L’auge d’aquestes figures està estretament relacionat amb la manera com les noves generacions consumeixen informació. Segons un estudi de Reuters Institute for the Study of Journalism, dos de cada cinc joves europeus d’entre 18 i 24 anys utilitzen principalment les xarxes socials per informar-se. A més, el 73% assegura haver consumit setmanalment vídeos informatius de format curt durant l’últim any, sobretot a TikTok i Instagram. Els creadors de contingut desperten més interès entre els joves (51%) que les marques informatives tradicionals (39%).

Més enllà de l’entreteniment, les xarxes han esdevingut eines de mobilització
i protesta. Allò que abans es vehiculava a través d’associacions veïnals, assemblees o cartells als carrers, avui també circula per TikTok i Instagram. Creadors de contingut barcelonins utilitzen els vídeos curts i les stories per amplificar els seus missatges de protesta vinculats al dret a gaudir de la ciutat, l’accés a l’habitatge, la gentrificació o la identitat de barri. Aquestes qüestions interpel·len una generació que observa com la transformació urbana condiciona la seva relació amb Barcelona.

Un dels exemples més representatius és L’altra ciutat. El compte d’Instagram, que supera els 15.000 seguidors, està impulsat per Dani Ruiz (26 anys) i un equip de persones interessades en el món de la comunicació que vol mostrar “la realitat que no s’acostuma a ensenyar de la Barcelona de postal”. Nascut a la Trinitat Vella, Ruiz explica que el projecte va sorgir de la voluntat de combatre els prejudicis que pesen sobre els barris perifèrics i de la necessitat de fer visibles les històries de les veïnes, que continuen sent desconegudes per a bona part de la ciutat: “Els relats que trenquen esquemes són els que generen més impacte”, reflexiona el creador de contingut.

La voluntat d’incidir en la percepció que la ciutat té dels barris explica la manera com Ruiz entén les xarxes, que s’han convertit en un espai fonamental per arribar al jovent i donar veu a col·lectius invisibilitzats. El jove, que prové del món de l’“associacionisme de la Trini”, entén la seva activitat digital com una continuació de la feina comunitària que abans desenvolupava en espais presencials. “Si abans t’ho deia al centre cívic, ara t’ho explico a les xarxes”, resumeix. I defensa que Instagram o TikTok funcionen com noves places públiques on fer comunitat, informar i reforçar el sentiment de pertinença: “Crec en l’orgull de barri com a resposta a tot. En la importància de fer xarxa. Si trobem aquests espais de socialització, que ara són digitals, està tot fet”.

Perquè el contingut interpel·li el públic jove -en el seu cas d’entre 18 i 35 anys-, Ruiz considera imprescindible combinar actualitat i temes universals que connectin amb el dia a dia de l’audiència: “Es tracta de trobar un equilibri entre seguir l’agenda informativa i generar incidència pública. Obrir converses a partir de la viralització”. Aquesta lògica respon a una manera diferent d’entendre l’activisme. La reivindicació ja no depèn només de la convocatòria presencial, sinó de la capacitat d’un contingut per circular i arribar a usuaris que difícilment s’acostarien a aquests debats a través dels canals de participació tradicionals. Finalment, Ruiz també reivindica la importància de cuidar l’estètica i el rigor dels continguts: “Els creadors tenim una responsabilitat molt gran. És molt important escollir a què dones veu”.

Més enllà de la pantalla

L’impacte dels continguts es pot veure en perfils com el de Lídia Martínez (28 anys), que s’informa a través de les xarxes i que, a diferència del que pensen altres generacions, fa activisme més enllà de l’scrolling des del sofà. “Després de consumir contingut, continuo informant-me”, explica la jove, que s’ha “mobilitzat fora de les xarxes gràcies a aquestes, assistint a activitats i manifestacions”. Per a Martínez, les plataformes són una eina clau de conscienciació i protesta. També considera que el fet que siguin joves els qui expliquin aquestes realitats facilita que altres persones de la mateixa generació connectin amb el missatge i prenguin consciència a través d’un llenguatge proper i accessible.

Entre prestatgeries de reels, stories i vídeos virals emergeix una generació de creadors de contingut capaç de construir relats que generen consciència col·lectiva i connecten amb les inquietuds del jovent. Les xarxes socials no només són un espai d’entreteniment, sinó una biblioteca digital on el jovent s’informa, construeix la seva mirada sobre la ciutat i es mobilitza en comunitat.

L'entrada La generació que protesta en format vertical ha aparegut primer a Carrer.

Amb un to satíric i punyent que no renuncia al rigor informatiu, va començar a construir el seu discurs després de viure a Sagrada Família. “Brunchs, expats, caos, metro petat… No podia més. Necessitava trobar un espai on parlar i desfogar-me”. Amb un llenguatge allunyat dels codis acadèmics, aborda problemes socials des de la consciència de classe. I el missatge no es queda a la pantalla: alguns seguidors han incorporat les reivindicacions al seu dia a dia, exhibint missatges com “Expats go home” [“torneu-vos-en a casa”] o “No puc pagar el lloguer”, llegendes estampades en les samarretes que ha creat per denunciar aquestes problemàtiques. Amb el seu altaveu digital, veu una oportunitat per reforçar el vincle del jovent amb Barcelona i els barris. “No busco que la gent pensi com jo. Vull que es replantegi les seves accions i com es relaciona amb la ciutat”. Per a ell, els creadors de contingut poden posar sobre la taula debats absents de l’agenda pública i afavorir un “despertar” en la defensa de la comunitat i de la identitat dels barris.

L'entrada La Calva Tatuada, ‘influencer’: “Necessitava desfogar-me després de viure a Sagrada Família” ha aparegut primer a Carrer.

El volum crida l’atenció també en l’aspecte formal. La maquetació és densa, plena d’estímuls gràfics i textuals que emfatitzen la construcció d’un relat polifònic. Gasol explica que “el llibre està pensat com un fanzine de l’època i també com un llibre que no tingui un principi i un final, que sigui obert”. Els materials també són diversos: es conjuga la crònica històrica amarada de reflexió personal amb la incrustació d’entrevistes i altres documents.

Una explosió d’entusiasme

Gasol recorda que va descobrir el treball de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari a la facultat de Belles Arts, quan la professora Maite Minou va parlar-li d’aquest grup. La història d’aquest col·lectiu de persones que provenien de camps diversos, com l’arquitectura, va interessar-li. “El seu objectiu era repensar els canals de comunicació, posar en valor la comunicació entre les persones, després de 40 anys de franquisme en què els missatges eren unidireccionals i molt edulcorats”.

Gasol va acabar dedicant a aquest col·lectiu una investigació que ha durat cinc anys. “S’havia prestat atenció al grup, però no s’havia aprofundit a fons en tota la seva producció i en el retrat que va fer de la transició”, considera. L’autor d’Art (in)útil fa referència, per exemple, als materials en què el grup es va fer ressò d’una vaga de benzineres impulsada pel sindicat CGT. “Aquests documents ajuden a entendre que la transició va ser molt convulsa, amb morts als carrers. Són molt importants per rellegir aquesta història, el pacte d’oblit, la manera com el franquisme penetra les institucions fins al dia d’avui…”.

A parer de Gasol, la primera època del grup és una altra mostra de l’“explosió històrica d’entusiasme de mitjan anys setanta del segle passat, un moment en què es va creure que tot era possible”. Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari s’emmarcaria en aquest període que va ser “extremadament brillant a l’hora de pensar alternatives de vida, en què es posa en qüestió la família nuclear i els models de gènere, o s’intenten repensar els models d’organització a la feina”.

Les pràctiques del grup van traspuar la vocació de fer un periodisme i un documentalisme que provés coses, que mirés d’assegurar-se que els ciutadans fossin sobirans. “El grup documenta i enregistra en vídeos, en diapositives i en altres imatges tota mena de coses que passen al carrer”, recorda Gasol. I no solament documenta, sinó que vol incentivar el diàleg: “Van anar als mercats a preguntar als veïns sobre les condicions dels barris i van muntar un petit vídeo amb un monitor en un cotxe davant del mercat. Volien treballar aquestes àgores públiques després d’una dictadura en què les opinions es mantenien en l’àmbit domèstic”.

I arriba el desencís

El treball de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari era representatiu d’un moment d’auge de les expressions i les organitzacions en clau cooperativa i col·lectiva. El grup, per exemple, va néixer de manera informal i es va constituir en cooperativa arran dels encàrrecs que rebia de les Administracions. El col·lapse del projecte pot servir com una nova il·lustració de les dinàmiques del desencanto posterior a l’entusiasme.

En primer lloc, el cas del col·lectiu escenifica l’afebliment de moltes estructures independents o autogestionades, de molts activistes i de professionals de diversos àmbits, que van ser abduïts o cooptats pels partits o les institucions. El mateix grup reflecteix algunes d’aquestes situacions en els seus treballs. Gasol explica que Vídeo-Nou va documentar “com l’Ajuntament intenta fagocitar els ateneus populars. I com, arran de la creació del primer centre cívic, hi ha una gran manifestació veïnal on es reclama que els centres cívics funcionin sota gestió popular”. Gasol considera, que, després de signar un conveni amb l’Ajuntament, el grup desenvolupa unes pràctiques més institucionals, però interessants. Després el grup es dissemina i alguns dels seus membres acaben a Televisió de Catalunya.

La desaparició del grup també escenifica les fragilitats de maneres de fer alternatives a la primacia de l’empresa privada amb ànim de lucre, d’estructura jerarquitzada, complementada pel sector públic. Per a Gasol, és important que s’admeti que “hi ha altres maneres de fer a les quals no es dona importància en la història oficial de la política, però tampoc en la història oficial de l’art, tan centrada en l’autoria. I són maneres de fer que estan renaixent ara”. Un motiu més, segons l’autor, per revisar “l’època de la transició, per pensar i repensar el que es va fer des d’un present, des d’una contemporaneïtat que està determinada per aquesta mateixa transició”.

Un relat de misteri

El relat històric de Gasol acaba tenint una ramificació quasi forense, de relat de misteri. En les entrevistes dutes a terme a diversos membres de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari, es parlava d’una sostracció de diners per part d’un membre de la cooperativa, Esteban Escolar, que ha mort recentment. Aquest cop econòmic va fer vessar el got d’un grup afeblit per l’esgotament, pel treball voluntarista o mal remunerat. “El col·lectiu no sabia res d’aquesta persona des de feia molt de temps, però el vaig localitzar i ell va reconèixer la sostracció. És un final quasi novel·lesc”, explica l’investigador i artista.

L’autor del llibre també considera que aquest afer intern escenifica el valor i la dificultat de les pràctiques comunitàries i col·lectives: “Pensem molt en el posar-se d’acord de manera senzilla, però el treball grupal requereix moltes hores de cedir, d’entendre la resta, d’empatitzar…”. Arran d’aquesta investigació, el Macba ha fet una segona digitalització de treballs del col·lectiu que l’investigador ha estudiat. Gasol prepara una exposició sobre Vídeo-Nou i altres grups que veurà la llum el 2026.

Història no oficial de la hipotètica transició

Daniel Gasol

Raig Verd Editorial, 2024

480 pàgines. 24,90 €

L'entrada Comunicar de forma col·lectiva les agitacions de la transició ha aparegut primer a Carrer.

Hem desenvolupat una increïble habilitat de rastrejar uns moviments que són micromil·limètrics. Els de les pupil·les del nostre interlocutor. Aquesta precisió ens permet esbrinar amb total precisió si mira l’horitzó, el tatuatge que tenim a l’entrepit o si aparta la vista de nosaltres.

Una habilitat que ampliem a l’hora d’interpretar gestos i ganyotes aparentment imperceptibles. Són fruit de l’evolució de la humanitat davant de les limitacions de la comunicació oral. No cal que ens diguin en paraules si quan parlem ens donen la raó o no, ho notem a l’instant. En les reunions virtuals aquestes habilitats queden in-(habilitades).

Missatges direccionals
En una recent assemblea online una persona il·luminada per una idea, la repetia i repetia, ho feia des del seu faristol aïllat de casa seva sense adonar-se que estava pixant fora de test. Si la trobada hagués estat presencial s’hauria adonat a l’instant del ridícul que feia. Amb un grau o altre, qui més qui menys hem viscut experiències similars.

Àdhuc, la contrària, una bona aportació online pot estar minvada per diversos factors: un és la mirada perduda de qui l’exposa, fet inevitable tècnicament per la separació entre la projecció de la persona en la pantalla i el punt des d’on la càmera capta la imatge.

Un altre problema són les deficiències informàtiques de connexió que acostumen a ser força habituals, com és la mala qualitat del so. I per què no dir-ho, també per la temptació voyeur de distreure’t davant la pantalla convertida en escenari, on es representen, en el mateix pla, els píxels de la persona i la xafarderia de veure el quadre lleig i tort de la paret del darrere o les caixes mal col·locades que té sobre l’armari. No és un tema menor: amb les reunions online acceptem la vulneració del dret a la intimitat domiciliària.

Les videoconferències són una suma de missatges direccionals, un darrere l’altre. La comunicació es dirigeix però no flueix amb la naturalitat de quan ressona en la pell dels interlocutors. Fet que s’aguditza per la pràctica habitual de demanar tancar els micros i quan no se sent bé, les càmeres.

La prepotència tecnològica no ens ha de fer oblidar que històricament les persones que han aconseguit superar la presencialitat en la comunicació se’ls ha denominat artistes. Són les persones que per aconseguir-ho han utilitzat la pintura, l’escultura, les arts escèniques, els llibres o les pantalles. Portem quasi 150 anys polint el llenguatge cinematogràfic perquè el relat sigui creïble, però ignorem que un angle picat o un gran angular de la nostra webcam és tan important com cridar o parlar amb veu baixa.

No es tracta que els usuaris siguem artistes, però ens hauria de fer pensar la recent experiència amb els whatsapp. De seguida vam aprendre la impossibilitat de portar discussions profitoses a través d’aquest mitjà per ser font de malentesos, que per desfer-se finament requerien la trobada presencial dels seus membres. I això no és culpa d’un suposat analfabetisme digital sinó de quelcom més greu i bàsic, el nostre analfabetisme sense adjectius.

Tenim una gran deficiència en saber escriure els matisos i intencionalitats dels nostres pensaments i en comprensió lectora. La literatura és una signatura absent, infravalorada i denigrada per la immediatesa. Sense aquest aprenentatge no hi ha whatsapp vàlid. La simplificació de les emoticones empobreix enormement la riquesa del llenguatge. Una vegada li van preguntar a Pablo Picasso quant de temps havia trigat a dibuixar la seva “emoticona” del colom de la pau i ell va contestar que tota la vida. Recordem la cerca simbiòtica dels signes de Tàpies o el traç de la cal·ligrafia oriental. La simplicitat és fruit de la saviesa mentre que la simplificació és fruit de la banalitat.

Productivitat desbocada
Així i tot, ens hem alegrat que en temps de confinament els nostres ulls tinguessin la forma quadrada de la pantalla. Incapacitats per tenir contacte directe, ens hem sentit millor en una videoconferència que no pas en una trucada. Una fórmula que, per la porta del darrere, s’ha imposat en tots els àmbits. Estem cavalcant amb el fuet de la productivitat sobre un cavall desbocat. Sublimant la pèrdua de la qualitat humana del tocar-se, ens hem fet addictes a les transmissions digitals, empalmant reunions amb reunions, i de ben segur que jo no he estat el primer en intentar connectar-me alhora a dues videoconferències esperant fer realitat el miracle de la bilocació. La nostra societat està atrapada en la pulsió productivista que ella mateixa crea, consumeix i ens consumeix.

L’àmbit de les relacions en el món de l’activisme social no se n’escapa. A voltes justificat per raons innegables com la que permet la conciliació d’assistir a una reunió sense deixar els infants o els pares grans sols a casa. Les videoconferències també tenen altres motius logístics com és el de poder gravar automàticament, posem per cas, una sessió d’un consell municipal i estalviar-se contractar un equip de telecomunicació, o bé prescindir del pal d’escriure l’acta de la reunió amb l’excusa que ja en tenim la gravació.

No obstant, el foc lent fa millor brou. O en termes literaris diríem que el pròleg i l’epíleg són importants. Em refereixo al gran argument que s’esgrimeix a favor de les trobades online que comporta entendre com temps perdut l’estona que dediquem per traslladar-nos al lloc de la reunió. Oblidem considerar l’anada com un pròleg en el qual pots tenir la ment preparant la cita (el tenim, aquest temps en les online?) i que la tornada és un epíleg on es poden teixir les relacions humanes que posen la necessària sal al brou de la trobada.

En una valoració de pros i contres de les videoconferències és obligat constatar que estructuralment les trobades digitals són molt menys horitzontals. L’amfitrió que ha organitzat la trobada té tot el poder sobre els participants, et pot privar de micro quan vulgui i, fins i tot, fer-te fora de la reunió. I com un Déu ho pot fer tan sols tocant una tecla. Quina repressió més asèptica comparada amb la violència d’expulsar físicament una persona d’una reunió presencial! En resposta i consol dels assistents aquests poden fer ús de la picaresca vetada en les trobades presencials d’apagar la càmera quan es volen posar el dit al nas o simplement passar olímpicament de la reunió tot figurant que hi han estat.

Les trobades presencials causen un impacte emocional molt més intens que les videoconferències i, per tant, podem concloure que les seves conseqüències, acords o desacords presos, són segells molt més sòlids.

Sense retroalimentació
És simptomàtic observar que les deficiències de les videoconferències tenen una descripció similar a les que pateixen les persones amb síndrome d’Asperger, com són les limitacions a l’hora d’interpretar el llenguatge corporal, la fugida del contacte visual de mirar-te als ulls, el trobar-se més còmodament quan estan sols…

Cap ideòleg de les TIC considera aquests efectes transposats al medi digital de trastorns, en tot cas reconeixerà que és el preu que han d’assumir els usuaris de les plataformes digitals. Però no és tan senzill, perquè no és fàcil enganyar amb una argumentació formal el nostre subconscient que continua interpretant que una reunió és una reunió i, en conseqüència, envia sense parar tota la gamma dels imputs habituals, però que, en aquestes circumstàncies xoquen en el frontó de la pantalla i queden orfes de resposta i feedback.

Segurament, en aquest fet, rau l’explicació del perquè les videoconferències ens esgoten mentalment tant, quan paradoxalment, aquestes, a diferència de les presencials, haurien de ser molt més suportables en desenvolupar-se asseguts de manera confortable en el clima de la nostra llar.

La superació de les restriccions per la pandèmia no implicarà un retorn a les reunions presencials, les videoconferències han vingut per quedar-se.

I només de vegades ho seran de manera totalment justificada com és el cas de les trobades que abasten territoris allunyats. Previsiblement, en el dia a dia, s’optarà per la conciliació còmoda de fer reunions compartint mixtura presencial i online. Aquest no-retorn és una tendència que ens atrapa en una transformació molt més profunda de la nostra societat que aposta per la codificació digital de la vida i tot allò que implica: el teletreball, les cases intel·ligents, el diagnòstic computeritzat de la nostra salut, el control social, el 5G, etc.

Tot sustentat en nom de l’eficiència i la productivitat. Tot quadrat, com els píxels, i les pantalles. En un món que no és, que jo sàpiga, quadrat sinó rodó, com les teves pupil·les.

L'entrada Les videoconferències no són rodones ha aparegut primer a Carrer.