Els fets als quals fa referència l’escrit van succeir de forma sistemàtica, amb una freqüència setmanal, durant l’any comprès entre els mesos de març de 2017 i 2018, mentre la Comunitat Islàmica de Nou Barris habilitava el local que es convertiria en oratori. Ara el fiscal especial per als delictes d’odi i discriminació a Catalunya, Miguel Ángel Aguilar, acusa 15 persones d’haver-los comès i de diversos delictes com coacció per exercir el dret fonamental a la llibertat de culte, amenaces greus i lesions.

10 anys per a Bruguera
Entre les acusades destaca Albert Bruguera, que fou màxim dirigent a Catalunya del partit xenòfob i d’extrema dreta Democracia Nacional. La fiscalia demana 10 anys de presó per a ell. Per a l’excap de les joventuts del partit, Juan de Haro, i per a la resta de persones acusades demana penes que van dels tres als sis anys de privació de llibertat. L’escrit apunta que cap d’elles resideix a Nou Barris. Les entitats veïnals, que donaren suport a la Comunitat Islàmica del districte, ja van denunciar aquest fet quan es produïen els atacs i van acusar l’extrema dreta d’infiltrar-se per promoure l’odi cap a la població musulmana.

El perfil que dibuixa la fiscalia de les acusades respon a persones “amb una estètica i simbologia relacionada amb grups skinheads”. Neonazis que, segons l’escrit d’acusació, en una concentració no comunicada a la porta de l’oratori van aixecar el braç en forma de salutació romana al crit de “heil Hitler” i van llençar ous i ampolles de vidre de begudes alcohòliques -també prohibides per l’Alcorà- contra la persiana del local. Aquell dia la policia va haver d’intervenir per protegir la integritat de les persones que es trobaven a l’oratori.

Plataforma per Catalunya
El periodista especialitzat en extrema dreta Xavier Rius explica que la reiteració i la contundència dels fets van fer que es consolidés el delicte d’odi. “No sé com ells mateixos no es van adonar que els cauria una imputació”, afirma. Rius considera que el jutge condemnarà a penes de presó aquells que ja tenien antecedents, com Bruguera. Al periodista li xoca que l’escrit d’acusació hagi omès el paper que va tenir l’extinta formació política d’extrema dreta Plataforma per Catalunya en la campanya de rebuig contra l’oratori. Indica que Jordi de la Fuente i Pablo Barranco, dos exmembres del partit, van ser els primers actors externs que es van deixar veure al barri i que van mostrar pancartes de rebuig durant les cassolades i concentracions contra la mesquita.

Plataforma per Catalunya va saber moure’s al límit de la línia vermella que divideix el que és delicte d’odi del que no. El 2018, en declaracions a dos estudiants, l’exsecretari d’organització de Plataforma per Catalunya, l’esmentat Jordi de la Fuente, explicava que una de les accions que van dur a terme va ser supervisar els missatges que mostrava el veïnat detractor perquè no cometés delicte d’odi. “La seva aplicació és perillosa perquè pot ser una aberració contra la llibertat d’expressió”, deia. Tot i que cap de les acusades era membre de Plataforma per Catalunya, no es pot qüestionar que la formació també va alimentar el rebuig contra l’oratori i la població musulmana del districte.

Les persones que van defensar el dret de la Comunitat Islàmica de Nou Barris a disposar d’un centre de culte han rebut amb alegria l’escrit d’acusació, el qual prova que hi havia una base jurídica per condemnar els perpetradors dels atacs xenòfobs. Aquestes persones van coordinar les seves accions de suport a través de les entitats veïnals, que van firmar un manifest a favor de la mesquita. El 27 d’abril de 2018 es va organitzar un acte de presentació de l’oratori al barri a la plaça Ángel Pestaña i una jornada de portes obertes, que van tenir una gran acollida i tenien com a objectiu fomentar la convivència.

Les entitats ho celebren
La xarxa 9 Barris Acull va assistir i assessorar la Comunitat Islàmica del districte durant tot el procés d’obertura del centre. Per això els grups xenòfobs la van tenir en el punt de mira. La Pitusa (Lourdes Ponce), que és membre de la xarxa i va ser víctima d’amenaces i d’agressions -les quals es recullen a l’escrit d’acusació-, afirma que “estan encantades amb el text de la Fiscalia i amb la implicació i el compromís del fiscal”, amb qui es van reunir juntament amb la resta d’actors del barri implicats. Ella, que no es va deixar acoquinar, explica que un cop publicat l’escrit els pocs veïns que encara mantenien pancartes en contra de l’oratori als seus balcons les han retirades.

“Nosaltres no desitgem el mal a ningú, però va passar el que va passar i la Fiscalia actua”, afirma en relació amb l’escrit d’acusació el vicepresident de la Comunitat Islàmica de Nou Barris, Abdelaziz Elblout. Explica que ara estan molt bé i ja no tenen problemes amb el veïnat; l’oratori s’ha integrat al barri i ha trencat els estigmes. L’entitat realitza tasques com repartiment de menjar per ajudar les persones més desfavorides, sense importar la seva religió.

Pel maig van celebrar l’Id al-Fitr -la festivitat que marca la fi del Ramadà- a la Plaça Major de Nou Barris seguint els protocols sanitaris de control de la Covid-19. L’acte, obert a tothom, va demostrar un altre cop que la discriminació no té cabuda, tot i els intents de l’extrema dreta perquè no sigui així. La posició de la Fiscalia ho ha refermat en aquest cas, indicant que aquells que exerceixen i fomenten l’odi no poden quedar impunes.

L'entrada La Fiscalia demana presó per la campanya contra la mesquita de Nou Barris ha aparegut primer a Carrer.

El poeta antipoeta Nicanor Parra evidenció en su Manifiesto el compromiso ineludible de su obra con la protesta de la calle (“poesía de la plaza pública”).

Los antipoemas de Nicanor apartaron las rimas, las confidencias de las sílabas, para hacer la revolución de la palabra. Una solicitud, una subasta y un cruce de reproches entre una pareja desenamorada también pertenecen al gremio poético.

La vida de Mohamed Adnan Mustafa (Hasaka, Siria, 1994) es la antivida. Viste con una sudadera de Pull & Bear (“An ever young community”), y sus ojos castaños de fuego contrastan con el pelo rebelde y moreno de una cordillera alpina. Inquieto, se estira y se apoya sobre los codos para luego levantarse y salir a fumar el tabaco de liar Virginia Golden, en la cafetería Buenas Migas, en la plaza Universitat de Barcelona.

Mohamed llegó a Barcelona en diciembre del 2017. Herido en la guerra que ha partido Siria de cabo a rabo, lo único que espera es trabajar de lo que sea, de ceramista o de albañil, que para él son la misma cosa.

Residente en un piso del barrio de Can Serra (L’Hospitalet de Llobregat), las últimas mañanas las ha dedicado a colgar avisos para encontrar empleo. Se las ha redactado Ana, su amiga: “Hola, mi nombre es Mohamed Adnan. Hace poquito que llegué a L’Hospitalet. Soy sirio y vivo con dos chicas españolas que me han acogido en su casa. Me gustaría mucho poder trabajar y poder colaborar con ellas, así como tener una ocupación y poder integrarme cada vez más en sociedad. Lamentablemente, tengo un brazo medio inutilizado por la guerra. Pero aun así puedo hacer muchas cosas. Por favor, si necesitas que te ayude en la cocina, en la limpieza de tu domicilio, que pasee a tus mascotas, quite malas hierbas del jardín o que haga algún recado, escríbeme un whasapp…”.

Por ahora, solo le ha llamado una señora con más voluntad que dinero.

“Me gusta mucho Barcelona”, sonreirá con las brocas de sus dientes en la parcela de su boca negra. A veces, le duele mirar las cosas, y se sorprende de todo como si hubiera nacido ayer por la noche: “Nunca antes había visto una chica con tatuajes”.

Juega al fútbol en el campo municipal Pubillas Casas. Se olvida de los problemas.

El mayor de siete hermanos, Mohamed Adnan pastoreaba las cabras del rebaño de su padre cuando estalló la guerra. El 11 de julio del 2011, bajó hasta Jordania, donde halló amparo en el campo de refugiados de Zaatari, que se extiende por la rosa del desierto como una lona de cascabel. Allí se estableció su familia.

Volvió a entrar en Siria, enrolado en el Free Army o Ejército Libre Sirio o Movimiento de Oficiales Libres, la misma organización que combate contra el gobierno del presidente sirio Bashar Al Assad, “ese tipo”.

“Cruzaba una calle en moto y me disparó el gobierno: aquí, aquí, aquí y aquí”, relata Mohamed sin acritud ni enojo y sin arrugar la nariz. Las cuatro balas de Kalashnikov le inutilizaron el brazo derecho, y la mano no puede hacer pinza para agarrar los objetos. Una bala se le quedó dentro.

Le dispararon el 18 de enero del 2014, cuando ya llevaba nueve meses peleando. Al cabo de un mes salió del coma. Los cascos blancos, una suerte de defensa civil nutrida de voluntarios, le evacuaron a Jordania. Cuando le iban a operar en un hospital de Amán, su convoy fue interceptado por militares y devuelto a Siria, de la que volvió a salir en marzo del 2016.

Esta vez siguió el camino de la diáspora que ya conocemos por los medios de comunicación: Turquía (Esmirna), Grecia (Samos), Alemania (Düsseldorf), España (Barcelona), adonde llegó hace dos meses y donde espera regularizar su situación.

En este tramo de la conversación emerge una palabra con riesgo, una palabra que es en sí una montaña, con su precipicio, su cresta y sus rocas: papeles. Una de las primeras palabras que ha aprendido del castellano es papeles.

La narración de Mohamed, imposible de contrastar, está trufada de idas y venidas, de salidas y entradas por una frontera porosa, permeable, de arena.

Ana, su compañera, ha de dibujar un diagrama con flechas y fechas para entender su vida, la antivida. Él coge el platito de su taza con café solo y una gota de leche. Lo coloca a un lado, a un palmo del platito. Entre la taza y el plato sitúa su mano, la mano inútil.

Dice: “Entre uno y otro solo hay diez minutos. Echabas a correr y estabas al otro lado”. Así es como ha cruzado las fronteras, así es como las concibe, como una carrera.

El poeta antipoeta Nicanor Parra le habría dedicado un poema. La guerra debería ser una antiguerra. De Soliloquio del individuo: “Crucé las fronteras/ y permanecí fijo en una especie de nicho”.

L'entrada «Una de las primeras palabras que he aprendido es: papeles» ha aparegut primer a Carrer.