L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, l’OTAN, va ser creada el 1948 pels Estats Units (EUA) i alguns països europeus per enfrontar-se a la Unió Soviètica a l’inici de la guerra freda. Però la qüestió amagava una segona realitat vital per als interessos nord-americans: el control de la seguretat d’Europa, que, per extensió, els permetia el control de la política exterior i interior del continent europeu i de part de la seva economia. Així, l’OTAN esdevenia el braç armat del llavors capitalisme hegemònic dels EUA al món.
L’OTAN ha travessat des d’aleshores diverses vicissituds -el Xipre de Makarios, els euromíssils, les guerres de l’Iraq i Líbia…-, les quals qüestionaven la seva funcionalitat. Però la principal crisi va arribar el 1991, amb la desaparició del seu enemic, la Unió Soviètica, la qual cosa la va deixar sense rival, perdent així la seva utilitat original. Malgrat això, l’OTAN va continuar existint i aquesta situació d’inoperància es va mantenir fins a l’arribada de la guerra d’Ucraïna, el febrer del 2022, data en què es va retrobar amb el seu enemic inicial: Rússia. L’OTAN tornava a erigir-se en la salvaguarda de la seguretat europea enfront de la pèrfida Rússia de Vladímir Putin.
Tota aquesta història amaga una realitat breument apuntada: el control que els EUA exerceixen, a través de l’OTAN, sobre Europa i tot el planeta -l’OTAN va acabar ampliant el seu abast inicial, l’Atlàntic Nord, a la resta del món-, que s’ha convertit en l’organisme militar més potent.
En el transcurs dels anys, però, Europa s’havia anat transformant. Per impedir que la guerra tornés al continent europeu, havia començat a construir un projecte que, en diverses fases, va fructificar en l’actual Unió Europea (UE). Una iniciativa que, malgrat l’error d’haver-se sotmès als EUA i a la bota de l’OTAN, va saber posar en marxa un projecte econòmic que, tot i les seves deficiències, va oferir a la majoria de la població europea democràcia i uns drets socials que, encara que limitats, van facilitar la cohesió social. Insisteixo que, malgrat el dèficit democràtic manifest de les seves institucions, i altres llacunes -minories de població marginades; una política exterior neocolonial; una economia mal distribuïda i depredadora de recursos-, i per tant no exempta de crítiques, el substancial és que la UE va proporcionar a la majoria de la població europea un desenvolupament que va obrir esperances d’un futur millor.
L’arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA va canviar radicalment aquestes percepcions. Primer, perquè fins ahir mateix, Europa considerava els EUA el seu gran aliat, i ara, es desperta veient com Trump amenaça tots els valors que Europa defensava. A més, menysprea l’ordre internacional representat per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i totes les seves agències, el dret internacional, la regulació del comerç, la sobirania dels estats i dels seus pobles, i les relacions internacionals. I sobretot, exigeix un augment de la despesa militar de tots els països de l’OTAN fins a arribar al 5% del Producte Interior Brut (PIB) el 2035.
Una descripció de fets que estan ratificats per la recent Estratègia de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, on es manifesta el menyspreu cap a Europa com a aliada, i la veu com un rival deslleial. Una estratègia confirmada quan Trump anuncia que s’apropiarà de Groenlàndia perquè considera que els recursos minerals i energètics de l’illa són d’importància vital per als EUA, quan aquesta illa està sota jurisdicció de Dinamarca, país membre de l’OTAN. És a dir, amenaça directament un país membre. A això cal afegir que la demanda d’augmentar la despesa militar fins al 5% del PIB representarà un esforç pressupostari enorme, que inevitablement obligarà els països europeus a endeutar-se o fer retallades en altres àmbits, la qual cosa afectarà el benestar social de la població amb tisorades en educació, sanitat i serveis socials.
Davant de fets d’aquesta envergadura, que trenquen les regles que tan costosament s’han anat construint en l’ordre internacional, Europa, en lloc de sotmetre’s, hauria d’escollir el seu camí fora de la tutela dels EUA, i abandonar l’OTAN, un organisme sempre liderat pels EUA i, per tant, inservible per a la seguretat europea. Una Europa alliberada de l’OTAN hauria de desplegar una ofensiva diplomàtica amb Rússia per aconseguir unes negociacions que permetessin posar fi a la guerra d’Ucraïna i, immediatament, iniciar unes noves relacions de coexistència pacífica, de cooperació econòmica i cultural, que permetessin -com vam tenir a partir del 1991- una Europa unida i de seguretat compartida. I a rengló seguit, fer un front comú amb tots aquells altres països democràtics d’altres continents per oposar-se a la transnacional d’extrema dreta d’innegables tints neofeixistes que rebutgen el multilateralisme i la democràcia, que pretenen desballestar l’Estat de benestar i que tenen a Trump com a líder màxim.
*Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau
