En les escenes finals de la novel·la El Jarama (1956) de Sánchez Ferlosio, l’empleat d’un berenador d’una zona de banys escombra tota la brutícia, llaunes, papers, burilles de cigarretes del cap de setmana, l’acumula i la llença al corrent del riu, que havia d’empassar-se indiferent aquesta ofensa, igual que el Besòs, que va arribar a ser una claveguera a força d’ofenses contínues.

Els anys setanta i els vuitanta del segle XX van ser el moment culminant de la degradació d’aquest riu que neix de la unió del Congost i del Mogent a Montornès del Vallès, i que, després de recórrer 17 quilòmetres d’un pendent relativament pronunciat, desemboca en el Mare Nostrum a Sant Adrià de Besòs. Els infants dels barris riberencs, si baixaven al riu a jugar, ho feien arrufant el nas, i si escrutaven les aigües negres, veien com a molt una espècie de cuc maldestre que treia una mena de trompa fora de l’aigua per respirar -un dípter del gènere Eristalis-; fins i tot, els més agosarats, inconscients, el creuaven durant els estiatges, quan tota l’aigua que portava era la que sortia directament d’indústries i clavegueres, i es divertien tot esquivant les merdes que el riu escopia al mar i que ells, segons Pérez Andújar en el seu deliciós Paseos con mi madre (2011), anomenaven submarins. El progrés econòmic el guanyaven uns i el pagaven els altres.

Moment d’inflexió

La dècada d’inflexió de l’estat del riu són els anys noranta. La implantació progressiva de la xarxa de depuració d’aigües residuals, més una legislació ambiental menys permissiva que obligava les empreses contaminants a adoptar mesures de control dels seus abocaments, va fer que les aigües del riu, que havien arribat a servir, segles enrere, per sadollar la set de la ciutat de Barcelona, tornessin a fluir una mica més netes.

A final dels noranta, un projecte sufragat en la seva major part per la Comunitat Europea va canviar la fesomia del riu i la llera: es van plantar helòfits en parcel·les del marge dret, que feien de depuració terciària dels efluents de l’estació depuradora de Montcada i Reixac; des de Can Zam (Santa Coloma de Gramenet) al pont del ferrocarril (Sant Adrià), es va convertir la llera en un passeig fluvial amb grans extensions de gespa, i carrils per a les bicis i els vianants; es van retirar les mastodòntiques torres de la línia d’alta tensió i es va repoblar amb espècies de vegetació autòctona de ribera el sector final, aquell que podria recordar, vagament i succinta, que tot allò havia estat un delta, on els senyors feudals de la Barcelona medieval tenien els seus vedats de caça i on les vernedes d’antuvi van ser suplantades pels populosos barris d’avui.

Humanitat versus biodiversitat

Aquesta restauració fluvial ha acostat la ciutadania a un riu al qual se li donava l’esquena quasi per imperatiu legal, i això és un èxit. És cert que la seva canalització, inaugurada l’any 1975 i que encaixonava el corredor fluvial en un espai de 135 metres, no deixava marge per a gaires floritures. Però hi ha una gran diferència entre la secció de Montcada i part de la de Santa Coloma, en què el curs del riu dibuixa un seguit de meandres -un disseny més proper al seu aspecte natural-, i la resta fins a pràcticament la desembocadura, en què flueix per un canal central rectilini. La manca tan acusada de zones verdes en els municipis riberencs va inclinar la balança vers aquest tipus de solució, més afí a un parc urbà amb equipaments.

D’altra banda, els calaixos de depuració són un monocultiu de canyís (Phragmites australis), i actualment, a causa de l’envelliment de la planta, la funció depuradora s’ha vist reduïda, a més, per motius relacionats amb la profusió de mosquits en determinades èpoques de l’any, uns mosquits que en realitat són quironòmids, que no piquen, però que semblen mosquits, i com que semblen mosquits piquen en el subconscient. Per aquest motiu, doncs, aquests calaixos es deixen secs en moltes ocasions, de forma que els possibles beneficis quant a la biodiversitat queden minvats notablement.

Recuperació innegable

Els projectes del futur immediat, alguns en execució, com el refugi de biodiversitat de Santa Coloma, tendeixen a dotar de més biodiversitat florística i d’heterogeneïtat d’espais els marges del riu.

Malgrat tot, i gràcies a la millora de la qualitat hídrica, la recuperació és innegable. Quan van aparèixer els primers peixos va ser tot un esdeveniment, i això que eren carpes, peixos exòtics. Actualment, s’han citat fins a set espècies al tram final, com l’anguila, la bagra o fins i tot el llopet de riu, un peix endèmic ibèric introduït al Besòs. El miracle no s’acaba aquí, sinó que ha continuat amb la llúdriga, que fa incursions des de riu amunt i ha arribat en alguna ocasió a la desembocadura, o les tortugues de rierol, que s’estan recuperant. No obstant això, els principals beneficiaris del nou Besòs són els ocells: al riu s’han registrat fins a 250 espècies, la major part ocells de pas que utilitzen el riu per alimentar-se o descansar, això quan no els empaiten els gossos que la gent porta deslligats i que, entre corredissa i corredissa, no dubten en llençar-se a l’aigua. També amb el civisme i el respecte es mesura la grandesa d’una nació.

La resurrecció

“El riu Besòs: entre el fluvicidi i la resurrecció” era el titular de portada del Carrer número 52, del juliol del 1998. La foto, d’Ignasi R. Renom -que també firma la potada d’aquest número-, mostra un pescador a la desembocadura del riu. A dintre, el periodista Josep Maria Huertas informava de les millores del tram entre Montcada i Reixac i Santa Coloma de Gramenet. La part final, però, restava a l’espera de nous ajuts de la Unió Europea o de l’Estat. “Així és com una selva natural i sovint difícil de penetrar encara conviu amb les escombraries […], tot esperant l’hora de la redempció”. La resurrecció del Besòs va requerir ben bé dues dècades. Una cursa de fons, i d’obstacles, com l’incendi el 2019 d’una fàbrica a Montornès del Vallès, que va provocar l’abocament de residus perillosos al riu. Redacció

Sergi García és membre de Galanthus.

L'entrada Un riu que vol recuperar la vida ha aparegut primer a Carrer.

Efectivitat contra la contaminació
Es pot començar per exemple parlant de mobilitat urbana. Quan parlem de noves polítiques de mobilitat, ningú no havia dit que seria fàcil: es tracta de modificar profundament la concepció de la ciutat i com la “fem servir”, a més d’afectar la gestió del transport públic, la qualitat de l’aire i la salut pública o els interessos econòmics lligats al vehicle privat.

S’ha de reconèixer que quant a la potenciació de la bicicleta, les actuacions semblen clares i a bon ritme: donar a la bici el seu espai com a mitjà de transport urbà sense dubtes ni contemplacions, tot i que moltes infraestructures siguin encara millorables (amplada insuficient o els indesitjables carrils bici pel centre de la calçada), calgui reforçar mesures perquè la resta d’usuaris respectin l’espai que la bici ha de tenir a la calçada, i quedin per davant encara molts quilòmetres de carril bici per completar la xarxa promesa.

Més complexes d’anàlisi són les actuacions respecte a la qualitat de l’aire. No es tracta només de l’incompliment reiterat de normatives europees: més important és l’afectació continuada i científicament demostrada sobre la salut de la ciutadania. És cert que s’ha posat el tema sobre la taula, sortint de la letargia anterior.

Però també és cert que no s’estan aplicant encara les mesures que serien més efectives. Eliminar els vehicles més antics, per exemple, no serà una mesura amb impacte real ni serà capaç de reduir de forma significativa la quantitat de vehicles. Les restriccions severes al nombre de vehicles que han de circular per la ciutat es posterguen, en canvi, fins al 2020. Mesures d’exclusió permanent de certs vehicles i peatges de congestió al centre urbà s’apliquen ja avui a desenes de ciutats europees i Barcelona no hauria de quedar enrere per por al canvi.

Mostra de la resistència al canvi de model de mobilitat és el tortuós camí que està seguint la connexió dels tramvies, saturat d’informes i contrainformes, o la implantació de les superilles. L’Ajuntament hauria d’acabar d’aclarir els aspectes respecte a la gestió del tramvia i posar en marxa la connexió ferroviària per la Diagonal en aquest mandat. Sobre les superilles, més enllà de posar el focus en el cas concret de la prova pilot al Poblenou, cal recordar que és un model urbà inqüestionable i que no se n’hauria de desvirtuar l’essència.

Verd urbà i residus
Quant a les polítiques de verd sí que s’ha fet efectiva alguna mesura per estendre’l per dins la ciutat. Barcelona té molt poc espai verd per habitant i mesures com l’abandonament de l’ús d’herbicides als escocells dels arbres aniran canviant el paisatge urbà, fent-lo més verd. Potser de forma lenta i poc perceptible a l’inici però molt transcendent a la llarga. Per altra banda, respecte a l’entorn de Collserola no s’ha avançat significativament en la protecció definitiva del Parc.

Sobre polítiques de residus, durant els darrers anys la crisi econòmica ha fet la feina de les administracions: la reducció del consum ha portat paral·lela una reducció de la generació d’escombraries sense un veritable canvi d’hàbits. El Pla de Prevenció de Residus ràpidament quedà obsolet quant a objectius. Davant aquest fet hem arribat a la situació actual des d’una certa postura de conformisme: els percentatges de reciclatge s’estancaven, però com que els objectius de reducció s’acomplien no s’ha aplicat cap mesura rellevant sobre el model de separació des del 2010, any en què s’implantà el contenidor marró. Resultat: l’any 2016 la generació de residus torna a pujar, el percentatge de recollida selectiva porta molts anys estancat al 35% i correm el risc de tornar a posar el sistema en crisi.

La posada en marxa de l’estratègia Residu Zero, amb l’objectiu de no dur residus a incinerar a final de legislatura sembla de difícil compliment si no es fa un “reset” profund sobre el model de separació i de recollida de residus a la ciutat, ja que l’actual s’ha demostrat que no dóna més de si.

S’ha posat en marxa, per últim, una estratègia municipal de consum local, ecològic i responsable. Naturalment, es trigarà en notar els efectes sobre els hàbits de consum, però sense dubte la clau de l’èxit d’aquesta estratègia raurà en donar la iniciativa a les entitats, xarxes i col·lectius que ja fa anys que estan desenvolupant un mercat social i ecològic.

L'entrada Cal més valentia en la lluita per la millora del medi ambient ha aparegut primer a Carrer.

Al cap i a la fi lluitem i escrivim perquè ens fem preguntes, i cerquem albirar-ne les respostes per tractar després de fer-les realitat.

Quines són les coses importants on hauríem de posar més esforços perquè en els propers vint-i-cinc anys Barcelona esdevingui una ciutat més sostenible, és a dir justa i habitable? El problema de fer-se preguntes tan grosses és el terrabastall de respostes que demana.

Ara mateix les Nacions Unides tenen una Agenda 2030 amb 17 objectius generals que es desglossen en 169 fites amb els corresponents indicadors! (http://www.un.org/sustainabledevelopment/es/2015/09/la-asamblea-general-adopta-la-agenda-2030-para-el-desarrollo-sostenible/).

Sostenible vol dir, en aquesta Agenda 2030, posar fi a la pobresa i la fam, un bon nivell de salut i benestar, educació de qualitat per a tothom, igualtat entre homes i dones, garantir el dret d’accés a l’aigua i el sanejament, energia no contaminant a l’abast de tothom, treball digne en una economia pròspera basada en una indústria, una innovació i unes infraestructures adients on les desigualtats es redueixin dins d’unes comunitats i ciutats sostenibles, on fem una producció i uns consums responsables que permetin abordar i resoldre el canvi climàtic, mantenir els mars amb vida, i uns ecosistemes terrestres amb una elevada biodiversitat, governat tot plegat en pau i justícia per unes institucions sòlides, creïbles i participatives. Gairebé res!

En aquest número especial de Carrer trobareu articles que parlen de molts aspectes d’aquesta llarga llista. De fet, tots els articles hi tenen a veure. Perquè sostenibilitat vol dir satisfer necessitats humanes de manera justa avui i en l’esdevenidor, i això vol dir pensar de forma interrelacionada tot allò que ens capacita o incapacita per desenvolupar-nos com éssers humans que compartim una ciutat, i una sola Terra. Sostenibilitat vol dir entendre que ens necessitem les unes a les altres, que som interdependents. Aquesta és la primera lliçó de l’ecologia.

Així doncs, ¿què hauríem de fer per tenir una ciutat que permeti el desenvolupament humà de tothom en un planeta habitable? La resposta ens porta a totes les lluites dels moviments socials que ja fa vint-i-cinc anys que troben la seva veu a Carrer. Però la redacció de Carrer em demana prioritats, nous punts a l’horitzó on concentrar la mirada i dirigir les passes de la utopia quotidiana que, com deia Galeano, serveix per això, per caminar.

Una manera més sintètica de pensar una ciutat sostenible és imaginar-nos-la com un gran organisme que ocupa un espai que rep els fluxos d’aigua, materials i energia que necessitem per viure, i n’excreta les deixalles que acaben a l’aire, el sòl o l’aigua. Aquesta perspectiva metabòlica ens fa pensar en quatre dimensions: la terra que habitem, l’aire que respirem, allò que consumim, i com ens movem. El bon o mal estat ecològic del territori on som, l’aire que respirem, l’aigua que bevem, i els aliments que mengem depenen de com es produeixi aquesta interacció. Al servei de qui, amb quin disseny, amb quines finalitats.

Voldria centrar la meva proposta en dos components: l’aire i el territori. Barcelona té ara com ara un aire que força dies a l’any és literalment il·legal. Perquè recuperi un aire net cal canviar aquells fluxos metabòlics: el model de mobilitat, energètic, de producció i consum.

Un treball inèdit recent d’una jove ambientòloga amb l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona ha aplicat per primer cop un sofisticat model de dispersió i concentració de contaminants a l’aire de Barcelona comparant dos escenaris: l’actual, i un altre on un sistema de superilles ocupés tota la ciutat menys els carrers amb prioritat per al tràfic rodat. Si ara un 80% de barcelonines i barcelonins respirem un aire per sota dels estàndards mínims de l’OMS i la UE, les proporcions s’invertirien: el 80% gaudiria d’un aire sa, i només un 20% seguiria exposat a nivells de pol·lució preocupants. Caldria, evidentment, posar-hi remei. Però la millora de la qualitat de l’aire seria substancial.

L’altre gran canvi és com mirem i tractem el sòl i el paisatge on habitem. Al territori de l’Àrea Metropolitana de Barcelona encara tenim un 45% de sòl no edificat, on hi ha des de parcs naturals, el Parc Agrari del Baix Llobregat, horts de tota mena, boscos abandonats, algun conreu i fins tot pastures amb algun ramat d’ovelles.

Fins fa poc això era vist com una reserva, un solar expectant per especular. Se’ls ha anomenat espais “lliures” (lliures de què?), o espais “oberts” (a l’espera de ser tancats?).
Hem d’entendre’l i tractar-lo com un sistema, una veritable infraestructura verda (perdoneu la paraulota, però és com se la comença a anomenar internacionalment) que proveeix la ciutat d’un seguit de serveis ecosistèmics vitals: de sosteniment (fertilitat del sòl, aigua neta), de regulació (biodiversitat que evita plagues i malures), de proveïment (aliments sans i propers), de recreació (passeig i cohesió comunitària).

Per poder-los proveir tots sense degradar-ne cap, aquesta infraestructura verda ha d’estar interconnectada, garantint la mobilitat i interacció de totes les formes de vida que conté. Hem d’aprendre a pensar la ciutat com un canemàs on es troben i es combinen ambdós sistemes: l’espai urbanitzat, per on transcorre la mobilitat dels éssers humans, i la infraestructura verda, que relliga des del verd urbà fins als parcs naturals, passant per mosaics agrícoles, hortícoles, forestals i ramaders productius. Oi que valdria la pena?

L'entrada Quan «Carrer» compleixi 50 anys ha aparegut primer a Carrer.