Guanyadora del segon premi Montserrat Roig 2023 de periodisme social pel reportatge Destapem Blackstone, coneix a la perfecció els tentacles dels fons voltor. D’ençà que va esclatar la bombolla del totxo el 2007, Gemma G. Fàbrega ha cobert el patiment originat per la crisi de l’habitatge i sobretot n’ha desemmascarat els culpables. “Abans era la banca qui desnonava, però al llarg dels anys hem vist com han canviat els rostres de la propietat”, apunta.
Sovint sentim el terme ‘fons voltor’ quan parlem d’operacions especulatives. Què són exactament?
Un fons és un instrument d’inversió on hi ha diferents accionistes -particulars, plans de pensions, asseguradores, bancs, empreses…- que posen diners per treure’n el màxim benefici. Aquests fons busquen els nínxols de negoci que siguin més rendibles per retornar-los el capital el més aviat possible. En el cas dels fons voltor, van a buscar aquells actius en risc de fallida a preus de saldo per comprar-los, reflotar-los i poder-los vendre a preus molt més elevats, obtenint plusvàlues gegantines.
Aquests fons voltor abans no es dedicaven a l’habitatge, oi?
L’únic principi que tenen és el màxim benefici, i l’habitatge dona una rendibilitat molt elevada, de més del 6%. Però tenen altres línies de negoci: també inverteixen en sanitat, en armament, en deute dels països o en residències de gent gran.
Blackstone és el fons voltor amb més pisos en propietat a l’Estat espanyol. Com hi va entrar el 2013?
Durant la crisi, la banca i la Sareb s’havien quedat molts pisos de gent desnonada arran de la bombolla immobiliària i volien desprendre-se’n per netejar el seus balanços negatius. Els fons van veure-hi una oportunitat per comprar a preu de saldo i hi van entrar en tromba. En paral·lel, hi ha polítiques que faciliten l’entrada d’aquests fons d’inversió. Per exemple, reformen la LAU [Llei d’Arrendaments Urbans] i redueixen els contractes de lloguer de cinc a tres anys, permetent una major circulació que els fons aprofiten per fer pujades de preus. O es creen les socimis, uns vehicles d’inversió que tenen exempcions fiscals si inverteixen en lloguer.
Com actuen aquests fons?
Hi ha un terç d’habitatges de lloguer que estan en mans de grans tenidors. No són un 80%, però com que són actors amb molta força i que concentren en poques mans molts habitatges, marquen el camí. Condicionen tendències de preus i lideren males praxis que la resta també poden seguir.
Quines són aquestes males praxis?
Hi ha bastant opacitat. És molt difícil saber qui és i on és un fons d’inversió internacional. Sobretot el que hi ha, però, és una negativa de forma explícita de concedir lloguers socials a les persones que estan en situació de vulnerabilitat, tot i que la llei 14/2015 així ho estableixi. També hi ha obertures de procediments judicials per executar desnonaments i, especialment amb Blackstone, oferiment de diners a canvi que els inquilins marxin dels pisos, amb quantitats de fins a 8.000 euros. Molta gent també es queixa de deixadesa en el manteniment dels immobles, una forma de desgastar i pressionar. El que els interessa és que marxin els inquilins, perquè aprofiten per fer pujades del lloguer de més del 30%.
Aquestes pràctiques són il·legals?
Sí, fins i tot la relatora d’habitatge de l’ONU va criticar les males praxis de Blackstone. Què està passant? Que els desnonaments tiren endavant tot i que els lloguers socials no s’estiguin oferint. S’està incomplint sistemàticament el marc legal. Qui vetlla perquè es fiscalitzi el compliment de les lleis? Són insuficients i, a sobre, quan es legisla no se’n garanteix l’aplicació. A més, des del poder judicial es considera que el dret a la propietat i el lucre immobiliari estan per sobre del dret a l’habitatge.
Els fons semblen tenir impunitat per fer i desfer al seu criteri. Les institucions poden fer alguna cosa?
El problema no només està en les polítiques d’habitatge públic -només hi ha un 2% de lloguer social-, sinó en com s’intervé el mercat. En aquest sentit, la regulació dels preus l’intervenia, una reivindicació del moviment [pel dret a l’habitatge] que va ser aprovada a Catalunya. La llei va ser tombada pel Constitucional amb recurs del govern espanyol. És una evidència que falten polítiques que intervinguin el mercat de l’habitatge si realment volem garantir-ne el dret. Amb aquesta llei espanyola s’ha d’aprovar la regulació de lloguers, però deixa molt a desitjar i encara no s’està aplicant. Sembla una trampa burocràtica que s’eternitza.
No trobaran alguna forma d’esquivar aquesta regulació?
Quan legisles has de garantir que la llei es compleixi, i també s’ha de fer feina perquè la gent conegui els seus drets. Jo crec que els grups d’habitatge estan fent un treball molt potent per garantir drets i l’aplicació de les poques lleis que hi ha. Però els fons d’inversió sempre troben
esquerdes.
Fan enginyeria fiscal, per exemple.
Exacte. De fet, si ressegueixes l’imperi empresarial de Blackstone, descobreixes que les seus de les matrius estan en territoris amb la fiscalitat molt baixa.
Quines polítiques d’habitatge hem de preveure amb Collboni al capdavant del consistori barceloní?
La declaració d’intencions és evident: Collboni ha dit que retiraria la mesura de la reserva del 30% d’habitatge social per a les noves promocions immobiliàries. A banda, es destinen molts recursos a l’atenció de l’emergència. La situació és tan extrema, amb tantíssims desnonaments -400.000 a Catalunya des de l’any 2008-, que s’ha fet bastant política pública destinada a atendre-la, i no se n’ha fet per canviar els problemes estructurals i incrementar el parc públic d’habitatge.
La idea de la marca Barcelona xoca amb la defensa del dret a l’habitatge.
S’ha defensat sempre un model que prima la inversió i el turisme, amb tots els impactes que genera. El model del PSC ja ens el coneixem.
O es canvia el model de ciutat o la impunitat dels fons voltor continuarà?
Quan diem que s’han de fer polítiques d’habitatge estructurals, parlem de polítiques complexes que han de tenir en compte el monocultiu turístic, quin tipus de gent ve a Barcelona, la seva capacitat adquisitiva i la transformació dels barris que provoquen. Tot té un impacte en la població i en els preus, en l’habitatge disponible, i determina qui hi pot viure i qui acaba sent expulsat.
Gemma G. Fàbrega, periodista i documentalista
La Gemma García Fàbrega (Barcelona, 1982) està vinculada a La Directa des de la gènesi del projecte el 2005. Graduada en Periodisme a la UAB, durant anys va combinar la seva “militància” en aquest mitjà amb la feina en l’àmbit audiovisual, fent tasques de producció, documentació i guió per a documentals. Membre del col·lectiu Contrast, que crea films relacionats amb el conflicte i la pau, des del 2016 és sòcia de treball a La Directa i s’ha especialitzat en temes d’habitatge.
