La tala de 137 arbres que implicaria que el parc de Joan Miró acollís el centre d’operacions de les obres d’ampliació de la Línia 8 dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) ha esdevingut el detonant d’una nova lluita, encara en el seu albor, pels drets mediambientals a Barcelona. El veïnat, organitzat en la plataforma Salvem el Parc de Joan Miró, rebutja que la zona verda -una de les poques en aquest sector de la ciutat- perdi part de la seva arbreda per acollir una infraestructura que ocuparia un terç de l’espai, gairebé tota la franja sud. “En el context d’emergència climàtica que estem vivint, és imprescindible prioritzar la protecció i la creació de zones verdes a les ciutats”, declara el manifest que la plataforma va publicar el passat febrer. En aquell moment, la lluita per preservar l’arbreda va adquirir rellevància en els mitjans de comunicació i va arrencar compromisos de la classe política.
L’Ajuntament de Barcelona va desdir la Generalitat de Catalunya -licitant de les obres- i va negar que hagués aprovat aquest ús del parc. L’aleshores tinenta d’alcaldia d’Urbanisme, Janet Sanz (Barcelona en Comú), piulava a Twitter: “Ja hem traslladat a la Generalitat que ha de trobar una alternativa. Des de l’Ajuntament de Barcelona no acceptarem destrossar el parc de Joan Miró”. Per la seva part, Jaume Collboni, aleshores candidat socialista a l’alcaldia, advocava per una resolució realista del conflicte i informava que els representants del seu partit al Parlament de Catalunya havien tramitat una resolució per reduir sensiblement l’impacte de l’execució, contemplar alternatives i evitar la tala d’arbres.
El govern català, però, va manifestar que era molt difícil minimitzar l’afectació i va tirar pel dret amb els plans establerts. Al juny, les obres es van adjudicar per 300 milions d’euros a la unió temporal d’empreses formada per Copcisa, Copisa, Ferrovial i Sacyr, que no va tenir cap altre competidor en l’oferta. Està previst que els primers treballs comencin a finals d’aquest estiu i que l’obra estigui acabada el 2030. El parc patiria l’afectació més gran entre la primavera del 2025 i la del 2026, quan començaria a treballar la tuneladora.
Nova consellera, noves esperances
Al juny, però, també va haver-hi un moviment a Territori que suggereix que es podria donar un canvi en la postura del govern català: la republicana Ester Capella va assumir el càrrec de consellera. De moment, Capella ha mantingut una reunió amb la plataforma en defensa del parc i s’ha compromès a no començar cap obra sense haver-los explicat el projecte que tirin endavant.
“Han calculat malament les prioritats ciutadanes”, afirma Xavier Riu, un dels portaveus de la plataforma. Riu denuncia l’opacitat que ha imperat fins fa no gaire i deixa clar que no estan “en contra de l’obra”: “Ens sembla bé que es reforci el transport públic, però creiem que la proposta no és l’adequada”. Ell és una de les persones esperançades amb la nova consellera, a qui ha vist més sensibilitzada que a altres polítics. La proposta que li fan passa perquè el centre d’operacions ocupi part d’algun carrer, com ara el de Tarragona: “Pensem que, abans de tallar els arbres, és millor reduir el trànsit en alguns carrils, com es va fer en el Mercat de Sant Antoni”. A Riu no li tremola la veu quan diu que, si no arriben a una entesa, les més de 1.200 veïnes mobilitzades estan disposades a fer el que sigui per defensar el parc: “El necessitem més que mai”.
El parc de Joan Miró és fruit d’una lluita històrica del moviment veïnal. El 1976, l’AV de l’Esquerra de l’Eixample i l’AV Hostafrancs van demanar que l’Escorxador municipal tanqués i s’hi fes un parc. El lema: “Fora, verd i aviat”. Inaugurat el 1983, el parc ja va veure el 2009 com l’Administració li manllevava un tros per instal·lar-hi una caserna de bombers “provisional”, que encara segueix en peu.
