Dos dels tres accessos envolten la Torre i el tercer se situa a tocar del pont de Bac de Roda. Les rampes conflueixen en un espai central amb bancs a tocar de la vegetació, ara en procés d’arrelament, i una petita font, però sense cap ombra tret d’una part de la zona dedicada a fer exercicis físics, cap espai per a jocs infantils ni horts urbans, i amb molt poca il·luminació. Curiosament, les instruccions de la cal·listènia -que és com es coneix el sistema d’exercicis físics que utilitza el pes corporal per enfortir la musculatura- estan només en castellà i sembla que ningú, tant de l’Ajuntament de Barcelona com del govern central responsable de les obres de la Sagrera, se n’havia assabentat.

Aquest oblit no és, però, l’única crítica de les associacions veïnals que porten anys lluitant per la recuperació d’aquest espai tan degradat i per la rehabilitació de l’atrotinada Torre del Fang. El seu principal retret és la falta de diàleg per part del consistori barceloní i el retard acumulat en les obres. “Es va aprovar un avantprojecte amb el govern dels Comuns, però des d’aleshores no hi ha hagut cap reunió més per parlar del tema”, explica Miquel Catasús, de l’Associació Veïnal del Clot-Camp de l’Arpa. La conclusió, a parer seu, és que “ara han agafat el que els ha semblat del que s’havia acordat en el mandat anterior i han fet el que han volgut sense consensuar-ho amb les associacions”.

Dos dies abans de la inauguració oficial del jardí, les associacions veïnals de Navas/Torrent de la Guineu, el Clot-Camp de l’Arpa, la Sagrera, Provençals de la Verneda i Sant Martí de Provençals feien públic un comunicat lamentant que no se les hagués convidat a l’acte que es va fer el passat dissabte 18 d’octubre i va presidir l’alcalde, Jaume Collboni. “Aquesta exclusió evidencia que encara cal avançar cap a una participació veïnal més efectiva, continuada i mancomunada, imprescindible per a una gestió democràtica i transparent de la ciutat”, remarcaven.

La rehabilitació de la casa pairal

El comunicat veïnal no es limitava només a criticar les males maneres del govern Collboni o a reclamar modificacions en el disseny del jardí, com ara la incorporació de jocs infantils i els horts urbans per recordar el passat agrícola de l’espai. També posava el dit en la nafra en la reclamació de “l’inici immediat de la licitació del projecte de rehabilitació de la Torre del Fang, amb l’objectiu que les obres es puguin començar abans d’acabar aquest mandat, i que es faci en base als consensos assolits a la Taula de la Torre”. L’objectiu és que l’edifici esdevingui un equipament de barri i un espai d’informació del parc i de recuperació de la memòria agrícola de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals.

Més enllà de la importància de tenir un espai verd en una zona densament poblada i amb greus problemes habitacionals en forma d’assentaments insalubres, el jardí ha aconseguit que, finalment, la Torre del Fang es pugui veure i la magnitud de la tragèdia, fruit de dècades d’abandó municipal malgrat ser un edifici catalogat, també. Ja no cau a trossos amagada darrere un mur. Les barraques que ocupaven el pati central han desaparegut, però els grafits, les finestres tapiades amb totxanes, les parets foradades i els estralls del temps fan feredat i es poden veure de ben a prop malgrat la tanca que l’envolta.

El més greu de tot plegat és que sembla que no hi ha cap voluntat política de posar-hi remei, almenys a curt termini. “El govern socialista ens ha dit que en aquest mandat no es pot fer res i nosaltres no ho acceptem”, explica Catasús. A parer seu, cal que el projecte es faci ara i que les obres per retornar la Torre del Fang als barris que l’envolten comencin a tot estirar a principi del pròxim mandat. Per això, prepararan accions veïnals reivindicatives de cara a principi del 2026. “La Torre del Fang no pot esperar més”, conclou.

L'entrada La Torre del Fang es marceix envoltada de verd ha aparegut primer a Carrer.

No hi ha dubtes sobre el camí que cal seguir perquè la fase d’excepcionalitat per sequera decretada el març passat -amb fortes restriccions del subministrament d’aigua destinada al reg del verd- es podria allargar aquests pròxims mesos mentre no arriben els esperats ruixats de la tardor. “S’ha d’apostar per una jardinera autòctona, amb un color diferent en funció de l’estació de l’any”, explica Vicenç Casals, geògraf i bon coneixedor del verd barceloní, referint-se a espècies arbustives pròpies del clima mediterrani que aguantin bé l’estrès hídric, sobretot del sud d’Espanya i el nord d’Àfrica.

La sequera natural i la cultural

Segons Casals, atribuir a la climatologia adversa tots els mals és una manera de fugir d’estudi, perquè també hi té molt a veure un mal urbanisme i una mala gestió dels recursos hídrics. “El clima és canviant i les sequeres han existit sempre. El que passa ara és que tenim El Niño fent de les seves en un context d’escalfament global”, explica. I en aquest punt és quan introdueix la terminologia de sequera natural i cultural: “La sequera natural la provoca la falta de pluges, la sequera cultural és la mala gestió de l’aigua -el malbaratament, la contaminació, les pèrdues a la xarxa- i Barcelona té una problema de sequera cultural”, afegeix Casals.

Des de l’entrada en vigor del decret d’excepcionalitat per sequera la passada primavera, el verd urbà ha deixat de regar-se amb aigua de la xarxa i s’han aturat les plantacions de temporada. Segons l’Ajuntament de Barcelona, “per preservar el verd existent es fa reg de supervivència d’arbrat i plantes arbustives i es prioritza l’ús del reg eficient, com és el sistema de goteig, o bé es rega amb aigua freàtica”. Entre el juliol i el setembre, coincidint amb els mesos de més calor i menys pluges, s’ha dissenyat un protocol per districtes amb podes d’arbrat, podes lleus arbustives, neteja manual d’escocells i jardineres, manteniment de plantes vives i murs verds, neteja de zones forestals i petites obres de millora en els parcs del Laberint, la Ciutadella, la Trinitat, el Clot, en cinc jardins i a les granges de Can Cadena i Can Mestre.

Tanmateix, veient l’estat de la vegetació pansida i resseca, la sensació és que aquestes actuacions municipals s’han quedat curtes i de cara a l’octubre no hi ha previst, de moment, cap modificació en aquest protocol trimestral. “Qui més ho està patint són els arbres, que es deixen de regar a partir dels quatre anys perquè es considera que les arrels ja estan prou desenvolupades per arribar a una aigua subterrània que amb la desaparició de la pluja és cada vegada més difícil de trobar”, explica Sílvia Fitó, delegada de CCOO a Parcs i Jardins.

Pacte de ciutat per preservar el verd

Precisament són els treballadors i treballadores de Parcs i Jardins els que més coneixen l’abast de la tragèdia que comporta la suma dramàtica de la falta d’inversió pública i la falta d’aigua actual. “El problema és que els espais verds no es consideren espais públics, sinó decoratius, i això cal revertir-ho. Necessitem un pacte de ciutat per no estar a expenses de les decisions del govern de torn”, reclama Fitó. A ella s’hi afegeix Susana Rofín, delegada d’UGT, que recorda que “la pandèmia i la sequera han posat de manifest la importància del verd a la ciutat”.

Tot i que el manteniment del patrimoni verd és un servei essencial, Parcs i Jardins arrossega dècades de maltractament i ara ha de gestionar una situació climàtica extrema amb un personal insuficient i una maquinària envellida. El desmantellament d’aquest institut municipal va agafar embranzida amb les privatitzacions i l’externalització de serveis d’Imma Mayol (ICV), responsable de l’àrea d’Ecologia. El procés ha continuat després i amb l’alcalde Xavier Trias estava prevista la privatització total del servei. La sagnia només s’ha frenat amb l’arribada dels Comuns al govern de Barcelona.

Males decisions polítiques

Un exemple de males decisions polítiques és el fet que el manteniment de la xarxa freàtica -subterrània- de la ciutat, que ara ha esdevingut essencial per garantir el reg als parcs i jardins, històricament s’ha descuidat molt i actualment està externalitzada. A més, remarca Rofín, “no s’ha fet cap inversió en noves zones de reg o en sistemes de reg més eficaços”. Només cal passejar pel parc de la Ciutadella per veure extenses zones resseques amb arbres agonitzant, com és el cas dels til·lers del passeig, al costat de zones inundades per l’aigua dels aspersors.

S’ha acabat la verdor perenne

Ara que la societat ja ha assumit que el patrimoni verd millora la salut dels barris i que calen ciutats verdes per fer front al canvi climàtic provocat per l’ésser humà, ha arribat l’hora de començar a explicar que en un context de sequera les bucòliques extensions de prats de gespa en parcs i jardins, com és el cas de la clariana del parc de les Glòries, no són sostenibles. “S’hauria d’invertir la mentalitat del verd bonic i això requereix pedagogia”, explica Susana Rofín, mentre que Silvia Fitó reivindica la necessitat de fer campanyes divulgatives per acostar el verd urbà a la ciutadania. Vicenç Casals també incideix en la necessitat de canviar de xip, perquè voler tenir a Barcelona el model verd del nord d’Europa “no té ni cap ni peus”. De seguir pel pedregar amb la sequera, tot apunta que el marró serà el nou verd.

El verd de Barcelona, en xifres

• 1.020,3 hectàrees de verd gestionat.
• 634 parcs i jardins.
• 7.064 jardineres.
• 4.988 m² de flor de temporada -ara no en planten per la sequera-.
• 36,75 hectàrees d’herbassar o espai naturalitzat.
• 10,09 hectàrees de prats.
• 152,3 hectàrees de gespa.
• 208.111 arbres.
• 39.226 arbres als parcs.
• 73.500 arbres als parcs forestals.
Font: Parcs i Jardins. Març del 2023.

L'entrada La sequera obliga a transitar del verd al marró ha aparegut primer a Carrer.

Incumplimiento de horarios

Sabemos por el primer artículo que los turistas -vengan de Suecia o de Soria- deben, a diferencia del ciudadano empadronado en Barcelona, pagar una entrada para acceder. Y aquí es donde Joan Miquel Vilagelada, miembro de la asociación vecinal Park Güell-la Salut-Sanllehy, denuncia lo que considera “el gran incumplimiento que se da en la actualidad en el Park Güell”: que no se respetan las franjas horarias. “Hoy en día”, explica, “un turista observa que la venta online de entradas está completa por la mañana, pero que a las cinco de la tarde hay disponibilidad. Y compra una. Pero, como le va mejor ir por la mañana, se presenta a las diez en la entrada, que nadie le impedirá acceder”. La picaresca se extiende a la venta física de entradas, que, según el activista vecinal, supone al menos la mitad del total.

“¿Qué consecuencias trae todo esto?”, se pregunta Vilagelada. “Pues que los turistas se concentran en las horas centrales del día, dando lugar a una afluencia enorme, masiva. Aquello está a tope”, agrega. Tal vez sea por ello que, mientras el Ayuntamiento jura y perjura que el nuevo sistema ha conseguido reducir el número de turistas en la zona, la sensación es justamente la contraria. “Entre las doce y las cuatro o cinco de la tarde es insufrible”, confirma Cesca Sancho, vicepresidenta de la asociación: “En la calle Olot [donde está situada la entrada principal del parque], una vecina ha llegado a documentar con fotos cómo durante cinco o seis horas la calle entera está abarrotada de gente haciendo cola para entrar”. Ante este grave problema, Vilagelada es contundente: “La entrada al parque debe ser estrictamente gestionada online y respetando las franjas horarias, como pasa en la Sagrada Familia”.

Taxis y ‘souvenirs’, la nueva plaga

El listado de agravios no se detiene ahí. El activista vecinal argumenta que “todo barrio necesita servicios de barrio: su farmacia, su carnicería, su mercado… Es decir, lo que comúnmente se denomina comercio de proximidad. Y el Ayuntamiento ha concedido licencias para “temas que no son de beneficio para la zona: souvenirs, etc. Además, las tiendas que se dedican a ello están en manos de verdaderas mafias, ya que están controladas por los mismos dueños”, afirma. La proliferación de este tipo de establecimientos ha acabado, en su opinión, con el comercio de proximidad, de tal manera que, “para cualquier cosa que tengas que comprar, debes salir fuera del barrio”. Un fenómeno casi consustancial al turismo masivo y ante el que el Consistorio alegó -relata Cesca Sancho- “que no podía hacer nada, puesto que no se pueden poner cortapisas a la iniciativa privada”. Cierto, nada puede impedir que alguien compre las tiendas de toda la vida y las convierta en tiendas de souvernirs: es el capitalismo. “En efecto”, objeta Vilagelada, “pero puede no dar la autorización para que un comercio se convierta en tienda de souvenirs”.

La otra gran afrenta que sufren los vecinos tiene como emblema los colores negro y amarillo y se llama taxi. “Es un escándalo y uno de los problemas que más molesta a los vecinos en la actualidad”, denuncia el activista. “Nuestro barrio, la Salut, son cuatro calles, un verdadero cul-de-sac. Y resulta que el 95% del tráfico son taxis”. “Además”, continúa, “existe una parada junto al Park Güell donde los conductores son protagonistas de todo tipo de actos incívicos: como en la parada solo hay ocho plazas, aprovechan cualquier resquicio para aparcar -vados, etc.- y se detienen para hacer descender al pasaje en sitios inapropiados, provocando un colapso monumental y permanente”. “Por ello”, concluye, “exigimos al Ayuntamiento que quite la parada y la traslade a otro lugar. Pero no se atreve: tiene miedo al poderoso gremio del taxi”. Y Cesca Sancho estalla: “¡Los vecinos están hasta el gorro!”.

Leed también el artículo “Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (I)”.

L'entrada Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (y II) ha aparegut primer a Carrer.