però la principal crisi va arribar el 1991, amb la desaparició del seu enemic, la Unió Soviètica, la qual cosa la va deixar sense rival, perdent així la seva utilitat original. Malgrat això, l’OTAN va continuar existint i aquesta situació d’inoperància es va mantenir fins a l’arribada de la guerra d’Ucraïna, el febrer del 2022, data en què es va retrobar amb el seu enemic inicial: Rússia. L’OTAN tornava a erigir-se en la salvaguarda de la seguretat europea enfront de la pèrfida Rússia de Vladímir Putin.

Tota aquesta història amaga una realitat breument apuntada: el control que els EUA exerceixen, a través de l’OTAN, sobre Europa i tot el planeta -l’OTAN va acabar ampliant el seu abast inicial, l’Atlàntic Nord, a la resta del món-, que s’ha convertit en l’organisme militar més potent.

En el transcurs dels anys, però, Europa s’havia anat transformant. Per impedir que la guerra tornés al continent europeu, havia començat a construir un projecte que, en diverses fases, va fructificar en l’actual Unió Europea (UE). Una iniciativa que, malgrat l’error d’haver-se sotmès als EUA i a la bota de l’OTAN, va saber posar en marxa un projecte econòmic que, tot i les seves deficiències, va oferir a la majoria de la població europea democràcia i uns drets socials que, encara que limitats, van facilitar la cohesió social. Insisteixo que, malgrat el dèficit democràtic manifest de les seves institucions, i altres llacunes -minories de població marginades; una política exterior neocolonial; una economia mal distribuïda i depredadora de recursos-, i per tant no exempta de crítiques, el substancial és que la UE va proporcionar a la majoria de la població europea un desenvolupament que va obrir esperances d’un futur millor.

L’arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA va canviar radicalment aquestes percepcions. Primer, perquè fins ahir mateix, Europa considerava els EUA el seu gran aliat, i ara, es desperta veient com Trump amenaça tots els valors que Europa defensava. A més, menysprea l’ordre internacional representat per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i totes les seves agències, el dret internacional, la regulació del comerç, la sobirania dels estats i dels seus pobles, i les relacions internacionals. I sobretot, exigeix un augment de la despesa militar de tots els països de l’OTAN fins a arribar al 5% del Producte Interior Brut (PIB) el 2035.

Una descripció de fets que estan ratificats per la recent Estratègia de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, on es manifesta el menyspreu cap a Europa com a aliada, i la veu com un rival deslleial. Una estratègia confirmada quan Trump anuncia que s’apropiarà de Groenlàndia perquè considera que els recursos minerals i energètics de l’illa són d’importància vital per als EUA, quan aquesta illa està sota jurisdicció de Dinamarca, país membre de l’OTAN. És a dir, amenaça directament un país membre. A això cal afegir que la demanda d’augmentar la despesa militar fins al 5% del PIB representarà un esforç pressupostari enorme, que inevitablement obligarà els països europeus a endeutar-se o fer retallades en altres àmbits, la qual cosa afectarà el benestar social de la població amb tisorades en educació, sanitat i serveis socials.

Davant de fets d’aquesta envergadura, que trenquen les regles que tan costosament s’han anat construint en l’ordre internacional, Europa, en lloc de sotmetre’s, hauria d’escollir el seu camí fora de la tutela dels EUA, i abandonar l’OTAN, un organisme sempre liderat pels EUA i, per tant, inservible per a la seguretat europea. Una Europa alliberada de l’OTAN hauria de desplegar una ofensiva diplomàtica amb Rússia per aconseguir unes negociacions que permetessin posar fi a la guerra d’Ucraïna i, immediatament, iniciar unes noves relacions de coexistència pacífica, de cooperació econòmica i cultural, que permetessin -com vam tenir a partir del 1991- una Europa unida i de seguretat compartida. I a rengló seguit, fer un front comú amb tots aquells altres països democràtics d’altres continents per oposar-se a la transnacional d’extrema dreta d’innegables tints neofeixistes que rebutgen el multilateralisme i la democràcia, que pretenen desballestar l’Estat de benestar i que tenen a Trump com a líder màxim.

*Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'entrada L’OTAN, enemiga d’Europa ha aparegut primer a Carrer.

La gran majoria de governants afirmen que Europa només se sentirà segura si aposta per una dissuasió militar potent, i que cal potenciar el múscul militar fomentant la inversió i finançant la indústria militar europea. Un camí que es va obrir a la cimera de l’OTAN celebrada el juny del 2022 a Madrid, on es va aprovar un nou concepte estratègic que assenyala que qui desestabilitza el món occidental no només és Rússia, sinó també la Xina, i per tant, cal dedicar com a mínim -no com a màxim- el 2% del PIB a la despesa militar. Tots els presidents de govern hi van estar d’acord i es van comprometre a assolir aquesta xifra abans del 2029. Un 2% del PIB que, tot sigui dit, no garanteix una major seguretat, ja que no existeix cap estudi que ho avali. El fet, però, és que ho van acceptar i, des de llavors, han abraçat la periclitada consigna de si vis pacem para bellum (‘si vols la pau, prepara la guerra’).

A tal efecte, els països europeus van impulsar ràpidament el seu rearmament augmentant la despesa militar, i la Comissió Europea va dir que caldrien almenys 100.000 milions per finançar-lo, afegint que seria necessari impulsar la indústria militar europea per a la producció d’armament. Proposant dos camins: un, que el Banc Europeu Industrial -presidit per Nadia Calviño- modifiqués els seus estatuts per permetre finançar les indústries militars -cosa que ja s’ha acordat-; i segon, amb l’emissió de bons del Banc Central Europeu per ajudar els països a realitzar-ho. L’adquisició d’armes estarà exempta d’IVA a l’interior de la Unió Europea (UE). Els ajuts tenen com a finalitat que els estats membres puguin fer compres conjuntes, i de pas, evitar la dependència excessiva de la indústria militar dels Estats Units d’Amèrica (EUA), on s’adquireixen el 60% de les armes europees.

Una despesa militar disparada

La despesa militar dels països de la UE s’ha disparat: el 2023 va arribar als 289.300 milions d’euros, augmentant el 21,3% respecte al 2022. Si se suma la dels països no comunitaris -Regne Unit i Noruega (77.323 M€)- i la despesa que la UE fa a través dels Fons Europeus de Defensa per ajudar la indústria militar europea (8.000 M€), la despesa militar total va ser de 374.600 M€. Va ser la segona més gran del món, només per darrere de la dels EUA (900.000 M€) i molt superior a la de Rússia (100.000 M€).

L’Estat espanyol no s’escapa de l’economia de guerra posada en marxa per la UE. Ho demostra el fet que el pressupost consolidat del Ministeri de Defensa del 2023 va ser de 14.453,8 M€, amb un augment important del 23,4% respecte al 2022. En revisar la liquidació del pressupost de Defensa a 31 de desembre del 2023, sabem que, a més, va rebre crèdits extraordinaris per valor de 2.423,6 M€, quelcom que passa tots els anys. I enguany, malgrat que el pressupost està prorrogat, Defensa ja ha rebut dos nous crèdits extraordinaris: una transferència de 581,2 M€ per fer front a les missions militars espanyoles a l’exterior, i un altre crèdit de 1.129,6 M€ per adquirir material militar (Consells de Ministres del 9/4/24 i 16/4/24). Criden l’atenció aquests últims 1.129 milions, ja que el pressupost prorrogat de Defensa ja tenia assignats 6.141,8 milions. Sembla que no eren suficients i ha calgut injectar més crèdit per adquirir més armes, i així acostar-se al desitjat 2% del PIB en despesa militar.

La història ens ensenya que el bel·licisme i la militarització són sempre el preludi de la guerra. Per això l’augment de la despesa militar, l’impuls de la indústria militar per adquirir armament i demostrar que el poder de destrucció europeu és molt superior al rus, és una política suïcida que condueix inevitablement a una escalada de tensió, a una cursa d’armaments i a una espiral bel·licista que comportarà noves crisis, amb el rerefons de l’amenaça nuclear i les seves conseqüències catastròfiques per a la vida a Europa i al planeta.

Cal aixecar la veu del sentit comú, de la racionalitat, dient que l’augment de la despesa militar i l’armamentisme no són cap garantia de seguretat, sinó al contrari, obren el camí a nous conflictes i, potser, noves guerres; que sostreuen recursos per lluitar contra el canvi climàtic i les desigualtats, per assolir l’equitat de gènere i l’harmonització de salaris, o per disposar de salut i serveis socials. Que la seguretat entre Estats s’aconsegueix amb distensió, cooperació, cercant la seguretat compartida i comuna. S’ha de transmetre a la ciutadania que en lloc d’una economia de guerra necessitem una economia de pau.

Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'entrada El bel·licisme torna a Europa obrint el camí de nous conflictes ha aparegut primer a Carrer.

L’Arcadi era un professor d’universitat que impartia principalment fora de la universitat. Devia de tenir el rècord mundial de xerrades, capaç de fer-ne dues al matí a pobles de Catalunya i a continuació marxar en autobús a Terol a fer la següent. I l’endemà, més. No deia mai que no.

Però la figura de l’Arcadi ens fa reflexionar sobre la figura del mestre espiritual, el que se’t creua algunes vegades al llarg de la vida, el que t’excita, t’emociona i serveix de brúixola vital, el que destaca entre tantes persones interessants. No està molt de moda la figura de mestre (savi, exemplar, proper, modest, capaç d’empatitzar…) com a necessitat humana bàsica per créixer com a persones. En els nostres respectius fulls de vida es porten més els cursets, els màsters universitaris, les sèries, els influencers i tutorials del youtube que segueixes, i els personatges populars. Però no els mestres com l’Arcadi.

Com diu l’article “Som arcadistes” que parla d’una generació d’internacionalistes, anticapitalistes, cristians de base, cooperants, pacifistes i/o independentistes a qui l’Arcadi va influir-nos com a mestre, ell era capaç de llançar una diagnosi global funesta i, immediatament després d’una pausa, obrir-nos l’interruptor de l’esperança amb alternatives que nosaltres podríem arribar a desplegar. Foscor i després llum, derrota però alternativa. Mai una xerrada sobre un problema sense plantejar alternatives personals i col·lectives. Primera llei de la teoria del canvi. Fórmula mestra.

Jo (nosaltres) formo part d’aquestes generacions de centenars que hem tingut de mestre l’Arcadi. Amb l’Arcadi hem après globalització, hem format voluntaris per a camps de treball al Servei Civil Internacional i SETEM, hem creat el moviment del deute extern i l’Observatori del Deute en la Globalització i organitzat una consulta il·legal però legítima, hem après del dispendi militar i desplegat manifestacions contra la guerra del Govern, de la banca ètica, de la captura de l’Estat per personatges com Botín, o la necessitat d’un Procés Constituent. Ell va començar amb una xerrada sobre Puig Antich a l’Eixample Esquerra abans de ser assassinat en els darrers anys del règim franquista, ens explicava mentre menjava uns bunyols que li vam dur a casa seva. I ha acabat escrivint un llibre i deixant-se acompanyar afablement a la mort malgrat el dolor i els efectes de la morfina. Arcadi, no t’oblidarem.

L’Arcadi era tant també per la seva parella, la Janine, menys visible. Aquestes coses són sentit comú. Ella va coordinar tantes visites, també la nostra a casa seva. La casa, metàfora de nou de l’Arcadi. Una casa oberta amb gent que entra i surt en confiança, unes cadires senzilles i un jardinet naturalitzat, envoltat de promocions immobiliàries, grues i carreteres de vehicles fumejants a Sant Cugat. Així és el món capitalista i així era ca l’Arcadi i la Janine. Una metàfora final, de les de mestre.

L'entrada Un pare espiritual, un mestre, l’Arcadi ha aparegut primer a Carrer.

Va ser un moviment alternatiu, autogestionat i transversal contra el servei militar obligatori únic i irrepetible, sorgit al voltant del gran rebuig social a continuar a l’OTAN. Un aiguabarreig d’estudiants universitaris barbuts, hippies ecologistes grenyuts, joves dels barris obrers i del cinturó industrial de Barcelona, militants de l’esquerra radical, punkis amb crestes impossibles i àcrates incorregibles que van plantar cara a l’autoritat de l’Estat. Tenien molt a perdre, però també molt a guanyar: no anar a la mili.

Xavi Benito recorda la seva militància a Mili KK. “Vaig entrar a la universitat però es va acabar ràpid. Em tirava més l’antimilitarisme que l’economia”, explica rient. Malgrat la vinculació inicial del moviment insubmís amb partits com el Moviment Comunista de Catalunya (MCC) i la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), la realitat és que no va trigar gaire a rebentar les seves costures i aconseguir atreure activistes de la CNT i altres moviments antimilitaristes que no congeniaven gaire amb el Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) per motius generacionals. “Treballàvem plegats en el marc del Casal de la Pau, però el MOC era més intel·lectual, venia del postfranquisme i tenia un rerefons de no violència que no era compatible amb l’acció directa i les ganes de festa que teníem nosaltres”, explica Benito.

Els orígens de Mili KK són joves, obrers i de barri. La clau del seu èxit va ser que no hi havia càrrecs, ni consignes prèvies més enllà de l’oposició compartida i frontal al servei militar obligatori. També va ajudar molt a estendre’s pel territori el fet que fos un moviment descentralitzat i autogestionari que treballava en xarxa. “Comencen a sortir molts grups als barris, pobles i ciutats de Catalunya. Als barris de Sant Andreu i Sants van sortir els primers grups de Mili KK i les primeres festes alternatives que es van fer aquí –Sant Andreu– les vam organitzar nosaltres. Sumàvem l’antimilitarisme amb la festa”, remarca Benito deixant clara la complicitat amb les entitats veïnals i els casals de joves, sobretot a Nou Barris.

Els dos primers judicis contra insubmisos es van fer contra dos militants de Mili KK, un anarquista i l’altre de l’esquerra més alternativa. Xavi Benito recorda amb ironia que ells també van ser presos per les seves idees polítiques, en aquell cas perquè es negaven a complir la llei.

Com que el seu objectiu era acabar amb la mili, Mili KK desapareix quan el govern de José María Aznar suspèn el servei militar obligatori. “El moviment va connectar amb els joves més rebels perquè simbolitzava una lluita contra l’autoritat visualitzada en l’exèrcit i en l’Estat. Va tenir molt d’èxit perquè es va focalitzar en una cosa que els joves rebutjaven de pla i quan la mili va desaparèixer, es va acabar tot”, conclou nostàlgic.

L'entrada “Als barris de Sant Andreu i Sants van sortir els primers grups de Mili KK” ha aparegut primer a Carrer.

Jordi Garcia Jané, avui cooperativista i regidor de SOM Gramenet, va ser un dels impulsors i explica a Carrer que “amb 16 o 17 anys ens veiem venir l’arribada del servei militar i, alhora, es comença a parlar del possible ingrés de l’Estat a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i a l’OTAN. Nosaltres teníem plantejaments pacifistes i antimilitaristes i vam decidir crear un grup dins el Casal de la Pau que fes campanya contra l’OTAN, perquè aleshores no ho feia ningú”.

El Ganva-Gamba mai va ser un grup de masses -es movia entre els 10 i els 20 activistes-, però va fer una tasca especialment important en l’elaboració de material teòric, a través de diversos dossiers, llibres i, especialment, la revista La puça i el general, la primera publicació antimilitarista de l’Estat. El material es presentava en associacions veïnals i en nombrosos municipis va servir per començar a crear consciència i qüestionar institucions fins aleshores intocables, com l’exèrcit.

Paral·lelament, cada dos mesos la Rambla de Barcelona es convertia en escenari de les seves accions, bàsicament centrades a denunciar un futur ingrés a l’OTAN o les bases militars nord-americanes a la Península. Però si hi ha una acció que crida l’atenció és la primera marxa anti-OTAN, que va fer-se del 10 al 20 d’agost de 1980 i va recórrer Catalunya de punta a punta, des d’Ascó fins a Figueres. Dos anys després, Espanya ingressaria a l’organisme.

Garcia Jané detalla que en el moment de constitució del grup els tres objectius que tenien era precisament evitar l’ingrés de l’Estat espanyol a l’OTAN, la desaparició de les bases militars dels EUA a Espanya i obrir un debat popular sobre la defensa, és a dir, posar en qüestió l’exèrcit.

Amb la perspectiva del temps, està convençut que la tasca, de puça si es vol, del Ganva-Gamba va abonar la posterior gran campanya a Catalunya contra l’OTAN, que seria decisiva perquè el no s’imposés al Principat al referèndum de 1986 (amb més del 53,7% dels vots). A més a més, “vam ser dels primers a començar a parlar d’antimilitarisme. Dèiem que estàvem en contra dels exèrcits i que la nostra objecció de consciència responia a raons ètiques i polítiques”.

Finalment, una altra aportació important del moviment va ser introduir la idea que no es tractava de fer campanya pel dret a l’objecció de consciència, sinó per l’abolició del servei militar, que amb el temps s’articularia a través de la coordinadora Mili KK, amb la participació del moviment llibertari, l’extrema esquerra i els col·lectius que defensaven l’objecció. Força anys més tard, la batalla es guanyaria.

Per a Garcia Jané, el Ganva-Gamba és una “baula més” en el “pòsit antimilitarista” de Catalunya, que ja pren força en els segles XIX i XX amb el rebuig a les quintes de l’exèrcit i que continua fort avui en dia.

L'entrada “El Ganva va ser un moviment pioner en el rebuig a l’OTAN” ha aparegut primer a Carrer.