Abans, una classe de 30 alumnes d’institut, més o menys, la portaves bé. Ara hi ha una diversitat tan bèstia i es requereix una atenció individualitzada tan gran, que amb una sola persona no n’hi ha prou. Amb la complexitat actual necessitem un increment de recursos”, afirmava Mar Hurtado, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, al diari Ara el novembre del 2024. El departament d’Educació també reconeix que la complexitat a l’aula està augmentant. A Catalunya, un de cada tres alumnes té algun tipus de necessitat educativa específica i el seu èxit educatiu dependrà de l’acompanyament i l’atenció individualitzada que rebi. Aquest article destaca els factors que fan que les aules siguin ara més complexes i presenta tres indicadors que ho evidencien.
Pobresa i exclusió social
El primer indicador és l’impacte de la pobresa: a Barcelona, el 40,6% dels menors de 17 anys està en risc de pobresa o d’exclusió social, segons la taxa Arope. Un treball remunerat ja no garanteix unes condicions de vida dignes a causa dels preus inaccessibles i exorbitants de l’habitatge, els salaris baixos i la inflació. La conseqüència immediata de la crisi de l’habitatge en l’àmbit educatiu és la mobilitat escolar: alumnes que marxen o arriben en qualsevol moment del curs. Aquesta inseguretat residencial vulnera greument el dret a l’educació, i comporta pèrdua de vincles i inestabilitat emocional.
Barcelona ha registrat els darrers anys un volum alt de matrícula viva: entre 4.000 i 6.000 alumnes s’inscriuen amb el curs començat. Són més del 30% de les noves matriculacions i, de tots ells, més de la meitat formen part de l’alumnat vulnerable. Els efectes de la pobresa en l’educació, sobretot quan afecten condicions bàsiques per a la salut -com la manca de descans i problemes d’alimentació i d’higiene- repercuteixen en la capacitat de concentració, l’autoestima i les expectatives de futur. Tot això pot generar absentisme, retard d’aprenentatge o trastorns de la conducta. Aquest alumnat necessita un acompanyament més intensiu i, en paral·lel, és essencial treballar amb les famílies. La situació s’ha agreujat aquest curs amb la reducció de les plantilles de tècnics d’integració social i educadors socials, figures cabdals en contextos socioeconòmics desafavorits. A més, les agrupacions per nivell de rendiment escolar en matèries instrumentals que fan alguns centres no afavoreixen el progrés de l’alumnat. Molts centres estan desbordats perquè hi manquen els recursos humans necessaris.
Alumnat nouvingut i d’origen divers
El segon indicador és l’atenció a l’alumnat nouvingut o d’origen estranger: segons dades del Consorci d’Educació, el curs 2024-25, el 21% de l’alumnat en els ensenyaments obligatoris era de nacionalitat estrangera, i el 45,8% d’aquests alumnes es trobava en situació de vulnerabilitat. La seva trajectòria educativa és significativament diferent -i sovint, pitjor- que la d’infants i joves autòctons: l’índex de repetició i d’abandonament escolar prematur és més elevat. Molts viuen de manera silenciosa un dol migratori que es mostra en forma de tristesa, apatia o dificultats per adaptar-se. A la secundària, aquest procés és especialment delicat, perquè coincideix amb una etapa en què els joves estan construint la seva identitat i buscant el seu lloc dins un grup. És freqüent el cas de nens que han viscut amb els avis -o altres familiars- en el país d’origen, i que, en arribar a l’adolescència, venen a viure aquí amb uns pares que coneixen poc, i han de deixar enrere la seva vida quotidiana.
La integració acadèmica i social d’aquest alumnat continua sent un repte complex. Des del 2023, diversos instituts de Barcelona han creat les anomenades aules d’acollida accelerades per als alumnes nouvinguts. Es tracta d’una prova pilot i, aquest curs, n’hi ha deu a la ciutat. L’objectiu és que l’alumnat aprengui el català bàsic en cinc mesos i, després d’aquest període, s’integri al centre que li correspon. Aquesta mesura és controvertida: obliga els joves a afrontar dos processos d’adaptació en pocs mesos i, sovint, quan arriben a l’institut, s’hi incorporen a mig curs, fet que pot generar sensació de rebuig o desconnexió. A més, el funcionament d’aquestes aules és molt diferent del de l’aula ordinària, on hi ha un professor diferent per a cada matèria. Molts d’aquests alumnes necessiten una etapa de transició amb materials adaptats per a estudiants amb poc domini de la llengua catalana i un professor de suport a l’aula per ajudar-los. Però els instituts no disposen de més hores de professorat per oferir aquest acompanyament i això dificulta garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom.
Autisme i trastorns d’aprenentatge
Per últim, els darrers cinc anys, el nombre d’alumnes amb autisme i trastorns d’aprenentatge -retard greu d’aprenentatge, dislèxia, discalcúlia, trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat- s’ha duplicat. Segons el Síndic de Greuges, aquest augment no vol dir que hi hagi més casos, sinó que hi ha una millor detecció. En l’actualitat, l’autisme és la necessitat educativa específica més prevalent, i la inclusió a l’aula pot ser molt positiva si l’alumnat rep els suports i les adaptacions necessàries. Pel que fa als trastorns d’aprenentatge i al TDAH, afecten el 10%-15% dels infants i adolescents. Aquest alumnat necessita un acompanyament personalitzat i, sovint, ajustos en la manera d’ensenyar i d’organitzar l’aula. Tot i això, encara hi ha dificultats en la detecció perquè els equips d’assessorament pedagògic i de salut mental infantojuvenil estan saturats. Les famílies que s’ho poden permetre recorren a diagnòstics privats.
A l’etapa de secundària, les dificultats es poden aguditzar amb trastorns de l’alimentació, autolesions, trastorns d’ansietat o processos de transició de gènere. En paral·lel, el bullying s’ha convertit en un problema molt present en les escoles i instituts, sobretot per l’impacte de les xarxes socials i l’ús de la intel·ligència artificial. Malauradament, la presència de professionals de suport educatiu -psicopedagogs, psicòlegs, infermeres, logopedes, vetlladors- és encara molt minsa en el conjunt dels centres.
Tot plegat fa que el professorat hagi d’atendre, amb recursos insuficients, situacions molt diverses i sovint delicades. Per fer-hi front cal dotar el Decret d’Educació Inclusiva dels recursos humans i econòmics necessaris; desburocratitzar les tasques, sobretot les de tutoria, perquè el professorat tingui més hores d’atenció individualitzada per a l’alumnat i les famílies, així com de coordinació entre docents; i reduir ràtios i estendre la codocència per facilitar la personalització de l’aprenentatge. En definitiva, cal reivindicar, des de tots els àmbits, que l’educació inclusiva sigui una realitat, no només un principi. Sense inversió, l’atenció a la diversitat quedarà en paper mullat i el professorat continuarà afrontant en solitari la complexitat creixent de les aules. La inclusió només es garantirà amb polítiques públiques, finançament, formació i serveis externs ben dotats.
*Carme Abelló és docent de secundària.
