La llei que regula la contractació dels músics a l’Estat espanyol, el Reial Decret 1835/1985, estableix que els músics són treballadors per compte aliè i que, en conseqüència, han de ser contractats directament per l’organitzador o empresari responsable de l’espectacle. És a dir, obliga a la part contractant a donar d’alta als músics a la Seguretat Social i a practicar-los la retenció de l’IRPF. La realitat, però, és ben diferent: “Tot i que hi ha un conveni que regula els drets dels músics, els propietaris de les sales solen obligar-los a estar donats d’alta com a autònoms o els paguen en negre”, assegura Ramon Vagué, baixista i membre del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC!).
Una altra fórmula de les sales grans és llogar l’espai als músics: “Tens diferents paquets i esculls segons el risc que vols córrer, com si fossis un empresari. Si pagues un import determinat, t’emportes l’entrada sencera. Si pagues menys, vas al 70% per a mi i el 30% per a tu. Això fa que el músic tingui més obligacions i maldecaps”, explica Albert Costa, trombonista i membre de l’SMAC!, que apunta que les sales grans, “gràcies als seus tentacles dins de l’Administració, tenen subvencions considerables”. “Si una sala no programa i només lloga, és una sala de concerts o és un espai? Hauria de tenir una subvenció per a la programació?”, es pregunta.
El dilema de les sales petites
El circuit musical a Barcelona també el formen moltes sales petites, gestionades sovint per petits empresaris enamorats de la música, que cada cop tenen més difícil fer front al preu dels lloguers: “Tampoc donen d’alta els músics, perquè diuen que no tenen solvència. Si els han de pagar 80 euros per una actuació, però els han de donar d’alta, es converteixen en 150 euros”, exposa Vagué. “Quan la mala praxi ve d’una gran empresa, pots fer la denúncia a Treball, però si ve d’una de petita, si ho fas, li tancaran el local, i en el fons enriqueixen el teixit cultural”, agrega.
Hi ha sales, però, que “intenten fer bé les coses i donen d’alta els músics, com Luz de Gas o La Paloma”, apunta Costa. “Quan la patronal [l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC)] fa el festival del Castell de Montjuïc, també ho fa bé”, afegeix, però lamenta que “no vetlla perquè les seves sales compleixin”.
Segons Vagué, a Barcelona cada cop hi ha menys sales de música en directe. “Els grans empresaris les adquireixen i les reconverteixen en algun altre negoci enfocat al turisme”. El darrer local abocat a baixar la persiana és el Milano Jazz Club, un dels enclavaments del jazz a la ciutat. Ho ha fet per convertir-se en establiment d’una cadena de trattories italianes.
El cas dels centres cívics
Uns espais que han anat guanyant protagonisme a mesura que les sales de música en directe anaven tancant han estat els centres cívics. Però els membres de l’SMAC! denuncien que, malgrat ser municipals, tampoc no donen d’alta els músics: “Molts tenen la gestió externalitzada, i els músics acaben discutint amb l’empresa i no pas amb l’Administració”, denuncia Vagué. “Hi ha hagut esdeveniments organitzats pel Consistori en què ell mateix ha encobert la il·legalitat en termes de drets laborals, ja que enviava els artistes a falses cooperatives d’autònoms perquè es donessin d’alta”, exposa. Fa referència a empreses pantalles “a les que els músics recorren i que, a canvi de pagar una quota, els donen d’alta a la Seguretat Social, però el cost va a càrrec dels músics, quan per llei és el contractant qui ho ha de fer”, afegeix.
Per part de l’Ajuntament, hi ha hagut intents de millorar la situació. El 2017 “es va comprometre a contractar els músics, però no ho va complir. Els dona d’alta a Cultura Viva de la Fabra i Coats dins de la Mercè, però enlloc més no s’està respectant”, denúncia Costa. Fonts del Consistori admeten que “hi ha marge de millora” i no descarten que “es puguin donar situacions que s’estan mirant de corregir”. “La consigna general, afegeixen, és “oferir als artistes músics que hagin de participar en alguna de les programacions dels centres la possibilitat de ser contractats laboralment des de l’entitat gestora de l’equipament”. Un oferiment que “no fan en altres professions en què es contracten els treballadors directament”, critica Costa.
En un sector tan precaritzat, es fa difícil que un músic es pugui guanyar la vida. “Molts donen classes. Altres tenen sort d’estar a grups que els paguen més i anar de gira durant un temps. Has de treballar de l’estil de música del qual hi ha feina, que potser no és el que t’agrada, i tenir en compte que hi ha mesos en què tens bolos increïbles i, de cop, has de fer casaments perquè no tens res més”, exposa Costa.
Sarrià: la bossa sona, però la música no tant
Barcelona té poques sales de música en directe, però hi ha una immensitat d’espais on es crea: “Centres regionals com el gallec o el valencià, centres okupes, centres socials o parcs on s’ajunten xavals per rapejar”, explica el periodista musical Nando Cruz. “La majoria sobreviuen amb incertesa, fragilitat i precarietat, i els músics són els primers que ho pateixen en voler cobrar en aquests llocs”, afegeix. La tradició aquí “mai ha estat la de baixar un dijous al vespre al bar del costat per escoltar música en viu. Manca cultura musical i això ha fet que la música s’equipari al soroll i a la brutícia i es criminalitzi”, manté Cruz. La vida musical de cadascun dels barris explica la seva dinàmica. Al Raval o a Nou Barris hi ha molta música en viu. En canvi, Sarrià és un territori hostil: “Hi viuen homes poderosos -pot ser Isidre Fainé-, que amb una trucada et desmunten la paradeta. Tot i ser un barri amb moltes escoles de música”, assegura. La festa major a Sarrià acaba molt més d’hora que a qualsevol altre barri: “Si el permís municipal [entre setmana] acaba a altres llocs a les dues de la matinada, a Sarrià acaba a les dotze de la nit. A més, de 14 a 16 hores no es poden fer proves de so per respectar la migdiada”, conclou Cruz.
