Podem discutir si les penes són les més adequades. Podem lamentar que els representants de l’empresa corruptora hagin sortit indemnes, gràcies a la figura de la prescripció. Podem indignar-nos pels 6 milions que no s’ha pogut saber on han anat (gràcies al boicot dels bancs). Però, malgrat tot, és una bona sentència. I justifica l’esforç fet per les diverses juntes de la Favb, pels nostres advocats i per tota la gent que ens va donar suport econòmic i moral. Moltes persones que hem aconseguit una modesta però real victòria. Des de la Junta no podem més que agrair tota aquesta feina.

L’anunci de la resolució definitiva del projecte de construir un hotel és una segona bona notícia. Totalment merescuda per la lluita de les associacions del Casc Antic i el veïnat del barri.

El cas Palau és una lliçó sobre l’interès públic. Hem vist defensar-ho a Joan Llinares, l’administrador del Palau que va permetre documentar molts dels draps bruts de l’afer. També en l’actuació curosa dels representants de la justícia, que han dictat una sentència raonada i informada.

A l’altra banda, els saquejadors d’allò públic.

Els Millet i Montull que van comptar amb la complicitat, com a mínim passiva, dels personatges de l’elit local que integraven els òrgans del Palau. Les empreses que han convertit la corrupció en una pràctica habitual. I un partit polític que està immers en una varietat de casos de corrupció.

No podem entendre que Artur Mas es ratifiqui en la seva innocència quan han estat paleses totes les maniobres que ha fet el seu partit per posar obstacles a la investigació. Catalunya està en una situació delicada que exigeix respostes de gran altura. La gent de CDC podria donar un primer exemple demanant disculpes, retirant tothom que va tenir responsabilitats en aquests afers i afavorint polítiques veritablement defensores de l’interès públic.

L'entrada ‘Cas Palau’, una lliçó sobre l’interès públic ha aparegut primer a Carrer.

Vés per on, la sentència del cas de l’espoli del Palau de la Música ha permès resoldre per sempre més un dels grans misteris de la humanitat sobre el qual s’ha debatut llargament: què va ser primer: ¿l’ou -objecte cobejat del desig perquè és font d’aliment i d’energia, i qui va ben peixat és més fort i, al cap i a la fi, més poderós-; o l’animal necessari per produir aquesta font de proteïna indispensable, és a dir, la gallina?

Que el Palau de la Música no és un corral tothom ho sap, encara que algú s’hi hagi cagat durant anys a dintre, però també és cert que fins ara s’havia imposat el convenciment que el cas de l’espoli protagonitzat per Fèlix Millet i Jordi Montull era una simple qüestió d’ous, d’omplir la panera d’ous, s’entén d’ous d’or, d’anar sobrealimentat i criar panxa.

Però amb la resolució dictada per l’Audiència de Barcelona, ara ha quedat clar que la qüestió fonamental era ser l’amo de la gallina, la que controla el galliner i fa anar orella dret el gall. Es tractava de dominar l’animal per poder decidir quants ous pon cada dia i, sobretot, qui se’ls menja.

Del cas Millet al cas CDC
De la lectura de la sentència no en pot sorgir altra conclusió que el cas de l’espoli del Palau ha passat de ser, definitivament, el cas Millet al cas de Convergència Democràtica de Catalunya.

L’antiga, que no del tot extingida CDC, va idear un mecanisme a partir del qual va convertir la primera institució cultural del país, símbol i emblema de catalanitat, en una precisa i preciosa màquina que ha servit per alimentar durant anys les seves finances i pagar, sobretot, les costoses campanyes electorals.

Almenys durant una dècada, entre 1999 i 2009, i encara des de molt abans, tal i com permet afirmar la lectura detallada de la sentència on es parla d’obres de 1986, Convergència va tenir sota el seu absolut control una maquinària, o gallina, que li va proporcionar una entrada extra i il·legal de diners procedents de la constructora Ferrovial.

Un dels interrogants que amb més freqüència s’han plantejat des que al juliol de l’any 2009 els Mossos d’Esquadra van entrar a les oficines del Palau, consisteix en preguntar-se com és possible que Fèlix Millet i Jordi Montull s’haguessin emportat diners a carretades sense que ningú se n’hagués adonat. Els òrgans de govern de la institució reunien el bo i millor de la societat del país, gent distingida amb professions honorables i ningú havia estat capaç de descobrir i denunciar el gran frau.

Avui, després de la sentència que declara uns fets provats, la resposta a aquesta pregunta és clara: El partit que tenia la responsabilitat de govern a Catalunya i per tant obligació de control va mirar deliberadament cap a un altre costat. També toca dir aquí que el partit o partits que van succeir Convergència a la Generalitat van ser incapaços de veure que el Palau no era una fantàstica sala de concerts sinó una gran gallina al servei del finançament il·legal d’un partit.

A favor de la miopia dels gestors del Tripartit cal dir que el sistema organitzat al Palau amb la complicitat de Millet, Ferrovial i CDC era una estructura quasi perfecta que permetia amagar el trànsit de diners d’un costat cap a un altre. En el lliure i alegre cloquejar de la gallina dels ous d’or també cal dir que hi ha tingut molt a veure el fet que aquells sistemes de control establerts no han funcionat correctament.

Si la porta d’un galliner està oberta, tanca-la si no vols que s’escapin els animals i de tant en tant ves-hi i dóna-hi un cop d’ull, no fos cas que hi hagi passat una guilla. Això que sembla tan obvi, al Palau no passava.

El tribunal de comptes avui sí que audita a fons les campanyes electorals dels partits, però durant molts anys no era així la cosa. De la mateixa manera que els auditors de comptes i empreses que es venen com els grans avaladors de la gestió empresarial neta van quedar retratats. De què serveix auditar una entitat si l’auditoria no descobreix el frau i la il·legalitat que s’hi comet? Quina broma de mal gust o negoci d’impostors és aquest?

Convé no esverar-se i mantenir la calma i agafar-se les coses com són i, sobretot, aprendre la lliçó. D’ara en endavant cal desconfiar dels partits que facin grans campanyes electorals finançades de manera poc clara, cal perfeccionar mecanismes de control ja existents i dotar-los de prou recursos públics i independència d’actuació perquè siguin efectius, i sobretot cal ser honest i reconèixer els errors i les il·legalitats comeses.

No té sentit que Artur Mas continuï negant l’evidència encara avui, encara després de la sentència. Cal ser honest i exigir a Convergència un reconeixement de culpa i totes les explicacions. Perquè Daniel Osàcar, condemnat a la sentència, era només un simple granger, un a qui van fer cuidar la gallina quan aquesta ja feia anys que ponia ous.

Arribats a aquest punt, ara el que es planteja és molt més que una pregunta filosòfica: Qui va ser el pare de la gallina?

L'entrada No era l’ou, era la gallina ha aparegut primer a Carrer.

La principal línia d’investigació del cas Palau consistia en acreditar si, a través de la institució musical, l’empresa Ferrovial transferia comissions cap a Convergència amb l’objectiu d’obtenir obra pública. La comissió parlamentària que va investigar els fets va recollir un seguit de documents, que incloïen cartes i faxos a tres bandes entre l’expresident del Palau, Fèlix Millet, el responsable de finances de CDC en aquell moment, Carles Torrent, i Pedro Buenaventura, exdirectiu de Ferrovial, que apuntarien en aquesta direcció.

Durant el transcurs del judici, Millet va admetre en la seva declaració que la comissió habitual de la constructora era del 4%, del qual un 2,5 % se’l quedava Convergència, un 1%, ell, i el 0,5% restant se li assignava a l’exdirector administratiu del Palau i mà dreta de Millet, Jordi Montull.

Si la relació entre l’expresident del Palau i Convergència ha fet córrer rius de tinta, dels seus vincles amb la Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials -la FAES-, el think tank del Partit Popular, se n’ha parlat menys. Ja el 2013 la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb), acusació popular de la causa, va demanar que també s’investigués si el Palau de la Música hauria desviat fons cap a l’Institut Catalunya Futur, la branca catalana de la Fundació. Entre els membres del seu consell assessor hi van figurar personalitats com l’expresident del Comitè Olímpic internacional, Juan Antonio Samaranch, l’expresidenta del PPC Alícia Sánchez-Camacho, el regidor popular Alberto Fernández Díaz i també Fèlix Millet.

Les sospites dels veïns derivaven de la coincidència temporal entre l’època en què Millet es va afiliar a l’Institut i les subvencions més quantioses de la història que el Ministeri de Cultura va donar al Palau de la Música per executar-hi obres de reforma, i que s’eleven a 14,5 milions d’euros. Aquesta quantitat aportada per l’Institut Nacional d’Arts Escèniques i Música, un organisme del Ministeri de Cultura, representa pràcticament el total dels 16 milions provinents dels ens públics; la resta la van posar el Departament de Cultura, l’Incasòl i la Diputació de Barcelona. Una altra part del finançament es va obtenir per mitjà d’ens privats, com la Fundació Caja Madrid, de la campanya de restauració de l’orgue del Palau i de la campanya Un Palau per al segle XXI. L’entitat també va signar un préstec sindicat amb diferents entitats financeres que estava dotat de quasi 5 milions d’euros.

En total, l’import del finançament va ser de 26,8 milions d’euros, però l’empresa Deloitte, que va auditar les obres, va constatar que el seu cost total devia vorejar els 17 milions i per això va advertir d’algunes “irregularitats” en relació a la documentació presentada per justificar les subvencions. No es coneix quin va ser el destí dels diners que ballen, però segons apuntava la Favb en un comunicat que va emetre a l’inici del judici, “ha resultat evident que gran part del finançament provinent del Ministeri de Cultura no es va utilitzar en les pròpies obres”. Tot i així, “ni l’execució va ser auditada per part del Ministeri, ni en el tràmit d’investigació es va analitzar on havien anat a parar els diners desviats”, continuava el comunicat.

Paral·lelament, l’any 2008 els Mossos d’Esquadra van rebre una carta signada per la inexistent associació Amics de l’Orfeó Català, denunciant que el Palau de la Música hauria pagat 3,6 milions d’euros en comissions a la FAES “per les obres del Petit Palau”. Els perits d’Hisenda no van trobar proves que donessin per vàlida aquesta hipòtesi i van descartar possibles irregularitats, però la Favb va considerar que la investigació d’Hisenda no havia estat prou intensa i l’advocat que representa els veïns, Àlex Solà, va anunciar que pressionaria perquè aquesta branca del cas tingués recorregut.

“Distinguido amigo”
Malgrat la insistència dels veïns, el jutge instructor i l’Audiència de Barcelona van desestimar investigar-ho i per tant, les presumptes comissions que s’hauria endut la FAES quedaran com un dels misteris que no es resoldrà. Per contra, el que sí sembla quedar acreditat amb tots els documents confiscats és la bona relació entre Fèlix Millet i José Maria Aznar, almenys durant els anys en què el president espanyol governava a la Moncloa amb majoria absoluta. Dins la documentació incorporada al sumari del cas Palau s’hi inclou una carta datada del 2 de març de 2004 en què Fèlix Millet agraeix al seu “distinguido amigo” José Maria Aznar “la colaboración y apoyo que has ofrecido al Palau de la Música Catalana, durante tu etapa como Presidente del Gobierno”. “Sin duda, tu sensibilidad hacia nuestros proyectos ha ayudado a la realización de las obras, que permitirán que el Palau sea una sala aún más competitiva”, escrivia Millet.

De vacances a Menorca
La correspondència amb el matrimoni Aznar-Botella va ser relativament freqüent entre 2002 i 2004. Fins i tot Millet va convidar-los a visitar la seva residència de Fornells, Menorca, tal i com es pot llegir en una carta del 10 de juliol de 2003, intervinguda en l’ordinador de la secretària del llavors president del Palau de la Música. “Se acercan nuevamente las fechas estivales y, como cada año, me tomaré unos días de descanso que pasaré en la isla de Menorca. Sería, para mi esposa y para mí, un placer que, tal como hicimos el año pasado, quisierais volver a compartir una velada con nosotros”, proposava Millet.

I aquestes cartes són només una part del mosaic. Anys abans també va mantenir correspondència amb altres alts càrrecs del Partit Popular amb la voluntat explícita d’assegurar-se la inversió del govern espanyol en el Palau. Concretament, el 1996 va enviar una carta a Jorge Fernández Díaz, secretari d’Estat per a les Administracions Públiques en aquell moment, disculpant-se “per la insistència” i preguntant-li si havia pogut fer “alguna gestió referent al tema dels 127 milions de pessetes que aquest Consorci té pendents amb el Ministerio de Cultura”. En la mateixa línia, va cartejar-se amb José María Michavila, llavors secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, per agrair-li “todas las gestiones que puedas hacer para conseguir que el Sr. Aznar y/o la Ministra de Cultura, Sra. Esperanza Aguirre, puedan venir un día a visitar el Palau”.

La vista oral del cas Palau està a punt de finalitzar i per fer un balanç ajustat, falta encara tenir la sentència. Tot i així, la Favb ja ha extret algunes conclusions prèvies que són, en primer lloc, la constatació que el judici ha desvelat una realitat que la ciutadania rebutja: la corrupció, l’espoli del Palau de la Música i la seva instrumentalització “per al finançament il·legal de la força política que durant més temps ha governat Catalunya”. De moment, i a l’espera de la resolució del cas, la testificació de Fèlix Millet, Jordi Montull i Gemma Montull (exdirectora financera del Palau), avalarien aquesta tesi. Per això “la Favb es ratifica en la seva acusació a Convergència Democràtica de Catalunya i a Ferrovial”, afirma l’entitat en un comunitat.

Rebaixa de penes
En el transcurs del judici el fiscal anticorrupció, Emilio Sánchez Ulled, ha rebaixat les penes de presó que sol·licitava per als principals acusats de l’espoli del Palau a canvi d’admetre el saqueig i el finançament il·legal de Convergència per mitjà de Ferrovial. D’aquesta manera, a Fèlix Millet li demana ara 14 anys i 9 mesos de presó enlloc dels 27 anys i mig inicials i a Jordi Montull, 10 anys i 10 mesos.

Malgrat la rebaixa, els exdirectius del Palau no es lliuraran del pagar multes de 22 milions d’euros cadascun mentre que Gemma Montull, que després de la confessió del seu pare evitaria la presó, haurà d’assumir una sanció de 10 milions d’euros. A banda, els imputats hauran de retornar els 32 milions sostrets. Per contra, Sánchez Ulled ha pujat de set anys i mig a vuit anys la pena de presó que demanava per a l’extresorer de CDC, Daniel Osácar, a més d’una multa de 20 milions d’euros. Per últim, el fiscal també ha modificat el seu escrit perquè en cas de sentencia contrària, es pugui reclamar al PDECat els 6,6 milions que l’extingida Convergència hauria cobrat en forma de comissions.

Aquestes rebaixes són derivades del cas Palau que tampoc han sorprès massa. El que sí que va resultar intolerable, com a mínim des de l’òptica veïnal, va ser que el Consorci del Palau de la Música es negués a acusar Convergència pel cobrament de comissions. Aquest Consorci, que està format per membres de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el Ministeri de Cultura i l’Associació Orfeó Català, inicialment va decidir que no incriminaria el partit. Els vots contraris dels representants de la Generalitat de Junts pel Sí van decantar aquesta decisió, però ara s’han abstingut. Des del Govern català han justificat el canvi de posicionament assegurant que no volen bloquejar “cap acció que es consideri rellevant i oportuna”.

L'entrada Millet i la FAES, un enigma que no es resoldrà ha aparegut primer a Carrer.

L’actual consistori, tot i les seves promeses verbals i la seva presumpta implicació a favor dels veïns i en contra dels corruptes, tampoc no ha sigut capaç de tirar enrere la modificació del Pla General Metropolità (PGM) que hi fa possible la construcció d’un hotel. Les tres finques catalogades que havien d’anar a terra per fer l’hotel continuen embolicades en xarxes per evitar que caiguin pedres. Per dins encara deuen estar pitjor, perquè des del 2010 que estan sense ús i abandonades.

Potser l’Ajuntament tem que el dia que es reverteixi el planejament, haurà d’indemnitzar el promotor de l’hotel. Oliva Hotels va arribar a estimar en cinc milions d’euros les pèrdues per no haver-hi pogut construir, unes pèrdues calculades sobre uns hipotètics guanys que el promotor tenia coll avall i que de moment no ha pogut abastar.

I l’altre serrell indesitjable d’aquesta trista història és que el moviment veïnal haurà de pagar les costes judicials d’un procés que no hauria d’haver existit mai si els responsables polítics d’Urbanisme (de l’Ajuntament i de la Generalitat) haguessin actuat realment a favor del bé comú, com van al·legar en la seva defensa durant el judici. Les costes s’estimen en uns 15.000 euros, i com que l’associació que va interposar el recurs de cassació està en via morta, aquests diners els haurà de pagar la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes. La líder veïnal Maria Mas, que ha estat en aquesta lluita des dels primers anònims que alertaven d’una fosca operació per construir un hotel, proposa fer un Verkami per recollir els diners.

El penúltim episodi d’aquest culebrot és la sentència que va dictar l’any passat el Tribunal Suprem confirmant la de l’Audiència de Barcelona del maig del 2014 i rebutjant el recurs de cassació que van interposar el ministeri fiscal, la fundació privada Orfeó Català Palau de la Música i l’Associació de Veïns per a la Revitalització del Casc Antic. Però, curiosament, admet el recurs que van interposar Millet i Montull en contra de la sentència que els condemnava a penes menors de presó i multes. I és per aquesta darrera resolució del Tribunal Suprem que el moviment veïnal s’haurà de fer càrrec de les costes en perdre el recurs.

Joan Llinares, l’home encarregat de fer la neteja del Palau de la Música quan es va descobrir el lladronici de Millet i Montull, també s’ha pronunciat sobre aquestes costes que han de pagar els veïns. Carrer el va entrevistar a finals de l’any passat com a gerent de l’Ajuntament (càrrec que ara deixa per anar a l‘Agència Antifrau de València), poc abans que comencés el judici del cas Palau (no confondre amb el cas de l’hotel del Palau, perquè són dues causes diferents i dos judicis diferents).

En començar l’entrevista, Llinares ens va dir que el Tribunal Suprem havia legalitzat un suborn amb la sentència de l’hotel del Palau, i quan l’Andrés Naya li va recordar que el jutge de Barcelona que portava el cas va exigir a la Favb una elevada fiança per poder exercir l’acció popular, Llinares va qualificat aquesta penyora de vergonyosa: “Et castiguen per exercir l’acció pública”. Ara ell podria intercedir abans de marxar per tal que les costes que ha imposat el Tribunal Suprem les assumís l’Ajuntament de Barcelona, que és en definitiva el primer culpable de tot l’embolic de l’hotel del Palau. I potser caldria recordar que d’ençà la primera aprovació per construir l’hotel, molt poques coses han canviat a la cúpula d’Urbanisme municipal. I això malgrat que s’han succeït tres consistoris diferents i de tres colors polítics. L’escàndol va esclatar sota el mandat de l’alcalde Joan Clos (PSC) i durant mesos l’Ajuntament va continuar defensant la bondat del projecte i dient que es feia pel bé comú, fins que finalment el plenari va aprovar tirar enrere la modificació del PGM. En el següent consistori, presidit per Xavier Trias (CiU), el tema va tornar al plenari i es va ratificar l’anul·lació de la modificació.

L’actual Ajuntament, que és el que hauria d’haver actuat amb diligència, ha deixat les coses tal com estaven. És a dir, no ha fet res.

L'entrada L’hotel del Palau, cornuts i pagar el beure ha aparegut primer a Carrer.

Antes de 1970 unos pocos juristas, casi a hurtadillas, imaginábamos un futuro en que fuera posible la aplicación práctica de las teorías de Sutherland, y su “delito de cuello blanco”, como modo de hacer frente a la alta delincuencia económica, clamorosamente impune. Pero aquellos planteamientos teóricos, casi utópicos, parecían inviables en la práctica. En aquellos años el derecho penal sólo servía para perseguir a la delincuencia nacida de la marginalidad y la pobreza, o para reprimir a la disidencia política. Los delitos de cuello blanco, las tramas de corrupción, campeaban y siguieron campeando sobre Catalunya y sobre Barcelona con deplorables dosis de impunidad práctica. Basta recordar algún caso notable rebrotado mucho tiempo después de ser injustamente enterrado, y otros que envejecen por los juzgados tanto o más que sus ancianos protagonistas.

Ante este cuadro no conviene autoflagelarse. Barcelona y Catalunya no son diferentes del resto del mundo. La corrupción es una enfermedad social que aflora en cuanto existe la posibilidad de connivencia irregular entre los poderes económicos y algunos políticos con capacidad para adoptar importantes decisiones de relevancia económica, con suficiente avaricia y osadía para torcer sus decisiones en beneficio de intereses privados, y con poder político para asegurarse ámbitos de opacidad e impunidad. Y esto es común a Barcelona, Catalunya, el resto de España, y muchos otros países.

La peculiaridad de Barcelona es su condición de gran ciudad europea, centro importante de actividad económica y financiera, con instituciones autonómicas y locales dotadas de una cierta autonomía y disponibilidad de recursos económicos. Es un ámbito adecuado para que broten formas de corrupción específicas, autóctonas, vinculadas a las administraciones públicas de Catalunya. Cuando esta corrupción sobrepasa los niveles clásicos del ámbito funcionarial y alcanza niveles de alta corrupción política, conecta generalmente con superiores espacios de corrupción globalizada, vinculada a los mercados financieros trasnacionales criminalizados y los paraísos fiscales. Obviamente, los mecanismos para afrontar estos niveles superiores de corrupción no pueden ser solamente los propios de un ámbito local o autonómico.

Por ello la prevención y la represión de esa alta corrupción, si desgraciadamente se da en Barcelona, requiere instrumentos legales, institucionales, personales y materiales propios de instancias superiores, estatales e internacionales, que hoy son, todavía, manifiestamente insuficientes.

Para que la reflexión sobre la deseable “Barcelona 2040 limpia de corrupción” sea algo más que un discurso utópico, o acabe en otro inútil lamento de frustraciones, es imprescindible pensar en las razones por las que hubo y hay tantos episodios indeseables de corrupción y práctica impunidad. En los años 70, e incluso en los años 80 del siglo pasado, no había leyes que regularan, previeran ni castigaran con suficiente precisión la mayoría de las conductas corruptas. Tampoco había normas de transparencia que hicieran posible la prevención de la corrupción. No había preparación ni predisposición en la mayoría de la judicatura para abordar el tratamiento legal de lo que empezaba a ser una nueva forma de delincuencia organizada. Hizo falta llegar al siglo XXI para que comenzaran a aparecer algunas reformas legales previstas especialmente para luchar contra la gran corrupción, con penas de una severidad teórica suficiente.

Las nuevas leyes penales contra la corrupción no nacieron de una exigencia social intensa y generalizada. Nacieron a impulso, sobre todo, de las Directivas y Decisiones de la Unión Europea, y del Grupo de Estados contra la Corrupción (GRECO) del Consejo de Europa. Las clamorosas exigencias sociales contra la corrupción no fueron provocadas por los muchos famosos episodios de corrupción que venían siendo noticia desde muchos años antes. Fueron provocadas por la crisis económica y consecuentemente social. Brotaron en mayo de 2011 y no se tradujeron en cambios de representación municipal hasta marzo de 2015. Hasta entonces la mayoría social española convivió con la corrupción en una suerte de tolerancia omisiva mayoritaria. Cuando el 24 de Febrero de 2005 Maragall espetó lo del 3% se oficializó lo que ya era notorio “soto voce”. Pero inmediatamente se restableció el silencio, volvió a fingirse el oasis catalán.

En Barcelona, como en toda España, seguían teniendo el respaldo electoral mayoritario partidos que se sabía que estaban salpicados por la corrupción. No se manifestaba electoralmente ningún reproche ético mayoritario. Y a los corruptos no les importaba la severidad de las nuevas leyes, porque su aplicación práctica era difícil, lenta y de eficacia improbable. Una irrisoria cantidad de inspectores de Hacienda, unos juzgados insuficientes, sobresaturados y no siempre con preparación especializada, unos trámites procesales lentísimos, cargados de trucos para obstruirlos, unas amnistías fiscales, y en último caso un posible indulto, hacían muy poco temible la teórica severidad de las leyes propugnadas por Europa.

Parece que eso empieza a cambiar, tímida y contradictoriamente. Esperemos que en 2040 ya no sea utópica una justicia menos lenta, más eficaz. Esperemos que la sociedad, mayoritariamente, sea intolerante con la corrupción, con niveles de educación y cultura que comporten un reproche ético generalizado. Porque esa deseable eficacia de la justicia sería inútil si, cuando el ciclo económico restablezca niveles de consumismo satisfactorio para una mayoría social, esta vuelve a ignorar o minimizar los casos de corrupción, y vuelve a votar a los corruptos, y estos vuelven a sentirse absueltos por las urnas.

L'entrada Una ciudad limpia de corrupción ha aparegut primer a Carrer.

“El Tribunal Suprem ha legalitzat un suborn amb la sentència de l’hotel del Palau de la Música” afirma taxatiu Llinares només començar l’entrevista que ha concedit a Carrer. Li han agradat els dos exemplars de la revista que li hem portat i ha expressat la seva simpatia cap al moviment veïnal, on ell també va començar a militar, en la dècada dels setanta, en la seva Alzira natal. L’Andrés Naya li ha recordat que el jutge de Barcelona que portava el cas del Palau va exigir a la Favb una elevada fiança per poder exercir l’acció popular i Llinares ha qualificat aquesta penyora de vergonyosa: “Et castiguen per exercir l’acció pública”.

No és habitual que tot un senyor gerent de l’Ajuntament de Barcelona, càrrec que ocupa des de mitjan any passat, surti a rebre al passadís uns periodistes. Ho ha fet amb naturalitat i amb aquest mateix tarannà ha anat descabdellant una història real que sembla una novel·la negra. I ho fa sense aixecar la veu, amb tranquil·litat, malgrat els mals tràngols que va passar quan el van nomenar director executiu del Palau amb l’objectiu d’aclarir el forat negre i encarrilar la gestió. Se’n va anar a casa quan el govern va canviar de color polític.

Llinares- La sentència de l’hotel [veure el número 141 de Carrer del mes d’octubre 2016] és una mala notícia, sobretot per la manera com el Suprem interpreta els fets. Reconeix que hi va haver un tràfic de 900.000 euros però exculpa aquests senyors -Millet i Montull- perquè el promotor immobiliari no estava acusat, dient que els diners els havien rebut pels treballs que havien fet. I s’oblida que aquests senyors eren funcionaris públics de la Fundació del Palau i com a tals no podien rebre cap quantitat sota cap concepte. En la sentència es reconeix que es van fer coses mal fetes i que hi van haver relacions indegudes entre els promotors i l’administració, però no ho considera prevaricació i per tant absol».

Llinares qualifica aquest pagament de 900.000 euros “d’il·legal, il·legítim, fraudulent” i creu que aquesta sentència absolutòria és una prova de com funciona la justícia en aquest país.

Maria Favà- La sentència també beneeix una manera de fer ciutat que la Favb rebutja.
– Si qualsevol ciutadà ve a l’Ajuntament i diu que té un terreny a Collserola i voldria que el requalifiquessin, a veure com el tracten.

– Es podria tornar a produir un nou cas Palau o el mateix Palau podria tornar a fallar?
– Al Palau li dura encara la vacuna i aquell descontrol absolut de factures falses, convenis fraudulents que en realitat encobrien comissions d’obra pública… coses com aquesta ja no poden passar. Una altra cosa és la gestió del dia a dia, que es pot fer millor o pitjor. En el cas Millet hi havia una confiança absoluta en la seva persona i ell se’n va aprofitar. S’ha de produir un canvi cultural que hem d’assumir tots els ciutadans. Aquest mes de novembre entrarà en funcionament a l’Ajuntament una bústia ètica perquè tothom pugui denunciar.

– Denunciar és arriscat. Vostè mateix va patir represàlies.
– Vaig tenir dificultats per reingressar en el cos de funcionaris. Podia haver concursat i potser m’hauria tocat molt lluny de casa. Vaig preferir mirar les vacants que es van produir en el meu àmbit geogràfic i va ser impossible. Quan enviava el currículum em contestaven que buscaven un altre perfil.
Finalment va anar de subdirector general a l’IVAM, que ell ja havia ajudat a crear, i es va trobar amb un merder que s’assemblava al del Palau. “Allà també van fallar els controls. El primer que fan els corruptes en arribar al poder és eliminar els controls, o reduir-los a la mínima expressió, o no donar-los mitjans. I si cal, mouen funcionaris del seus llocs, els amenacen. I això genera desencant, desmotivació. I el funcionari normal et diu: jo no sóc un heroi.”

– Vostè va acomiadar gaire gent del Palau?
– No gaire. Diverses persones van marxar voluntàriament. Quan jo vaig arribar, pensava que la feina d’investigació ja estava feta i que hi anava per garantir la bona gestió. I ens trobem que encara estaven destruint documents dins del Palau, que per les càmeres de vigilància se’ls veia traient papers i objectes.

– Potser es pensaven que no els enganxarien mai.
– Sí, eren molt confiats. Vàrem trobar molta informació a l’abast, coses anotades en les llibretes, en les agendes.

– Va rebre amenaces?
– Hi va haver una primera trucada molt amenaçadora i, per tenir tranquil·litat, tant la presidenta com jo vàrem portar protecció durant mesos. A mesura que anàvem investigant, allò va passar de ser un circ d’una sola pista on només actuaven Millet i Montull, a un circ de diferents pistes. Hi van anar apareixent altres actors i aleshores hi van haver molts nervis, pressions subtils i moltes dificultats per poder acabar la feina.

– Quants diners van anar a parar a CiU?
– Ha quedat acreditat que la Fundació del Palau de la Música va donar, via conveni, 600.000 euros a la Fundació CatDem. Després hi havia uns sis milions d’euros amb factures de quantitats variables, que ningú no sabia a què corresponien, i els pagaments de les quals es feien a un tal Daniel, l’antic tresorer de CiU.

– Sempre s’ha dit que l’escorcoll a les cases de Millet i Montull es va retardar massa i que si s’hagués fet amb diligència s’haurien recuperat més diners i objectes. Al primer jutge que va portar el cas els veïns el van batejar com “el jutge cargol”. Ara que per fi ja hi ha data per al judici, es rumoreja en els ambients judicials que s’arribarà a un acord i que no es farà la vista pública.
– Ho he sentit a dir. Però per evitar el judici haurien de reconèixer el que han fet i indemnitzar les víctimes, l’Estat, la Generalitat, el mateix Palau… Dubto que hi hagi un acord.

– Vostè va poder investigar els darrers deu anys i va estimar el forat en 35 milions. Si hagués pogut investigar tota l’etapa Millet, que són 30 anys, ¿de quant estima que seria el robatori?
– És impossible d’estimar. Els deu anys investigats són quan més obra es fa. Es fa el Petit Palau, per exemple, que es construeix amb subvencions del Ministeri de Cultura. I es reben el doble de diners dels que realment s’utilitzen per a les obres. Això és el “tocomocho”, perquè enviaven certificacions falses. Que fàcil que era enganyar el Ministeri de Cultura!

– Aquests són els altres actors del circ de moltes pistes?
– La relació de Millet amb el PP era molt bona. Ell i l’Aznar eren molt amics. I Millet era membre de la FAES. El més normal és que del Palau també sortissin diners cap a FAES, però no ho vàrem trobar. Els bancs no hi van voler col·laborar.

– I no se’ls podia obligar?
– És clar. El jutge podia obligar-los, però no ho va fer. Els qui no van voler donar la informació, no la van donar.

– Uns cantaries em van explicar que quan anaven de gira menjaven entrepans: no m’ho vaig creure.
– Habitualment menjaven “bocates”. Els cantaires són voluntaris, amants de la música, van dos dies a la setmana a uns assaigs molt rigorosos i se sotmeten a proves també molt rigoroses, perquè la seva compensació, el gran plaer, és poder fer concerts. I quan sortien fora de Barcelona, menjaven “bocates”. Mentre que el senyor Millet es donava la gran vida i el seu xofer anava a buscar viandes a un restaurant de la Via Laietana. No hi havia diners per fer concerts fora de Catalunya però han aparegut factures de viatges a Kenya, a la Polinèsia, de Millet i de la família.

– He sentit a dir que vostè va plegar abans d’hora.
– Vaig plegar quan tocava i quan vaig creure que la meva feina estava acabada. M’hi vaig estar divuit mesos, més del que havia previst en un principi. L’altra qüestió és que hi van haver canvis polítics [es refereix a les eleccions del novembre del 2010, que guanya CiU] i jo no m’hauria sentit còmode. Jo vaig descobrir el finançament il·legal del partit que guanya les eleccions. Per a mi era incompatible despatxar amb ells i ells tampoc no tenien cap intenció de contractar els meus serveis.

Una ‘rara avis’
En aquest món tan caïnita de polítics, periodistes i gerents, Joan Llinares és una “rara avis”. Tothom en parla bé. Subordinats i col·legues. Diuen que amb ell es treballa molt a gust. El defineixen com una persona íntegra, honesta i alhora flexible i amb la ment oberta. Un paio amb sentit comú. És llicenciat en Dret i va treballar com advocat laboralista. És funcionari del cos nacional de Secretaris, Interventors i Tresorers de l’administració local. Diuen que simpatitza amb les idees ecologistes, que fa una paella boníssima amb foc de llenya i que no ha perdut mai la seva militància valencianista. I és, sense dubte, un home d’esquerres.

L'entrada «Al Palau encara li dura la vacuna» ha aparegut primer a Carrer.