En termes convencionals, l’economia de Barcelona presenta uns resultats acceptables. S’ha reconvertit des d’una economia fonamentalment industrial cap a una de serveis, ha superat successives crisis i la ciutat segueix essent una metròpoli de segon ordre en l’economia global. Malgrat que el turisme ha jugat un paper important en la reconversió i és la cara més visible del model, l’activitat està més diversificada: sobretot en les TIC [Tecnologies de la Informació i la Comunicació], la sanitat, l’educació i la recerca, el comerç i en tota la gamma de serveis que genera una àrea com la nostra. Quan, en canvi, l’avaluació es fa des d’altres perspectives, el resultat és molt menys optimista. Les desigualtats socials són molt grans i no hi ha forma de reduir-les significativament. El seu efecte es tradueix en nuclis irreductibles de pobresa, en creixents problemes d’accés a l’habitatge, d’alimentació, de pobresa energètica i de marginació social. En termes ecològics el model és clarament insostenible. La pressió sobre el medi natural és visible en el canvi climàtic, la contaminació, els problemes alimentaris, la sequera… En conjunt, és un model que genera molta inseguretat econòmica, perquè existeixen molts factors que poden fer-la trontollar. L’epidèmia de la covid hauria d’haver estat un avís, però no sembla que les elits econòmiques locals n’hagin pres nota, i segueixen entestades en mantenir un model basat en el turisme, els grans esdeveniments, l’atracció de talent i l’especulació urbana. Més desigualtats i crisi ecològica.

Una política seriosa amb visió a llarg termini hauria d’estar orientada a reorganitzar l’activitat econòmica per afrontar els problemes actuals i de futur. Suposa una política ferma de reducció de les desigualtats, d’adaptació de l’activitat als límits que imposen els processos naturals, de diversificar l’activitat econòmica per evitar sotragades i garantir subministraments. El canvi no és fàcil, pesen les inèrcies i els interessos d’uns pocs. Però és la resposta que cal.

Ens podem preguntar què pot fer un ajuntament per ajudar a la reorientació. La resposta senzilla és que poc. La major part de la regulació econòmica està en mans d’altres Administracions: Generalitat, Estat, institucions supranacionals (UE, FMI, OMC…). I l’enorme poder dels grans grups econòmics pressiona negativament. Sense canvis en aquestes regulacions, el que queda a l’espai local és limitat. Cosa que no vol dir que no es pugui fer res: les polítiques urbanístiques, de serveis socials i altres competències municipals tenen un impacte directe sobre les qüestions esmentades. L’Ajuntament, a més, pot fer servir la seva veu i els seus contactes per influir sobre altres Administracions.

En un terreny més modest també es poden fer moltes coses. En l’ordenació del territori, reforçant les àrees productives i impulsant activitats orientades per una òptica de sostenibilitat ambiental i social. Desenvolupant institucions de suport a un nou teixit productiu i promovent i afavorint una economia social organitzada sota formes més igualitàries i cooperatives. Fixant polítiques que limitin les activitats especulatives. Creant algun tipus d’institució financera pública que serveixi a la població. Desenvolupant polítiques actives d’ocupació que serveixin per dignificar les feines més precaritzades. Fent una tasca efectiva d’inspecció. I ajudant a promoure un teixit social responsable i actiu per promoure els canvis necessaris. Encara que els marges siguin petits, no hi ha excusa per no impulsar mesures, reformes i processos que ajudin a canviar unes dinàmiques perilloses.

Albert Recio és professor d’Economia i vicepresident de la Favb.

L'entrada Una economia reorientada a satisfer les necessitats de la població ha aparegut primer a Carrer.

El fet que les mesures adoptades fins ara siguin conjunturals i decidides sobre la marxa també posa de manifest la incapacitat de les administracions per dissenyar un pla de xoc contra la pobresa, cada cop més estructural, amb cara i ulls, tal com reclamen les entitats socials que treballen a la primera línia de foc. I no serà perquè la situació els hagi agafat de sorpresa. “La inflació va començar a augmentar l’any passat i el seu impacte social és generalitzat”, recorda l’economista i vicepresident de la Favb, Albert Recio. Tanmateix, sembla que pocs se la van prendre seriosament fins que Rússia ha amenaçat el benestar del cor d’Europa.

La por a perdre eleccions

Segons Recio, cap de les mesures no està servint per frenar realment aquesta escalada i la decisió del Banc Central Europeu (BCE) d’endurir el preu del diner ens aboca a un escenari de recessió econòmica. Els governs no s’atreveixen a prendre mesures radicals que perjudiquin les rendes dels més rics, gravin els sectors econòmics amb més beneficis o posin sobre la taula un model energètic alternatiu al petroli. La raó, per a Recio, és que són impopulars i això significa perdre eleccions i alimentar el discurs de la ultradreta. Que hi hagi molts representants de lobbies econòmics en les estructures ministerials tampoc no ajuda.

Un dels primers a denunciar la pobresa d’Espanya ha estat Human Rights Watch en un informe presentat el juliol passat. L’oenegé situava les famílies amb fills, les mares solteres, les persones grans, i els joves i les persones migrants com els col·lectius més afectats. En el cas de Catalunya, l’organització internacional no era tan dura a l’hora de valorar la resposta de les institucions, però sí que deixava clar que les mesures adoptades han estat insuficients per aturar la pèrdua del poder adquisitiu de les famílies, sobretot les més vulnerables, perquè tenen data de caducitat.

En això coincideix l’ONG amb la Taula d’Entitats del Tercer Sector de Catalunya. Davant les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya en què es presumia de la contenció de la pobresa i l’exclusió social, l’entitat ha denunciat que les mesures són pegats. “El problema és que quan desapareguin, deixaran de tenir aquest efecte de contenció”, cosa que demostra que “no són prou efectives per reduir la bossa de pobresa i exclusió crònica”. La solució no és anar prorrogant mesures provisionals com la del govern central que suspèn -teòricament- els desnonaments de famílies vulnerables.

Cada cop més empobrits

Des de la Taula del Tercer Sector s’apunta que “no és només que les famílies cada cop estiguin més empobrides i pressionades”. És que no hi ha opcions per sortir-se’n: la precarietat s’està generalitzant i el risc que arrossegui més persones que ara no estan en una situació de pobresa i exclusió és molt alt. És per això que l’entitat reclama a les administracions previsió. “Fa setmanes que es parla d’una probable recessió a la tardor. Malgrat no saber ni com serà ni la magnitud, s’hauria d’estar treballant en aquest escenari hipotètic, de manera preventiva, per evitar que les agafi de nou desprevingudes i que a corre-cuita hagin de respondre amb una política de pedaços”, remarca.

A banda de falta de previsió per part de les administracions, també hi ha l’incompliment de mesures ja aprovades, com és el cas del conveni que regula la pobresa energètica i que un any i mig després de la firma de l’acord entre la Generalitat i Endesa encara no s’ha desplegat, tal com han denunciat la Taula d’Entitats i l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE). Francina Alsina, presidenta de la Taula, exposa la situació terrible en què viuen milers de famílies: “Estem enmig d’una crisi social molt greu, que es podria agreujar encara més amb el previsible escenari de recessió que es planteja aquesta tardor. La inacció institucional pot deixar el poc aconseguit en paper mullat”.

Maria Campuzano, de l’APE, recorda que hi ha famílies que segueixen rebent avisos de tall de subministrament i el que no té sentit és que no s’apliqui un mecanisme que ja existeix, i més de cara a un hivern que s’albira molt cru. “No s’entén que el Govern català tingui aquesta actitud tan passiva quan el conveni és una eina imprescindible”, insisteix, i centra les seves crítiques en el departament de Drets Socials, que encapçalava Violant Cervera fins a la sortida de Junts del Govern. “No està fent els deures”, remarca. Davant d’aquesta situació, les dues entitats ja han anunciat que no assistiran a cap més reunió del grup de treball del conveni “mentre no hi hagi avenços palpables”.

És difícil destriar quant hi ha d’electoralisme en decisions com la que es planteja ara des del Govern central de fer una cistella bàsica d’aliments assequible, tot i que Recio la qüestiona perquè creu que sols beneficiarà les grans cadenes, que són les que s’ho poden permetre. Els preus dels aliments han disparat l’IPC sense que això reverteixi en els salaris, i per trobar xifres similars ens hem de remuntar al 1984. Amb la invasió d’Ucraïna com a argument, el consumidor està pagant de la seva butxaca tant la despesa de la producció com la recuperació dels marges de benefici del sector.

Segons les dades publicades aquest mes de setembre per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), els aliments que més s’han encarit són els olis (24%), la llet, els ous i els formatges (19,2%), el pa i els cereals (18,9%), els aliments preparats (14,6%), els llegums i hortalisses (14,2%), i la carn i la fruita (11%). La població sense accés a aliments bàsics està augmentant igual que la que ha de fer mans i mànigues per arribar a final de mes. “Augmenta la població que no es pot permetre menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies i també la població que no pot mantenir l’habitatge a una temperatura adequada”, recorden des de la Taula del Tercer Sector.

El programa d’aliments europeu s’acaba

El programa FEAD de la Unió Europea per a assistència material a les persones més desafavorides, que es va aprovar per al període 2014-2020 i es va prorrogar a causa de la pandèmia, té els dies comptats. La raó principal és que la pobresa no només s’ha d’abordar des de l’alimentació. “De què serveix tenir un paquet d’arròs si no puc cuinar?”, es pregunta Lluïsa Puigardeu, coordinadora de solidaritat de la parròquia de Sant Medir, a la Bordeta. “Cada dia la salut mental de la gent està pitjor. Avui han vingut tres persones desesperades plorant i demanant ajuda”, denuncia. Des de la Creu Roja, Joaquim Ventura explica que el nou programa europeu aposta pel repartiment econòmic a través de targetes. “Es pretén deixar d’estigmatitzar la pobresa fent-la anar als bancs d’aliments”, remarca. Tanmateix, tot i que el nou programa s’havia d’implementar el 2023, els treballs de la comissió de la Generalitat encarregada de desenvolupar-lo estan a les beceroles. No hi ha calendari, ni pressupost ni dades sobre l’abast de la prestació.

L'entrada Pegats contra la pobresa ha aparegut primer a Carrer.

¿El turismo masivo destruye una forma de vida, una cultura?
Sí, pero no de una manera aislada. Es una parte muy representativa, y muy llamativa a la vez, de una forma de capitalismo moderno. Vamos, que no viene el turismo de masas y se carga él solo las cosas, sino que hay todo un sistema socioeconómico que fomenta el individualismo, el consumismo, etc., del cual este tipo de turismo es un representante muy claro. Dicho en otras palabras: ¿La actividad turística destroza un lugar? Sí. ¿Destroza la vida comunitaria? Sí. ¿Destroza vidas individuales? Sí. Pero no es el único actor, sino una parte más de un sistema económico que yo calificaría de psicópata, que destroza ecosistemas y vidas individuales.

En un artículo publicado el pasado 1 de mayo en El País, el socialista Jaume Collboni, primer teniente de alcalde, declaraba: “150.000 personas viven de la industria turística y queremos que puedan continuar haciéndolo”. Pero ustedes en sus siglas llevan la palabra decrecimiento. Con la cantidad de personas que emplea el sector y la crisis que está cayendo, ¿de verdad se puede hacer decrecer uno de los motores de la economía? ¿Qué alternativa se les da a los trabajadores?
Lo primero que hay que decir es que el verdadero drama es que haya tanta gente trabajando en el turismo, que es el sector que peor paga: quien trabaja en comercio, hostelería y restauración cobra de media la mitad de la media general salarial en la ciudad, según estadísticas del propio Ayuntamiento del año 2016. Es evidente que en Barcelona ha habido un proceso de desindustrialización y que se optó por una salida fácil: promover de diversas maneras -cesión de terrenos públicos, etc.- la entrada de capitales turísticos. Se inicia entonces un proceso de turistización de Barcelona y de su economía. Es decir: especializar a la ciudad en un sector de salarios bajos, de alta flexibilidad laboral, de mucho trabajo sin contrato, de mucho trabajo en negro. Y el señor Collboni va y nos dice que tenemos que estar contentos de que nos estén explotando y que tenemos que seguir impulsando eso. Esa es nuestra lectura.

No me ha contestado a la pregunta.
Nosotros efectivamente defendemos el decrecimiento turístico y la diversificación de la economía en otros sectores, pero no tenemos todas las respuestas. No soy capaz de dar ahora mismo un listado de los sectores concretos que hay que fomentar. Pero es evidente que: uno, esto no funciona socioeconómicamente; y dos: se está cargando la ciudad y el medio ambiente y está contribuyendo a la emergencia climática de forma brutal. Y quien tiene la capacidad de estudiar en qué sectores tendría que centrarse el músculo económico de la ciudad son precisamente las instituciones que nos están ignorando.

Del artículo parece deducirse que existen dos posiciones ante el fenómeno turístico: la de los Comunes y la del PSC. Así, el concejal de Ciutat Vella por BComú, Jordi Rabassa, afirma que “todos los turistas que vienen a Barcelona quieren visitar Ciutat Vella, lo que significa que tiene que haber menos turistas”. Y en cambio Collboni manifiesta: “No podemos caer ni en la turismofobia ni en el crecimiento sin control. Tiene que haber un punto intermedio”. ¿Con cuál de las dos se alinea la ABDT?
Desde luego con ninguna de ningún partido, que para eso tienen una línea propia bien marcada. Y, de hecho, arremeteré contra las dos: Rabassa puede tener unos postulados que, a priori, puedan parecer más afines a los nuestros, pero de poco sirve. De poco sirve que el responsable político de un gobierno de distrito diga cosas que nos puedan parecer más o menos bien, si luego eso no se traduce en políticas y hechos reales.

¿Quiere decir que Rabassa hace postureo, es decir, que dice cosas para quedar bien, pero que luego no pone en práctica?
Y que probablemente no puede poner en práctica desde el gobierno de distrito, porque los distritos tienen unas competencias muy limitadas. Pero desde luego podría hacer más de lo que está haciendo, eso sin ninguna duda.

Pero aunque su cargo tenga competencias limitadas, representa al partido que gobierna la ciudad. Por tanto, subiéndolo de nivel, ¿se le podría hacer el mismo reproche a Ada Colau? ¿Mantiene la alcaldesa en el tema turístico postulados que luego no se traducen en hechos?
Sí. Y peor aún: se traducen en hechos negativos. El gobierno Colau, en su primer mandato y sin el contrapeso evidente del PSC en el gobierno municipal, prometió maravillas y acabó acordando con el Puerto de Barcelona una ampliación de la terminal de cruceros. Por tanto, es evidente que no estuvo a la altura de las expectativas que había creado en cuanto a la gobernanza del turismo en la ciudad. Ello no desvirtúa, no obstante, alguna de sus políticas -el Plan de Alojamientos Turísticos u otras-, pero es evidente que sus promesas electorales se han quedado muy cortas. Y van quedándose cada vez más cortas: lo que al inicio del primer mandato era una postura bastante asumible e innovadora -aunque a nosotros se nos quedaba corta-, fue decayendo a lo largo de aquél. Y en el segundo mandato, directamente, le ha regalado este apartado al PSC.

¿Y qué me dice de Collboni?
Su postura es bastante más descarada, pues hablar de que no se puede caer en el crecimiento desmesurado cuando es el principal defensor político a nivel municipal y metropolitano de la ampliación del aeropuerto, una infraestructura que ni siquiera está cerca de su máxima capacidad -y mejor que no llegue a ella-, es hipocresía pura y dura.

L'entrada Dani Pardo (ABDT): “El turismo por sí solo no se carga las cosas” ha aparegut primer a Carrer.

Una activitat lligada al creixement poblacional de la ciutat, als canvis en els models de vida i al mateix procés de terciarització. La victòria de Josep Lluís Núñez, l’operador més emblemàtic de la ciutat, a les eleccions del Barça del 1978 reflecteix un canvi social que s’havia anat gestant en el període anterior. La crisi del final de la dècada dels setanta va liquidar el vell model industrial i va reforçar la via del capitalisme rendista que s’havia prefigurat en anys anteriors.

Especulació immobiliària

La Barcelona de Josep Maria de Porcioles -i la seva continuïtat amb els alcaldes Enric Masó i Joaquim Viola- és la Barcelona de l’especulació immobiliària i les requalificacions urbanístiques. Un gran negoci on participen molts agents -propietaris del sòl, promotors, constructors-, més atomitzat que en altres ciutats a causa de la mateixa estructura i dimensió de la ciutat. Més enllà de les grans promocions d’administracions com l’Institut Municipal de l’Habitatge o l’Obra Sindical del Hogar, la construcció de barris sencers, com ara Ciutat Meridiana -promogut per Joan Antoni Samaranch- o el Turó de la Peira (Roman Sanauja), va ser excepcional.

Aquí l’especulació anava fonamentalment solar per solar i edifici per edifici, i en aquest camp destaquen operadors com el ja esmentat Josep Lluís Núñez (Nuñez y Navarro), “el xèrif de les cantonades de l’Eixample”, i Josep Maria Figueras (Habitat), el promotor del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat i protagonista de requalificacions discutides com la del solar de l’antic Hispano Francès.

El Pla de la Ribera

Les millors oportunitats de negoci es donaven amb la requalificació d’antics espais industrials. En aquest sentit, l’operació més ambiciosa del període va consistir en el projecte del Pla de la Ribera, promogut pels grans tenidors de sòl industrial al Poblenou. El projecte, finalment, va ser aturat per les lluites veïnals del moment. Però havia generat les bases per a projectes que després s’anirien concretant en la Vila Olímpica, la façana litoral lligada al Fòrum de les Cultures, el 22@… No sembla casualitat que de la direcció del projecte en formessin part Narcís Serra i Miquel Roca i Junyent, dos prohoms polítics de la transició fortament connectats amb l’empresari Pere Duran i Farell, lligat a Catalana de Gas -l’actual Naturgy-, principal propietària de sòl a la façana litoral. La crisi industrial de final dels anys setanta va facilitar que, finalment, es concretessin grans operacions pensades en el tardofranquisme.

Altres actors

Si bé les polítiques immobiliàries esdevenen el centre de l’actuació de les elits, no podem perdre de vista altres actors importants. Un, sens dubte, és el del control dels subministraments públics. Un poder econòmic en si mateix que a la ciutat tenia tres noms clau: Aigües de Barcelona, Fecsa -part de l’actual Endesa, propietat dels bancs i rescatada per l’Estat a la dècada dels anys vuitanta- i Focsa -que controlava els serveis de neteja i actualment integrada a FCC-. En graus diferents, les tres segueixen jugant un paper important a la ciutat.

Un altre és el poderós grup de pressió automobilístic, on trobem fabricants, gestors d’infraestructures -com Autopistes, promoguda per empresaris propers a l’Opus Dei-, comercials i aquest híbrid entre empresa i associació que es diu RACC. I per sobre de tot i sempre una mica a l’ombra, les grans empreses financeres, que sempre juguen un paper cabdal en la configuració econòmica de la ciutat.

L’economia del tardofranquisme és un moment de dinamisme, de continuïtat i d’inici de remodelació d’un model de capitalisme que acabarà consolidant-se uns anys desprès. I que condiciona molt la vida econòmica i social de Barcelona.

Albert Recio és professor d’economia.

L'entrada Les elits econòmiques del tardofranquisme ha aparegut primer a Carrer.

Un país força tancat a la competència exterior i que per tant garantia rendibilitats suculentes a un teixit productiu no excessivament eficient. L’especulació urbana i el control dels subministraments públics han constituït una altra de les activitats tradicionals de les elits locals. Aquest model econòmic va començar a morir amb la crisi dels 1970, l’entrada a la Unió Europea i la globalització econòmica. El procés de desindustrialització va transformar moltes famílies de les elits locals d’industrials en inversors immobiliaris i financers.

La ciutat va trobar un nou model després dels Jocs Olímpics de 1992 -que van servir d’aparador- amb l’eclosió del turisme de masses associat al transport low cost. Per a les elits urbanes el turisme és molt atractiu no tan sols per la despesa que genera, també perquè obre moltes oportunitats al capitalisme rendista. Hotels, pisos turístics, lloguer de locals (associat a l’ocupació del sòl públic per les terrasses…), espais comercials, són el centre d’un enorme procés especulatiu que té la seva cara fosca en forma d’assetjament immobiliari, increment dels lloguers, desnonaments, ocupació de l’espai públic, monocultiu turístic en determinats barris… El turisme no és només l’hostaleria, és també comerç, activitats recreatives, fires o transports.

És cert que no tot es redueix a turisme. S’ha produït també un creixement rellevant de segments derivats de les noves tecnologies de la comunicació, concentrats sobretot al 22@, i un increment de l’activitat logística. I potser també un creixement del paper del sector de l’ensenyament i de la sanitat orientats al públic forà, que poden ser variants del turisme. Aquest nou model productiu, que es presenta habitualment com un model d’èxit, té contrapartides molt desagradables: desigualtats socials i de renda, problemes d’accés a l’habitatge i un insuportable cost ecològic.

La pandèmia ha mostrat les debilitats d’aquest model: l’enfonsament del turisme a causa del confinament ha fet caure l’economia local; durant un període es va produir una falta de subministraments sanitaris bàsics; els sectors més precaris han experimentat greus problemes de subsistència… L’experiència hauria d’haver suposat una oportunitat per reflexionar i per repensar un model tan vulnerable, i també per avançar-se als problemes que podem esperar en el futur, molts d’ells ja detectables: desigualtats socials intolerables, problemes d’habitatge, serveis públics insuficients, vulnerabilitat derivada de l’especialització excessiva, crisi ambiental multidimensional, etc.

Davant d’aquesta situació hi ha diverses respostes possibles, que poden tenir importants conseqüències per al futur de la ciutat. En termes sintètics es poden resumir en tres escenaris diferents.

Com si res no hagués passat
El primer és considerar que la pandèmia ha estat un breu parèntesi i que cal continuar la línia seguida fins ara. És el que defensen la majoria de forces vives de la ciutat i que, en gran mesura, promou l’àrea econòmica de l’Ajuntament: recuperar el turisme com sigui, seguir amb els programes de grans infraestructures (ampliació del port i l’aeroport) i “atreure talent”, o sigui, centrar-se en promocionar els sectors que ara ja han despuntat.

Molts dels temes que estem debatent aquests dies tenen a veure amb aquesta resposta. És la via més directa per seguir engreixant els dos problemes més greus que té plantejada la ciutat: les desigualtats i la crisi ecològica. I suposa mantenir totes les vulnerabilitats que la crisi actual ha deixat en evidència.

Igual, però amb retocs
El segon escenari és una variant del primer, que apunta a bona part de les propostes que es deriven dels programes de la UE: intentar racionalitzar algunes coses i considerar la innovació tecnològica com la base per abordar els problemes ecològics, però mantenir bona part de les dinàmiques anteriors. És cert que algunes iniciatives poden millorar coses: fomentar el reciclatge de residus, posar limitacions a l’ús del cotxe, etc. Però ni alteren per elles mateixes el model de desigualtats imperant ni està gens clar que siguin adequades per fer front a l’allau de problemes potencials que es deriven de qüestions com el canvi climàtic, la fi dels combustibles fòssils, la crisi de biodiversitat o la generació de residus.

Canviar les prioritats
La tercera alternativa, la que seria desitjable però que és improbable que s’imposi, passaria per replantejar tant la lògica productiva com la social. Això vol dir prendre nota de les fragilitats i perills d’un model excessivament especialitzat, socialment injust, ecològicament insostenible. Suposa, entre d’altres accions, desenvolupar polítiques productives i de consum orientades a reduir seriosament la càrrega de materials, a minimitzar els residus, a canviar les pautes de mobilitat, a diversificar les activitats productives.

I també a realitzar transformacions al nivell de les regulacions que contribueixin a reduir de veritat les desigualtats. No és fàcil ni assolible a curt termini. Però precisament per això és tan urgent entendre que és necessària i començar a endegar iniciatives de canvi real. I el sector públic i els sectors socials hi haurien d’estar al capdavant, vista l’addicció dels sectors empresarials al model actual. Hi ha molts interessos i inèrcies culturals que s’hi oposen. Però és allò que demana la crisi social i ecològica a la qual ens ha portat “l’èxit” d’un model caduc.

L'entrada L’economia de Barcelona, cap a on anem? ha aparegut primer a Carrer.

La tria efectuada causà malestar entre alguns convidats com el Consell d’Associacions de Barcelona (CAB), Organitzacions per la justícia global (LaFede.cat) i la mateixa Favb, que vam publicar un comunicat on criticàvem la sobre representació de l’àmbit econòmic i de la mateixa administració, mentre trobàvem a faltar organitzacions de la ciutat que treballen aspectes de salut, mediambientals i socials.

Debat obert, conclusions opaques
L’Ajuntament va crear quatre taules de treball: model urbà, economia, social i cultura/esports, més un grup de treball al voltant de les empreses tecnològiques. Cada una es va reunir tres vegades: les reunions eren en format on-line i es limitaven a fer una ronda d’intervencions d’entre un minut i mig i dos per representant per exposar les seves preocupacions i receptes. A la vista de les conclusions del Pacte, podem observar la gran distància entre els continguts de les actes de les reunions, els documents de síntesi que sortien de cada taula i la proposta final, que tot indica que es va cuinar de manera poc transparent entre els partits municipals.

Sovint, el terme de “procés participatiu” s’ha utilitzat amb molta lleugeresa -per a descrèdit del mateix- suportat per una ideologia ciutadanista que grinyola quan els participants no representen persones sinó sectors amb interessos concrets. Per exemple, a ningú li passaria pel cap definir com a procés participatiu la negociació d’un conveni col·lectiu. Així mateix, els participants del Pacte per Barcelona representen interessos que en alguns casos són contraposats, els quals no es poden superar amb dinàmiques participatives (que han estat una pantalla) i que per pròpia naturalesa es transformen en negociacions al marge del procés participatiu.

En aquest sentit, l’aiguabarreig de conceptes i actors en el Pacte per Barcelona s’ha vist clarament reflectit amb la tipologia de propostes que s’han presentat. Mentre les entitats socials i veïnals feien propostes amb una visió holística de la ciutat en un intent d’assentar unes bases estratègiques de futur, els sectors empresarials i gremials apostaven per convertir el Pacte per Barcelona en un acord per a la reactivació econòmica dels seus respectius sectors, on la rebaixa dels impostos i els ajuts financers eren el leitmotiv. Dos nivells d’aportacions conceptuals difícils de conjugar i que contradiuen la lògica de saber primer on voler anar per triar després el camí adient.

El turisme, on la repercussió de la pandèmia ha estat devastadora, és un cas paradigmàtic d’aquestes contradiccions: uns opten per reactivar cegament la Barcelona turística mentre que els altres recapacitem sobre la necessitat de crear una economia més diversificada i circular, i per tant més sòlida, la qual cosa significa elaborar noves visions a curt i llarg termini.

Sector econòmic sense complexes
Recordem, a més a més, que la proposta de fer un Pacte per Barcelona es dona en els mesos de maig-juny, enmig d’un accelerat procés de desescalada de les mesures que s’aplicaren durant l’estat d’alarma. La pressió del sector econòmic va aconseguir que l’Administració ignorés els consells epidemiològics amb la conseqüència de l’aparició dels rebrots que ens han afectat durant tot l’estiu. Però no s’ha limitat a això, sinó que ha reclamat el suport econòmic públic per refer-se de les seves pèrdues. Ho han fet sense complexos i, per tant, també dins de les sessions del Pacte, que alguns han aprofitat com si fos un mercat on vendre els seus greuges.

La salut, per sobre de tot?
Durant el confinament ens preguntàvem si la pandèmia ens faria reflexionar com a societat. Vam copsar directament que amb voluntat política la salut es podia posar per sobre de l’economia i que la nostra ciutat podia lliurar-se de la contaminació acústica i atmosfèrica. Però poc dura l’alegria en la casa del pobre, i en poques setmanes vam observar com els corrents subterranis de sempre emergien amb molta força, i aconseguien per exemple que l’Ajuntament aparqués i suspengués de facto el reglament de terrasses, ignorant el dret al descans del veïnat més afectat.

O com el gremi del motor aprofitava molt hàbilment la por al contagi en el transport públic per augmentar el nombre de vendes de cotxes, amb el suport inestimable de ‘plans renove’ del govern. Hem escoltat de pròpia veu al vell polític Celestino Corbacho la justificació que salvar llocs de treball també millora salut de les persones, el mateix argument que utilitza la patronal quan reclama augmentar els seus beneficis sota el pretext de no acomiadar ningú. Davant les morts per causa de la contaminació atmosfèrica ara ja s’oblidava ràpidament que la salut està per sobre de tot. Per sort, Confinem els cotxes, recuperem la ciutat ha estat el lema de la primera i més àmplia mobilització després de l’estat d’alarma.

Però el que sorprèn més és que, tractant-se d’una crisi sanitària, el Pacte per Barcelona no s’hagi centrat en les imprescindibles reformes en l’àmbit de la salut i que s’hagi tancat sense una reflexió en profunditat que posi en qüestió, entre d’altres coses, la perversió de les polítiques público- privades. El cas del contracte amb Ferrovial ha estat el més escandalós, però és un exponent més d’una pràctica que ha comportat deficiències criminals com les que hem vist en el cas de les residències de gent gran. Aquestes coses passaven quan l’Ajuntament ens demanava participar en el Pacte.

La Favb, conjuntament amb el CAB i LaFede.cat, vam veure que era important aportar-hi una visió social, mediambiental i veïnal. A tal vam teixir relació amb més de 20 entitats i federacions de la ciutat amb la pretensió d’elaborar un document conjunt que exposés els nostres plantejaments. Internament dins la Favb, les associacions veïnals també hi han intervingut a través de trobades on-line i les aportacions en l’espai col·laboratiu Participa-Favb. Fruit d’aquest procés s’ha elaborat el document Pacte per Barcelona: les propostes de les entitats, que conté un pro- grama molt complet del qual ens sentim molt orgulloses i que, si més no, marcarà el nostre full de ruta en el futur.

Hem de confessar que a començaments de juliol, a la vista de com havia anat el procés del Pacte, no va ser una sorpresa observar com les propostes de fons que nosaltres plantejàvem no eren recollides en el text del Pacte oficial. En les trobades amb les entitats amb les quals havíem treballat el document, de seguida es va desprendre que no seria coherent signar el text oficial perquè significaria un brindis al sol sense substància. Vam denunciar públicament que el contingut era excessivament abstracte en un comunicat que portava per títol “Front social en oposició a l’intent de Pacte municipal per Barcelona”, un encapçalament que posa èmfasi en el treball conjunt de més de vint entitats i federacions de segon grau i a les quals després s’hi han adherit més del doble.

No hem perdut el temps
La decisió col·lectiva de les entitats de no signar el pacte no ha estat còmoda. Hem de tenir en compte que la totalitat dels grups polítics municipals l’han subscrit i que per a ells la foto de conjunt era important. Tant és així que ens hem trobat que el document oficial del Pacte, en comptes de portar al final el llistat dels signants, prefereix posar la relació de tots els agents que hi han participat, malgrat que no combreguin amb el resultat. Lleig i malintencionat.

Segurament la història assenyalarà un abans i un després de la pandèmia, però de ben segur que aquest Pacte per Barcelona anunciat a bombo i plateret no passarà a la història. És més, segurament quan el lector llegeixi aquestes línies ni se’n recordarà.

Nosaltres creiem, però, que no hem perdut el temps participant-hi. Tenim un coneixement més acurat de la complexitat de la nostra ciutat i, el que és més important, hem teixit unes relacions amb moltes entitats al voltant d’un text propi que marca unes direccions clares i una voluntat de compromís amb els sectors més febles de la nostra ciutat. Els estralls de la pandèmia ens reclamaran donar-li continuïtat.

L'entrada Un Pacte per Barcelona? Per a què? ha aparegut primer a Carrer.

Era una notícia previsible des de feia temps, però igualment dramàtica pel seu fort impacte en l’ocupació i el teixit industrial local. Quan les coses van malament, s’acumulen les males notícies.

Podem considerar que la pandèmia de la Covid-19 era imprevisible i que la sortida de Nissan no estava determinada. Ningú no podia esperar que el detonant de la crisi econòmica fos una emergència sanitària. Però la situació actual que vivim no hauria d’agafar per sorpresa ningú que portés temps analitzant les febleses del nostre model econòmic.

Economia vulnerable
Fa bastants mesos que existien moltes especulacions sobre la possibilitat d’un nou crac provocat per una enorme varietat de factors: una nova crisi del deute, la guerra comercial i el Brèxit, una nova onada de polítiques d’austeritat, un desgavell financer, els efectes del pic del petroli, una crisi alimentària generada per l’emergència climàtica… Aquest virus ha demostrat, un cop més, que la incertesa és un element important en el funcionament de l’activitat econòmica.

El que sí que era segur és que qualsevol crisi seria més severa a Barcelona (i a Espanya) que a molts altres indrets. La raó és l’enorme dependència que té la nostra economia del turisme. A la crisi de 2008 es va fer palès que l’excessiu pes del sector de la construcció (habitatge i obra pública) explicava la gravetat de la crisi.

En comptes de diversificar-se, simplement el turisme en va prendre el relleu i es va començar un nou cicle expansiu basat en un sol sector. Igual de vulnerable. Quan parlem de turisme no ens referim només a hostaleria i restauració, és també comerç, activitats recreatives, transport i tota la xarxa de subministres.

Molta gent havia avisat d’aquesta dependència perillosa. De la necessitat de tenir una economia més diversificada i sòlida. Ningú amb poder no els va fer cas i, pel que hem pogut escoltar als debats del mal anomenat «Pacte per Barcelona», les elits locals encara no se’n volen assabentar.

El cas de la Nissan és una mica diferent, però a la vegada semblant. Aquest és un país on fa molts anys que es va optar per no tenir política industrial, per dependre de la inversió estrangera i renunciar a un desenvolupament propi. Recordem que a la crisi dels anys 1980 hi va haver un moment, quan els propietaris de Seat i Motor Ibérica (Fiat i Massey Ferguson, respectivament) van marxar, que l’Estat va sanejar les empreses i en comptes de potenciar una indústria pròpia, les van vendre a bon preu a Volkswagen i a Nissan.

Llavors es va dir que un país com Espanya no podia tenir indústria pròpia (Corea del Sud, un país de grandària similar sí que la té: Hyundai, Kia). Durant anys l’Estat ha estat promocionant la compra de cotxes (ara acaba d’aprovar un nou Pla Renove) amb l’esperança que això mantingui les inversions de les multinacionals al país.

Però les grans empreses juguen un joc global i no prenen compromisos ferms. La indústria de la moto també ha rebut tractes de favor i fa anys que la inversió local s’ha esfumat. La renúncia a tenir una política pròpia, que es mostra també amb la baixa inversió en ciència i tecnologia, ens fa sempre dependents de decisions alienes. I sovint comporta que acabem produint béns relativament obsolets.

La prolongada desindustrialització no és només resultat de la pressió externa. Ho és també de les opcions que ha pres una gran part de l’elit local, venedora d’empreses i reconvertida en una classe rendista que obté força guanys del sector immobiliari (tan associat al turisme) i la inversió financera.

Mirada de llarg recorregut
A curt termini, la situació és molt negra. El turisme ha caigut en picat i ningú no sap quan remuntarà. La crisi mundial afegeix noves incerteses que poden desencadenar més esdeveniments negatius. Com una nova crisi del deute privat. O un nou ajustament de la despesa pública, si l’inevitable (i necessari) increment de l’endeutament públic fa que els austericides tornin a trobar raons per forçar-lo.

Recordem que els pitjors anys de la crisi no van ser el 2008 o el 2010, sinó del 2011 en endavant, quan es van imposar aquestes polítiques de retallades i privatitzacions. I la Covid-19 ens hauria d’avisar que una gran varietat de causes ecològiques poden desencadenar altres tipus de problemes.

El curt termini l’hem de passar de la millor manera possible. El pitjor, però, és no tenir una mirada llarga que permeti que allò que fem avui ens ajudi a superar les debilitats que la pandèmia i el tancament de Nissan ens han mostrat. I hem constatat que la majoria de líders econòmics segueixen pensant que qualsevol solució passa per atreure més turisme i inversió estrangera.

Per això cal que els moviments socials i les entitats comencem a pensar que ens calen idees econòmiques perquè aquesta ciutat sigui capaç de garantir benestar material i social i capacitat d’adaptació a la crisi econòmica, i pressionar perquè es prenguin mesures que vagin en aquesta direcció.

L'entrada Nissan i Covid-19, una tempesta perfecta sobre l’ocupació ha aparegut primer a Carrer.

– Què puc fer amb aquesta navalleta que no pugui fer amb allò d’allà? -li pregunto tot mirant el míssil Thaad que exhibeix la companyia Lockheed Martin, una bèstia de 6,17 metres i 900 quilos.

– Doncs obrir una llauna. Menjar-te el que hi ha dins. I sobreviure -contesta la responsable de les navalles militars suïsses.

Sobreviure.

París ha acollit aquest cap de setmana la fira bianual d’armes terrestres i aeroterrestres més gran del món –Eurosatory– amb la mateixa fixació de sempre: la defensa i la seguretat. Més de 140.000 metres quadrats de moqueta i obsessió. Tot per al soldat. Menys taüts.

La fira (només per a professionals: els que venen, els que compren, periodistes i espies) va obrir les seves portes el dilluns. Hores després, a prop de París, un gihadista va clavar nou ganivetades a l’abdomen d’un comandant de policia. Després va apunyalar la seva dona davant del fill de tres anys.

Un “drama abominable”, va dir el president de la República. Abominable i quotidià.

Quants míssils tenim nosaltres? Quants ganivets tenen ells? On comença la defensa i on acaba la seguretat?

En un luxós pavelló exterior, la companyia alemanya Rheinmetall (té nom d’òpera de Wagner: Metalls del Rin) exposa el seu mega canó de 130 mm. “La mida sí que importa”, anuncien. En una pantalla, a càmera molt lenta, Rheinmetall escenifica la seva granada de mà ABHGR, que en caure fa un bot i explota sobre el cap de l’enemic.

L’anterior edició d’aquesta fira va tenir lloc el juny de 2014 amb les paraules protection i security exposades fins a la sacietat.

Un mes després d’aquella edició, els gihadistes trencaven la frontera entre Síria i l’Iraq i creaven l’Estat Islàmic. Des de llavors, només a París els gihadistes han matat 150 persones en atemptats de dispersió. El futur sempre ve per on el màrqueting no ho espera. Com els escorpins.

Hall 5, passadís K, estand 521: apareixen les pistoles i fusells de la companyia txeca CZ. Un dels seus models estrella és l’Scorpion EVO 3 A1, un subfusell “extraordinàriament agradable per al seu usuari”, tot un homenatge -confessen en un fullet- a “aquests invertebrats de la classe dels aràcnids, coneguts per la seva extraordinària resistència a la radioactivitat, les temperatures extremes i armats d’un agulló verinós a la seva elevada cua”.

Pots apropar-te, sostenir-lo (descarregat) a les teves mans, ficar el dit al gallet i fer clic, clic, clic… com van fer Sherif i Said Kouachi el gener de 2015 a Charlie Hebdo i al supermercat jueu. Amb un subfusell Scorpion, entre altres armes, van matar 17 persones.

A CZ no ofereixen caramels ni galetes ni detallets, com fan la majoria d’estands. Només adhesius dels seus rifles d’assalt.

El merchandising que més triomfa són els ninos de goma antiestrès. L’alemanya Mahle (radiadors per a tancs) els regala en forma de soldat grassonet; la francesa NYCO (lubricants per a la batalla) en forma d’avió de combat; la nord-americana Bose (amplificadors de guerra) en forma de tanc; la belga Red Star (logística militar) en forma de granada de mà.

Kalashnikov Group no ofereix res. Ni caramels. Els trobo al hall 6, passadís 6, estand 197. L’home que m’atén m’ho explica tot.

– Primer va ser l’AK-47, el primer kalàixnikov. Era el millor del món. Després l’AKM. Era el millor del món. Ara tenim l’AK 103.
– No m’ho digui: el millor del món.

– Efectivament -respon amb una mirada de què collons busques tu, vinga, desapareix.

Els kalàixnikov es poden veure. Però no tocar. En aquest estand no hi ha clic, clic, clic… Fora, sí. Amb un kalàixnikov AKM, a més de granades, nou gihadistes van matar el novembre 130 persones en diversos punts de París.

Le Carillon va ser un d’ells. Ahir a la tarda, amb la gent embadalida amb el partit França-Albània de la televisió del bistrot, quedaven dos forats de bala. Dos forats penetrant el marbre i la fusta art decó per la part inferior de la barra: van disparar la gent que s’havia tirat a terra.

La companyia coreana Poongsan exposa les seves brillantíssimes bales ordenades en vitrines amb il·luminació focal. Com si disparessin amb diamants.

– Sembla un aparador de Tiffany’s -li dic a Eom, una de les hostesses coreanes.

– Gràcies. Les polim a fons.

Hall 5, passadís D, estand 760. Apareix Sig Sauer, la factoria més gran d’un entramat que va de New Hampshire als Alps. Sobre la moqueta, el rifle Sig Sauer MCX. Pots apropar-t’hi, acariciar-lo i fer clic, clic, clic… com va fer fa una setmana Omar Mateen en una discoteca d’Orlando. Amb el seu rifle Sig Sauer MCX va matar 49 persones.

A l’estand regalen un pin del model Sig P320, “una pistola que s’ajusta a la mida de qualsevol mà”.

Mateen va entrar a la discoteca d’Orlando amb una segona arma a sobre: una pistola austríaca Glock 17. La trobo al mateix hall, passadís K, estand 377. Al taulell tenen una desena d’armes per fer clic. La gent s’apropa i pitja el gallet disparant al buit sense bales. Altres les dispararan per ells.

Glock presenta com novetat la seva pistola model 43, “que s’adapta a tots els estils de vida pel seu perfil ultra ocultable”. I, com a cada fira, et regalen un clauer amb la forma de la seva pistola.

Tot és tan irreal. Tan real. El nom d’una fàbrica tèxtil militar turca: Spectra. El nom d’una empresa de comunicació militar israeliana: Phantom. El nom de la principal fàbrica de tancs finlandesa: Patria. El nom d’un dels ganivets de la italiana FK: Predator.

Els chupa-chups que ofereix l’alemanya Mankiewicz, revestiments de defensa. El cava Freixenet que destapen a l’agència Alan, fabricants croates de fusells per a franctiradors. Els caramels de colors de l’hongaresa Pro Patria, electrònica militar. El Maserati militaritzat que exposa Cristianini, decontamination system. El 140 aniversari de la italiana Fiocchi Munizioni: “Una història escrita amb passió”, la mateixa passió amb què les seves hostesses s’estrenyen la licra de camuflatge.

La fira és immensa, i el diminut estand de kalàixnikov em succiona. És blanc, minimalista, poc il·luminat, com un micro tanatori. Estranyament buit.

“No existeix res al món orgànic o inorgànic, objecte metàl·lic o element químic, que hagi fet més morts. El kalàixnikov ha matat més que la bomba d’Hiroshima i Nagasaki, que el virus de la sida, que la pesta bubònica, que la malària, que tots els atemptats fonamentalistes islàmics, que la suma de morts de tots els terratrèmols que han sacsejat l’escorça terrestre. Un número exorbitant de carn humana impossible d’imaginar”, recorda Roberto Saviano.

Amb fusells kalàixnikov van massacrar el novembre la terrassa del petit bistrot parisenc La Belle Équipe. Va durar tres minuts. Van morir 19 persones, entre les quals la parella musulmana del propietari jueu i un congolès negre com la xocolata que es va encarar als terroristes per evitar que matessin una noia blanca com la llet. A l’hospital, la noia es va passar dies pronunciant obsessivament el seu nom: Ludovic, Ludovic, Ludovic…

Obert de nou, amb les mateixes cadires on va seure Ludovic, a La Belle Équipe hi ha ara una frase il·luminada: “No perquè no tinguem res a dir, hem de tancar la boca”.

En aquesta fira tan explosiva, l’empresa sueca Bofors Test Center sempre té la darrera paraula. La més sublim.

Creada el 1886 per Alfred Nobel, l’inventor de la dinamita, Bofors té un gran bosc a Suècia on prova i perfecciona el tir de projectils i míssils de qualsevol fabricant. Els seus eslògans marquen, fira rere fira, la magnitud del deliri. Aquesta temporada és una coordenada: N59º 19.238’ E 14º 36.163… El bosc on ells disparen els míssils. El lloc on l’inventor del premi de la Pau tenia la seva residència. I, sobre la coordenada, un missatge en lletres grans i sinceres: “L’infern és un lloc a la terra”.

L'entrada La guerra comença en una moqueta ha aparegut primer a Carrer.

Indra, un gegant al 22@
Indra és la principal empresa del sector de defensa assentada a Barcelona ciutat (en el 22@ del Poblenou), forma part de l’IBEX 35 i alguns anys ha estat situada en el rànquing de les 100 primeres empreses militars mundials. Inicialment empresa pública, el 1999 el Partit Popular de José Maria Aznar la va privatitzar. El principal accionista era Bankia, amb el 20,14% de les accions, però la crisi financera de 2008 va enfonsar l’entitat i el govern de M. Rajoy decideix rescatar-la, injectant-hi 22.424 milions d’euros.

Però la suma és insuficient i el Govern, a través de la Sociedad Española de Participaciones Industriales (SEPI), adquireix l’agost de 2013 el total de les accions que tenia Bankia per valor de 337,1 milions d’euros, i cedeix el control de l’empresa al ministeri de Defensa. El 2015, essent ministre Pedro Morenés, es nomena director Fernando Abril-Martorell.

Indra és una de les empreses d’electrònica, comunicacions i noves tecnologies de més projecció de l’Estat espanyol, està present en 33 països i hi treballen 40.000 persones. L’empresa té participacions en altres empreses, com la Sociedad Española de Misiles (Inmize), de la qual controla el 80% de les accions, i en la que es produeixen la direcció de míssils com el Meteor per a l’avió de combat EF-200 o el Rafale.

Indra té tres divisions d’activitat: la de tecnologies de la informació; la de simulació i sistemes automàtics de manteniment i la de sistemes de defensa. El grup Indra està format per Indra Sofware, Indra Busines, Indra EMAC, Indra Comunicaciones, Indra Teknatrans Consultores i Indra Sistemas de Seguridad. Indra Sistemas representa el 20% de l’activitat i treballa en projectes militars rellevants.

En els últims anys Indra s’ha introduït en les noves àrees de ciberseguretat, ciberguerra, ciberdefensa o ciberinteligencia, i ha creat el centre d’operacions avançades CyberSecurity Operations Centre (i-CSOC). A títol de comentari, destacar que les administracions publiques, com la Generalitat de Catalunya, la Fira, el Port o diversos ajuntaments catalans, mantenen diverses contractacions amb aquesta empresa per a productes informàtics, recompte de votacions o control de peatges de les autopistes.

APPlux+. És una empresa que es dedica a la inspecció, assajos i certificacions. Va ser creada el 1996 a Barcelona pel Grup Agbar. És la concessionària més important de certificacions d’automòbil de les ITV catalanes. Les seves certificacions també arriben al camp militar: Applus ha certificat vaixells de guerra i el submarí S-80 per a l’empresa Navantia.

SENER Group. Una de les seves oficines està situada al parc d’Alba de Cerdanyola. En l’àrea de defensa desenvolupa i fabrica solucions per a superfícies aerodinàmiques i mecanismes de desplegament en míssils o sistemes guiats, també per a la indústria aeroespacial, i en sistemes de propulsió de submarins i modernització d’helicòpters de les forces militars.

En l’àrea de comunicacions intel·ligents treballa per desenvolupar equips de detecció, desmodulació i classificació de senyals de ràdio freqüència. Sener es sòcia de la nord-americana General Atòmic en la fabricació de drons REPER. En concret en el sistema Predator, serà l’empresa encarregada del manteniment dels Repers adquirits pel ministeri de Defensa espanyol. El 2016 va rebre una subvenció de la Generalitat de 20.000€.

GTD Enginyeria de Sistemes. Té una seu a Barcelona ciutat. Treballa en el disseny i desenvolupament de software per a aviació civil i militar, en sistemes de vigilància terrestres, navals o aeris i desenvolupa sensors que proporcionen informació en temps reals per detectar, identificar, fer seguiment i interceptar amenaces. Desenvolupa eines de simulació en aviònica, bancs de proves o, en l’àrea de l’espai, software per a diverses aplicacions, des del seguiment de terra a les llançadores. El 2012 va rebre una subvenció de la Generalitat de 110.520 €.

CT INGENIEROS. Ubicada a Barcelona, desenvolupa projectes per a bucs civils o de guerra i ha participat en la fabricació de les Fragates F-100, en els destructors AWD australians, en bucs d’assalt o en submarins com el S-80. En aeronàutica, cobreix el cicle de vida i és un proveïdor important d’Airbus Defence and Space.

GUTMAR, S.A. Ubicada a l’Hospitalet de Llobregat, al polígon de la Marina del Prat Vermell. La seva activitat principal és la fabricació de mecànica de precisió i muntatge de conjunts mecatrònics, destinats als sectors aeronàutic, espacial, robòtic i biomèdic. També es dedica, a través de la seva filial Aquiles Robotic Systems, al desenvolupament, producció i comercialització de Robots UGV per a activitats perilloses i de desactivació d’explosius. Entre 2012 i 2013 ha rebut subvencions de la Generalitat per valor de 202.364 €.

GMV Aerospace and Defence, S.A. Té seu a Barcelona ciutat i al polígon de l’Ametlla del Vallès. Treballa ens els sectors aeronàutic, de ciberseguretat, seguretat i defensa i navegació per a satèl·lits i telecomunicacions, entre d’altres. És un grup tecnològic que treballa tant per a administracions públiques com per a grans empreses.

ARITEX Cading, S.A. Ubicada a Badalona, desenvolupa sistemes de visió artificial en 3D aplicats a projectes d’aviació.

Álava Ingenieros SA. Manté una oficina a l’Hospitalet. Un dels sectors en què treballa és l’aeroespacial, l’aviònica i en assajos de vol.

CIMSA, Ingeniería de Sistemas, SA. Ubicada a les Franqueses, dissenya i fabrica paracaigudes i sistemes de desacceleració, estabilització i flotació de vehicles o grans estructures.

L'entrada El sector militar a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.