Una altra fórmula de les sales grans és llogar l’espai als músics: “Tens diferents paquets i esculls segons el risc que vols córrer, com si fossis un empresari. Si pagues un import determinat, t’emportes l’entrada sencera. Si pagues menys, vas al 70% per a mi i el 30% per a tu. Això fa que el músic tingui més obligacions i maldecaps”, explica Albert Costa, trombonista i membre de l’SMAC!, que apunta que les sales grans, “gràcies als seus tentacles dins de l’Administració, tenen subvencions considerables”. “Si una sala no programa i només lloga, és una sala de concerts o és un espai? Hauria de tenir una subvenció per a la programació?”, es pregunta.

El dilema de les sales petites

El circuit musical a Barcelona també el formen moltes sales petites, gestionades sovint per petits empresaris enamorats de la música, que cada cop tenen més difícil fer front al preu dels lloguers: “Tampoc donen d’alta els músics, perquè diuen que no tenen solvència. Si els han de pagar 80 euros per una actuació, però els han de donar d’alta, es converteixen en 150 euros”, exposa Vagué. “Quan la mala praxi ve d’una gran empresa, pots fer la denúncia a Treball, però si ve d’una de petita, si ho fas, li tancaran el local, i en el fons enriqueixen el teixit cultural”, agrega.

Hi ha sales, però, que “intenten fer bé les coses i donen d’alta els músics, com Luz de Gas o La Paloma”, apunta Costa. “Quan la patronal [l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC)] fa el festival del Castell de Montjuïc, també ho fa bé”, afegeix, però lamenta que “no vetlla perquè les seves sales compleixin”.

Segons Vagué, a Barcelona cada cop hi ha menys sales de música en directe. “Els grans empresaris les adquireixen i les reconverteixen en algun altre negoci enfocat al turisme”. El darrer local abocat a baixar la persiana és el Milano Jazz Club, un dels enclavaments del jazz a la ciutat. Ho ha fet per convertir-se en establiment d’una cadena de trattories italianes.

El cas dels centres cívics

Uns espais que han anat guanyant protagonisme a mesura que les sales de música en directe anaven tancant han estat els centres cívics. Però els membres de l’SMAC! denuncien que, malgrat ser municipals, tampoc no donen d’alta els músics: “Molts tenen la gestió externalitzada, i els músics acaben discutint amb l’empresa i no pas amb l’Administració”, denuncia Vagué. “Hi ha hagut esdeveniments organitzats pel Consistori en què ell mateix ha encobert la il·legalitat en termes de drets laborals, ja que enviava els artistes a falses cooperatives d’autònoms perquè es donessin d’alta”, exposa. Fa referència a empreses pantalles “a les que els músics recorren i que, a canvi de pagar una quota, els donen d’alta a la Seguretat Social, però el cost va a càrrec dels músics, quan per llei és el contractant qui ho ha de fer”, afegeix.

Per part de l’Ajuntament, hi ha hagut intents de millorar la situació. El 2017 “es va comprometre a contractar els músics, però no ho va complir. Els dona d’alta a Cultura Viva de la Fabra i Coats dins de la Mercè, però enlloc més no s’està respectant”, denúncia Costa. Fonts del Consistori admeten que “hi ha marge de millora” i no descarten que “es puguin donar situacions que s’estan mirant de corregir”. “La consigna general, afegeixen, és “oferir als artistes músics que hagin de participar en alguna de les programacions dels centres la possibilitat de ser contractats laboralment des de l’entitat gestora de l’equipament”. Un oferiment que “no fan en altres professions en què es contracten els treballadors directament”, critica Costa.

En un sector tan precaritzat, es fa difícil que un músic es pugui guanyar la vida. “Molts donen classes. Altres tenen sort d’estar a grups que els paguen més i anar de gira durant un temps. Has de treballar de l’estil de música del qual hi ha feina, que potser no és el que t’agrada, i tenir en compte que hi ha mesos en què tens bolos increïbles i, de cop, has de fer casaments perquè no tens res més”, exposa Costa.

Sarrià: la bossa sona, però la música no tant

Barcelona té poques sales de música en directe, però hi ha una immensitat d’espais on es crea: “Centres regionals com el gallec o el valencià, centres okupes, centres socials o parcs on s’ajunten xavals per rapejar”, explica el periodista musical Nando Cruz. “La majoria sobreviuen amb incertesa, fragilitat i precarietat, i els músics són els primers que ho pateixen en voler cobrar en aquests llocs”, afegeix. La tradició aquí “mai ha estat la de baixar un dijous al vespre al bar del costat per escoltar música en viu. Manca cultura musical i això ha fet que la música s’equipari al soroll i a la brutícia i es criminalitzi”, manté Cruz. La vida musical de cadascun dels barris explica la seva dinàmica. Al Raval o a Nou Barris hi ha molta música en viu. En canvi, Sarrià és un territori hostil: “Hi viuen homes poderosos -pot ser Isidre Fainé-, que amb una trucada et desmunten la paradeta. Tot i ser un barri amb moltes escoles de música”, assegura. La festa major a Sarrià acaba molt més d’hora que a qualsevol altre barri: “Si el permís municipal [entre setmana] acaba a altres llocs a les dues de la matinada, a Sarrià acaba a les dotze de la nit. A més, de 14 a 16 hores no es poden fer proves de so per respectar la migdiada”, conclou Cruz.

L'entrada Barcelona sona a precarietat laboral ha aparegut primer a Carrer.

Molts anys després, quan Socias ja estava malalt, va voler sopar i acomiadar-se dels quatre periodistes que vàrem ser testimonis del seu mandat. Va convocar una trobada en un restaurant del Poblenou i a mig àpat em va dir: “Una de les coses de les que estic més satisfet és haver aconseguit recuperar l’ateneu la Flor de Maig”. Va ser, realment, el primer ateneu reconquerit de la ciutat. Però l’embolic administratiu que hi havia darrere de l’edifici, que va ser expropiat després de la guerra civil, va impedir que la recuperació fos plena i l’immoble va restar de lloguer durant 40 anys més fins que una nova mobilització popular va obligar l’Ajuntament a comprar-lo durant el mandat del Xavier Trias. Va ser com el piano dels estudis de Miramar de TVE, que va estar sempre de lloguer, i amb el que l’ens públic va arribar a pagar s’hauria pogut comprar una orquestra sencera, amb piano de cua inclòs.

Por al moviment veïnal

Però aquell primer i solitari èxit no va anar a més. Després de les primeres eleccions, el regidor i abans activista veïnal Jordi Vallverdú es va encarregar dels centres cívics. I com recorda Andrés Naya en les seves memòries encara inèdites, “l’aposta de Vallverdú no eren els ateneus populars sinó els centres cívics com a part de l’administració municipal. No acceptava l’autogestió i allargava el temps amb pintoresques excuses i no s’avançava”. Naya, en parlar de l’Ateneu Popular de Nou Barris que s’havia de fer en l’antiga planta asfàltica, diu que els nous regidors no acceptaven “ni el nom d’ateneu popular, ni la gestió directa, i suprimien les paraules Nou Barris”. I aquesta va ser la postura inamovible de la plaça de Sant Jaume davant de les altres peticions d’ateneus populars que els ciutadans volien a Can Golferichs, a les Cotxeres de Sants i Sant Andreu, al Casinet de l’Espanya Industrial, a l’antiga fàbrica de la Sedeta, al Born…

Quan es debatia la Constitució espanyola es va proposar que s’inclogués les associacions de veïns en l’article setè en què ja figuraven els sindicats i els col·legis professionals. Altres articles ja reconeixien les cooperatives i les organitzacions de consumidors. Però el moviment veïnal feia massa por. I no es van incloure les associacions veïnals perquè el PSOE es va abstenir. Temien que la democràcia directa practicada des de feia anys pels moviments veïnals es convertís en un contrapoder. L’intel·lectual, periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán reflexionava sobre aquesta primera gran frenada democràtica en el llibre Barcelona en lluita, i ho feia, com sempre, en un llenguatge que entén tothom: “No va ser així, en part per les regles de joc imposades per la Transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d’esquerra, que van témer el basisme desestabilitzador dels moviments socials i, molt preferentment, el dels veïns. La pèrdua de protagonisme dels moviments socials va repercutir en la progressiva mediocritat de la democràcia participativa”. La paradoxa és que al centre cívic que es va obrir a Vallvidrera li hagin posat el nom de Vázquez Montalban. No s’han llegit el llibre.

Extensió de la gestió privada

Però tornem al carrer. Ara Barcelona té un ateneu popular a Nou Barris dedicat al món del circ, un ateneu a la Farinera del Clot gestionat per les entitats del barri i la Flor de Maig que funciona a batzegades. La resta, són centres cívics i casals de barri i la majoria de gestió privada que costen a l’Ajuntament una quantitat que no hem pogut saber. Un altre tema a investigar és com es fa aquesta gestió privada i si els usuaris l’aproven o la suspenen.

Anem pels casals i ateneus tradicionals dels barris històrics. El mes de febrer d’aquest any va sortir publicat el llibre L’espoli franquista dels ateneus catalans, escrit per Neus Morán. Segons aquesta historiadora, que fa anys que investiga aquest robatori, de les 19.500 entitats que hi havia a les comarques de Barcelona l’any 1936 només unes mil van arribar vives al 1966, quan es va donar per acabada la purga franquista legitimada per la llei de responsabilitats polítiques del 9 de febrer de 1939: “Los partidos, agrupaciones y organizaciones declaradas fuera de la ley sufrirán pérdida absoluta de sus derechos de toda clase y la pérdida de sus bienes. Estos pasarán íntegramente a ser propiedad del Estado”. D’acord amb aquesta llei i fins al 1966 es van requisar en el conjunt de Catalunya 291 propietats del moviment associatiu.

Una llarga agonia

El barri del Poblenou abans de la guerra civil es podia considerar un laboratori sociològic perquè hi convivien bastant pacíficament 24 entitats de tarannà divers, a més de les vinculades a partits i a sindicats. En el conjunt de Sant Martí hi havia 60 cooperatives i 30 corals. Tot aquest floret va quedar reduït a la mínima expressió el 1939. Només l’Aliança, el Centre Moral i l’Ateneu Colón van sobreviure fent actes d’adhesió, de grat o per força, al Nuevo Régimen. La cooperativa Flor de Maig va desaparèixer aviat i l’Artesana va anar a terra, i en el solar es va aixecar un bloc d’habitatges. Quan la repressió va anar de baixa i el moviment associatiu autòcton podria haver revifat, el canvi de costums els va fer perdre socis i activitats, i l’oferta lúdica que van oferir els centres municipals va acabar de rematar les entitats històriques. Primer va ser el centre cívic de Can Felipa i després se’n van obrir més; el casal de barri de la Vila Olímpica, el casal de barri de la Rambla, el de la Llacuna, el del Camí Antic de València, el de Diagonal Mar, el de Bac de Roda…

L’Ateneu Colón va desaparèixer el 2014 després de trenta anys d’agonia. També va baixar la persiana Pau i Justícia, que a més de cooperativa era una entitat social. L’edifici es va convertir en la Sala Beckett. L’Aliança ha arribat a complir els 150 anys gràcies a l’acústica prodigiosa de la seva sala, però fa poques activitats pròpies. El Centre Moral s’ha reinventat i combina la tradició dels Pastorets i la coral amb la modernitat que han aportat els joves.

Maria Favà és periodista.

L'entrada Els centres cívics municipals han enterrat els ateneus ha aparegut primer a Carrer.