El Puzzle Barcelona serveix de decoració al menjador d’un dels pisos del Bloc Papallona. A més d’aquesta joguina d’entreteniment per a “exploradors de cor” sense edat, la sala d’estar s’ha decorat amb molt bon gust: un cartell amb una Mà Barcelona de sis dits, de pell de llangardaix i ungles pintades de brilli-brilli taronja; un cartell amb una boca d’incendis per als bombers, d’aquelles que creixen com espàrrecs als carrers de Nova York, i un cartell amb un turista que fotografia el Colom Barcelona (pidgeon). És evident que M. Cortés i C. Masclans, les residents d’aquest pis del Bloc Papallona, han estudiat Disseny Gràfic.

“Resistència habitacional”

Anna Olesti (Barcelona, 1999), una altra papallona vermella i turquesa, és la tercera de les amigues que viu aquí des del març del 2022. Va estudiar Dret, treballa com a advocada i ara ha aparcat les aficions per ingressar a la “resistència habitacional”, com una ciutadana miliciana que tem quedar-se al carrer sense res. “Aquest bloc, patrimoni de la ciutat [l’Ajuntament el va catalogar com a edifici d’interès històric i artístic], el va mantenir la mateixa família fins que Maria Romero va morir. Aleshores, l’agost del 2024, els nebots van vendre l’immoble al fons d’inversió holandès New Amsterdam Developers [NAD] per molts milions d’euros”.

El mateix agost del 2024 i en les setmanes posteriors, els inquilins de la finca van rebre burofaxos de rescissió de contracte -a l’Anna i a les seves companyes encara no els ha arribat; el seu contracte de cinc anys venç el 2027-. Els deien que tenien trenta dies per marxar. L’Anna, que forma part del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, s’ha reunit amb els advocats dels inversors de NAD, Jeffrey Todd Kaye i Paul Christiaan Petermeijer.

Ells no cedeixen; l’Anna, tampoc. Ells negocien les condicions perquè els veïns se’n vagin; l’Anna negocia les condicions per quedar-s’hi. “Ens feien entendre que podíem demanar una xifra generosa perquè marxéssim. Però el nostre principi és que no volem cap acord que no passi per la renovació contractual”. Ara, entre les tres, paguen uns mil euros de lloguer. Amb el següent burofax vindran els papers amb la data del desnonament. Però…, “collons, això no passarà, que no, no passarà, és casa nostra i no marxarem enlloc”.

“Aquest és un cas paradigmàtic de com ens hem convertit en una mercaderia. En la gestió de la venda i en els tràmits previs, ens han considerat gairebé un peix en una parada de mercat, quelcom que es pot comprar. A veure, és que som al costat de la Fira de Barcelona, del centre comercial Les Arenes, d’un Starbucks, de diversos hotels [al costat, hi ha el B Hotel], amb una papalloneta superguai… És clar que això té un potencial econòmic, i el que volen fer és dividir els cent metres quadrats de la casa en cinc habitacions”. Pisos de 20 m² per “gaudir de Barcelona i de les seves impressionants vistes”. Ho anomenen coliving.

Amb el coliving, els preus es multipliquen per dos o per tres. “A aquesta gent no li interessa tenir aquí una senyora amb el seu pare gran i que paguin només set-cents euros; busquen altres perfils”, diu Olesti, que no dogmatitza perquè les dades hi són: “Barcelona està horrible, ens estan fent fora a tots”.

NAD es presenta així: “Innovating Barcelona real estate: high quality, mid-market focus, high returns, minimal risk”. Alta rendibilitat, risc mínim. Mínim risc, màxim benefici.

L'entrada Voltors contra papallones ha aparegut primer a Carrer.

Sovint sentim el terme ‘fons voltor’ quan parlem d’operacions especulatives. Què són exactament?

Un fons és un instrument d’inversió on hi ha diferents accionistes -particulars, plans de pensions, asseguradores, bancs, empreses…- que posen diners per treure’n el màxim benefici. Aquests fons busquen els nínxols de negoci que siguin més rendibles per retornar-los el capital el més aviat possible. En el cas dels fons voltor, van a buscar aquells actius en risc de fallida a preus de saldo per comprar-los, reflotar-los i poder-los vendre a preus molt més elevats, obtenint plusvàlues gegantines.

Aquests fons voltor abans no es dedicaven a l’habitatge, oi?

L’únic principi que tenen és el màxim benefici, i l’habitatge dona una rendibilitat molt elevada, de més del 6%. Però tenen altres línies de negoci: també inverteixen en sanitat, en armament, en deute dels països o en residències de gent gran.

Blackstone és el fons voltor amb més pisos en propietat a l’Estat espanyol. Com hi va entrar el 2013?

Durant la crisi, la banca i la Sareb s’havien quedat molts pisos de gent desnonada arran de la bombolla immobiliària i volien desprendre-se’n per netejar el seus balanços negatius. Els fons van veure-hi una oportunitat per comprar a preu de saldo i hi van entrar en tromba. En paral·lel, hi ha polítiques que faciliten l’entrada d’aquests fons d’inversió. Per exemple, reformen la LAU [Llei d’Arrendaments Urbans] i redueixen els contractes de lloguer de cinc a tres anys, permetent una major circulació que els fons aprofiten per fer pujades de preus. O es creen les socimis, uns vehicles d’inversió que tenen exempcions fiscals si inverteixen en lloguer.

Com actuen aquests fons?

Hi ha un terç d’habitatges de lloguer que estan en mans de grans tenidors. No són un 80%, però com que són actors amb molta força i que concentren en poques mans molts habitatges, marquen el camí. Condicionen tendències de preus i lideren males praxis que la resta també poden seguir.

Quines són aquestes males praxis?

Hi ha bastant opacitat. És molt difícil saber qui és i on és un fons d’inversió internacional. Sobretot el que hi ha, però, és una negativa de forma explícita de concedir lloguers socials a les persones que estan en situació de vulnerabilitat, tot i que la llei 14/2015 així ho estableixi. També hi ha obertures de procediments judicials per executar desnonaments i, especialment amb Blackstone, oferiment de diners a canvi que els inquilins marxin dels pisos, amb quantitats de fins a 8.000 euros. Molta gent també es queixa de deixadesa en el manteniment dels immobles, una forma de desgastar i pressionar. El que els interessa és que marxin els inquilins, perquè aprofiten per fer pujades del lloguer de més del 30%.

Aquestes pràctiques són il·legals?

Sí, fins i tot la relatora d’habitatge de l’ONU va criticar les males praxis de Blackstone. Què està passant? Que els desnonaments tiren endavant tot i que els lloguers socials no s’estiguin oferint. S’està incomplint sistemàticament el marc legal. Qui vetlla perquè es fiscalitzi el compliment de les lleis? Són insuficients i, a sobre, quan es legisla no se’n garanteix l’aplicació. A més, des del poder judicial es considera que el dret a la propietat i el lucre immobiliari estan per sobre del dret a l’habitatge.

Els fons semblen tenir impunitat per fer i desfer al seu criteri. Les institucions poden fer alguna cosa?

El problema no només està en les polítiques d’habitatge públic -només hi ha un 2% de lloguer social-, sinó en com s’intervé el mercat. En aquest sentit, la regulació dels preus l’intervenia, una reivindicació del moviment [pel dret a l’habitatge] que va ser aprovada a Catalunya. La llei va ser tombada pel Constitucional amb recurs del govern espanyol. És una evidència que falten polítiques que intervinguin el mercat de l’habitatge si realment volem garantir-ne el dret. Amb aquesta llei espanyola s’ha d’aprovar la regulació de lloguers, però deixa molt a desitjar i encara no s’està aplicant. Sembla una trampa burocràtica que s’eternitza.

No trobaran alguna forma d’esquivar aquesta regulació?

Quan legisles has de garantir que la llei es compleixi, i també s’ha de fer feina perquè la gent conegui els seus drets. Jo crec que els grups d’habitatge estan fent un treball molt potent per garantir drets i l’aplicació de les poques lleis que hi ha. Però els fons d’inversió sempre troben
esquerdes.

Fan enginyeria fiscal, per exemple.

Exacte. De fet, si ressegueixes l’imperi empresarial de Blackstone, descobreixes que les seus de les matrius estan en territoris amb la fiscalitat molt baixa.

Quines polítiques d’habitatge hem de preveure amb Collboni al capdavant del consistori barceloní?

La declaració d’intencions és evident: Collboni ha dit que retiraria la mesura de la reserva del 30% d’habitatge social per a les noves promocions immobiliàries. A banda, es destinen molts recursos a l’atenció de l’emergència. La situació és tan extrema, amb tantíssims desnonaments -400.000 a Catalunya des de l’any 2008-, que s’ha fet bastant política pública destinada a atendre-la, i no se n’ha fet per canviar els problemes estructurals i incrementar el parc públic d’habitatge.

La idea de la marca Barcelona xoca amb la defensa del dret a l’habitatge.

S’ha defensat sempre un model que prima la inversió i el turisme, amb tots els impactes que genera. El model del PSC ja ens el coneixem.

O es canvia el model de ciutat o la impunitat dels fons voltor continuarà?

Quan diem que s’han de fer polítiques d’habitatge estructurals, parlem de polítiques complexes que han de tenir en compte el monocultiu turístic, quin tipus de gent ve a Barcelona, la seva capacitat adquisitiva i la transformació dels barris que provoquen. Tot té un impacte en la població i en els preus, en l’habitatge disponible, i determina qui hi pot viure i qui acaba sent expulsat.

Gemma G. Fàbrega, periodista i documentalista

La Gemma García Fàbrega (Barcelona, 1982) està vinculada a La Directa des de la gènesi del projecte el 2005. Graduada en Periodisme a la UAB, durant anys va combinar la seva “militància” en aquest mitjà amb la feina en l’àmbit audiovisual, fent tasques de producció, documentació i guió per a documentals. Membre del col·lectiu Contrast, que crea films relacionats amb el conflicte i la pau, des del 2016 és sòcia de treball a La Directa i s’ha especialitzat en temes d’habitatge.

L'entrada Gemma G. Fàbrega: “Els fons voltor incompleixen contínuament el marc legal” ha aparegut primer a Carrer.

Però quin impacte té aquest tipus d’especulació immobiliària en l’ànima d’un barri? “S’han fet llibres i estudis sobre el negoci del luxe a Barcelona, però cap d’ells reflexiona sobre quines implicacions té l’habitatge de luxe en l’estructura urbana del centre de la ciutat pel que fa al trencament de la cohesió social, l’expulsió de veïns o el canvi en l’activitat comercial”, remarca en Jaume Artigues, arquitecte i president de l’associació veïnal.

Especialistes en fer ‘mobbing’

En el cas d’aquesta cinquantena d’edificis transformats en immobles de luxe, els autors de l’informe tenen la certesa que “s’hi han produït transformacions totals que han comportat una expulsió del veïnat del barri”. I és que l’estudi remarca que bona part dels blocs han estat comprats per societats especulatives que es dediquen “específicament al mobbing immobiliari”. Unes societats que, després, han venut les finques a preus que oscil·len entre els 16.000 i els 20.000 euros el metre quadrat. Un preu que multiplica per quatre la mitjana del preu del metre quadrat de nova construcció a la ciutat.

La Dreta de l’Eixample és un dels barris que ha patit més el fenomen de la gentrificació, primer per la reducció del parc d’ús residencial per la proliferació d’hotels i els habitatges d’ús turístic, tant legals com il·legals, i segon, per l’expulsió del veïnat com a conseqüència dels desnonaments invisibles per la via de la pressió en el preu del lloguer. A partir d’aquí, cancel·lacions de contractes de renda antiga i preus que es disparen fins al 100%, de manera que només els no residents ho poden pagar. És així com es “destrueix” el teixit veïnal i l’Eixample.

I si marxa el veïnat, el comerç és la pròxima víctima. “Si portes al barri un públic que no és el veí consumidor habitual, el comerç de proximitat desapareix i és substituït per restaurants fast food i supermercats 24 hores. Fa anys que això ho vivim al centre de la ciutat, però ara encara més”, alerta Artigues. Sense comptar, és clar, les botigues de luxe que copen el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, amb preus de lloguer que cap comerç de barri pot pagar. “Ja patim la desertització de l’activitat econòmica, que afecta el comerç de proximitat i els establiments emblemàtics. El mercat del luxe tendeix a la proliferació de franquícies internacionals, vendes exclusives i la creació d’una subcultura del luxe, paral·lela a la realitat de la resta del món”, rebla l’informe de l’associació veïnal.

Però hi ha un efecte més pervers a mig termini: el trencament de la cohesió social. L’informe detalla com el negoci del luxe ha escapçat l’Eixample. Té 28.937 places d’ús turístic, el que equival al 66,5% del total de la població resident de la Dreta de l’Eixample (43.715 habitants el 2021), quan es considera que una quota d’allotjament turístic més enllà del 50% de la població resident és un indicador reconegut com a agent desestabilitzador en àrees urbanes denses. Tot plegat, una població flotant que no paga impostos al país i, en canvi, genera despesa en serveis, equipaments, espai públic i mobilitat”, recorda l’informe. Mentre el luxe prolifera a la Dreta de l’Eixample, creix el nombre de persones en risc d’exclusió social i les persones que no tenen una llar, que a l’Eixample arriben a les 297 persones segons el darrer recompte de la Fundació Arrels.

Es pot revertir la situació?

L’equip que ha dut a terme l’informe no només posa sobre la taula el mapa del luxe immobiliari i l’impacte sobre el veïnat, sinó que apunta línies de treball per mirar de revertir el procés. “Tenim un model econòmic de lliure mercat que difícilment podrem revertir, però el podem regular, i regular vol dir intervenir, com per exemple ha fet Londres, on la llei del sòl regula especulacions de grans negocis immobiliaris amb un procediment molt marcat, que implica que hi ha d’haver un retorn de les inversions privades a la ciutat, via habitatge protegit, equipaments o espai públic”, detalla Artigues.

L’associació veïnal reconeix que l’Ajuntament “ha anat posant algunes traves per evitar l’expulsió dels veïns dels seus habitatges, com ara l’obligatorietat de declarar un cens de residents en el moment d’obtenir la llicència d’obres, les sancions o la mediació en casos de mobbing, però la regulació no ha impedit que el luxe i el turisme “es desplacin de manera molt descarada cap al centre de la ciutat i n’expulsin els veïns”. És més, aquestes traves han tingut un altre efecte pervers que detecta l’informe: la conversió d’edificis d’oficines en finques residencials o apartaments de luxe, una tendència que ja pren força al barri. “En aquest cas, no s’expulsen veïns, però no creix el parc d’habitatge destinat al veïnat”, rebla l’informe.

“Volem que l’Ajuntament i la Generalitat busquin noves fórmules per parar-los els peus, perquè a hores d’ara els especuladors fan el que volen i ens acabaran menjant a tots”, sentencia Artigues.

L'entrada El negoci del luxe mata l’ànima de la Dreta de l’Eixample ha aparegut primer a Carrer.

Bretxa social

“És un llegat històric malaurat que ens ha deixat el franquisme, la bretxa social en barris que van ser construïts amb pressa per reallotjar el barraquisme, perifèrics i abandonats, on molta gent va acabar essent propietària de pisos privatitzats a preus relativament còmodes, però amb problemes estructurals i derivats de la construcció amb ciment aluminós i la manca d’aïllaments tèrmics, que ara no poden afrontar”, remarca Ramos. Una trampa que el portaveu veïnal creu que deixa en una situació encara més vulnerable molts veïns de la Pau i el Besòs-Maresme.

Fins ara, afegeix Ramos, “les entitats veïnals i les plataformes s’han centrat gairebé exclusivament a reclamar lloguers assequibles i a intentar impedir el desnonament de famílies vulnerables, però tenim un gruix de gent en aquests barris que tenen un problema molt greu: són propietaris, sí, però vulnerables, que no poden afrontar econòmicament la rehabilitació de casa seva, amb el perill que suposa continuar vivint-hi”. Ramos també denuncia que les ajudes a la rehabilitació habilitades per les Administracions “no arriben a la població de renda baixa perquè les condicions són inaccessibles, de manera que van a altres propietaris i fugen dels barris perifèrics. És un bucle, renda baixa, pisos degradats, barrera administrativa”, lamenta.

Seguretat, bancs i fons d’inversió

La seguretat dels habitatges és una altra bomba de rellotgeria. Les ocupacions de pisos que estaven en mans dels bancs i dels fons d’inversió per part de màfies, que ara els relloguen a persones vulnerables, “està produint un deteriorament accelerat del parc de pisos en aquests barris”. I és que, com denuncia la Tareixa Pardo, vocal d’habitatge de l’Associació de Veïns i Veïnes del Maresme, “a la Pau i al Besòs no hi falta habitatge, sinó que hi ha hagut una espoliació i segrest de les finques per part dels grans tenidors i de les màfies”.

Una situació davant de la qual l’entitat veïnal reclama que l’Ajuntament de Barcelona faci “un recompte de pisos i locals i un cens de qui els ocupa, i si són persones en situació vulnerable, que els tramitin el lloguer social. En cas contrari, o les entitats passen els pisos a lloguer social o han de ser expropiats immediatament per passar al parc públic d’habitatge”, sentencia Pardo. De fet, en totes les comunitats de veïns del barri del Besòs-Maresme s’hi comptabilitzen entre un i set pisos ocupats. Per la seva banda, el vicepresident de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs també alerta que la resta de veïns dels edificis “també es veuen perjudicats, perquè les comunitats no es poden fer càrrec dels desperfectes i mal ús dels espais”, a més de la inseguretat que suposen les activitats delictives que s’hi desenvolupen.

Rehabilitació purament estètica

A partir de l’any 1991, tant a la Pau com al Besòs-Maresme es van fer algunes intervencions en pisos afectats, però, com recorden el Camilo i la Tareixa, “van ser només reformes de mínims, gairebé purament estètiques, que no contemplaven com evolucionaria l’edifici ja afectat per aluminosi. D’aquí que aquesta crisi de l’habitatge hagi estat gairebé programada; es coneixia perfectament com evolucionaria el deteriorament”. I amb la crisi econòmica del 2009, bancs i fons d’inversió van quedar-se amb molts immobles de propietaris que no podien pagar. I és aquí quan l’abandonament es va accelerar. “Són barris que si no són atesos urgentment, hi desapareixerà la zona obrera i només quedarà espai per a habitatges no accessibles de constructores. La història dels barris també està en joc”, alerten els dos activistes veïnals.

Quaranta anys de bretxa social

El barri del Besòs-Maresme apareixia als anys setanta entre les zones amb una bretxa social més gran de tota la ciutat, i quaranta anys després els indicadors de vulnerabilitat són els més alts de Barcelona. Rendes baixes, grau d’instrucció baix -només el 12% dels veïns tenen formació mitjana, molt per sota del 30% de mitjana de la ciutat- i el percentatge de població nouvinguda és dels més alts. Una combinació que s’agreuja, explica el moviment veïnal, per la seva “condició de barri limítrof abandonat per l’Administració”. El barri no té escola d’adults -la van tancar-, ni una escola bressol, que Tareixa Pardo considera que “ajudaria la conciliació familiar en un barri amb rendes baixes i precarietat laboral”. “La pobresa està desatesa i, a més, penalitzada”, rebla.

L'entrada La Pau i el Besòs-Maresme, dos barris amb l’habitatge espoliat ha aparegut primer a Carrer.