l passat 14 de març de 2020 serà una data d’aquelles que moltes famílies recordaran durant molt de temps, però no precisament amb enyorança. El 14 de març l’Estat espanyol va establir l’estat d’alarma a conseqüència de la pandèmia sanitària provocada per la Covid-19. Si bé és cert que el decret d’estat d’alarma va venir acompanyat d’un seguit de mesures socials dirigides a pal·liar les conseqüències de la parada econòmica i social, aquestes mesures (ERTO, Ingrés Mínim Vital, ajudes al lloguer…) no van ser suficients per a les persones més vulnerables.
Amb les restriccions de la mobilitat el mercat laboral va caure estrepitosament. En el cas de les famílies ateses per Càritas Diocesana de Barcelona (CDB) van veure com els seus ingressos baixaven en un 42% quan provenien de l’economia formal i fins al 73% en aquelles llars on els ingressos provenien de l’economia informal. D’entre aquestes famílies cal destacar de forma especial les famílies migrades, que ocupen majoritàriament llocs de treball que amb les restriccions de mobilitat en molts casos es van veure suspeses, o finalitzades.
Les famílies, principalment les nouvingudes i aquelles que en general estaven en situació administrativa irregular, van veure com els seus ingressos desapareixien només començar l’estat d’alarma. Uns ingressos que ja eren molt precaris i no permetien cap estalvi. De la nit al dia, no podien cobrir les necessitats més bàsiques, com l’alimentació o l’habitatge, un habitatge que en la gran majoria dels casos era compartit per diverses famílies, i que feia encara més feixuc el confinament, alhora que dificultava la distància social que requeria la pandèmia.
Però un altre element va adquirir en aquell moment la categoria de subministrament bàsic, junt amb alimentació i habitatge, i és la possibilitat de connexió a internet. Amb l’inici de l’estat d’alarma les administracions van tancar l’atenció presencial i van digitalitzar tots els seus serveis, sense un període d’adaptació ni assegurar-se d’estar arribant a tots els administrats.
Segons l’informe Impacte de la Crisi de la Covid-19 de Càritas Diocesana de Barcelona, segona onada, un 43,1% de les llars ateses per Càritas es troben en una situació d’apagada tecnològica que actua com a nou motor d’exclusió social, per no comptar amb connexió de cap tipus (10’5%), bé per no disposar d’un dispositiu (21’9%), bé per no tenir competències en l’ús de la xarxa (34’1%). I a aquestes dades li hem de sumar la manca d’eines digitals per relacionar-se amb l’administració pública.
Fins al moment, la normativa que regula les relacions entre l’administració i l’administrat, la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu comú de les administracions públiques, només obligava les empreses i professionals a relacionar-se amb l’administració mitjançant eines digitals -certificats digitals, sistema Clave, Idcat mòbil, etc. Però no així la resta de la ciutadania, que podia continuar escollint entre relacionar-s’hi digitalment o presencialment. Ni l’administració ni la gran majoria dels ciutadans estaven preparats per al que succeiria amb l’arribada de la Covid.
Un problema angoixant
En el cas de les persones migrades les conseqüències de relacionar-se amb l’administració són encara més greus, principalment per a les persones en situació administrativa irregular. Les Oficines d’estrangers van tancar l’atenció presencial i es va establir com exclusiva la relació digital amb aquestes oficines.
En el cas de les persones que ja disposaven d’una autorització de residència malgrat existir dificultats per relacionar-se digitalment -manca d’eines digitals o de coneixement en l’ús- no es van tancar totes les portes: podien tramitar un certificat digital o donar-se d’alta al sistema Clave, Idcat, etc. -encara que no tothom té els coneixements suficients per fer-los servir-, o es podien presentar les peticions per mitjans alternatius previstos a la normativa vigent (les renovacions d’autoritzacions es poden presentar per Registres Públics, amb cita prèvia, o per correu administratiu).
En canvi, quan es tracta de fer una petició inicial, és a dir, de presentar una autorització de residència o residència i treball per primera vegada, l’única alternativa actual per fer-ho és digitalment. I això constitueix una discriminació cap a una part important de la ciutadania, les persones en situació administrativa irregular, perquè encara que disposessin d’eines digitals i coneixements suficients per al seu ús, no hi podrien accedir per elles mateixes.
Les persones que no disposen d’una autorització de residència no poden obtenir un certificat digital o accedir al sistema Clave, Idcat, etc… Cal tenir un número de NIE vigent. És a dir, cal tenir una autorització de residència vigent i això implica també que les persones que tinguin la seva targeta d’identificació d’estranger (TIE) caducada tampoc no poden accedir-hi amb certificat digital, un greu problema que s’ha fet rellevant i angoixant en els darrers temps davant la impossibilitat d’obtenir una cita a la Policia per emetre la nova TIE, i dificulta encara més l’accés a un contracte de treball, a una prestació a la qual es té dret -com l’atur o l’Ingrés mínim vital- o simplement mantenir oberts els comptes bancaris.
En aquest entorn, persones que feia mesos que esperaven poder fer la petició d’autorització de residència a l’Oficina d’estrangers -abans de la pandèmia l’endarreriment en les cites era d’uns vuit mesos aproximadament-, no només en molts casos van veure com perdien les ofertes de feina, i amb elles les possibilitats de regularització, sinó que van veure també com les seves cites per presentar-se presencialment s’anul·laven i els donaven una cita per presentar els seus expedients digitalment, amb certificat digital o sistema Clave, eines de les quals no disposaven per la seva situació d’irregularitat.
Respondre a la nova realitat
Tenint en compte que majoritàriament són persones en risc d’exclusió social per la mateixa situació d’irregularitat administrativa, que impedeix l’accés a un mercat de treball amb totes les garanties, les entitats socials un cop més vam haver de fer un pas endavant, adaptar els nostres serveis a les noves tecnologies i suplir aquesta carència, presentar peticions de residència amb els nostres certificats digitals, volants d’empadronament, tramitar afiliacions a la Seguretat Social. En molts casos, suplíem les tasques presencials de les administracions.
Però les entitats no ens podem multiplicar ni suplir tot allò que l’administració ha deixat de fer. Els recursos de les entitats socials, i els seus professionals -treballadors i voluntaris- són limitats. L’alternativa a aquesta opció és pagar serveis de professionals que puguin fer els tràmits digitals, un cost que no acostuma a estar a l’abast de la gran majoria de persones.
La digitalització de l’administració ha vingut per quedar-se, i no només de l’administració, sinó també de la ciutadania en general: tant com a via de relació amb les administracions, com vies d’accés a la formació, accés a ofertes de feina, processos de selecció de personal, etc… I davant d’aquesta nova realitat cal que l’administració aixequi la mirada i respongui, inclogui tota la ciutadania, s’asseguri que tothom pugui accedir-hi i eviti que s’instal·li en la societat definitivament una nova forma d’exclusió social.
Elisabet Ureña és membre de Cáritas Barcelona
