No hi ha dubtes sobre el camí que cal seguir perquè la fase d’excepcionalitat per sequera decretada el març passat -amb fortes restriccions del subministrament d’aigua destinada al reg del verd- es podria allargar aquests pròxims mesos mentre no arriben els esperats ruixats de la tardor. “S’ha d’apostar per una jardinera autòctona, amb un color diferent en funció de l’estació de l’any”, explica Vicenç Casals, geògraf i bon coneixedor del verd barceloní, referint-se a espècies arbustives pròpies del clima mediterrani que aguantin bé l’estrès hídric, sobretot del sud d’Espanya i el nord d’Àfrica.

La sequera natural i la cultural

Segons Casals, atribuir a la climatologia adversa tots els mals és una manera de fugir d’estudi, perquè també hi té molt a veure un mal urbanisme i una mala gestió dels recursos hídrics. “El clima és canviant i les sequeres han existit sempre. El que passa ara és que tenim El Niño fent de les seves en un context d’escalfament global”, explica. I en aquest punt és quan introdueix la terminologia de sequera natural i cultural: “La sequera natural la provoca la falta de pluges, la sequera cultural és la mala gestió de l’aigua -el malbaratament, la contaminació, les pèrdues a la xarxa- i Barcelona té una problema de sequera cultural”, afegeix Casals.

Des de l’entrada en vigor del decret d’excepcionalitat per sequera la passada primavera, el verd urbà ha deixat de regar-se amb aigua de la xarxa i s’han aturat les plantacions de temporada. Segons l’Ajuntament de Barcelona, “per preservar el verd existent es fa reg de supervivència d’arbrat i plantes arbustives i es prioritza l’ús del reg eficient, com és el sistema de goteig, o bé es rega amb aigua freàtica”. Entre el juliol i el setembre, coincidint amb els mesos de més calor i menys pluges, s’ha dissenyat un protocol per districtes amb podes d’arbrat, podes lleus arbustives, neteja manual d’escocells i jardineres, manteniment de plantes vives i murs verds, neteja de zones forestals i petites obres de millora en els parcs del Laberint, la Ciutadella, la Trinitat, el Clot, en cinc jardins i a les granges de Can Cadena i Can Mestre.

Tanmateix, veient l’estat de la vegetació pansida i resseca, la sensació és que aquestes actuacions municipals s’han quedat curtes i de cara a l’octubre no hi ha previst, de moment, cap modificació en aquest protocol trimestral. “Qui més ho està patint són els arbres, que es deixen de regar a partir dels quatre anys perquè es considera que les arrels ja estan prou desenvolupades per arribar a una aigua subterrània que amb la desaparició de la pluja és cada vegada més difícil de trobar”, explica Sílvia Fitó, delegada de CCOO a Parcs i Jardins.

Pacte de ciutat per preservar el verd

Precisament són els treballadors i treballadores de Parcs i Jardins els que més coneixen l’abast de la tragèdia que comporta la suma dramàtica de la falta d’inversió pública i la falta d’aigua actual. “El problema és que els espais verds no es consideren espais públics, sinó decoratius, i això cal revertir-ho. Necessitem un pacte de ciutat per no estar a expenses de les decisions del govern de torn”, reclama Fitó. A ella s’hi afegeix Susana Rofín, delegada d’UGT, que recorda que “la pandèmia i la sequera han posat de manifest la importància del verd a la ciutat”.

Tot i que el manteniment del patrimoni verd és un servei essencial, Parcs i Jardins arrossega dècades de maltractament i ara ha de gestionar una situació climàtica extrema amb un personal insuficient i una maquinària envellida. El desmantellament d’aquest institut municipal va agafar embranzida amb les privatitzacions i l’externalització de serveis d’Imma Mayol (ICV), responsable de l’àrea d’Ecologia. El procés ha continuat després i amb l’alcalde Xavier Trias estava prevista la privatització total del servei. La sagnia només s’ha frenat amb l’arribada dels Comuns al govern de Barcelona.

Males decisions polítiques

Un exemple de males decisions polítiques és el fet que el manteniment de la xarxa freàtica -subterrània- de la ciutat, que ara ha esdevingut essencial per garantir el reg als parcs i jardins, històricament s’ha descuidat molt i actualment està externalitzada. A més, remarca Rofín, “no s’ha fet cap inversió en noves zones de reg o en sistemes de reg més eficaços”. Només cal passejar pel parc de la Ciutadella per veure extenses zones resseques amb arbres agonitzant, com és el cas dels til·lers del passeig, al costat de zones inundades per l’aigua dels aspersors.

S’ha acabat la verdor perenne

Ara que la societat ja ha assumit que el patrimoni verd millora la salut dels barris i que calen ciutats verdes per fer front al canvi climàtic provocat per l’ésser humà, ha arribat l’hora de començar a explicar que en un context de sequera les bucòliques extensions de prats de gespa en parcs i jardins, com és el cas de la clariana del parc de les Glòries, no són sostenibles. “S’hauria d’invertir la mentalitat del verd bonic i això requereix pedagogia”, explica Susana Rofín, mentre que Silvia Fitó reivindica la necessitat de fer campanyes divulgatives per acostar el verd urbà a la ciutadania. Vicenç Casals també incideix en la necessitat de canviar de xip, perquè voler tenir a Barcelona el model verd del nord d’Europa “no té ni cap ni peus”. De seguir pel pedregar amb la sequera, tot apunta que el marró serà el nou verd.

El verd de Barcelona, en xifres

• 1.020,3 hectàrees de verd gestionat.
• 634 parcs i jardins.
• 7.064 jardineres.
• 4.988 m² de flor de temporada -ara no en planten per la sequera-.
• 36,75 hectàrees d’herbassar o espai naturalitzat.
• 10,09 hectàrees de prats.
• 152,3 hectàrees de gespa.
• 208.111 arbres.
• 39.226 arbres als parcs.
• 73.500 arbres als parcs forestals.
Font: Parcs i Jardins. Març del 2023.

L'entrada La sequera obliga a transitar del verd al marró ha aparegut primer a Carrer.

L’Ajuntament de Barcelona va desdir la Generalitat de Catalunya -licitant de les obres- i va negar que hagués aprovat aquest ús del parc. L’aleshores tinenta d’alcaldia d’Urbanisme, Janet Sanz (Barcelona en Comú), piulava a Twitter: “Ja hem traslladat a la Generalitat que ha de trobar una alternativa. Des de l’Ajuntament de Barcelona no acceptarem destrossar el parc de Joan Miró”. Per la seva part, Jaume Collboni, aleshores candidat socialista a l’alcaldia, advocava per una resolució realista del conflicte i informava que els representants del seu partit al Parlament de Catalunya havien tramitat una resolució per reduir sensiblement l’impacte de l’execució, contemplar alternatives i evitar la tala d’arbres.

El govern català, però, va manifestar que era molt difícil minimitzar l’afectació i va tirar pel dret amb els plans establerts. Al juny, les obres es van adjudicar per 300 milions d’euros a la unió temporal d’empreses formada per Copcisa, Copisa, Ferrovial i Sacyr, que no va tenir cap altre competidor en l’oferta. Està previst que els primers treballs comencin a finals d’aquest estiu i que l’obra estigui acabada el 2030. El parc patiria l’afectació més gran entre la primavera del 2025 i la del 2026, quan començaria a treballar la tuneladora.

Nova consellera, noves esperances

Al juny, però, també va haver-hi un moviment a Territori que suggereix que es podria donar un canvi en la postura del govern català: la republicana Ester Capella va assumir el càrrec de consellera. De moment, Capella ha mantingut una reunió amb la plataforma en defensa del parc i s’ha compromès a no començar cap obra sense haver-los explicat el projecte que tirin endavant.

“Han calculat malament les prioritats ciutadanes”, afirma Xavier Riu, un dels portaveus de la plataforma. Riu denuncia l’opacitat que ha imperat fins fa no gaire i deixa clar que no estan “en contra de l’obra”: “Ens sembla bé que es reforci el transport públic, però creiem que la proposta no és l’adequada”. Ell és una de les persones esperançades amb la nova consellera, a qui ha vist més sensibilitzada que a altres polítics. La proposta que li fan passa perquè el centre d’operacions ocupi part d’algun carrer, com ara el de Tarragona: “Pensem que, abans de tallar els arbres, és millor reduir el trànsit en alguns carrils, com es va fer en el Mercat de Sant Antoni”. A Riu no li tremola la veu quan diu que, si no arriben a una entesa, les més de 1.200 veïnes mobilitzades estan disposades a fer el que sigui per defensar el parc: “El necessitem més que mai”.

El parc de Joan Miró és fruit d’una lluita històrica del moviment veïnal. El 1976, l’AV de l’Esquerra de l’Eixample i l’AV Hostafrancs van demanar que l’Escorxador municipal tanqués i s’hi fes un parc. El lema: “Fora, verd i aviat”. Inaugurat el 1983, el parc ja va veure el 2009 com l’Administració li manllevava un tros per instal·lar-hi una caserna de bombers “provisional”, que encara segueix en peu.

L'entrada El veïnat, (de nou) en lluita pel parc de Joan Miró ha aparegut primer a Carrer.