Des que el Museu de les Cases Barates del Bon Pastor es va inaugurar l’11 de març passat, unes 10.000 persones han visitat l’equipament. L’espai es va configurar a partir de la museïtzació d’una de les illes de cases, entre les quals s’han conservat quatre habitatges intactes que permeten fer-se una idea de com s’hi vivia i que n’expliquen l’evolució de l’interior entre el 1929 i el 2017. El projecte va sorgir del veïnat, amb el paper destacat de l’Associació de Veïns del Bon Pastor, i el Museu d’Història de Barcelona (Muhba), amb el suport del Districte de Sant Andreu.
Una visita a aquests habitatges permet traslladar-se físicament, sobre el terreny mateix, a cada una de les èpoques que s’hi representen i que evoquen com vivien les famílies en aquestes cases barates. S’hi poden veure objectes propis de cada etapa, com el mobiliari, els electrodomèstics que es van anar incorporant a les llars -la rentadora, la cuina, la nevera, la ràdio i la televisió…-, així com altres elements característics: llibres, discos de vinil, joguines o pòsters de grups de música.
El Patronat de l’Habitació de Barcelona va aixecar el 1929 quatre grups de cases barates: Eduard Aunós -a la Zona Franca-, Ramon Albó -a Horta-, Baró de Viver i el Bon Pastor, que aleshores s’anomenaria Milans del Bosch, pel militar espanyol que va ser governador civil de la ciutat entre el 1924 i el 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril del 1931, el grup passaria a denominar-se Bonaventura Carles Aribau. En aquesta àrea -llavors totalment agrícola-, es van ubicar 784 habitatges, la majoria de 48 m² i la resta de 64 m², per acollir migrants d’altres llocs de l’Estat -com ara Múrcia, Andalusia, Castella la Manxa o la Comunitat Valenciana- i també barraquistes de Montjuïc que van haver de deixar la muntanya amb els preparatius de l’Exposició Universal del 1929. Un altre fet a tenir en compte és que tant el nucli de Milans del Bosch com el de Baró de Viver van pertànyer al municipi de Santa Coloma de Gramenet fins al 1945, quan es van agregar a Barcelona.
Impulsat pels veïns i veïnes
La participació veïnal a l’hora de posar en marxa el nou museu va ser vital des del principi, tant per poder reflectir la memòria històrica del barri com per la seva aportació de material gràfic i objectes. Paquita Delgado Espín, presidenta de l’Associació de Veïns del Bon Pastor, va néixer el 1956 en una d’aquestes cases i hi va viure fins el 2018, quan es va traslladar als edificis nous. Era ja la tercera generació, perquè abans hi havien viscut els pares i els avis. José María Fanlo Ruiz, també de l’associació veïnal, va sovintejar el barri des del 1962. Tot i que no residia a les cases barates, hi tenia amics i hi anava a casa seva sovint. Recorda que, quan es va constituir l’Asociación de Cabezas de Familia, repartia propaganda de la reivindicació de l’ambulatori des del carrer de Biosca fins a la zona del riu. Amb tots dos, Carrer ha fet una visita al museu.
“Vam començar treballant la memòria històrica del barri. I a partir d’aquí, va sorgir la idea de fer un museu que expliqués la història del Bon Pastor i de tot l’habitatge obrer de Barcelona”, explica Delgado. En aquest sentit, recorda que “el Grup de Recerca Polis, de la Universitat de Barcelona -amb molta experiència en fer tallers- va ajudar molt, i els veïns portaven fotografies antigues i documents que s’escanejaven. També es recollia una petita història que explicaven els veïns”. “Quan s’hi va incorporar el Muhba, es van dedicar molts mesos a fer visites i entrevistes als veïns, a casa seva”, afegeix.
El Museu de les Cases Barates, finançat pel Pla de Barris, és un equipament de ciutat que projecta el Bon Pastor a Barcelona i que l’apropa a la ciutat, com abans ho va fer l’arribada del metro o la celebració d’actes a la riba del riu Besòs en motiu de les Festes de la Mercè.
Adaptar-se a viure en un bloc de pisos
L’enderroc de les cases barates del Bon Pastor va obligar a reallotjar el veïnat, un procés que va començar el 2006 i que es va fer en diverses fases. Hi va jugar un paper important el servei d’acompanyament als veïns i veïnes que s’havien de traslladar als nous edificis. “Vam reivindicar aquest servei des del principi, perquè donava tranquil·litat a la gent. Es va mantenir, no sense dificultats, i en les últimes fases es va consolidar”, comenta José María Fanlo. Paquita Delgado afegeix que el servei “s’hauria d’agafar com a exemple: la forma de viure a les cases barates era molt diferent i el fet de passar a un edifici requeria una adaptació”.
