Pobresa i exclusió social

El primer indicador és l’impacte de la pobresa: a Barcelona, el 40,6% dels menors de 17 anys està en risc de pobresa o d’exclusió social, segons la taxa Arope. Un treball remunerat ja no garanteix unes condicions de vida dignes a causa dels preus inaccessibles i exorbitants de l’habitatge, els salaris baixos i la inflació. La conseqüència immediata de la crisi de l’habitatge en l’àmbit educatiu és la mobilitat escolar: alumnes que marxen o arriben en qualsevol moment del curs. Aquesta inseguretat residencial vulnera greument el dret a l’educació, i comporta pèrdua de vincles i inestabilitat emocional.

Barcelona ha registrat els darrers anys un volum alt de matrícula viva: entre 4.000 i 6.000 alumnes s’inscriuen amb el curs començat. Són més del 30% de les noves matriculacions i, de tots ells, més de la meitat formen part de l’alumnat vulnerable. Els efectes de la pobresa en l’educació, sobretot quan afecten condicions bàsiques per a la salut -com la manca de descans i problemes d’alimentació i d’higiene- repercuteixen en la capacitat de concentració, l’autoestima i les expectatives de futur. Tot això pot generar absentisme, retard d’aprenentatge o trastorns de la conducta. Aquest alumnat necessita un acompanyament més intensiu i, en paral·lel, és essencial treballar amb les famílies. La situació s’ha agreujat aquest curs amb la reducció de les plantilles de tècnics d’integració social i educadors socials, figures cabdals en contextos socioeconòmics desafavorits. A més, les agrupacions per nivell de rendiment escolar en matèries instrumentals que fan alguns centres no afavoreixen el progrés de l’alumnat. Molts centres estan desbordats perquè hi manquen els recursos humans necessaris.

Alumnat nouvingut i d’origen divers

El segon indicador és l’atenció a l’alumnat nouvingut o d’origen estranger: segons dades del Consorci d’Educació, el curs 2024-25, el 21% de l’alumnat en els ensenyaments obligatoris era de nacionalitat estrangera, i el 45,8% d’aquests alumnes es trobava en situació de vulnerabilitat. La seva trajectòria educativa és significativament diferent -i sovint, pitjor- que la d’infants i joves autòctons: l’índex de repetició i d’abandonament escolar prematur és més elevat. Molts viuen de manera silenciosa un dol migratori que es mostra en forma de tristesa, apatia o dificultats per adaptar-se. A la secundària, aquest procés és especialment delicat, perquè coincideix amb una etapa en què els joves estan construint la seva identitat i buscant el seu lloc dins un grup. És freqüent el cas de nens que han viscut amb els avis -o altres familiars- en el país d’origen, i que, en arribar a l’adolescència, venen a viure aquí amb uns pares que coneixen poc, i han de deixar enrere la seva vida quotidiana.

La integració acadèmica i social d’aquest alumnat continua sent un repte complex. Des del 2023, diversos instituts de Barcelona han creat les anomenades aules d’acollida accelerades per als alumnes nouvinguts. Es tracta d’una prova pilot i, aquest curs, n’hi ha deu a la ciutat. L’objectiu és que l’alumnat aprengui el català bàsic en cinc mesos i, després d’aquest període, s’integri al centre que li correspon. Aquesta mesura és controvertida: obliga els joves a afrontar dos processos d’adaptació en pocs mesos i, sovint, quan arriben a l’institut, s’hi incorporen a mig curs, fet que pot generar sensació de rebuig o desconnexió. A més, el funcionament d’aquestes aules és molt diferent del de l’aula ordinària, on hi ha un professor diferent per a cada matèria. Molts d’aquests alumnes necessiten una etapa de transició amb materials adaptats per a estudiants amb poc domini de la llengua catalana i un professor de suport a l’aula per ajudar-los. Però els instituts no disposen de més hores de professorat per oferir aquest acompanyament i això dificulta garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom.

Autisme i trastorns d’aprenentatge

Per últim, els darrers cinc anys, el nombre d’alumnes amb autisme i trastorns d’aprenentatge -retard greu d’aprenentatge, dislèxia, discalcúlia, trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat- s’ha duplicat. Segons el Síndic de Greuges, aquest augment no vol dir que hi hagi més casos, sinó que hi ha una millor detecció. En l’actualitat, l’autisme és la necessitat educativa específica més prevalent, i la inclusió a l’aula pot ser molt positiva si l’alumnat rep els suports i les adaptacions necessàries. Pel que fa als trastorns d’aprenentatge i al TDAH, afecten el 10%-15% dels infants i adolescents. Aquest alumnat necessita un acompanyament personalitzat i, sovint, ajustos en la manera d’ensenyar i d’organitzar l’aula. Tot i això, encara hi ha dificultats en la detecció perquè els equips d’assessorament pedagògic i de salut mental infantojuvenil estan saturats. Les famílies que s’ho poden permetre recorren a diagnòstics privats.

A l’etapa de secundària, les dificultats es poden aguditzar amb trastorns de l’alimentació, autolesions, trastorns d’ansietat o processos de transició de gènere. En paral·lel, el bullying s’ha convertit en un problema molt present en les escoles i instituts, sobretot per l’impacte de les xarxes socials i l’ús de la intel·ligència artificial. Malauradament, la presència de professionals de suport educatiu -psicopedagogs, psicòlegs, infermeres, logopedes, vetlladors- és encara molt minsa en el conjunt dels centres.

Tot plegat fa que el professorat hagi d’atendre, amb recursos insuficients, situacions molt diverses i sovint delicades. Per fer-hi front cal dotar el Decret d’Educació Inclusiva dels recursos humans i econòmics necessaris; desburocratitzar les tasques, sobretot les de tutoria, perquè el professorat tingui més hores d’atenció individualitzada per a l’alumnat i les famílies, així com de coordinació entre docents; i reduir ràtios i estendre la codocència per facilitar la personalització de l’aprenentatge. En definitiva, cal reivindicar, des de tots els àmbits, que l’educació inclusiva sigui una realitat, no només un principi. Sense inversió, l’atenció a la diversitat quedarà en paper mullat i el professorat continuarà afrontant en solitari la complexitat creixent de les aules. La inclusió només es garantirà amb polítiques públiques, finançament, formació i serveis externs ben dotats.

*Cristina Abelló és docent de secundària.

L'entrada L’atenció a la diversitat a les aules, una emergència educativa silenciosa ha aparegut primer a Carrer.

És obvi que es tracta d’un conjunt de demandes que caldrà concretar i que sovint escapen a un mandat electoral. De fet, considerem que són mesures que s’haurien d’incloure en un acord de ciutat de llarga durada, ja que molts dels problemes estructurals de Barcelona no es resolen en quatre anys, sinó que exigeixen una acció continuada de les Administracions i de la societat. Nosaltres també tenim feina per fer. I som conscients que queden fora altres qüestions essencials que ens requeriran molt de treball. Això només és un recordatori bàsic.

Garantir l’accés a l’habitatge

Sense habitatge no és possible una vida autònoma. Fa massa temps que l’especulació i la manca de polítiques públiques han convertit un bé essencial en un luxe. La política dels darrers mandats ha intentat canviar la situació, però és insuficient. Cal un canvi més substancial que garanteixi l’habitatge i eviti la gentrificació i l’ús d’habitatges per al negoci turístic. Cal més habitatge públic i control dels lloguers. També una política decidida de rehabilitació integral del parc d’habitatges. I que es faci realitat el Pacte per l’Habitatge que fa temps que la Favb i altres entitats han proposat.

Contra les desigualtats i la pobresa

El nivell de desigualtats i pobresa a la ciutat és intolerable. Cal aplicar polítiques estructurals que impliquin a totes les Administracions i agents socials. Necessitem ampliar les polítiques socials i reforçar les que s’han mostrat més eficaces, adequar els horaris dels serveis socials i desenvolupar polítiques que facilitin l’accés equitatiu a les prestacions a les persones que en tenen dret. Cal millorar la humanització de l’atenció i l’estabilitat dels professionals, i instaurar professionals de referència que orientin i acompanyin la ciutadania. També reforçar els plans de barri i millorar-ne la participació. I s’han d’implementar polítiques contra l’encariment de productes bàsics.

Fer front a la crisi ecològica

La crisi ecològica truca a la porta i afecta molts aspectes crucials de la nostra existència: escalfament, sequeres, alimentació, contaminació, energia… Reconvertir la ciutat en clau ecològica requereix un enfocament global que afecti l’urbanisme, el model productiu, de consum… Cal reforçar els refugis climàtics i el verd urbà, i promoure comunitats energètiques a tots els barris que desenvolupin energies renovables i estalvi energètic, i una política ferma de residu zero.

Mobilitat sostenible i barata

El model de mobilitat juga un paper clau en la crisi ecològica. S’ha de reforçar el transport públic, millorant-ne l’accessibilitat, el temps de freqüència i els temps dels recorreguts, tant a Barcelona com a l’àrea metropolitana; desenvolupar el bus a demanda i els busos de barri. Cal seguir reduint l’ús del vehicle privat, ampliar els carrils bici i pacificar-ne l’ús. És necessari mantenir una política tarifària amb perspectiva social. I culminar la unificació del tramvia per la Diagonal.

Espai públic i convivència

Cal garantir l’espai públic com un espai per a tothom, limitant-ne l’ús mercantil. S’ha d’actuar per eliminar les concentracions i activitats que generen nivells de soroll insuportables, i per garantir un espai segur per a tothom. Calen actuacions urbanístiques orientades a facilitar la mobilitat de totes les persones, sobretot les que per raons d’edat o discapacitats tenen més dificultats. Com hem dit, també cal incrementar el verd a tots els barris.

Justícia territorial

Necessitem polítiques urbanístiques centrades a les àrees i barris més degradats, que tinguin en compte la seva morfologia particular. Cal implementar mesures per evitar que les millores urbanístiques que es facin reforcin processos gentrificadors. I millorar els espais per a activitats productives. També cal revisar el planejament per evitar processos especulatius i definir la relació amb l’espai metropolità.

Participació i teixit social

Els problemes que té la ciutat només es poden resoldre amb una participació activa de la ciutadania. Cal enfortir, amb recursos i fórmules de gestió, el teixit associatiu, que és clau per garantir la participació. S’han de millorar els processos participatius, sobretot reforçant l’escolta i la deliberació, reconeixent la veu dels col·lectius que treballen als barris i complint i retent comptes dels resultats dels processos participatius. És necessari avançar en la participació ciutadana en tots els centres finançats amb diners públics -sanitaris, educatius, assostencials, esportius…-, així com garantir la continuïtat dels models de gestió cívica d’equipaments de barri.

Completar la xarxa d’equipaments

S’han de projectar i construir els equipaments pendents, tenint en compte els diferents plans d’equipaments; remodelar els equipaments que ja existeixen i incorporar millores que els facin energèticament eficients. També és necessari garantir la participació del veïnat en la seva gestió, tenint en compte les necessitats dels diferents col·lectius. I s’ha d’avançar cap a equipaments d’usos polivalents i que afavoreixin les relacions intergeneracionals.

Salut universal

Garantir unes bones condicions de salut obliga a plantejar accions a totes les activitats que hi influeixen. Per això demanem una política activa per atacar les qüestions que afecten a la salut, com una millora del sistema sanitari. Entre les qüestions prioritàries està reforçar l’assistència primària i la construcció dels CAP i dels equipaments sanitaris pendents a molts barris; la inclusió de les residències de gent gran en la cobertura sanitària pública. I el problema més urgent de salut pública: cal erradicar l’amiant a la ciutat, garantint que es durà a terme a tots els espais públics i vetllant perquè s’apliqui als espais privats -campanyes informatives, aplicació de la futura normativa i control de les tasques de desamiantat-..

Educació i cultura per a tothom

És necessari continuar el desplegament de les escoles bressol, impulsar polítiques contra la segregació escolar i fer millores en la dotació dels centres educatius. També expandir les activitats culturals al conjunt dels barris, reforçant les iniciatives locals. Cultura per la igualtat i contra la discriminació.

L'entrada Les prioritats de la Favb davant del pròxim mandat municipal ha aparegut primer a Carrer.

Més escoles bressol i FP

Aquest curs, 2.200 infants de 0 a 2 anys s’han quedat sense plaça en una escola bressol municipal. I el curs vinent, molts infants es tornaran a quedar sense escola en aquest ensenyament no obligatori, malgrat que la ciutat tindrà quatre nous centres -i set més estan projectats per als pròxims anys-. S’estrenaran l’EBM Pere Calafell i l’EMB Teixonera, una altra a les Corts i una a la Trinitat Nova. Segons el representant de la Favb és urgent “que Barcelona segueixi invertint i construint escoles bressol fins a cobrir el 100% de la demanda, ja que és un dret dels infants per assolir la igualtat d’oportunitats en educació”, així com “noves escoles i instituts, on hi ha una clara falta de places o d’infraestructures”.

“Barcelona -afegeix Pisabarro- ha d’apostar seriosament per una FP de qualitat i augmentar significativament l’oferta de places, atenent a la demanda dels estudiants i les necessitats del mercat laboral”. “Hi ha necessitat de places de la família professional sanitària, de la d’hostaleria, la d’informàtica i la d’enginyeria tècnica i mecànica”, assenyala el representant veïnal.

Una escola inclusiva real

En aquest cas, és competència de la Generalitat garantir l’atenció a la diversitat en els centres escolars. Però, com remarca Pisabarro, “a través del Consorci d’Educació, l’Ajuntament hauria de pressionar per aconseguir la inclusió real de tot l’alumnat amb discapacitat”. I detalla que falta formació dels docents i professionals especialitzats -psicopedagogs, logopedes, educadors socials, vetlladores i infermeres- i alerta que “algunes associacions de famílies estan assumint els costos de vetlladores de suport”.

Pacificació dels entorns

L’objectiu de l’actual govern municipal és acabar el present mandat amb 216 escoles de Barcelona amb l’entorn pacificat, és a dir, un de cada tres centres de la capital catalana. En aquest sentit, la Favb reconeix que “s’ha avançat molt, però moltes escoles reclamen el seu torn”. “I també és necessari resoldre les queixes que hem rebut d’escoles que demanen amb urgència pacificar el seu entorn per garantir la seguretat dels alumnes”, afegeixen. De fet, un estudi elaborat per Revolta Escolar i la Universitat Autònoma de Barcelona assenyala que el 70% de les famílies pensen que l’entorn de l’escola dels seus fills no és segur.

Escoles en mòduls

Deu centres educatius de la ciutat es veuen obligats actualment a impartir classes en “equipaments modulars”, els coneguts popularment com a barracots. Són els instituts La Sagrera-Sant Andreu i Vapor del Fil, més les escoles 9 Graons, Auditori, Gaia, Teixidores Gràcia, Xirinacs, Flor de Maig, Entença i 30 Passos. Però són un problema real, els mòduls? “Els pares i mares de les noves escoles i instituts no es queixen tant de la qualitat dels mòduls com de no disposar de tots els serveis: menjador, cuina, gimnàs, biblioteca o informàtica. El que volen és tenir assegurada la plaça per als germans i la plaça d’institut de la zona”, explica Pisabarro.

Climatització

Pel que fa a la climatització, després d’un estiu que va evidenciar mancances greus en els centres escolars, la Favb reclama que tant l’Ajuntament com la Generalitat inverteixin més en aquest aspecte: “Tenen marge per arribar-hi, passant del 3,8% al 6% del PIB, com marca la LEC [Llei d’Educació de Catalunya]”.

Barris amb poca oferta escolar

Gràcia, l’Eixample i Sant Andreu són les zones de Barcelona on més infants es queden sense plaça a l’escola triada en primera opció. Però què pot fer el Consistori? “Hi ha barris que tenen molt poca oferta de places públiques. A Horta només hi ha una escola pública i cap institut. A l’Eixample, la falta endèmica de places públiques s’està pal·liant amb escoles noves i amb el pas de concertades a públiques, però encara són insuficients”, remarca Pisabarro.

Competències municipals en educació

Barcelona té competències per participar en la construcció i el manteniment de centres educatius públics i en la vigilància de l’escolaritat obligatòria dels alumnes. També pot intervenir en la programació i la gestió de programes d’ensenyament, així com plans de formació ocupacional i d’inserció laboral. La reparació, neteja, manteniment i vigilància dels centres públics de primària i els centres propis de la ciutat són competència del Consistori, que també ha de gestionar cessions de sòl per construir-hi escoles i impulsar la creació d’escoles bressol municipals.

L'entrada L’educació, a examen ha aparegut primer a Carrer.

“Al nostre territori hi ha més de quatre milions de tones de fibrociment que han arribat o estan arribant a la fi de la seva vida útil i que poden alliberar partícules cancerígenes entre la població”, afirma Tarrés, qui destaca que hi ha poques dades oficials al respecte i denuncia l’infradiagnòstic i l’infraregistre, que podria comptabilitzar “només el 5% dels casos reals”. Cal tenir en compte que l’ús de l’amiant va ser generalitzat a Catalunya en la construcció d’habitatges i equipaments -com ara les escoles i instituts- en les dècades dels anys setanta als noranta del segle passat.

Inicialment es va tractar com una malaltia laboral, però ara ja és un problema de salut pública i de contaminació ambiental. “Per això cal protegir els entorns, si no l’Administració es pot trobar amb una plaga d’afectats per l’amiant ambiental d’aquí a vint o trenta anys”, afirma Lena Martí, activista de la plataforma veïnal de l’Illa Cinema Urgell, que també reclama una regulació de com fer la retirada de l’amiant de forma segura: “Cal evitar abocaments indeguts que contaminen el medi ambient”. Si bé l’ús de l’amiant es va prohibir el 2002 i el 2006 es va protegir els treballadors, fins ara no s’ha regulat com cal retirar aquest material encara present en habitatges i equipaments.

Les escoles, punt clau

“Els infants són més sensibles i vulnerables a aquesta contaminació. El seu metabolisme està accelerat i el seu aparell respiratori s’està formant”, afirma Tarrés. A més, la projecció vital és més llarga que la d’un adult, així que tenen més possibilitats de desenvolupar alguna de les malalties de l’amiant quan hagen passat 40 anys del contacte. “Es tracta d’un risc real i evitable i cal començar per on la seva capacitat nociva és major”, afirma el metge.

Tarrés assenyala que hi ha indicadors preocupants: “Els estudis epidemiològics detecten un increment del càncer de l’amiant; una malaltia poc freqüent, però que va en augment”, explica. Els morts per mesotelioma pleural s’han multiplicat per tres entre 1975 i 2010, i el número de casos, per més de vint, amb un pes creixent de casos per exposició ambiental, segons dades facilitades pel Grup per una llei integral de l’amiant. Hi ha diferents escoles en lluita perquè es retire l’amiant –com les de Glòries, Leonor Serrano, La Gaia, Els Encants o les de Llacuna o Fluvià-, però les afectades són moltes més. Encara no hi ha un cens, tot i que la conselleria d’Educació s’ha compromès a fer-lo.

L’encapsulament ha estat una alternativa oferta a les escoles. Es tracta d’una impregnació amb materials resinosos que generen una pel·lícula damunt del fibrociment amb l’objectiu que no allibere partícules. “És una pràctica que ha usat darrerament l’Ajuntament per resoldre la problemàtica, però que veiem com un pegat que, a més, no està servint per a res segons les supervisions fetes, ja que se segueixen alliberant partícules”, afirma Martí, que indica que l’única solució és la retirada definitiva.

L’activista veïnal sí que veu amb bons ulls la retirada de l’amiant que ha fet aquest estiu el Consistori en una nau industrial a prop de l’Escola La Llacuna, coordinada per l’higienista industrial Lluís Mallart amb l’ús d’una bombolla hermètica. “Hauria de ser obligatori que s’implementessin aquestes bombolles per evitar l’exposició dels habitatges i l’entorn”, afirma Martí, que reclama un canvi de xip per prioritzar la retirada de l’amiant de les escoles.

Convenció ciutadana, al novembre

Si bé sobre el paper “el compromís del Govern català és tenir l’esborrany d’un Pla Nacional de Retirada de l’Amiant el primer trimestre del 2023 i la llei, que porten tres anys negociant, al llarg del 2023”, i que tothom està d’acord en prioritzar les escoles, el problema per a Miguel Moreno, de l’Associació de Jubilats de Macosa-Alstom d’afectats per l’amiant, “és fins on estan disposades a arribar les administracions a l’hora de prioritzar i actuar”. Critica que el fet que no hi hagi llei que regule com fer la retirada estigui sent “un argument recurrent per no fer res”. “Han actuat de forma molt lenta i el que han fet ho han fet per la pressió de l’associació, que ha burxat l’Ajuntament i la Generalitat perquè es promogui una llei, amb un cens i un sistema regulador i sancionador”, agrega l’activista Lena Martí. Moreno, però, adverteix que la llei, “si no té un pressupost suficient, serà paper mullat”. Les obligacions que marca la Unió Europea al respecte també han estat determinants: el 2028, tot l’amiant de l’espai públic ha d’estar retirat, i el 2032, d’arreu. El pneumòleg Josep Tarrés conclou que “els polítics només es mouen quan la societat pren consciència i es mobilitza”. I amb l’objectiu de conscienciar i mobilitzar s’ha organitzat a Barcelona una convenció per un país lliure d’amiant per al pròxim 26 de novembre.

L'entrada Pas lent en la retirada d’amiant a les escoles ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada L’acudit: Calor i fred a les aules ha aparegut primer a Carrer.

Per això és més necessari que mai avaluar-ne els pros i els contres. Perquè també fa molt de temps que es parla de la bretxa digital i les desigualtats que genera la tecnologia digital. L’experiència d’aquests mesos és molt útil per conèixer les diferents vessants del problema i analitzar algun dels efectes perversos d’aquest nou paradigma tecnològic.

Falta de mitjans
La primera barrera és la més senzilla de constatar. Una part de la bretxa té una relació directa amb la desigualtat econòmica tradicional en la seva versió més elemental. Per digitalitzar-se calen estris adequats i bones connexions d’internet. I en aquest camp les desigualtats de renda són crucials. Malgrat que els equips informàtics i algunes connexions s’han abaratit per a l’estrat més pobre de la població, l’accés segueix sent-ne un luxe. És el que s’ha fet evident en moltes escoles de barris obrers on una part de nens i nenes no tenien equips, o no tenien connexió, o aquesta era deficient. I ha estat difícil que poguessin seguir mínimament el curs escolar.

Resoldre aquesta desigualtat és relativament fàcil. Es pot fer per la via indirecta d’augmentar les rendes de la capa més pobre de la població, o directament proveint públicament d’ordinadors i connexions aquells col·lectius, com la infància, amb necessitats més urgents. En teoria ho havien de fer, però no sembla que de veritat el tema hagi estat prioritari: la majoria d’equips encara no havien arribat a les escoles a primers de desembre. Allò que el passat mes de març podia considerar-se una imprevisió ara ja és una irresponsabilitat.

D’una altra banda, exigir que tots els tràmits per gestionar rendes mínimes s’hagin de fer per la via digital, quan és precisament el grup de població amb menys mitjans, és simplement criminal.

Tenir els mitjans, però, no en garanteix un bon ús. Tota tecnologia és sempre una combinació d’estris i de coneixements per fer-los funcionar. Molta de la literatura sobre la bretxa digital se centra en la qüestió de les desigualtats en els coneixements per treballar en aquestes tecnologies. Hi ha una part de veritat en el tema. Per realitzar bé qualsevol activitat cal un procés d’aprenentatge i, si aquest no es produeix, una part de la població queda fora.

Accés als coneixements
Però quedar-se aquí és poca cosa. Cal veure quins mitjans es posen perquè es doni aquest aprenentatge universal, i cal veure també quines són les necessitats per a segments de la població de diferents edats, nivells educatius, etc. Com passa amb la pobresa i les desigualtats econòmiques: se’n parla molt però es fa molt poc.

Excepte per a la població en edat escolar (on ja hem vist les carències que el confinament ha fet aflorar), tota la formació es deixa en mans de la iniciativa individual. De fet, la formació bàsica en informàtica es una de les activitats més demanades a les escoles d’adults, casals i entitats. Uns àmbits on sempre es troba a faltar un suport decidit de les Administracions per dotar de mitjans i professorat una demanda social clarament mal satisfeta.

Mal funcionament del codi
Això és només una part del problema. La comunicació digital es fonamentalment codificada. Cada gestió que hem de fer ens exigeix interaccionar amb programes i respondre un munt d’ítems. Sovint els programes tenen dissenys complicats o els ítems estan mal definits. Les preguntes, mal formulades.

No és un problema cultural. L’últim any de la meva vida laboral un dels temes que més preocupava la Junta de Personal de la universitat (tots érem catedràtics o titulars, uns quants de ciències), era la proliferació de formularis digitals als quals havíem de respondre per a qualsevol gestió, molts amb problemes de disseny.

Res a veure amb els problemes molt més seriosos als quals s’han d’enfrontar les persones que han d’omplir aquests qüestionaris per accedir a temes tan essencials com un tràmit d’estrangeria o una pensió bàsica. Amb programes sovint difícils d’entendre, amb ítems codificats que no reconeixen les situacions particulars (agreujats en el cas dels immigrants per qüestions de llengua), sovint amb temps limitat per acabar el tràmit (ho explica molt bé Ken Loach al seu film I, Daniel Blake). I sense un suport professional que ajudi a fer aquesta tasca.

Aquest és un clar mecanisme d’exclusió que permet a les Administracions deixar molta gent fora de l’accés a prestacions i drets bàsics. A sobre, sovint es produeixen col·lapses als servidors que agreugen la situació.

Barreres infranquejables
L’última i no menor qüestió és el model organitzatiu i de serveis amb el qual funciona tot el procés. Molta de la comunicació digital amb empreses i administracions va en un sol sentit. No existeixen bons mecanismes de seguiment per part d’usuaris i ciutadans, no hi ha mecanismes clars de retorn, i allò més usual és el silenci com a resposta. Fa temps que ho experimentem en el tracte amb companyies privades de serveis i ara ho tornem a trobar al sistema públic. Amb l’agreujant que en aquest cas qui més afecta és la població que per raons diverses és la més vulnerable. Digitalitzar per reduir personal i posar barreres a la gent és una nova via de generació de desigualtats.

Les tecnologies digitals potser sí que poden millorar les nostres vides, però per fer-ho han de desenvolupar-se amb mitjans i models organitzatius que garanteixin serveis i atencions. Ignorar aquests problemes (i molts d’altres com l’impacte ambiental, de relacions laborals, de control social), és la pitjor forma d’impulsar un canvi tecnològic. Més que una oportunitat, sembla una amenaça.

Albert Recio és vicepresident de la Favb

L'entrada Les moltes cares de la bretxa digital ha aparegut primer a Carrer.