Una visita a aquests habitatges permet traslladar-se físicament, sobre el terreny mateix, a cada una de les èpoques que s’hi representen i que evoquen com vivien les famílies en aquestes cases barates. S’hi poden veure objectes propis de cada etapa, com el mobiliari, els electrodomèstics que es van anar incorporant a les llars -la rentadora, la cuina, la nevera, la ràdio i la televisió…-, així com altres elements característics: llibres, discos de vinil, joguines o pòsters de grups de música.

El Patronat de l’Habitació de Barcelona va aixecar el 1929 quatre grups de cases barates: Eduard Aunós -a la Zona Franca-, Ramon Albó -a Horta-, Baró de Viver i el Bon Pastor, que aleshores s’anomenaria Milans del Bosch, pel militar espanyol que va ser governador civil de la ciutat entre el 1924 i el 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril del 1931, el grup passaria a denominar-se Bonaventura Carles Aribau. En aquesta àrea -llavors totalment agrícola-, es van ubicar 784 habitatges, la majoria de 48 m² i la resta de 64 m², per acollir migrants d’altres llocs de l’Estat -com ara Múrcia, Andalusia, Castella la Manxa o la Comunitat Valenciana- i també barraquistes de Montjuïc que van haver de deixar la muntanya amb els preparatius de l’Exposició Universal del 1929. Un altre fet a tenir en compte és que tant el nucli de Milans del Bosch com el de Baró de Viver van pertànyer al municipi de Santa Coloma de Gramenet fins al 1945, quan es van agregar a Barcelona.

Impulsat pels veïns i veïnes

La participació veïnal a l’hora de posar en marxa el nou museu va ser vital des del principi, tant per poder reflectir la memòria històrica del barri com per la seva aportació de material gràfic i objectes. Paquita Delgado Espín, presidenta de l’Associació de Veïns del Bon Pastor, va néixer el 1956 en una d’aquestes cases i hi va viure fins el 2018, quan es va traslladar als edificis nous. Era ja la tercera generació, perquè abans hi havien viscut els pares i els avis. José María Fanlo Ruiz, també de l’associació veïnal, va sovintejar el barri des del 1962. Tot i que no residia a les cases barates, hi tenia amics i hi anava a casa seva sovint. Recorda que, quan es va constituir l’Asociación de Cabezas de Familia, repartia propaganda de la reivindicació de l’ambulatori des del carrer de Biosca fins a la zona del riu. Amb tots dos, Carrer ha fet una visita al museu.

“Vam començar treballant la memòria històrica del barri. I a partir d’aquí, va sorgir la idea de fer un museu que expliqués la història del Bon Pastor i de tot l’habitatge obrer de Barcelona”, explica Delgado. En aquest sentit, recorda que “el Grup de Recerca Polis, de la Universitat de Barcelona -amb molta experiència en fer tallers- va ajudar molt, i els veïns portaven fotografies antigues i documents que s’escanejaven. També es recollia una petita història que explicaven els veïns”. “Quan s’hi va incorporar el Muhba, es van dedicar molts mesos a fer visites i entrevistes als veïns, a casa seva”, afegeix.

El Museu de les Cases Barates, finançat pel Pla de Barris, és un equipament de ciutat que projecta el Bon Pastor a Barcelona i que l’apropa a la ciutat, com abans ho va fer l’arribada del metro o la celebració d’actes a la riba del riu Besòs en motiu de les Festes de la Mercè.

Adaptar-se a viure en un bloc de pisos

L’enderroc de les cases barates del Bon Pastor va obligar a reallotjar el veïnat, un procés que va començar el 2006 i que es va fer en diverses fases. Hi va jugar un paper important el servei d’acompanyament als veïns i veïnes que s’havien de traslladar als nous edificis. “Vam reivindicar aquest servei des del principi, perquè donava tranquil·litat a la gent. Es va mantenir, no sense dificultats, i en les últimes fases es va consolidar”, comenta José María Fanlo. Paquita Delgado afegeix que el servei “s’hauria d’agafar com a exemple: la forma de viure a les cases barates era molt diferent i el fet de passar a un edifici requeria una adaptació”.

L'entrada Les cases barates del Bon Pastor, memòria i habitatge ha aparegut primer a Carrer.

Villagrasa va néixer el 1957 i amb només un any va arribar a Baró de Viver, on ha viscut sempre. A final del 1976, va ser un dels fundadors de l’AV de Pi i Margall -nom del barri durant la República- i va participar de forma activa en el pla de remodelació, iniciat el 1985 amb la col·locació de la primera pedra dels blocs d’edificis que ara poblen el barri. Per la seva tasca a Baró de Viver i en el moviment veïnal de Sant Andreu, el 2000 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. La seva dona, Trinidad Roca, va néixer a les cases barates de Baró de Viver i també ha tingut una participació activa en el moviment veïnal del barri.

Colomencs, fins al 1945

L’origen de les cases barates, promogudes pel Patronato de la Habitación de Barcelona, es remunta al 1929, amb l’aixecament de quatre nuclis, llavors anomenats Eduardo Aunós -a Montjuïc-, Ramón Albó -avui Can Peguera, a Nou Barris-, Milans del Bosch -al Bon Pastor- i Baró de Viver. Aquests dos darrers s’ubicaven en terrenys de Santa Coloma de Gramenet, fins que l’1 de gener del 1945 es van agregar a Barcelona. A Baró de Viver -nom que correspon al títol aristocràtic de Darius Romeu, que fou alcalde de la capital catalana-, es van construir 381 habitatges.

Com diu Villagrasa, “a les cases barates hi havia un esperit més solidari, més de comunitat, més de carrer, i s’hi organitzaven festes. Evidentment, ningú canviaria aquells temps pels actuals, sobretot per la millora en la qualitat de vida”. L’enderroc de les cases barates de Baró de Viver va començar el 1988, any en què es va adjudicar el primer habitatge dels nous blocs d’edificis.

Obrer, sense feina i anarquista

Hi ha dos aspectes que tenen prou rellevància al llarg del relat: la força de l’anarquisme en aquests nuclis i com la Guerra Civil va incidir en els habitants. El perfil predominant és el d’un obrer, sense feina -un terç de la població estava a l’atur-, amb molts fills i anarquista, ja que hi havia una majoria d’afiliats a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Un fet molt important a l’època va ser la vaga de lloguers que, com explica Villagrasa, “es va declarar a Barcelona el 5 de juliol del 1931 i va arribar a tenir 100.000 adscrits a tot Catalunya, segons dades de Solidaridad Obrera. Però a les cases barates es va iniciar abans, el 7 de maig, poc després de declarar-se la República. La Cambra de la Propietat va lluitar amb tots els seus mitjans perquè la vaga fos declarada il·legal i a final del 1931 ja no hi havia vaga a nivell general, tot i que a les cases barates es va mantenir fins després de la guerra. És, potser, el període més llarg d’una mobilització obrera d’aquesta envergadura: vuit anys fent boicot al pagament dels lloguers”.

De Pi i Margall a Primo de Rivera

Pel que fa a la guerra, va influir en la necessitat de proveir-se de queviures per l’escassetat de menjar; en la creació dels menjadors populars de la República, com el que hi havia a Baró de Viver, instal·lat al grup escolar Pi i Margall, que era el centre neuràlgic del barri i que va comptar amb bons pedagogs, com Lluís Alabart i Josep Albagés; en l’organització revolucionària al principi, amb la creació de les patrulles de control; i també en els soldats que van anar al front, ja que molts joves de les cases barates es van allistar com a voluntaris, principalment a les milícies anarcosindicalistes. Amb la victòria franquista, la repressió va arribar a tots els nivells i, segons apunta Villagrasa, “a Baró de Viver li va tocar la grossa de la reconversió: l’escola Pi i Margall es va batejar com José Antonio Primo de Rivera”.

Un barri nou i encara solidari

En aquests gairebé cent anys, Baró de Viver ha canviat radicalment després d’una remodelació total. “Però encara queda aquell esperit solidari de les cases barates; aquest és un petit poble on tots ens coneixem. Aquí és més fàcil que algú t’ajudi, perquè no s’ha perdut del tot la solidaritat entre els veïns”, manté Villagrasa. Avui, el barri compta amb un casal d’avis, un centre cívic, una escola bressol i diverses escoles, un camp de futbol i la pèrgola on s’ubica el Club de Lluita Baró de Viver, que és un dels més importants d’Espanya i fins i tot a nivell internacional.

L'entrada Un viatge literari al Baró de Viver primigeni ha aparegut primer a Carrer.