Va passar que Rabell, davant l’estupefacció dels assembleistes, va anunciar que enguany no hi hauria Pla d’Actuació Municipal (PAM). Paradoxalment, el lema de l’assemblea era “Sense participació, no hi ha democràcia”. Per sortir del pas, Rabell -expresident de la federació veïnal, avui convers
a les files socialistes- va sortir-se per la tangent: “A partir d’avui ens veurem freqüentment”.

Consensuar el procés de participació del PAM va costar massa com perquè ara aquest mecanisme se suprimeixi de cop i sense demanar el parer de ningú.

La participació és l’assignatura pendent de la democràcia municipal. Pocs polítics se l’han creguda. Avui ens toca parlar dels socialistes, els qui governen. Mai oblidaré el dia de la presa de possessió del primer ajuntament democràtic, quan Pasqual Maragall, llavors regidor, ens va dir: “A partir d’ara ens hem de veure molt”. Vam trigar mesos a veure’ns, i va ser per reclamar-li el dret a vot en els plens, que ens negaven.

Amb Narcís Serra d’alcalde, el moviment veïnal ens vam reunir poques vegades amb ell. Si li exigíem poder dir la nostra, sempre repetia el mateix mantra: “Els que hem estat escollits per governar hem estat nosaltres”. No entenia res. O potser ho entenia massa.

Es pot governar i, alhora, reconèixer el teixit associatiu i facilitar-li la participació. Nosaltres no volem governar, volem participar. El Reglament de Participació va fer curt els primers anys de democràcia. Se’ns va reconèixer el dret a demanar la paraula en tots els punts de l’ordre del dia dels plens de districte. Ara només se’ns deixa intervenir en l’apartat de precs i preguntes -menys a Nou Barris, on les entitats no van acceptar la rebaixa-. Volen que ens limitem a pregar i preguntar.

L'entrada Volen que ens limitem a pregar i preguntar ha aparegut primer a Carrer.

Per recuperar el valor de la paraula i dotar de sentit la democràcia representativa, la que es basa en promeses electorals, la nova saba que va entrar a l’Ajuntament provinent del 15-M va apostar per obrir la participació de la ciutadania en els afers col·lectius. El vocabulari es va farcir de grans paraules, com democràcia directa, coproducció, empoderament ciutadà… El problema és que a la pràctica, quan grates, les ungles se t’embruten, perquè la casa no es comença per la teulada i els fonaments indiquen que la pèrdua del valor de la paraula és sistèmica. Què volem dir? Doncs que malgrat tot el nou paradigma participatiu, molta gent encara continua conformant-se en aconseguir allò més elemental: “Almenys ens han escoltat”.

El passat 18 de gener es va anunciar que Barcelona havia estat escollida per ser la primera Capital Europea de la Democràcia. Una iniciativa impulsada per The Innovation in Politics Institut amb el suport del Consell d’Europa i de la Comissió Europea. És evident que Barcelona ha fet els darrers anys un salt endavant en polítiques participatives i que en comparació a altres ciutats és un exemple a seguir. S’han engreixat i dissenyat canals participatius -des de dalt quasi sempre- de manera benintencionada, si es vol, però no s’ha desterrat del tot la seva deriva instrumental i justificadora de decisions ja preses. Estem molt lluny d’aconseguir que la participació formi part troncal de la cultura ciutadana.

La designació de Barcelona s’ha basat en el suposat èxit dels nous canals implementats. Senyalarem a continuació algunes consideracions.

Escurçar les distàncies

S’ha d’obrir el focus a l’hora de parlar de participació. És bàsic escurçar la distància entre els llocs on es prenen les decisions i la ciutadania. La Casa Gran s’ha de descentralitzar i, en tot el que es pugui, hem de convertir els districtes en veritables ajuntaments. En paral·lel, en l’altre extrem, s’ha de democratitzar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que és on s’han de prendre les decisions estratègiques sobre el nostre continu urbà. També, per aconseguir que la institució sigui més permeable, és necessari reforçar els tècnics de barri i els consellers de Districte, perquè estiguin més en contacte amb la població. Ens hauríem de plantejar establir mètodes d’avaluació de la seva tasca per part del teixit associatiu i comunitari del barri.

La ciutat és un espai de conflicte on hi ha una lluita d’interessos aferrissada i sovint tan contraposada que el seu encaix en processos participatius és il·lusori. Estem molt lluny de tenir democràcia directa, i la responsabilitat de les persones escollides en les urnes no les eximeix de tenir la responsabilitat d’exercir l’autoritat en apostar per unes polítiques o per unes altres. Per aquest motiu va ser un fiasco el gran Pacte per Barcelona de la post-pandèmia, anomenat falsament procés participatiu, en el qual més de 40 entitats socials no ens vàrem sentir representades en el document final. Tornant a les paraules, per exemple, a ningú se li passaria pel cap anomenar procés participatiu a la negociació d’un conveni col·lectiu.

Participació en la fase deliberativa

Els processos participatius han de tenir les cuines obertes. En els dos més importants que hi ha hagut en aquest mandat, el PAM [Pla d’Actuació Municipal] i els Pressupostos Participatius, la implicació de la ciutadania en presentar propostes ha estat relativament alta, però cal desenvolupar mètodes de participació en la fase deliberativa, en la definició dels resultats i en el seu seguiment. Pel que fa al Reglament de Participació, hem d’obrir una reflexió sobre perquè la fórmula innovadora de les Iniciatives Ciutadanes s’ha utilitzat tan poc. A més a més, les memòries participatives obligades dels diversos projectes de la ciutat haurien d’incloure la valoració per part dels agents que hi han participat.

Perquè hi hagi participació no n’hi ha prou en obrir les portes de l’Ajuntament: cal que la gent vegi útil dedicar-li un temps de la seva vida personal. Allò que és normal és que la gent no participi a no ser que tingui un problema concret. En canvi, les persones que tenen un neguit social, comunitari o de barri s’auto-organitzen en col·lectius, entitats i associacions i, des d’allí, lluiten per tenir la incidència deguda. Donar més suport i mimar aquesta societat organitzada, tot respectant la seva autonomia, és bàsic per obtenir una participació de qualitat. És imprescindible tenir un teixit associatiu fort per afrontar els reptes de convivència i desigualtats de la ciutat i, sense aquest component social, la Capital de la Democràcia tindrà els peus de fang. No en va, gabinets d’advocacia reaccionària intenten portar l’Ajuntament als tribunals acusant-lo de subvencionar algunes d’aquestes entitats socials. Multinacionals com Agbar han atemptat amb èxit contra la fórmula de les Consultes Ciutadanes.

Hi ha dos tipus de participació vàlida, la reglada i la no reglada. La complexitat dels problemes supera sovint els canals establerts. Encara no hem superat que, a vegades, perquè et rebin, primer has de muntar un pollo. Les reunions entre l’Ajuntament i el moviment veïnal s’han d’establir com una norma i no com una excepcionalitat. S’han de basar en la incidència real que tenen els col·lectius i activar la màxima transparència: reunions públiques -que no necessàriament obertes-, aixecament d’actes i un petit gest simbòlic: per què sempre el veïnat s’ha de traslladar a la seu del Districte i no el regidor al local de l’associació veïnal?

Decidim, en primera persona del plural

Hi ha hagut dos elements que s’han valorat molt positivament per designar Barcelona Capital de la Democràcia. Un és la realització de l’Assemblea Ciutadana pel Clima i l’altre, el Decidim. Sobre el primer, una mínima anàlisi excedeix les línies d’aquest article perquè cal matisar la idealització que han fet alguns sociòlegs d’aquesta experiència innovadora tan en voga.

Sobre la plataforma Decidim, s’ha de considerar que és un repositori excel·lent dels processos participatius que hi ha a la ciutat, conté tota la seva informació i, en alguns casos, permet aixecar el dit per fer propostes. Però, en canvi, té moltes dificultats per esdevenir un marc deliberatiu on line, amb la qual cosa ens preguntem per què s’anomena Decidim -en primera persona del plural (!)-. Altra vegada el miratge de les paraules. I des d’aquí, arrisco una proposta: ¿per què no obrim aquest espai als conflictes reals que hi ha a la ciutat, on cadascuna de les parts pogués penjar els seus argumentaris i on es mostrés la cronologia de l’evolució del problema? Aquest espai hauria de regir-se per un protocol que garantís les condicions necessàries per ser-hi present i una comissió independent a la qual es pogués apel·lar.

En resum, davant de la designació de Barcelona com a Capital de la Democràcia, aconsellem, primer, humilitat; i després, senzillesa per recuperar el valor de la paraula. I no és poca cosa, perquè ja sabem que qui posa més entrebancs a la democràcia són els que substitueixen el valor de la paraula pel valor extractivista dels seus negocis.

Joan Maria Soler és activista veïnal del Poblenou.

L'entrada Recuperar el valor de la paraula i dotar de sentit la democràcia participativa ha aparegut primer a Carrer.

Davant la nova situació política, les associacions veïnals havien aprovat, el maig del 1977, unes normes a tenir en compte en el cas que activistes veïnals fossin candidats a les eleccions -ja fossin generals, autonòmiques o municipals-. Es va acordar que, des del moment que es fessin públiques les candidatures i fins al dia de les eleccions, els candidats o candidates no podrien representar cap entitat en reunions, actes públics o rodes de premsa. En cas de sortir elegits, haurien de presentar la dimissió. Només si no eren elegits podrien recuperar les seves responsabilitats en la seva associació.

Davant el procés constitucional

Els partits polítics es resistien a reconèixer les associacions veïnals. En temps de Josep Maria Socías Humbert -el darrer alcalde de Barcelona provinent del règim franquista-, ja es van negar al fet que estiguessin presents en una comissió que tenia com a objectiu elaborar un Llibre Blanc sobre Barcelona. Així mateix, es va plantejar que s’inclogués les associacions veïnals en l’article 7 de la Constitució, de la mateixa manera que hi figuraven els sindicats, les organitzacions empresarials i els col·legis professionals. Però no es va admetre.

Manuel Vázquez Montalbán ho valorava anys més tard en la introducció del llibre Barcelona en lluita: “No [va ser] així, en part per les regles de joc imposades per la transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d’esquerra, que temeren el basisme desestabilitzador dels moviments socials i, molt preferentment, el dels veïns. La pèrdua de protagonisme dels moviments socials va repercutir en la progressiva mediocritat de la democràcia participativa”.

Els drets de les associacions veïnals

Els dies 27 i 28 de gener del 1979, federacions veïnals de tot l’Estat espanyol es van reunir a Barcelona. Entre els seus acords figuraven els “drets de les associacions”. Volíem uns ajuntaments no només democràtics, sinó també participatius, i que se’ns reconegués com a interlocutors del veïnat. Exigíem mecanismes que ens garantissin poder exercir el control de la gestió municipal: el dret a participar amb veu als plenaris; el dret a la proposta, d’obligada consideració; el dret a la informació, suficient i amb antelació; el dret a gestionar serveis i equipaments municipals; el dret a celebrar un referèndum municipal a petició de la població; la capacitat de convocar els veïns en general -no només els socis-; i una nova Llei del Règim Local.

El document aprovat en aquesta trobada estatal va ser debatut i refrendat a la primera assemblea de les associacions veïnals de Catalunya, celebrada a Manresa el 2 de desembre del 1979.

Un històric Memoràndum-Manifest

L’11 de març del 1979, les associacions veïnals de Barcelona van fer públic un document adreçat a les diferents candidatures. L’Ateneu la Flor de Maig va acollir el que seria el primer debat veïnal amb els alcaldables. A la cita només va faltar el socialista Narcís Serra. El va substituir Pasqual Maragall. Es va discutir el Memoràndum-Manifest. La majoria de les candidatures el van copiar en concretar els seus programes electorals. Pep Subirós, durant molts anys assessor de Maragall, ressalta en el seu llibre El vol de la fletxa: Barcelona 92, crònica de la reinvenció de la ciutat (Electa, 1994) que era un document “sorprenent i admirable per la identificació clara dels problemes d’aquell moment a la ciutat i pel caràcter raonable de les seves exigències”.

Després d’anys de lluites, el moviment veïnal portava avantatge als partits legalitzats, perfilant un model de ciutat al servei del veïnat. Quan va començar a rutllar el nou Ajuntament, la inexperiència en governar, les urgències del dia a dia -com eren pagar les nòmines dels més de 45.000 funcionaris municipals-, van impedir als seus responsables l’obertura d’un debat assossegat que concretés el seu model de ciutat. Els primers anys de democràcia, les actuacions de l’Ajuntament van ser una resposta a les reivindicacions veïnals, encara que de vegades arribaven massa tard.

Les primeres eleccions municipals

Les eleccions municipals es van convocar finalment per al 3 d’abril del 1979. No se celebraven des del 1934. La Coordinadora d’Associacions de Veïns de 9 Barris va publicar el comunicat Davant les eleccions municipals. En ell, les associacions manifestaven: “Amb ajuntaments democràtics seguim sent necessàries. Mantenint-nos independents dels partits, unitàries i pluralistes”. Davant la nova situació política, s’analitzava quina relació calia tenir amb la institució municipal. I es concretava: “Les associacions veïnals se situaran a la plaça de Sant Jaume, davant de l’Ajuntament, i les relacions seran d’aplaudiment i suport si es recullen els interessos dels barris, o de lluita i denúncia si no es recullen”. Alguns militants del PSC, en veu baixa, van començar a pontificar que les associacions no tenien raó d’existir en democràcia. El temps no els va donar la raó.

Maragall se surt de la comitiva

Quan per fi vam poder votar, Serra va ser nomenat alcalde. El 19 d’abril del 1979, l’edifici de l’Ajuntament i la plaça de Sant Jaume estaven plens d’homes i dones que celebràvem la presa de possessió del primer ajuntament democràtic després de 40 anys de dictadura. Recordo que, aquell dia, vaig saludar molts veïns i amics. En acabar la cerimònia, el nou alcalde i els seus companys van formar un seguici i, en processó, es van dirigir cap al Palau de la Generalitat a saludar el president Tarradellas. Creuant la plaça, Maragall ens va veure a Carles Prieto [en aquell moment, president de la Favb] i a mi, va sortir de la fila i ens va abraçar, dient “a partir d’avui ens hem de veure més”. No va ser així. Trigaríem mesos a poder reunir-nos amb ell.

Barça! Barça! Baaarça!

El 16 de maig del 1979, el Barça va guanyar la Recopa al Fortuna de Düsseldorf. L’endemà, milers de culers esperaven al Barça a Sant Jaume. Eren les set de la tarda i, a la mateixa hora, les associacions veïnals tenien la seva primera reunió amb els responsables de l’Ajuntament democràtic. Va costar sang i suor arribar a la porta lateral de la plaça de Sant Miquel. Ens va rebre un guàrdia municipal. En indicar-li el motiu de la nostra presència va dir: “Preguntaré”. Va tornar i ens va dir que la reunió s’havia suspès. Les autoritats eren al balcó de Sant Jaume. El cabreig va ser monumental. Ens van deixar plantats, a un centenar de representants veïnals, per tenir el seu bany de masses. Quan vam abandonar la porta lateral de l’Ajuntament, sentíem els crits de “Neeskens! Neeskens!”.

La reunió es va fer quatre dies després. Va ser dura. Entre d’altres coses, els vam recordar l’exigència de veu als plens de Sant Jaume i l’elecció directa dels consellers de Districte. Ens van donar allargues: “Ja us contestarem”. Havien après aviat.

Molt més que un memoràndum

El Memoràndum-Manifest es va aprovar com a clausura de les jornades de debat municipal impulsades el març del 1979 per la Favb. Dirigit a l’equip de govern que sortís de les eleccions locals, recollia les línies mestres dels plans populars elaborats com a resposta al Pla Comarcal. Volia donar solucions als problemes d’una Barcelona dels barris marcada per grans desequilibris; una ciutat injusta, inhumana i col·lapsada. Mundo Diario anunciaria el document en portada amb el títol “Las asociaciones de vecinos no se resignan a morir”.

Dividit en 11 grans apartats, el Memoràndum indicava què calia fer per assolir una ciutat més habitable. Analitzava, per exemple, l’enorme dèficit de places escolars i la poca qualitat de l’ensenyament públic. Plantejava la necessitat d’enfortir el procés de municipalització de les guarderies. Reivindicava centres de salut per a tots els barris i hospitals de zona als districtes. Donant veu a les vocalies de dones, plantejava, entre altres objectius, que continués la política d’obrir centres de planificació familiar. I en l’apartat cultural, donava suport a les demandes dels ateneus populars i casals de barri.

Més transport públic

Pel que fa a la mobilitat, el Memoràndum deixava molt clar que calia prioritzar el transport públic per davant del privat. Demanava que es construïssin les estacions de metro que els barris mal comunicats demanaven feia temps. Sol·licitava que s’abandonés, definitivament, la construcció d’autopistes urbanes i, per evitar que el tràfic pesat i perillós passés pels carrers, mantenia que calia implementar la gratuïtat del Tercer Cinturó.

El Memoràndum exigia que l’habitatge es considerés un “equipamiento social”. Donava prioritat als barris de l’Obra Sindical del Hogar i el Patronato Municipal de la Vivienda, amb dèficits greus tant en els edificis com en la urbanització de l’entorn. Per controlar l’especulació, reclamava un llistat de tots els solars municipals concretant-ne l’ús i la gestió. També demanava incrementar el patrimoni municipal adquirint solars sense construir.

Descontaminació del Besòs i el Llobregat

En l’apartat d’ecologia urbana, el text plantejava ni més ni menys que la descontaminació de les aigües dels rius Besòs i Llobregat, així com de les platges urbanes. També que es tanquessin les indústries que contaminaven la ciutat i que es construïssin zones per a vianants. I exigia la recuperació de les zones verdes existents i la construcció d’altres que s’estaven reclamant.

Un detall curiós: el Memoràndum reivindicava la figura del guàrdia urbà de barri. Va ser tot un projecte de ciutat, de la Barcelona dels barris per a la capital de Catalunya.

Andrés Naya és activista veïnal.

L'entrada El veïnat davant la democràcia municipal ha aparegut primer a Carrer.