El llegat dels bombardejos rutinaris de l’Estat d’Israel sobre la Franja de Gaza i els camps de refugiats, amb milers de víctimes civils, durarà molts anys. Però a aquest fet cal afegir la destrucció massiva d’edificis que ha generat tones i tones de runes contaminades amb amiant, un material que s’utilitzava de forma habitual en la construcció d’habitatges a Gaza. Els núvols de pols de les explosions han escampat el verí tòxic de les fibres d’asbest arreu del territori, contaminant-lo per a dècades, multiplicant els riscos per a la salut de les persones -sobretot els infants- passades les explosions inicials. A les més de 40.000 víctimes civils innocents causades per l’exèrcit d’Israel, caldrà sumar les provocades pels mesoteliomes i d’altres càncers generats per les fibres d’asbest escampades per l’aire per les explosions.

Tal com diu l’Organització Mundial de la Salut, l’amiant és un cancerigen greu que pot desenvolupar altres afeccions pulmonars cròniques. I, segons el Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient, més de 800.000 tones de runes producte dels bombardejos a Gaza poden estar contaminades amb amiant. És per això que podem parlar d’una sentència de mort afegida a mitjà i llarg termini.

Un exemple de les conseqüències mortals de la pols que aixequen les explosions en alguns edificis és l’atemptat a les Torres Bessones del 2011, on van morir de forma directa 2.974 persones, una xifra que, a hores d’ara i segons el Programa de Salut del World Trade Center, s’eleva a 4.343 víctimes, en gran part per malalties relacionades amb la inhalació de la pols d’amiant provinent de l’estructura dels dos gratacels. Segons l’expert en amiant Roger Willey, que ha estudiat aquest fet, a Gaza passarà el mateix.

Desastre mediambiental i humà

Ucraïna és una altra realitat dramàtica que tenim molt a prop. La guerra està causant estralls, sobretot a les zones urbanes, a causa dels bombardejos de l’exèrcit rus, que està provocant un desastre mediambiental i humà sense precedents. I el mateix podem dir de l’efecte dels bombardejos ucraïnesos sobre les poblacions de la frontera. En l’època soviètica, Ucraïna va ser un gran productor d’amiant i un consumidor important d’amiant rus, utilitzat per a la construcció d’habitatges i obres urbanes. El 70% dels edificis ucraïnesos tenen teulades revestides d’amiant i els bombardejos produeixen tones de runes que escampen les seves fibres microscòpiques per l’atmosfera, deixant zones contaminades que dificultaran molt la recuperació del medi ambient.

Però no són només les guerres les que ens aboquen a veure -i viure- desastres on cal tenir present la contaminació mediambiental producte de l’amiant. La DANA al País Valencià és un exemple dramàtic dels desastres naturals que s’estan donant cada cop més sovint fruit de la crisi climàtica on els ecosistemes es veuen cada cop més greument afectats, i on cal incloure l’amiant com a verí ambiental afegit.

Sospitem que les normatives de seguretat i protecció necessàries per a la retirada de runes on hi ha restes d’amiant no s’apliquen. La manca de consciència de la perillositat de manipular-lo queda emmascarada per les prioritats immediates. Tanmateix, són mesures de protecció imprescindibles que cal exigir que es compleixin. Els especialistes indiquen la importància de tenir uns protocols molt rigorosos per a la retirada d’amiant i es coneix la gran magnitud de la tragèdia, malgrat que la llarga latència abans d’aparèixer el càncer -demostrada per la comunitat sanitària- dificulta generar consciència dels seus efectes mortals.

Les conseqüències de no tenir en compte la presència d’amiant en les ciutats i pobles poden ser devastadores a mitjà termini per a la salut pública, encara més en situacions de crisi, si no s’apliquen les mesures necessàries. Esperem que aquí, a Catalunya, s’aprovi de pressa la Llei per a l’Erradicació de l’Amiant que ha entrat al Parlament i que obligui a la retirada, de manera segura, de tot l’amiant del país abans del 2032, en seguiment de les directrius europees. Hem de posar les bases per allunyar-nos d’escenaris dantescos com els que hem descrit.

L'entrada Gaza, Ucraïna i el País Valencià: guerres, catàstrofes naturals i els perills de l’amiant ha aparegut primer a Carrer.

L’argument a favor de l’ampliació és senzill: ens permetrà tenir un hub que ens col·locarà al centre de l’economia mundial, cobrirà la creixent demanda de viatgers a Barcelona, i crearà un nou pol econòmic i llocs de treball al seu voltant. Un argument convincent si s’obliden unes quantes coses crucials.

L’oposició del projecte en termes de preservació del delta del Llobregat està justificada, però no supera la dicotomia entre medi ambient i activitat econòmica. Només convenç les persones amb consciència ecologista. Més enllà de la Ricarda -un espai que no es pot reconstruir en un altre lloc-, el conjunt del projecte acabaria exercint una pressió sobre tot el delta i el parc agrari.

Transport aeri i canvi climàtic

Una segona línia argumental té a veure tant amb temes ecològics com econòmics. El transport aeri té un impacte clar en termes de canvi climàtic. I aquest pot tenir greus impactes per a la salut, la producció agrària -i per tant, la provisió d’aliments- i la destrucció material que sovint genera en molts indrets. Cal preguntar-se per què es preveu un volum d’usuaris tan gran.

Quan els principals organismes econòmics ja reconeixen el perill del canvi climàtic i la necessitat de fer una transició energètica, un dels elements clau és el model de transport. Incrementar l’ús del ferrocarril i deixar els aeroports per a distàncies molt llargues és una opció més racional. Tampoc està clar per què necessitem tants viatges. Si és per tenir un pol d’alta tecnologia -el somni de les elits tecnocràtiques-, potser és més essencial tenir bones connexions telemàtiques i reduir els viatges a allò essencial. Si el que es vol és seguir amb el model turístic i es pensa que aquest pot continuar creixent sense parar, resulta encara més irracional. Ja sabíem dels elevats costos socials del turisme -en l’habitatge, l’ús de l’espai, les condicions laborals…-. Ara, amb la pandèmia, hem experimentat la seva volatilitat.

Una festa de preus barats

Seguir jugant a l’expansió turística és una mostra d’una verdadera manca de visió; és seguir imposant els interessos d’uns pocs grups i fer-nos jugar a una ruleta on hi podem perdre molt. Per si això encara no convenç, hi ha una tercera qüestió a tenir en compte. Fa temps que fins i tot institucions com l’Agència Internacional de l’Energia reconeixen que els combustibles fòssils estan en declivi. S’esgoten els millors jaciments petroliers, i grans operadors del sector estan desviant les inversions cap a les renovables. Cal esperar que, amb oscil·lacions, els preus del petroli i els seus derivats pujaran i viurem creixents problemes de subministrament. Una qüestió crucial per a un medi de transport que ara per ara depèn del petroli. Hem viscut una festa de preus barats, crucial per a l’èxit dels vols low cost i de l’expansió turística. Tot apunta que la gatzara pot estar arribant a les acaballes. Només que els preus del transport pugin, volarem menys, i això pot comportar que unes inversions de tan llarga durada resultin inútils, excessives quan estiguin acabades. L’aeroport del Prat no és Castelló, però d’inversions innecessàries ja en sabem molt.

Per tot el que anem coneixent de la crisi ecològica, l’economia i les condicions de vida poden patir molt si no canviem el model productiu i de consum. No és fàcil ni senzill. Però una verdadera economia del “sí” ha d’oblidar-se d’un model obsolet i mirar a la cara els molts problemes que ens esperen. Dir “no” a l’aeroport és dir “sí” a una economia que garanteixi benestar en temps difícils.

L'entrada Raons econòmiques contra l’ampliació de l’aeroport del Prat ha aparegut primer a Carrer.