Segons dades municipals, el districte de Nou Barris i molt especialment la zona nord (Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana), tenen històricament la renda familiar més baixa de la ciutat i l’atur entre els joves de 16 a 29 anys és un 60% superior a la mitjana.

Dolça està vinculada a Nou Barris des de fa 20 anys, com a veïna i com a treballadora de diferents projectes socials, primer en la Fundació Pare Manel i més tard a la Plataforma d’Educació Social Cruïlla.

Assegura que, encara que han millorat algunes coses, el barri on s’ubica l’escola continua sent una zona oblidada de la ciutat que “només surt a les notícies per situacions desagradables, com els desnonaments”, i per això, “un projecte com aquest engrandeix el barri. I ho dic com a veïna, no com a educadora”.

L’escola restaurant és el resultat de l’experiència acumulada durant anys pels diferents projectes de formació i inserció laboral per a joves desenvolupats per la Plataforma d’Educació Social Cruïlla-Salesians Sant Jordi, que és l’entitat que impulsa aquest projecte juntament amb la Fundació Jovent.

Explica Dolça que els projectes formatius en diferents professions que porten desenvolupant des de fa anys no acabaven d’assolir l’objectiu final de la inserció perquè, un cop acabada la part educativa, “els joves arribaven al món laboral i no trobaven gent que apostés per ells”.

Amb l’experiència de tots aquests anys i aprofitant l’especialització que havien adquirit l’últim lustre en el ram de l’hostaleria, van proposar crear una petita empresa en la qual els joves poguessin practicar i adquirir una experiència laboral important per al seu currículum.

D’altra banda, el projecte inclou una visió comunitària: “Que veïns i entitats puguin fer ús d’aquest espai com un equipament més, al seu abast”. De fet, aquesta és una zona amb carències en restauració i el local, segons la Dolça, permet que les famílies que vulguin sortir a menjar un cap de setmana no hagin d’agafar el metro o el cotxe per “anar a Barcelona”, com moltes persones continuen dient.

El local és acollidor, còmode, funcional, elegant i modern. Dolça explica que al principi “havia persones que no s’acabaven de creure que aquest era un local per a la gent, i preguntaven si podien passar”.

La dificultat inicial més gran del projecte va consistir precisament en aconseguir un local adient. I el problema va quedar resolt després de dos o tres anys de negociacions amb l’Ajuntament, que “va acollir molt bé la proposta i va apostar-hi”, oferint-los en qualitat de cessió un dels nous locals de l’entorn de la plaça dels Eucaliptus, just a la sortida del metro de Torre Baró-Vallbona.

Aquest any són 54 els joves, de procedències molt diferents, que han realitzat pràctiques en el restaurant. Els 30 que participen en el Pla de Formació i Inserció en hostaleria fent classes en el centre Cruïlla d’octubre a abril i 24 nois i noies que participen en els cursos que s’organitzen a l’estiu, de maig a setembre (a l’agost es tanca). A més, hi ha quatre alumnes amb contracte laboral per als caps de setmana.

Tots ells acompanyats per dos professionals de l’hostaleria, un a la sala i l’altre a la cuina, seleccionats “per la seva sensibilitat cap al món educatiu i cap al perfil de joves amb els quals treballem”. “Amb la seva ajuda, els educadors hem pogut aprendre a gestionar el restaurant i ells han après a ser una miqueta educadors”.

Arrelada als barris, als quals estima profundament, Dolça defensa les polítiques socials que s’estan desenvolupant a la zona, especialment des de fa quatre anys: “per exemple, el Pla de Barris, una iniciativa espectacular”. En aquest sentit, a la nova administració sorgida de les recents eleccions municipals li demana que continuï amb aquestes polítiques: “ens fa por que no sigui així”.

L'entrada “Si algun dia donem més valor al restaurant com a negoci que als joves, ens equivocaríem” ha aparegut primer a Carrer.

En l’àmbit local naixien iniciatives autoorganitzades, que esdevenien eines de resolució de necessitats col·lectives i alhora contribuïen a cooperativitzar la societat i avançar cap a models postcapitalistes. No obstant això, aquelles experiències s’havien de consolidar i generalitzar, i és des d’aquella constatació que s’elaboraren 14 mesures amb l’objectiu que els municipis poguessin impulsar “un nou desenvolupament local copartícip de la democratització econòmica en marxa”. Quatre anys després, a les portes de noves eleccions, és hora de fer balanç i renovar l’aposta.

Aliances estratègiques
Què proposaven les 14 mesures? En síntesi, que des dels municipis s’impulsés una altra política econòmica -Economia Social i Solidària (ESS)- i sobretot es democratitzés la forma de fer-la, a partir del que denominàrem concertació público-cooperativa-comunitària. Amb quines eines? Amb Consells Locals d’Economia Social i Solidària on proposar i avaluar polítiques; amb agències i equipaments municipals específics; amb la cessió a l’ESS local d’infraestructures municipals de gestió cooperativa i comunitària; amb la recuperació de patrimoni cooperatiu.

A partir de programes formatius per a l’acompanyament, incubació i finançament de nous projectes. I amb el foment d’un nou entorn econòmic: relocalització del crèdit amb finances ètiques; impuls del Mercat Social local i suport a les fires d’ESS; compra pública socialment responsable; suport a la recuperació d’empreses privades per part de les treballadores; municipalització i cooperativització de béns i serveis locals.

Finalment, sobirania alimentària i energètica, gestió comunitària de l’espai públic digital, així com l’impuls de relat -que no marca- amb mapeigs i memòria cooperativa, per generar un sentit de canvi econòmic.

Quin impacte han tingut les 14 mesures? A partir del maig del 2015, es produí una nova onada de polítiques locals d’ESS, on un nombre significatiu de municipis transitaren de la promoció exclusiva de l’economia capitalista o, en el millor dels casos, d’un model restringit o assistencialista d’economia social, a un model ampliat i transformador que recollia la diversitat d’iniciatives de l’ESS.

A més de cooperatives, societats laborals i entitats del tercer sector social, alguns programes municipals impulsaren un marc comú que inclogué horts comunitaris, equipaments de gestió comunitària, escoles lliures, moneda social o finances ètiques. En aquest sentit, els esforços per promoure el reconeixement mutu i conceptualitzar l’àmbit de l’ESS, tingueren com a efecte la legitimació en el món local del paradigma de l’ESS. Ha estat la primera ocasió que un conjunt de polítiques públiques catalanes ha pres el concepte ampliat com a referent, anticipant la futura llei catalana d’Economia Social i Solidària i la definició de l’àmbit socioeconòmic integral.

A partir d’aquí, els municipis catalans han desenvolupat alguna o diverses de les mesures, de manera més o menys encertada, “coproduint” amb els actors de base, dedicant més o menys recursos, amb plans integrals o amb bateries inconnexes de mesures. En tot cas, un mínim de 40 municipis catalans, organitzats en la Xarxa de Municipis per l’ESS (XMESS), de diversos colors polítics i agrupant la meitat de la població catalana, han apostat per desplegar accions concretes.

A Barcelona, a partir del nou Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària i el seu ambiciós Pla d’Impuls 2015-2019; a Sabadell, des de la regidoria de Nova Economia; a Terrassa, amb un Consell Municipal de l’ESS. Manlleu, el Prat de Llobregat, Mataró i altres localitats han estat capdavanteres d’una onada generalment considerada de forma positiva pel conjunt de l’ESS, sobretot pel que fa a la promoció de noves iniciatives, que han rebut el suport d’altres polítiques públiques com les relacionades amb els Ateneus Cooperatius.

Dificultats trobades en el camí
Quins han estat els esculls? En primer lloc, l’aposta per la transformació socioeconòmica ha estat sovint matisada per l’hegemònica realitat capitalista, que travessa les economies locals i apuntala els règims d’acumulació metropolitans i globals, així com per determinades estructures internes dels ajuntaments, refractàries a paradigmes econòmics transformadors.

En segon, les organitzacions del moviment constaten les dificultats de “coproduir” les polítiques públiques, pels diferents ritmes de treball o per conseqüències no previstes de les licitacions. Verticalitat de l’administració, oportunisme dels actors nous i riscos de dependència dels diners públics (“bombolla de l’ESS?”) han estat assenyalades de forma crítica pel mateix teixit.

I en tercer: els reptes de democratitzar el conjunt de l’economia local exigeixen un múscul financer i organitzatiu que avui, des del cooperativisme, amb una estructura econòmica de petites unitats productives, encara no es pot abastir plenament (el “salt d’escala”).

Finalment, a l’espera de les valoracions col·lectives d’organitzacions i ajuntaments, i a manca d’indicadors dins de les mateixes polítiques locals que en mesurin l’impacte, és necessari un altre nivell d’anàlisi per valorar la profunditat dels canvis.

Existeix un debat estratègic entre les administracions locals i les organitzacions de l’ESS per tal de definir quin model socioeconòmic es desenvolupa als municipis? Probablement, en una primera fase de la política municipal d’ESS és necessari iniciar i prioritzar la promoció generalista, però aviat caldrà treballar conjuntament models transformadors d’enfortiment socioeconòmic territorial, que avancin en la democratització econòmica de la ciutat.

Això és, codissenyar l’estratègia per la transformació econòmica local, a partir de Consells Municipals d’ESS (o grups de treball en municipis petits), que donin suport tant a l’articulació territorial de les iniciatives (ecosistemes cooperatius locals, pols cooperatius) com a la sectorial, promovent cadenes solidàries en sectors productius i reproductius estratègics (cultura, alimentació, mobilitat, finances, habitatge, cures…), tot apostant per la transició democràtica, feminista, ecològica i antiracista del conjunt de l’economia local.

Arrel i consolidació
En tot cas, el balanç ha de considerar-se positiu, ja que l’ESS ha guanyat presència en un nombre rellevant de municipis. Caldrà veure si aquestes polítiques es consoliden, si arrelen els espais de responsabilitat política vinculats a l’ESS, si fructifiquen els febles espais d’interlocució i coproducció, i, sobretot, si s’estableixen indicadors per avaluar els impactes dins del mateix àmbit socioeconòmic.

I insistir en l’advertència del cooperativista Jordi Garcia Jané: “Si qualsevol política pública local s’ha de basar en la participació de la ciutadania, quan és d’economia social s’hi ha de fonamentar amb més motiu, perquè l’economia social i solidària no és altra cosa que autoorganització, l’autoorganització econòmica de les classes populars per satisfer col·lectivament les seves necessitats. Per tant, un ajuntament ha d’acompanyar, promoure i ajudar les iniciatives d’economia social i solidària, però no pot mai substituir-les ni dirigir-les”.

Ivan Miró és membre de la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya

L'entrada Cap a una democràcia econòmica global ha aparegut primer a Carrer.