Una de les coses de la fisiologia humana que més em meravella és la capacitat que tenim de saber on mira la persona que tenim al davant.
Hem desenvolupat una increïble habilitat de rastrejar uns moviments que són micromil·limètrics. Els de les pupil·les del nostre interlocutor. Aquesta precisió ens permet esbrinar amb total precisió si mira l’horitzó, el tatuatge que tenim a l’entrepit o si aparta la vista de nosaltres.
Una habilitat que ampliem a l’hora d’interpretar gestos i ganyotes aparentment imperceptibles. Són fruit de l’evolució de la humanitat davant de les limitacions de la comunicació oral. No cal que ens diguin en paraules si quan parlem ens donen la raó o no, ho notem a l’instant. En les reunions virtuals aquestes habilitats queden in-(habilitades).
Missatges direccionals
En una recent assemblea online una persona il·luminada per una idea, la repetia i repetia, ho feia des del seu faristol aïllat de casa seva sense adonar-se que estava pixant fora de test. Si la trobada hagués estat presencial s’hauria adonat a l’instant del ridícul que feia. Amb un grau o altre, qui més qui menys hem viscut experiències similars.
Àdhuc, la contrària, una bona aportació online pot estar minvada per diversos factors: un és la mirada perduda de qui l’exposa, fet inevitable tècnicament per la separació entre la projecció de la persona en la pantalla i el punt des d’on la càmera capta la imatge.
Un altre problema són les deficiències informàtiques de connexió que acostumen a ser força habituals, com és la mala qualitat del so. I per què no dir-ho, també per la temptació voyeur de distreure’t davant la pantalla convertida en escenari, on es representen, en el mateix pla, els píxels de la persona i la xafarderia de veure el quadre lleig i tort de la paret del darrere o les caixes mal col·locades que té sobre l’armari. No és un tema menor: amb les reunions online acceptem la vulneració del dret a la intimitat domiciliària.
Les videoconferències són una suma de missatges direccionals, un darrere l’altre. La comunicació es dirigeix però no flueix amb la naturalitat de quan ressona en la pell dels interlocutors. Fet que s’aguditza per la pràctica habitual de demanar tancar els micros i quan no se sent bé, les càmeres.
La prepotència tecnològica no ens ha de fer oblidar que històricament les persones que han aconseguit superar la presencialitat en la comunicació se’ls ha denominat artistes. Són les persones que per aconseguir-ho han utilitzat la pintura, l’escultura, les arts escèniques, els llibres o les pantalles. Portem quasi 150 anys polint el llenguatge cinematogràfic perquè el relat sigui creïble, però ignorem que un angle picat o un gran angular de la nostra webcam és tan important com cridar o parlar amb veu baixa.
No es tracta que els usuaris siguem artistes, però ens hauria de fer pensar la recent experiència amb els whatsapp. De seguida vam aprendre la impossibilitat de portar discussions profitoses a través d’aquest mitjà per ser font de malentesos, que per desfer-se finament requerien la trobada presencial dels seus membres. I això no és culpa d’un suposat analfabetisme digital sinó de quelcom més greu i bàsic, el nostre analfabetisme sense adjectius.
Tenim una gran deficiència en saber escriure els matisos i intencionalitats dels nostres pensaments i en comprensió lectora. La literatura és una signatura absent, infravalorada i denigrada per la immediatesa. Sense aquest aprenentatge no hi ha whatsapp vàlid. La simplificació de les emoticones empobreix enormement la riquesa del llenguatge. Una vegada li van preguntar a Pablo Picasso quant de temps havia trigat a dibuixar la seva “emoticona” del colom de la pau i ell va contestar que tota la vida. Recordem la cerca simbiòtica dels signes de Tàpies o el traç de la cal·ligrafia oriental. La simplicitat és fruit de la saviesa mentre que la simplificació és fruit de la banalitat.
Productivitat desbocada
Així i tot, ens hem alegrat que en temps de confinament els nostres ulls tinguessin la forma quadrada de la pantalla. Incapacitats per tenir contacte directe, ens hem sentit millor en una videoconferència que no pas en una trucada. Una fórmula que, per la porta del darrere, s’ha imposat en tots els àmbits. Estem cavalcant amb el fuet de la productivitat sobre un cavall desbocat. Sublimant la pèrdua de la qualitat humana del tocar-se, ens hem fet addictes a les transmissions digitals, empalmant reunions amb reunions, i de ben segur que jo no he estat el primer en intentar connectar-me alhora a dues videoconferències esperant fer realitat el miracle de la bilocació. La nostra societat està atrapada en la pulsió productivista que ella mateixa crea, consumeix i ens consumeix.
L’àmbit de les relacions en el món de l’activisme social no se n’escapa. A voltes justificat per raons innegables com la que permet la conciliació d’assistir a una reunió sense deixar els infants o els pares grans sols a casa. Les videoconferències també tenen altres motius logístics com és el de poder gravar automàticament, posem per cas, una sessió d’un consell municipal i estalviar-se contractar un equip de telecomunicació, o bé prescindir del pal d’escriure l’acta de la reunió amb l’excusa que ja en tenim la gravació.
No obstant, el foc lent fa millor brou. O en termes literaris diríem que el pròleg i l’epíleg són importants. Em refereixo al gran argument que s’esgrimeix a favor de les trobades online que comporta entendre com temps perdut l’estona que dediquem per traslladar-nos al lloc de la reunió. Oblidem considerar l’anada com un pròleg en el qual pots tenir la ment preparant la cita (el tenim, aquest temps en les online?) i que la tornada és un epíleg on es poden teixir les relacions humanes que posen la necessària sal al brou de la trobada.
En una valoració de pros i contres de les videoconferències és obligat constatar que estructuralment les trobades digitals són molt menys horitzontals. L’amfitrió que ha organitzat la trobada té tot el poder sobre els participants, et pot privar de micro quan vulgui i, fins i tot, fer-te fora de la reunió. I com un Déu ho pot fer tan sols tocant una tecla. Quina repressió més asèptica comparada amb la violència d’expulsar físicament una persona d’una reunió presencial! En resposta i consol dels assistents aquests poden fer ús de la picaresca vetada en les trobades presencials d’apagar la càmera quan es volen posar el dit al nas o simplement passar olímpicament de la reunió tot figurant que hi han estat.
Les trobades presencials causen un impacte emocional molt més intens que les videoconferències i, per tant, podem concloure que les seves conseqüències, acords o desacords presos, són segells molt més sòlids.
Sense retroalimentació
És simptomàtic observar que les deficiències de les videoconferències tenen una descripció similar a les que pateixen les persones amb síndrome d’Asperger, com són les limitacions a l’hora d’interpretar el llenguatge corporal, la fugida del contacte visual de mirar-te als ulls, el trobar-se més còmodament quan estan sols…
Cap ideòleg de les TIC considera aquests efectes transposats al medi digital de trastorns, en tot cas reconeixerà que és el preu que han d’assumir els usuaris de les plataformes digitals. Però no és tan senzill, perquè no és fàcil enganyar amb una argumentació formal el nostre subconscient que continua interpretant que una reunió és una reunió i, en conseqüència, envia sense parar tota la gamma dels imputs habituals, però que, en aquestes circumstàncies xoquen en el frontó de la pantalla i queden orfes de resposta i feedback.
Segurament, en aquest fet, rau l’explicació del perquè les videoconferències ens esgoten mentalment tant, quan paradoxalment, aquestes, a diferència de les presencials, haurien de ser molt més suportables en desenvolupar-se asseguts de manera confortable en el clima de la nostra llar.
La superació de les restriccions per la pandèmia no implicarà un retorn a les reunions presencials, les videoconferències han vingut per quedar-se.
I només de vegades ho seran de manera totalment justificada com és el cas de les trobades que abasten territoris allunyats. Previsiblement, en el dia a dia, s’optarà per la conciliació còmoda de fer reunions compartint mixtura presencial i online. Aquest no-retorn és una tendència que ens atrapa en una transformació molt més profunda de la nostra societat que aposta per la codificació digital de la vida i tot allò que implica: el teletreball, les cases intel·ligents, el diagnòstic computeritzat de la nostra salut, el control social, el 5G, etc.
Tot sustentat en nom de l’eficiència i la productivitat. Tot quadrat, com els píxels, i les pantalles. En un món que no és, que jo sàpiga, quadrat sinó rodó, com les teves pupil·les.
