Ni que sigui de manera indirecta, el balanç va constatar que l’actual mandat no ha servit per replantejar el model turístic de la urbs, amb un sector que segueix obsessionat amb el creixement -més visitants, més nits i més despesa- com a única fita a assolir i una part del govern municipal que es posiciona indefectiblement al costat de la indústria -un PSC que ha liderat la cartera els darrers quatre anys-.

Alhora, no pot negar-se que la barra lliure turística ha quedat enrere -almenys fins al que succeeixi després de les eleccions municipals del 28 de maig, ja que tant Trias com el PSC de Collboni són uns fervents defensors de no limitar els visitants-, amb el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (Peuat) com a principal element de regulació. Encara que lluny de materialitzar-se, propostes com limitar l’arribada de creuers han guanyat presència política i mediàtica, però els passos ferms cap al decreixement de l’activitat que demanden moviments socials i veïnals no han arribat.

Més hotels, tot i el Peuat

En el darrer ple del 2021, l’Ajuntament va aprovar la revisió del Peuat per substituir el del 2017, tombat per la justícia. Com ja passava en l’anterior versió, el pla hoteler divideix la ciutat en quatre zones i en la 1, que és la més cèntrica, s’aposta pel decreixement d’establiments i si en tanca un, no se’n pot obrir un altre. Ara bé, si un hotel fa una reforma no ha de renunciar al 20% de les places, com sí succeïa en l’anterior regulació. En la zona 2, només pot obrir un hotel si en tanca un altre, mentre que en les zones 3 i 4, les més allunyades del centre, sí que es permet el creixement de places, com ha passat. La normativa també prohibeix el lloguer d’habitacions per un període inferior als 31 dies, amb l’objectiu d’impedir que se’n faci un ús turístic, si bé no s’ha avançat en el compromís d’elaborar una ordenança que reguli les llars compartides.

Més enllà de les previsibles crítiques del Gremi d’Hotels, que s’oposa a les limitacions a l’hora d’obrir establiments, els moviments socials i veïnals aspiraven a un Peuat “més ambiciós”. Per a Pere Mariné, responsable de turisme de la Favb, la normativa “ha estat un fre, però ha estat un fre discret, perquè al final han crescut el nombre d’hotels i de places a la ciutat”. El 2015, quan Colau va arribar a l’alcaldia, Barcelona comptava amb 401 hotels, que sumaven 67.603 places, xifres que havien passat a 423 i 70.129 el 2017 -quan es va aprovar el primer pla hoteler- i que arriben als 449 establiments i 75.283 llits el 2021, segons les darreres dades disponibles. Jordi Camina, membre de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), considera que el pla hauria de ser “més restrictiu” i apostar pel “decreixement [d’hotels] a tota la ciutat, no portar el problema d’altres bandes”.

L’últim any del mandat també ha comportat la reactivació del pla de xoc contra els pisos turístics il·legals, que havien reaparegut després de l’aturada pandèmica, amb la detecció de centenars d’anuncis d’establiments sense llicència vinculats a la plataforma Airbnb i la corresponent amenaça de sanció. A nivell normatiu també s’ha avançat una hora el tancament de terrasses en algunes de les zones més tensionades, una mesura pensada per reduir el soroll i afavorir el descans veïnal [vegeu el Carrer 162], mentre que s’han prohibit els bicitaxis gràcies a un acord entre l’Ajuntament i la Generalitat.

Però que el canvi de model està lluny de produir-se ho constaten fets com l’increment de la partida destinada a la promoció de Turisme de Barcelona -creix en dos milions per aquest 2023-; l’aposta per acollir grans esdeveniments globals que posin el focus en la ciutat -la sortida de La Vuelta a Espanya d’enguany i la celebració de la Copa Amèrica de Vela del 2024-; o que sota l’etiqueta de sostenible l’objectiu de l’àrea de turisme de la ciutat torni a ser l’increment de visitants.

El nou concepte de moda entre els responsables municipals és parlar de desconcentració, amb la intenció de promoure nous destins dins la ciutat que contribueixin a descongestionar les àrees més massificades, com ara la Rambla, el barri Gòtic o l’entorn de la Sagrada Família. I a aquest objectiu s’hi abocaran una part significativa dels 41 milions que Barcelona ha obtingut dels fons europeus Next Generation per revitalitzar el sector turístic. Per a Jordi Camina, de l’ABDT, aquest “no és un camí vàlid, perquè l’únic que provocarà és que es massifiquin altres espais, com ja ha passat amb el Turó de la Rovira, sense que es buidin la Rambla o la Sagrada Família”.

Evitar ampliacions de l’aeroport

El propi Consistori subratlla que “el turisme és una de les activitats més importants de Barcelona i representa una prioritat per al Govern municipal, tant per l’aportació que representa per a l’economia de la ciutat -al voltant del 14% del PIB i l’ocupació d’unes 150.000 persones-, com pels diversos efectes que genera en la dinàmica urbana”. Aquesta dependència no ha canviat malgrat l’aturada forçada per la pandèmia de Covid-19. Amb tot, hi ha experts que defensen que cal portar a terme una planificació per anar cap a un decreixement de visitants.

Asunción Blanco, professora del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigadora del Grup de Turisme i Dinàmiques socioterritorials, ho veu imprescindible en un context “d’emergència climàtica i crisi energètica” i advoca “no per augmentar l’oferta, sinó per veure com oferim un bon servei”. Blanco creu que cal una coordinació entre les diferents Administracions per no portar a terme noves ampliacions de l’aeroport, no fomentar el Prat com a seu de companyies lowcost, decidir “què volem fer amb els creuers” i tenir en compte sempre les possibles externalitats que provoca l’activitat i que, sovint, es tradueix en la gentrificació d’una zona, l’expulsió de veïns -tant la Barceloneta com, sobretot, el Gòtic han perdut residents en els darrers 15 anys- i el tancament del comerç de barri.

Més de dos milions de creueristes

L’ABDT i la Favb també rebutgen qualsevol pla de creixement de l’aeroport i dels creuers -l’ABDT, directament, planteja que aquesta activitat desaparegui a tot Catalunya el 2025-. De moment, però, l’ampliació de l’aeroport ha tornat a l’agenda política arran de les pressions de lobbies econòmics com Foment del Treball. Pel que fa als creuers, mentre no hi ha avenços en la taula creada entre l’Ajuntament, la Generalitat i el Port per regular-los, les xifres s’han recuperat i el 2022 la ciutat va rebre 2,33 milions de creueristes -encara per sota dels més de 3,1 milions del 2019-. De ben segur, que la gestió del turisme serà un dels temes que marcarà la campanya per a les municipals, però després de vuit anys amb Colau a l’alcaldia ja es pot afirmar que el model de fons no ha canviat, si bé és cert que s’han aplicat uns límits impensables en temps del PSC.

Competències en turisme

Les competències municipals en matèria de turisme són gairebé sempre indirectes. Pel que fa a les grans infraestructures -aeroport, port, carreteres-, l’Ajuntament té poca cosa a dir. L’àrea d’urbanisme, però, té capacitat -si vol- de delimitar els usos de la ciutat i, per tant, l’activitat turística: atorga llicències a hotels, restauració i terrasses, i pot fer plans d’usos que impedeixin el monocultiu turístic. Quant a promoció turística, el Consistori la posa en mans del Consorci Turisme de Barcelona.

L'entrada Ni barra lliure ni canvi de model turístic ha aparegut primer a Carrer.

¿El turismo masivo destruye una forma de vida, una cultura?
Sí, pero no de una manera aislada. Es una parte muy representativa, y muy llamativa a la vez, de una forma de capitalismo moderno. Vamos, que no viene el turismo de masas y se carga él solo las cosas, sino que hay todo un sistema socioeconómico que fomenta el individualismo, el consumismo, etc., del cual este tipo de turismo es un representante muy claro. Dicho en otras palabras: ¿La actividad turística destroza un lugar? Sí. ¿Destroza la vida comunitaria? Sí. ¿Destroza vidas individuales? Sí. Pero no es el único actor, sino una parte más de un sistema económico que yo calificaría de psicópata, que destroza ecosistemas y vidas individuales.

En un artículo publicado el pasado 1 de mayo en El País, el socialista Jaume Collboni, primer teniente de alcalde, declaraba: “150.000 personas viven de la industria turística y queremos que puedan continuar haciéndolo”. Pero ustedes en sus siglas llevan la palabra decrecimiento. Con la cantidad de personas que emplea el sector y la crisis que está cayendo, ¿de verdad se puede hacer decrecer uno de los motores de la economía? ¿Qué alternativa se les da a los trabajadores?
Lo primero que hay que decir es que el verdadero drama es que haya tanta gente trabajando en el turismo, que es el sector que peor paga: quien trabaja en comercio, hostelería y restauración cobra de media la mitad de la media general salarial en la ciudad, según estadísticas del propio Ayuntamiento del año 2016. Es evidente que en Barcelona ha habido un proceso de desindustrialización y que se optó por una salida fácil: promover de diversas maneras -cesión de terrenos públicos, etc.- la entrada de capitales turísticos. Se inicia entonces un proceso de turistización de Barcelona y de su economía. Es decir: especializar a la ciudad en un sector de salarios bajos, de alta flexibilidad laboral, de mucho trabajo sin contrato, de mucho trabajo en negro. Y el señor Collboni va y nos dice que tenemos que estar contentos de que nos estén explotando y que tenemos que seguir impulsando eso. Esa es nuestra lectura.

No me ha contestado a la pregunta.
Nosotros efectivamente defendemos el decrecimiento turístico y la diversificación de la economía en otros sectores, pero no tenemos todas las respuestas. No soy capaz de dar ahora mismo un listado de los sectores concretos que hay que fomentar. Pero es evidente que: uno, esto no funciona socioeconómicamente; y dos: se está cargando la ciudad y el medio ambiente y está contribuyendo a la emergencia climática de forma brutal. Y quien tiene la capacidad de estudiar en qué sectores tendría que centrarse el músculo económico de la ciudad son precisamente las instituciones que nos están ignorando.

Del artículo parece deducirse que existen dos posiciones ante el fenómeno turístico: la de los Comunes y la del PSC. Así, el concejal de Ciutat Vella por BComú, Jordi Rabassa, afirma que “todos los turistas que vienen a Barcelona quieren visitar Ciutat Vella, lo que significa que tiene que haber menos turistas”. Y en cambio Collboni manifiesta: “No podemos caer ni en la turismofobia ni en el crecimiento sin control. Tiene que haber un punto intermedio”. ¿Con cuál de las dos se alinea la ABDT?
Desde luego con ninguna de ningún partido, que para eso tienen una línea propia bien marcada. Y, de hecho, arremeteré contra las dos: Rabassa puede tener unos postulados que, a priori, puedan parecer más afines a los nuestros, pero de poco sirve. De poco sirve que el responsable político de un gobierno de distrito diga cosas que nos puedan parecer más o menos bien, si luego eso no se traduce en políticas y hechos reales.

¿Quiere decir que Rabassa hace postureo, es decir, que dice cosas para quedar bien, pero que luego no pone en práctica?
Y que probablemente no puede poner en práctica desde el gobierno de distrito, porque los distritos tienen unas competencias muy limitadas. Pero desde luego podría hacer más de lo que está haciendo, eso sin ninguna duda.

Pero aunque su cargo tenga competencias limitadas, representa al partido que gobierna la ciudad. Por tanto, subiéndolo de nivel, ¿se le podría hacer el mismo reproche a Ada Colau? ¿Mantiene la alcaldesa en el tema turístico postulados que luego no se traducen en hechos?
Sí. Y peor aún: se traducen en hechos negativos. El gobierno Colau, en su primer mandato y sin el contrapeso evidente del PSC en el gobierno municipal, prometió maravillas y acabó acordando con el Puerto de Barcelona una ampliación de la terminal de cruceros. Por tanto, es evidente que no estuvo a la altura de las expectativas que había creado en cuanto a la gobernanza del turismo en la ciudad. Ello no desvirtúa, no obstante, alguna de sus políticas -el Plan de Alojamientos Turísticos u otras-, pero es evidente que sus promesas electorales se han quedado muy cortas. Y van quedándose cada vez más cortas: lo que al inicio del primer mandato era una postura bastante asumible e innovadora -aunque a nosotros se nos quedaba corta-, fue decayendo a lo largo de aquél. Y en el segundo mandato, directamente, le ha regalado este apartado al PSC.

¿Y qué me dice de Collboni?
Su postura es bastante más descarada, pues hablar de que no se puede caer en el crecimiento desmesurado cuando es el principal defensor político a nivel municipal y metropolitano de la ampliación del aeropuerto, una infraestructura que ni siquiera está cerca de su máxima capacidad -y mejor que no llegue a ella-, es hipocresía pura y dura.

L'entrada Dani Pardo (ABDT): “El turismo por sí solo no se carga las cosas” ha aparegut primer a Carrer.