Entre les opinions favorables a la creació d’un exèrcit català ha primat la visió pragmàtica. Aquella que diu que, si tots els estats tenen exèrcit, per què no l’ha de tenir Catalunya? Afegint que, si no, Catalunya no seria “un país normal”. Però, en canvi, s’ha obviat la qüestió principal que hauria de conduir a la seva creació: quines són les amenaces a la seguretat a les quals hauria de fer front Catalunya.

Quatre reflexions i un desig
Partint d’aquesta pregunta, algunes qüestions. Primera. La geopolítica mundial actual és molt canviant però, així i tot, a l’Europa occidental no hi ha probabilitats de conflictes armats entre estats. La tendència és reduir els exèrcits i passar-los d’extensius a reduïts, molt tecnificats i d’intervenció immediata en escenaris llunyans.

Per altra banda, l’OTAN travessa una crisi sota l’amenaça de Donald Trump de liquidar-la si no la paguen els europeus. Els països europeus han començat a construir una defensa estrictament europea, la Pesco. En aquest escenari, l’aparició d’un nou estat a Europa no tindria per què seguir els paràmetres tradicionals dels estats/nació post westfalians, i bé podria optar per altres formes organitzatives respecte a com afrontar la seguretat. Inclosa pertànyer a la Pesco sense tenir exèrcit.

La via militar és la solució?
Segona qüestió. Si s’observa l’Estratègia Europea de Seguretat (EES) de la Unió Europea o la molt similar de l’Estat espanyol on es recullen els perills o amenaces a les quals s’ha de fer front, s’enumeren les següents: proliferació d’armes de destrucció massiva; el terrorisme; crim organitzat; ciberseguretat; seguretat energètica; canvi climàtic, que pot donar lloc a catàstrofes naturals i migracions massives.

Davant d’aquests riscos, no sembla que els exèrcits convencionals puguin oferir-hi cap solució, i si ho fessin, seria un fort dèficit democràtic, perquè representaria la militarització d’uns riscos que no tenen solució per la via militar.

És cert que en l’EES apareix un altre perill: els conflictes armats en escenaris que puguin afectar la seguretat europea. Un tipus de conflictes que podrien necessitar intervencions militars si abans haguessin fracassat tots els mitjans diplomàtics per impedir-los.

Però un Estat de nova creació podria optar per altres tipus de mitjans per abordar-los, com la mediació i la transformació del conflicte. És el cas de Catalunya, un país que s’ha distingit per tenir una societat mobilitzada en favor de la pau, amb multitudinàries manifestacions contra la guerra i amb centres i professionals experimentats en la construcció de pau. Catalunya podria contribuir a la transformació dels conflictes per mitjans no militars.

Tercera qüestió. La principal missió d’un exèrcit és dissuadir a tercers d’un atac. La ubicació geogràfica de Catalunya, situada al nord-est de la península Ibèrica, amb fronteres amb Espanya, França i Itàlia representa una greu dificultat per a aquells que volguessin agredir Catalunya.

Perquè aquests països serien els primers en rebre les amenaces i de ben segur que les impedirien. Aleshores, a Catalunya li interessaria establir forts llaços d’amistat i de seguretat compartida amb aquests estats que l’envolten. Perquè, per altra banda, Catalunya no pot aspirar a ser un Estat sense una separació pactada i amistosa amb Espanya i la UE.

Seria irresponsable pensar que Catalunya necessita un exèrcit per defensar-se d’Espanya o de la resta de països veïns, posseïdors d’unes forces armades poderoses amb les quals Catalunya no podria competir per qüestions òbvies de grandària, població i pels extraordinaris costos econòmics que això comportaria.

Seguretat versus defensa
Quarta qüestió. Sense dubte, la més important. Cal diferenciar entre “seguretat” i “defensa”. Mentre la defensa de l’Estat és concebuda sempre des de l’àmbit militar per dissuadir o intervenir davant d’una amenaça externa o interna, la seguretat és un concepte molt més ampli que engloba tots els àmbits de la vida de les persones d’un Estat. El concepte clàssic de seguretat nacional té com a objectiu prevenir o rebutjar amenaces i per tant defensar militarment la sobirania i la territorialitat de l’Estat.

En els darrers anys ha aparegut una nova concepció, la seguretat humana, que té dimensions transfrontereres, on les solucions no poden buscar-se a escala nacional i cal buscar-les en la cooperació internacional. D’aquí sorgeix que la seguretat prengui una perspectiva multidimensional en un món interdependent on les estratègies no poden ser estrictament militars, i que cal introduir estratègies diplomàtiques, civils, policials i de cooperació al desenvolupament per fer front a aquestes noves inseguretats.

La seguretat no passa per l’exèrcit
Tot allò que hem indicat no vol dir que una Catalunya independent no necessités resguardar els seus espais aeri, marítim, fronterer, territorial, la població i les infraestructures. Però podria fer-ho amb cossos de seguretat interior, els Mossos d’Esquadra, amb patrulleres i avions que donessin seguretat davant possibles perills. Cossos que en cap cas no serien un exèrcit.

Per últim. Per què no somiar en l’ideari kantià de pau perpètua, on la seguretat és compartida entre tots els estats i es deixa en mans d’un organisme mundial (Nacions Unides). Això permetria dissoldre els exèrcits nacionals. Qualsevol nou Estat podria iniciar aquest camí.

L'entrada Un exèrcit català? ha aparegut primer a Carrer.

Durant la primera meitat del segle XIX, la mitjana d’intervencions militars violentes a Barcelona supera de llarg el seu càlcul. La capital catalana tenia algunes característiques que la feien particularment propensa a l’explosivitat castrense. Des del setge i presa de Barcelona pels exèrcits de Felip V el 1714, la casa borbònica la va considerar una plaça sotmesa.

Les fortaleses de la Ciutadella i de Montjuïc no tenien tant la funció de defensar atacs forans com de vigilar muralles endins. Alhora, a partir de la influència napoleònica, la ciutat va esdevenir un focus d’idees liberals i, més tard, republicanes. L’emergència industrial va convertir el pla de Barcelona en un important focus migratori, però la ciutat, emmurallada, degradada i insalubre, no estava preparada per acollir aquelles onades de nova població, i les males condicions de vida i l’escassetat de béns bàsics afavorien igualment els aixecaments incontrolats. Repassem algunes actuacions militars sonades a Barcelona durant els darrers 250 anys.

1789, els rebomboris del pa
Diverses apujades del preu del pa en pocs mesos van fer sortir la gent al carrer el febrer del 1789, amb l’assalt d’algunes botigues i el forn municipal. Un intent de prendre l’edifici de Capitania per part de la torba va provocar la fugida del Capità General cap a la Ciutadella. Des d’allí, Francisco González de Bassencourt (que fins al 1979 tingué un carrer a la ciutat, l’actual Nou de la Rambla, amb el nom del seu títol nobiliari, Conde del Asalto) va ordenar la sufocació a la cavalleria, a cops de sabre. De resultes de l’episodi, es van dictar 90 ordres de deportació i quatre persones van ser afusellades, entre elles una dona, Josepa Vilaret, la Negreta, que avui dona nom a un centre social del barri Gòtic.

1830, les bullangues
Durant la regència de Maria Cristina de Borbó i més tard del general Espartero, a partir dels anys 1830, per la minoria d’edat de la futura reina Isabel II, Barcelona va entrar en un període de tensions i protestes, conegudes com les bullangues, vinculades a la primera guerra carlina o a disputes entre sectors liberals. Algunes s’originaven per motius que avui fan riure, com l’aixecament de 1835, gestat per la baixa qualitat dels toros en una corrida, que va acabar amb la crema de convents i una fàbrica.

El novembre de 1842, un tumult al Portal de l’Àngel, quan un grup d’obrers pretenia entrar amb gerres de vi a la ciutat sense pagar drets de porta, es va estendre a la plaça de Sant Jaume. La guarnició militar va reaccionar prenent el control de l’Ajuntament. L’endemà, la revolta ja era generalitzada, amb incendis i barricades arreu.

Al descontent per anys d’abusos militars s’hi va afegir l’oposició a les intencions del Govern d’eliminar els aranzels sobre els productes tèxtils britànics. La situació va arribar a un nivell de descontrol tal que les tropes es van retirar de la ciutat i va quedar a mans d’una Junta de Vigilància, que reclamava la dimissió del regent i que es garantís el proteccionisme duaner.

El general Baldomero Espartero, que des del 1840 era a càrrec de la regència de la Corona (a la pràctica, era el cap de l’Estat), es va desplaçar fins a Sarrià per dirigir la resposta. El 3 de desembre, des de la fortalesa de Montjuïc i durant 13 hores, es van llançar més de mil canonades sobre la ciutat que van causar una vintena de morts i van malmetre 462 edificis, entre ells el Saló de Cent de la casa consistorial. La rendició va comportar unes cent condemnes a mort i una multa de 12 milions de rals imposada a la ciutat per sufragar la despesa de l’operació.

1843, la Jamància
L’any següent, el 1843, Barcelona patiria una nova operació militar contundent. La Jamància o Camància és el malnom despectiu que es va donar a un batalló de voluntaris que aquell mes d’agost va penetrar dins de les muralles, donant a entendre que molts s’hi havien allistat per poder menjar de franc. Els revoltats van constituir una Junta Suprema Provisional de Barcelona i van promulgar un ban amb l’esperança que la revolta s’estengués a altres llocs, i va prendre el control de la ciutat mentre la guarnició s’aquarterava a la Ciutadella, amb durs enfrontaments al port i les Drassanes.

Era una revolta progressista però també amb cert empelt protofederalista, ja que es reclamava al nou govern central que complís l’acord de convocar una Junta General, amb representants de les diverses juntes provincials per organitzar la transició al regnat d’Isabel II. Per sotmetre la insurrecció van fer falta quasi dos mesos de bombardejos, principalment des de la Ciutadella, on dirigia les operacions Joan Prim, aleshores brigadier i futur president del Govern.

1870, la revolta de les quintes
Els avalots relacionats amb el reclutament militar van ser una constant des que el 1770 es va establir el servei militar obligatori pel sistema de lleva. Catalunya es va quedar fora fins als anys 40 del segle XIX, i tots els intents d’implantar-lo generaven protestes i tumults.

El sistema que preveia l’exempció del servei a través del pagament d’un tribut (que feia que a la pràctica només es reclutessin els fills de famílies pobres), era el principal motiu de descontent.

L’abril de 1870, l’arribada d’una columna militar a la Vila de Gràcia (aleshores municipi independent) per sortejar els nous mossos fou alertada pel toc a sometent des de la torre central de la plaça d’Orient (avui plaça de la Vila), i la població va començar a aixecar barricades. Un grup de dones va assaltar l’Ajuntament i va fer una foguera a la plaça, amb els bombos del sorteig. Gràcia va resistir sis dies sota una pluja d’un miler de bombes diàries.

La batalla es va saldar amb una vintena de morts, per efecte del bombardeig i del saqueig que la soldadesca va dur a terme després de la rendició. El general Eugenio de Gamide, que dirigia la columna, es va guanyar una cançó satírica, El General Bum-Bum. La història, potser mitificada, de la campana gran de Gràcia, coneguda com la Marieta, tocant dia i nit tot i sonar esquerdada per l’impacte d’un obús, ha esdevingut tot un símbol de resistència popular. L’episodi va inspirar el nom del periòdic satíric, republicà i federalista La Campana de Gràcia.

1905, els fets del ‘Cu-Cut!’
El 25 de novembre de 1905 un grup d’oficials de l’exèrcit, actuant per lliure, va assaltar la redacció i la impremta de la revista satírica Cu-cut!, vinculada a la catalanista i conservadora Lliga Regionalista de Catalunya, i també fou incendiada la seu del diari òrgan del partit, La Veu de Catalunya.

El motiu fou un acudit que ficava el dit a la nafra dels fracassos militars espanyols a Cuba i Filipines. El rei Alfons XIII va donar suport explícit a l’oficialitat, cosa que va provocar la caiguda del govern, que havia intentat fer una crida a l’ordre. Arran dels fets es va suspendre la publicació de Cu-cut! durant cinc mesos i es va dictar la Llei de Jurisdiccions, que atorgava àmplies competències als comandaments militars per perseguir els delictes contra la unitat de la corona.

1909, la Setmana Tràgica
Durant l’estiu de 1909, l’ambient a la ciutat era de gran crispació arran de l’ordre de mobilitzar tots els reservistes catalans per sufocar una rebel·lió marroquina a Melilla. Es va convocar una vaga general per al 26 de juliol. L’endemà, l’aixecament havia esdevingut una veritable revolta contra les oligarquies i el poder eclesial.

En dos dies es van aixecar unes 250 barricades i pel cap baix 26 edificis religiosos foren incendiats. El Govern va decretar la llei marcial i va enviar tropes de València, Saragossa, Pamplona i Burgos per apagar la insurrecció. Més contundent fou encara la repressió posterior: 1.967 detencions, 200 ordres d’expulsió a més de 300 quilòmetres de Barcelona i 1.925 consells de guerra, dels quals se’n van derivar 17 condemnes a mort. Cinc foren executades, entre elles la del pedagog i teòric llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, afusellat a Montjuïc el 13 d’octubre. Arran dels fets, el periodista uruguaià Antonio Loredo va batejar Barcelona com “la rosa de foc”.

1936, la guerra civil
Les últimes intervencions militars a Barcelona, molt més presents en la memòria col·lectiva, es van produir fa 80 anys: la revolta militar del juliol de 1936, origen de la guerra civil, sufocada en part per la resposta de milícies populars que van donar pas a uns mesos de revolució llibertària; i l’entrada de les tropes franquistes victorioses, el 26 de gener de 1939, sense resistència.

Entremig, Barcelona va patir més de 51 raids aeris, amb especial crueltat els del març de 1938, per part de l’aviació legionària italiana, que donava suport a Franco.
El balanç del que es considera el primer atac indiscriminat des de l’aire sobre objectius civils s’avalua en més de 4.000 morts.

L'entrada Canonades contra «la rosa de foc» ha aparegut primer a Carrer.

Amb aquestes operacions, Defensa ha donat per tancat a Barcelona el procés de retirada d’instal·lacions militars de les ciutats iniciat els anys 80, que va retornar els solars de grans casernes com les de Wellington a la Ciutadella, la de Girona a Travessera de Gràcia o les de Sant Andreu. Aquest procés no ha acabat amb la presència militar a la ciutat. Junt amb Capitania General, Govern Militar, la Comandància Naval, el Sector Aeri o la Residència Militar de Pedralbes encara hi queda una gran caserna, la del Bruc, aquell símil de castell medieval a la sortida de la Diagonal. I avui per avui la intenció de l’exèrcit és de quedar-s’hi, com van dir-ho el 2007 i ho van repetir el 2016.

Poca transparència de Defensa
Per parlar de presència militar a Barcelona cal preguntar-se quants militars hi ha a la nostra ciutat. El ministeri mai no ha volgut donar respostes. L’únic que pot donar una mica de llum són les estadístiques de funcionaris. En els darrers 10 anys, mentre el nombre total de membres dels exèrcits ha baixat, els efectius militars a la província de Barcelona han augmentat. Si el 2007 eren 863 els militars a la província, el juliol de 2017 ja n’eren 1.000, del total de 1.691 militars que hi ha a Catalunya.

El gruix de militars de la província es concentra a la ciutat de Barcelona, i en especial a la caserna del Bruc. A la resta de la província les principals instal·lacions són de molts menys efectius, com l’aquarterament aeri del Prat o la reclamada caserna de Santa Eulàlia que fractura la trama urbana de Sant Boi.

L’augment del nombre de militars a Barcelona es va donar després que el 2007 Defensa, per negar qualsevol possibilitat de cessió, afirmés el seu interès per la caserna del Bruc i anunciés que es triplicarien els efectius militars a la ciutat.

La caserna del Bruc ha reforçat la seva importància arran de la reorganització militar de 2016. La impossibilitat real de reclutar soldats suficients per omplir l’exèrcit professional dels 180.000 efectius que van dissenyar en acabar-se el servei militar obligatori, marcarà les diferents reorganitzacions militars. Però cap d’elles s’apartarà del consens entre els partits del règim, que no ha qüestionat una política de defensa basada en el rearmament militar, el foment de la indústria militar i l’exportació d’armament; la subordinació a les aliances militars i el foment de l’anomenada “cultura de defensa”.

Un consens en el qual la propaganda sobre les anomenades missions militars de pau a l’exterior ha estat un eix central dels intents per millorar la imatge dels exèrcits i el pes internacional d’Espanya. Però de participar en un inici de forma majoritària en operacions de Nacions Unides, avui el gruix recau en operacions de l’OTAN i de la Unió Europea.

Espanya ha participat en totes les operacions i guerres impulsades per les grans potències i gran part del desgavell de l’Orient Mitjà, i fenòmens com els d’Estat islàmic són productes directes d’aquestes intervencions, a les quals cal sumar l’impacte negatiu de les vendes espanyoles d’armament a diferents països de la regió.

La reorganització actual ha vingut donada per tres factors: El nombre real d’efectius als que poden aspirar; les missions internacionals; i la necessitat d’organitzar la força per tenir sempre un mínim llest per intervenir. S’ha fixat un model d’exèrcit de 120.000 efectius en actiu, lluny dels 180.000 que pretenien.

Reestructuració de l’exèrcit
Cal destacar que l’exèrcit de terra ha tingut un canvi important. D’estar estructurat en brigades especialitzades (cuirassada, mecanitzada, paracaigudista, muntanya…), que calia anar combinant per a cada operació, s’ha passat a les Brigades Orgàniques Polivalents (BOP). S’han reconvertit les 10 brigades especialitzades en 8 BOP. Aquestes han de poder ser intercanviables, disposant de tot el necessari per actuar sense dependre d’altres unitats, per establir un cicle de rotació entre elles, en el que cada sis mesos es van alternant, fent que en tot moment hi hagi una BOP com a nucli de reacció en l’àmbit nacional, dues intervenint o preparades per fer-ho en l’àmbit internacional, dues ensinistrant-se específicament per a la missió encomanada, dues més en l’ensinistrament general i una última recuperant-se de la darrera missió.

Aquesta reorganització ha portat que els dos batallons ubicats a Catalunya, un a Sant Climent Sescebes (Girona) i l’altre a la caserna del Bruc, s’hagin integrat a la Brigada Aragón I amb seu a Saragossa. Han deixat de ser unitats de muntanya per passar a ser batallons d’infanteria.

El Batalló Barcelona 62 de la caserna del Bruc s’ha convertit en un batalló d’infanteria motoritzada, en el qual la tropa es desplaça en tot-terreny sobre rodes, els VAMTAC (Vehicle d’Alta Mobilitat Tàctica), vehicle de concepció similar als Humvees nord-americans. Mentre el Batalló Badajoz 62, de Sant Climent, s’ha transformat en un batalló d’infanteria mecanitzada que es desplaça amb 100 carros de combat Pizarro i TOAs (Transports Erugues Cuirassats).

La presència militar no es pot reduir a les instal·lacions militars. El reforçament de la caserna del Bruc, com la de Sant Climent, ha portat un increment de les maniobres militars als seus voltants. L’exèrcit s’ha pres la muntanya de Collserola per fer les seves maniobres militaritzant el gran parc urbà de Barcelona.

Barcelona, ciutat de la pau
La presència militar a espais com el Saló de l’Ensenyament de Barcelona o els intents d’introduir l’assignatura de “cultura de defensa” a l’ensenyament iniciats per l’anterior ministra de Defensa no només busquen reclutar joves, sinó també contrarestar l’arrelament de la cultura de la pau i la no violència al nostre país i normalitzar la guerra i la violència com a necessàries, tot presentant els conflictes violents i l’ús de la força com a inevitables.

Cal desmilitaritzar Barcelona, cal recuperar els espais avui ocupats, per avançar cap a una Barcelona com a ciutat de pau, una ciutat que aposti pel pacifisme i la seguretat humana com a mitjà de resolució dels conflictes violents que pateix el nostre món.

L'entrada Soldats a la ciutat de la pau ha aparegut primer a Carrer.