El variat i complex patrimoni residencial de Barcelona aplega diferents conjunts d’habitatges coneguts com a “cases per a militars”, aixecats entre finals segle XIX i al llarg de bona part del segle XX a les proximitats de les grans casernes militars per donar allotjament als membres de l’exèrcit de terra.

Les primeres cases per a militars es varen construir a final del segle XIX i estaven situades en terrenys de l’antiga Ciutadella, al carrer Wellington, al costat de les casernes d’Infanteria de Jaume I i de Roger de Llúria, actualment convertides en la Universitat Pompeu Fabra. Del conjunt, que responia segons Oriol Bohigas a un model semblant als habitatges que en aquells anys s’aixecaven a l’Eixample (alineats amb les illes Cerdà i emprant materials de ferro), només en resten actualment dos blocs a punt de ser enderrocats.

A les primeres dècades del segle XX el problema de l’habitatge s’aguditzà a les principals ciutats espanyoles, i va arribar a ser una qüestió social reivindicada per les classes populars juntament amb la precarietat de les condicions laborals. Davant d’aquest greu problema i a causa de les reivindicacions socials manifestades des de feia molts anys, finalment el 1911 es publicà la Llei de Cases Barates.

Aquesta legislació enfocada primer per a habitatges de treballadors en règim cooperatiu de lloguer va ser modificada successivament, especialment en 1921 i 1924, per tal d’afavorir l’accés a la propietat a d’altres grups socials, com funcionaris, empleats d’empreses o d’entitats. Dintre d’aquest grup es trobaven els diferents col·lectius militars que durant les guerres d’Àfrica havien augmentat notablement i que aviat s’hi van acollir, especialment a les grans ciutats com Madrid, Sevilla i també Barcelona.

Cooperativa Militar del Guinardó
A partir d’aquestes lleis s’organitzaren a Barcelona dues cooperatives militars per construir cases barates. La primera l’any 1917, quan es creà la Cooperativa Militar al Guinardó. Estava presidida pel general de brigada Àngel Dulce Antón, Marquès de Castell-Florite, i n’era secretari general el tinent Vicenç Costa. Aquesta promoció comptà amb una hipoteca de la Caixa de Pensions a càrrec de Carles Sanlley Girona, donador del terreny.

L’objectiu era construir un grup de cases per a militars compost per 35 habitatges unifamiliars en accés a la propietat, de planta baixa i pis que formaven una illa tancada, projectats el 1922 per Enric Babot Frayre, que renuncià a favor d’Antoni Millás Figuerola. Se situà a la Travessera de Gràcia, entre els actuals Padilla i Lepanto, davant de l’Hospital de Sant Pau, indret que els promotors anomenaven barri d’Alfons XIII. D’aquest conjunt, que poc a poc s’anà modificant i passà a propietat dels militars que hi vivien, només en resten alguns edificis.

Pocs anys desprès, el 1926, es projectà un altre conjunt de cases per part de la mateixa Cooperativa Militar de Casas Baratas. Era un conjunt de 42 casetes unifamiliars projectades per l’arquitecte Antoni Millás Figuerola, de planta baixa i pis amb pati i equipament sanitari complet (WC, lavabo i banyera). Aquest conjunt, de trets clarament modernistes i situat entre els carrers Teniente Costa, Mascaró i Siglo XX, ha restat complet fins avui, i està inclòs en el Catàleg de Patrimoni del Districte d’Horta-Guinardó.

En aquesta mateixa dècada, la “Real Institución Cooperativa para funcionarios de Estado, Província y Municipio Colònia de SAR Infante don Jaime” pretenia construir, també al Guinardó, un total de 294 xalets unifamiliars aïllats. Sembla ser que no ocuparen l’extensió prevista, tot i que és probable que aixequessin algun xalet que podria haver estat ocupat per algun militar.

La creació del ‘Patronato’
L’any 1928 es creà per a tot Espanya el “Patronato de Casas para Militares” amb l’objectiu de desenvolupar un ampli programa de construccions d’habitatges per als militars. Aquesta institució vinculada a l‘exèrcit aixecaria a Madrid un gran nombre d’habitatges; tanmateix, poc en sabem dels que potser es bastiren a Barcelona.

Precisament l’any següent s’avançaria a Barcelona, en el marc de la “Junta Mixta de Acuartelamientos”, en la proposta de construcció de noves casernes en edificis moderns aixecats de nova planta, algunes de les quals arribarien a construir-se abans de la guerra civil, com seria la del Bruc, les de Sant Andreu, la de Bailén (que va comptar amb un pavelló de residència per a oficials i un “Hogar del soldado”) i finalment la de Maria Cristina i Alfons XIII, coneguda també com d’Hostafrancs, on el 1931 el Patronato obté la cessió de terrenys per bastir cases militars al carrer València amb Vilamarí, al costat de les casernes.

Santa Madrona i la Casa Bloc
Desprès de la guerra civil el Patronato continuaria la seva funció, tot i que en el cas de Barcelona sense gaire activitat, a no ser alguna situació puntual com la cessió de la família Recolons d’una casa de la Diagonal per a allotjament de caps i oficials de l’exèrcit. No va ser fins al març de 1943 quan a l’exèrcit espanyol es va crear una estructura pròpia, el “Servicio Militar de Construcciones”, per a la construcció del que aleshores s’anomenà pavellons militars, de la qual n’era gerent i director tècnic l’enginyer militar Juan Campora Rodríguez. D’aquest moment daten els habitatges del Portal de Santa Madrona, així com l’ocupació de la Casa Bloc per famílies de militars i policies.

Amb aquest marc legal i organitzatiu s’aixecarien a Barcelona a la dècada del 1950 els grans conjunts de cases per a militars alguns dels quals encara resten dempeus. Quatre d’ells seguien un mateix model arquitectònic en illes formades per edificis entre mitgeres de planta baixa i cinc plantes, tots ells situats a prop de les corresponents casernes, i eren destinats a oficials i suboficials.

Foren els del carrer Vilamarí amb València a l’Esquerra de l’Eixample, al costat mateix de la caserna abans anomenada Alfons XIII amb un total de 212 habitatges; els del carrer de Palomar (122 pisos), entre el carrer Coronel Monasterio i Torres i Bages, més tres blocs aïllats a tocar del carrer Gran de Sant Andreu, al costat de la caserna d’Infanteria de Sant Andreu; les de Travessera de Gràcia amb Cartagena, a redós de l’Aquarterament Cuirassat de Cavalleria Numància; i els 56 del carrer Ramon Trias Fargas amb Enna, a tocar del parc de la Ciutadella i de la Caserna del Regiment d’Infanteria a Jaén 25. En la mateixa línia es bastirien el 1954 quatre grans blocs de cases al carrer Sor Eulàlia Anzizu, al costat de la Caserna del Bruc a Pedralbes.

Completant aquests conjunts s’aixecà entre 1939-1940 per part de l’esmentat servei de construccions militars la Residencia Muñoz Grandes (coneguda ara com la Residencia d’Oficials) a la Diagonal, destinada inicialment a fills de generals, caps i oficials en actiu i a orfes i fills de càrrecs de l’exèrcit que volien estudiar a Barcelona. Actualment és una residència de descans per a militars i les seves famílies.

Paral·lelament, per als militars de major graduació, es bastiren diferents edificis distribuïts a noves vies urbanes de més “qualitat”, com l’avinguda Gaudí o l’avinguda Infanta Carlota (ara avinguda Tarradellas), al mateix temps que alguns militars residien en pisos dispersos per la ciutat.

Cap a 1963 es projectaren altres edificis aïllats en règim d’accés a la propietat, i l’Ajuntament cedí terrenys al polígon de Montbau per aixecar habitatges per a militars. Encara al 1981, a l’època del ministre de Defensa Agustín Rodríguez Sahagún, es preveu la construcció d’habitatges per a militars.

Tanmateix, a la dècada del 1970 algunes casernes foren quasi desmantellades i se’n van privatitzar els terrenys per aixecar grans conjunts residencials, com el de Roma 2.000, que es bastí el 1973 al carrer Tarragona amb Llançà sobre part de la caserna, i s’ha mantingut fins avui el gran conjunt d’habitatges aixecat l’any 1954, pràcticament tot ell privatitzat.

Aquest panorama residencial es veuria alterat per la reforma de l’exèrcit realitzada a partir de la dècada del 1990 amb el pla META durant el mandat de Narcís Serra com a ministre de Defensa. S’inicia aleshores un ampli programa de desmantellament dels quarters situats en àrees urbanes, i un procés de venda del patrimoni d’habitatges del Ministeri de Defensa.

Tot aquest programa de venda de sòl militar, i en algun cas l’enderroc d’habitatges militars, ha donat lloc quasi fins avui a situacions conflictives amb els militars residents, obligats en molts casos a comprar els habitatges a un preu quasi de mercat, i a operacions especulatives per part de INVIFAS (Instituto de la Vivienda, Infraestructura y Equipamiento de la Defensa) que gestiona la resta del patrimoni d’aquest tipus d’habitatges encara ocupats en lloguer per militars o els seus descendents. INFAS es dedica també a la venda dels habitatges buits mitjançant subhasta pública.

Aquesta situació de privatització d’habitatges militars i de sòl públic, afegida en alguns casos a la lentitud en resoldre l’enderroc i la transformació dels solars de les antigues casernes i habitatges (com és el cas de les de Sant Andreu, en mans del Consorci de la Zona Franca), sumat a la dificultat de donar un ús més ciutadà al gran complex militar de la caserna del Bruc, posa de relleu com aquest conjunt de sòl públic és privatitzat, en lloc de donar-li un ús col·lectiu que servís majoritàriament per resoldre la necessitat d’habitatge i equipaments socials.

Compartir