Dins del conflicte que viu Catalunya al voltant de la independència, ha mancat el debat sobre quin tipus d’Estat i societat es volen conrear. Cert és que algunes coses sí que s’han dit, i en aquest sentit, la majoria de veus s’han pronunciat per la creació d’un Estat d’estructures similars a la resta d’estats de l’Europa occidental, i entre aquestes, la de tenir exèrcit.
Entre les opinions favorables a la creació d’un exèrcit català ha primat la visió pragmàtica. Aquella que diu que, si tots els estats tenen exèrcit, per què no l’ha de tenir Catalunya? Afegint que, si no, Catalunya no seria “un país normal”. Però, en canvi, s’ha obviat la qüestió principal que hauria de conduir a la seva creació: quines són les amenaces a la seguretat a les quals hauria de fer front Catalunya.
Quatre reflexions i un desig
Partint d’aquesta pregunta, algunes qüestions. Primera. La geopolítica mundial actual és molt canviant però, així i tot, a l’Europa occidental no hi ha probabilitats de conflictes armats entre estats. La tendència és reduir els exèrcits i passar-los d’extensius a reduïts, molt tecnificats i d’intervenció immediata en escenaris llunyans.
Per altra banda, l’OTAN travessa una crisi sota l’amenaça de Donald Trump de liquidar-la si no la paguen els europeus. Els països europeus han començat a construir una defensa estrictament europea, la Pesco. En aquest escenari, l’aparició d’un nou estat a Europa no tindria per què seguir els paràmetres tradicionals dels estats/nació post westfalians, i bé podria optar per altres formes organitzatives respecte a com afrontar la seguretat. Inclosa pertànyer a la Pesco sense tenir exèrcit.
La via militar és la solució?
Segona qüestió. Si s’observa l’Estratègia Europea de Seguretat (EES) de la Unió Europea o la molt similar de l’Estat espanyol on es recullen els perills o amenaces a les quals s’ha de fer front, s’enumeren les següents: proliferació d’armes de destrucció massiva; el terrorisme; crim organitzat; ciberseguretat; seguretat energètica; canvi climàtic, que pot donar lloc a catàstrofes naturals i migracions massives.
Davant d’aquests riscos, no sembla que els exèrcits convencionals puguin oferir-hi cap solució, i si ho fessin, seria un fort dèficit democràtic, perquè representaria la militarització d’uns riscos que no tenen solució per la via militar.
És cert que en l’EES apareix un altre perill: els conflictes armats en escenaris que puguin afectar la seguretat europea. Un tipus de conflictes que podrien necessitar intervencions militars si abans haguessin fracassat tots els mitjans diplomàtics per impedir-los.
Però un Estat de nova creació podria optar per altres tipus de mitjans per abordar-los, com la mediació i la transformació del conflicte. És el cas de Catalunya, un país que s’ha distingit per tenir una societat mobilitzada en favor de la pau, amb multitudinàries manifestacions contra la guerra i amb centres i professionals experimentats en la construcció de pau. Catalunya podria contribuir a la transformació dels conflictes per mitjans no militars.
Tercera qüestió. La principal missió d’un exèrcit és dissuadir a tercers d’un atac. La ubicació geogràfica de Catalunya, situada al nord-est de la península Ibèrica, amb fronteres amb Espanya, França i Itàlia representa una greu dificultat per a aquells que volguessin agredir Catalunya.
Perquè aquests països serien els primers en rebre les amenaces i de ben segur que les impedirien. Aleshores, a Catalunya li interessaria establir forts llaços d’amistat i de seguretat compartida amb aquests estats que l’envolten. Perquè, per altra banda, Catalunya no pot aspirar a ser un Estat sense una separació pactada i amistosa amb Espanya i la UE.
Seria irresponsable pensar que Catalunya necessita un exèrcit per defensar-se d’Espanya o de la resta de països veïns, posseïdors d’unes forces armades poderoses amb les quals Catalunya no podria competir per qüestions òbvies de grandària, població i pels extraordinaris costos econòmics que això comportaria.
Seguretat versus defensa
Quarta qüestió. Sense dubte, la més important. Cal diferenciar entre “seguretat” i “defensa”. Mentre la defensa de l’Estat és concebuda sempre des de l’àmbit militar per dissuadir o intervenir davant d’una amenaça externa o interna, la seguretat és un concepte molt més ampli que engloba tots els àmbits de la vida de les persones d’un Estat. El concepte clàssic de seguretat nacional té com a objectiu prevenir o rebutjar amenaces i per tant defensar militarment la sobirania i la territorialitat de l’Estat.
En els darrers anys ha aparegut una nova concepció, la seguretat humana, que té dimensions transfrontereres, on les solucions no poden buscar-se a escala nacional i cal buscar-les en la cooperació internacional. D’aquí sorgeix que la seguretat prengui una perspectiva multidimensional en un món interdependent on les estratègies no poden ser estrictament militars, i que cal introduir estratègies diplomàtiques, civils, policials i de cooperació al desenvolupament per fer front a aquestes noves inseguretats.
La seguretat no passa per l’exèrcit
Tot allò que hem indicat no vol dir que una Catalunya independent no necessités resguardar els seus espais aeri, marítim, fronterer, territorial, la població i les infraestructures. Però podria fer-ho amb cossos de seguretat interior, els Mossos d’Esquadra, amb patrulleres i avions que donessin seguretat davant possibles perills. Cossos que en cap cas no serien un exèrcit.
Per últim. Per què no somiar en l’ideari kantià de pau perpètua, on la seguretat és compartida entre tots els estats i es deixa en mans d’un organisme mundial (Nacions Unides). Això permetria dissoldre els exèrcits nacionals. Qualsevol nou Estat podria iniciar aquest camí.
