És també perquè aplega un elenc de perfils polítics de procedències diverses i acostumats a manar que fan pensar en una legislatura molt entretinguda pel seu alt nivell dialèctic. En aquest segon mandat Ada Colau tindrà al davant una oposició amb molt afany de protagonisme on destaca un exprimer ministre socialista francès, un exministre de Treball del govern Zapatero i un reguitzell d’exconsellers dels governs Mas i Puigdemont. Afegir també l’anomalia que suposa que el cap d’un grup municipal estigui empresonat i hagi de demanar infructuosament permís per assistir als plens.

Valls: no sap, no contesta
Des de les eleccions del 2011 Carrer realitza una breu enquesta als regidors i regidores on els pregunta sobre qüestions relacionades amb la seva vida com la feina abans d’ocupar l’escó municipal, com es mouen per la ciutat, on viuen, on porten els fills a estudiar, si tenen mútua privada i si participen en algun moviment associatiu.

Cal destacar la gran disponibilitat de la majoria a participar en l’experiment i també lamentar la impossibilitat de contactar amb el grup de Manuel Valls. A la centraleta de l’Ajuntament no sabien on passar la nostra trucada tot i que BCN pel canvi té dret a sou i despatx. El qüestionari de Carrer és una forma amena d’acostar els representants municipals a la ciutadania, àvida de tafaneries i alhora la primera interessada a saber de quin peu calcen els membres del nou consistori.

La majoria dels enquestats té titulació universitària amb perfils molt diferents que van des dels advocats fins als enginyers passant per periodistes, catedràtics, mestres, economistes, gestors culturals, biòlegs, politòlegs, empresaris i arquitectes. També hi ha dos funcionaris de carrera, una botiguera i un autònom sense especificar de què, i només un dels enquestats es defineix com a polític professional.

Com a anècdota, destacar que no sempre el que més títols oficials té és el que més se’n vanta. Ada Colau no va acabar els estudis universitaris i ho compensa explicant que les seves competències professionals i polítiques “són fruit d’estudis acadèmics, de la tasca que he desenvolupat en organitzacions civils i de la participació en moviments socials”.

L’habitatge va per edats
El decalatge generacional es posa de manifest quan preguntem per l’habitatge. Mentre que els regidors de més edat disposen d’un pis de propietat (alguns l’atribueixen a la parella o a una herència familiar i declaren o pagar hipoteca o no tenir res al seu nom), entre els més joves s’imposa el lloguer.

Quasi tots viuen a Barcelona tret d’un regidor que resideix a l’Hospitalet de Llobregat i una regidora que ha anat a viure recentment al Masnou. Ni Marilén Barceló ni Celestino Corbacho ni Laura Pérez -aquesta última diu que viu fora de Barcelona- especifiquen on resideixen exactament. En el cas de Corbacho, només explica que està buscant pis a la ciutat. Elisenda Alamany, que com Corbacho no estava empadronada a la ciutat en el moment dels comicis, viu actualment en un pis compartit a Gràcia.

També són els regidors de més edat -independentment del partit polític al qual pertanyen- els que expliquen que gaudeixen d’una segona residència. El mapa és divers i va des de Cerdanyola (Josep Bou) a Falset (Miquel Puig) passant per Sabadell (Elisenda Alamany), el Maresme –Ernest Maragall no especifica el municipi-, Llessuí (Albert Batlle), Graus (Osca) (Montserrat Ballarín), Caldes d’Estrac (Óscar Ramírez) i Eivissa (Marga Marí-Klose). Com a curiositat, el regidor de BEC Jordi Martí diu que té “una casa de 30 metres quadrats al mig del bosc”, però no concreta quin bosc.

Pel que fa als districtes, l’enquesta recull tres novetats molt destacades respecte a anteriors sondejos. La primera és el fet que no hi ha cap regidor que visqui al districte de Nou Barris. La segona, que el districte de Sarrià-Sant Gervasi (8) torna a imposar-se a l’Eixample (5). Fa quatre anys, una majoria de regidors i regidores vivia a l’Eixample (14). Li seguien Sarrià-Sant Gervasi (7) i Horta-Guinardó (6), Ciutat Vella i Sant Andreu (4), Nou Barris (2), les Corts i Sants-Montjuïc (1). Sant Martí era l’únic districte on no hi residia ningú.

La tercera novetat respecte al sondeig anterior és que l’Hospitalet de Llobregat i el Masnou substitueixen Sant Cugat del Vallès i Esplugues de Llobregat. La raó és la renovació interna que han fet la majoria de partits a les seves candidatures per al 26-M.

Poc associacionisme veïnal
Entre els regidors hi ha poc activisme veïnal. De tots, només cinc asseguren pertànyer a alguna associació de veïns i la militància -sigui real o virtual- és transversal a excepció del grup popular, on vetlla per l’absència. Jordi Rabassa (BEC) és membre de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu i de l’Associació de Veïns del Casc Antic, Jordi Martí (JxC) destaca l’Associació de Veïns i Amics del Putxet, Montserrat Benedí (ERC) esmenta l’Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrera i Jaume Collboni (PSC) assegura ser membre de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Dreta de l’Eixample.

Entre tots despunta Paco Sierra (Ciutadans) com el regidor que més associacions veïnals col·lecciona: Associació de Veïns del Raval, Associació de Veïns de la Mercè i Associació d’Amics de la Rambla.

Hi ha moltes formes de llegir aquestes dades. Si triem el criteri dels caps de llista, decep comprovar que no hi ha ningú tret de Collboni que destaqui la seva participació en l’associacionisme veïnal. Ada Colau assegura que “actualment com a alcaldessa no tinc temps per participar” mentre que la resta ni tan sols s’hi refereixen.

En canvi l’associacionisme vinculat a la política hi apareix clarament i alguns esmenten el nom del seu partit polític o similars (PdeCat i Crida Nacional, Federalistes d’Esquerra…). El que més destaca és la participació en entitats ciutadanes relacionades amb el processisme per part dels regidors d’ERC i JxCat, i per sobre de totes hi despunta Òmnium Cultural. També apareixen esmentats alguns sindicats (UGT, CCOO, Intersindical CSC).

Les associacions culturals, esportives i socials (Intermón, Greenpeace, Metges Sense Fronteres, Fundació Vicky Bernardet, Asfatac, Som Energia, Ecologistes en Acció, Plataforma pel Transport Públic…), així com els col·legis professionals i entitats privades relacionades amb l’ocupació prèvia dels enquestats tenen més presència, tot i que són pràcticament inexistents en el cas dels representants del partit taronja a excepció de l’intens activisme de Paco Sierra.

De tots els membres del consistori que participen en l’ampli teixit associatiu barceloní destaca amb llum pròpia el popular Josep Bou: és l’únic que pertany a la Asociación de Amigos de la Guardia Civil.

Pública o privada?
Quan es pregunta sobre sanitat i educació, i si són usuaris de l’atenció pública o la privada, les respostes són variades i transversals. Sobre la sanitat, la majoria reconeix ser usuari del CatSalut, però tot i que molts esmenten el nom del seu Centre d’Atenció Primària (CAP), també n’hi ha que no el posen probablement per desconeixement o falta d’ús.

Pel que fa a l’atenció sanitària privada, el debat ja no va de dretes o esquerres si és que aquest debat és a hores d’ara en aquest àmbit significatiu. De tots els grups, el socialista és el que més utilitza les mútues (6), seguit dels republicans (4) i de JxCat, BEC i Ciutadans (3). Com a nota destacada, el fet que Joaquim Forn respongui a la pregunta recordant que “fa més de 20 mesos que sóc tancat a la presó” i que “aquí hi ha metge”.

Pel que fa a l’àmbit de l’educació que els regidors han triat per als seus fills i filles, el primer que crida l’atenció és que hi ha molts regidors que no tenen criatures i no sempre la seva joventut n’és la raó. Dels que en tenen, molts són usuaris de l’ensenyament concertat i del públic indistintament, i aquest últim augmenta exponencialment quan es parla d’estudis universitaris. JxCat i ERC sovintegen l’escola concertada. A l’altra banda hi apareix BEC com a usuària de l’escola pública a excepció d’un cas. Ada Colau porta el seu fill petit a una escola bressol privada del barri perquè “no ens va tocar el sorteig de l’escola municipal”.

Res de patinet i el cotxe oficial, depèn
El decalatge generacional també es dona, però molt més matisat, si parlem dels mitjans de transport que utilitzen per moure’s per Barcelona. L’ús habitual del metro i anar a peu sovinteja, i pocs parlen de fer servir el cotxe particular -algú, la moto-. Tanmateix, són els joves els que més marquen les bicicletes, elèctriques i normals, tot i que no especifiquen si són usuaris del Bicing o la bicicleta és de propietat. Hi ha el cas del republicà Max Zañartu que la comparteix amb la família i el comú Jordi Rabassa que en té dues.

El patinet, tan de moda, encara no ha fet forat entre els representants municipals. Entre els que repeteixen mandat, n’hi ha que utilitzen el cotxe oficial de forma esporàdica i d’altres que ho fan habitualment per raons de responsabilitat de govern. Només l’alcaldessa s’hi refereix com a “cotxe de seguretat”.

El vehicle privat segueix sent una valuosa possessió de tots els regidors. Tanmateix, de tots els grups municipals destaquen els comuns i els republicans com els que més cotxes i motos tenen. Com a anècdota destacar la caravana de Jordi Martí i la furgoneta compartida de Marc Serra (BEC), i també que només Janet Sanz (BEC) explica que el seu cotxe “és de segona mà amb motor de benzina de l’any 2002”.

L'entrada Qui són els nous regidors? ha aparegut primer a Carrer.

En l’últim minut s’imposava Ernest Maragall a Ada Colau per una diferència de poc més de 4.800 vots. Tanmateix, la inesperada oferta de Manuel Valls de votar l’alcaldable de BEC per impedir un alcalde independentista seguint la tradició francesa del ballottage, ha desmuntat les pretensions republicanes de governar i les preferències de la majoria dels barcelonins, que apostaven per un pacte d’ERC i BEC, segons l’últim baròmetre municipal. El 15 de juny una tensa Colau, que havia fracassat en l’intent de liderar un tripartit amb ERC i PSC durant les setmanes prèvies, era investida alcaldessa mentre una multitud la increpava a la plaça de Sant Jaume.

Noves cares i menys paritari
La batalla electoral ha deixat un escenari respecte al 2015 que no es pot deslligar del context polític general. BEC ha estat el partit més votat als districtes de Ciutat Vella, Gràcia, Sants-Montjuïc, Sant Andreu, Sant Martí i Horta-Guinardó mentre que ERC s’ha imposat a les Corts i l’Eixample. El mapa dels guanyadors el completa el PSC -Nou Barris- i Ciutadans -Sarrià-Sant Gervasi-. Tanmateix, el sorpasso republicà s’explica perquè Maragall ha obtingut més suport territorial.

Cal destacar també l’avenç dels socialistes, crescuts en detriment dels comuns fins al punt de convertir-se en la tercera força en tots els districtes tret de Gràcia, Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris. El bàndol dels perdedors l’encapçala la CUP, que s’ha quedat fora del consistori, seguit per JxCat, que ha perdut la meitat dels regidors, i Valls, que no ha assolit les expectatives que s’esperava. El PP ha perdut un regidor.

Les principals novetats del nou plenari municipal és que és menys paritari que l’anterior -22 homes i 19 dones- i que s’han renovat 29 dels 41 regidors amb baixes rellevants com la de l’exalcalde Xavier Trias, el popular Alberto Fernández Díaz i la republicana Trini Capdevila, entre altres. Seguint amb la tendència de l’anterior mandat, les eleccions també han deixat un consistori fragmentat amb sumes de majories impossibles i imprevisibles, depenent del moment i la temàtica, que compliquen un escenari tensat encara per la irresolta qüestió territorial.

La picabaralla interna entre els partits sobiranistes evidenciada en els pactes postelectorals i en la Diputació de Barcelona afegeix més llenya al foc de la imprevisibilitat, però també obre el ventall dels acords. Els grups d’ERC i BEC encapçalen el rànquing amb 10 regidors seguits del PSC, amb 8 regidors; JxCat, amb 5 regidors; Ciutadans, originàriament amb 6 regidors però actualment amb 4 per la ruptura interna amb Valls -BCN pel Canvi es queda amb 2 regidors-, i el PP amb 2 més.

Una novetat que no ho és tant és el bipartit format per uns socis que ja es coneixen de la legislatura anterior. L’experiment va acabar en trencament per part del comuns pel suport socialista a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va suposar la suspensió temporal de l’autogovern català. Tanmateix, ni el moment polític ni la correlació de forces actual tenen res a veure amb la convulsa realitat del 2017.

Ada Colau ha perdut un regidor i el partit que lidera Jaume Collboni ha doblat els seus representants gràcies a l’efecte Sánchez i a una campanya molt centrada en els districtes més populars i menys independentistes. Així les coses, el nou escenari polític obliga a redistribuir el poder municipal, obre la porta a nous responsables en àrees i districtes, i afecta els projectes dels barris.

El tètrix del cartipàs
El cartipàs municipal es va presentar el 10 de juliol després de tres setmanes d’intenses negociacions. El nou organigrama incorpora novetats destacades. D’entrada, els dos socis aposten per un “govern d’esquerres, paritari, cohesionat, equilibrat i estable”, i això vol dir que les diferents àrees de govern ja no funcionaran com el regne de taifes que va caracteritzar la primera part del govern anterior, sinó que en l’organització interna hi haurà representants dels dos partits.

Pel que fa a les polítiques, es manté l’agenda social i d’igualtat com a marca de la casa, i s’hi incorporen de noves com Prevenció i Seguretat, i Cultura, Educació i Ciència. El nou govern també vol potenciar l’àrea econòmica, la coordinació territorial i metropolitana, i la lluita contra el canvi climàtic.

El govern amplia les tinences d’alcaldia fins a sis. Jaume Collboni és el primer tinent d’alcalde d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda; Janet Sanz assumeix la segona tinença d’alcaldia d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat; Laia Bonet s’encarrega de la tercera tinença d’alcaldia Agenda 2030, Transició Digital, Esports i Coordinació Territorial i Metropolitana; Laura Pérez és la quarta tinenta d’alcaldia de Drets Socials i Feminisme; Albert Batlle dirigeix la cinquena tinença d’alcalde de Prevenció i Seguretat; i Joan Subirats té la sisena tinença d’alcaldia de Cultura, Educació i Ciència.

A destacar l’assumpció per part de Jordi Martí de la coordinació del govern i el pressupost, i l’aterratge d’Albert Batlle, que torna al consistori per la porta gran després d’haver-se encarregat dels serveis penitenciaris, de l’Oficina Antifrau i dels Mossos d’Esquadra.

Bipartit i oposició
El fet que el nou govern sigui “el més ampli dels últims tres mandats” -recordava Colau- dona un marge de maniobra prou ampli per repartir les responsabilitats institucionals sense les sobrecàrregues que es van haver d’assumir fa quatre anys amb només 11 regidors i que van dificultar molt la governabilitat.

Aquest escenari beneficia teòricament els districtes, repartits també al 50% tenint en compte els resultats electorals. Barcelona En Comú es queda Ciutat Vella (Jordi Rabassa), Eixample (Jordi Martí), Sant Andreu (Lucía Martín), Gràcia (Eloi Badia) i Sants-Montjuïc (Marc Serra). El PSC assumeix Horta-Guinardó (Rosa Alarcón), les Corts (Xavier Marcè), Nou Barris (Marga Marí-Klose), Sarrià-Sant Gervasi (Albert Batlle) i Sant Martí (David Escudé).

L’alcaldessa presentava el cartipàs com “un acord que pensa en la ciutat i posa les persones i les necessitats bàsiques al centre”. Delimitant la filosofia del pacte assolit amb els socialistes a Barcelona, Colau deixa fora la qüestió sobiranista i obre el ventall de la necessària col·laboració amb els grups de l’oposició sense excloure’n cap d’entrada. Sobre aquesta qüestió, tant Colau com Collboni van manifestar estar disposats a parlar amb totes les administracions i “estendre la mà a l’oposició”, però sense esmentar explícitament ERC, que ha passat de ser la interlocutora prioritària de Colau abans de les eleccions i durant els dies previs a la investidura a aigualir-se en l’amalgama de sigles que conformen el nou consistori.

El govern de Barcelona comença a caminar amb 18 regidors, però necessitarà d’una oposició que li és hostil per tirar endavant els projectes i el pressupost. Colau és alcaldessa però del pacte amb el PSC en surt afeblida perquè s’ha hagut d’empassar uns quants gripaus. El primer ha estat el suport de Manuel Valls, però no n’és l’únic. Les àrees del cartipàs, amb Seguretat al capdavant, i el repartiment paritari del pastís malgrat que els comuns tenen dos regidors més que els socialistes ho diuen tot.

Els deures del bipartit
El nou bipartit comença a caminar amb una agenda carregada i amb moltes assignatures pendents de solució complexa. La cronificació de la pobresa, els efectes del turisme massificat, la mobilitat i l’emergència habitacional provocada pels preus abusius de l’habitatge s’arrosseguen de legislatures anteriors i les solucions proposades fins ara no han servit per posar fi al drama existencial de moltes famílies, condemnades a una existència de pobresa de llarga durada. A aquests problemes també cal afegir-ne un altre, que sembla nou però no ho és tant: els efectes del canvi climàtic i l’impacte directe que la contaminació té sobre la salut de la ciutadania.

El passat 11 de juny -en plena negociació per formar el govern barceloní- les entitats Aigua és Vida, Aliança contra la Pobresa Energètica, Assemblea de Barris per a un Turisme Sostenible, Sindicat de Llogaters, Xarxa per la Sobirania Energètica i la FAVB presentaven el manifest Demandes dels moviments socials davant el nou govern de Barcelona.

El document reclama al nou executiu garantir l’accés universal als subministraments bàsics, reforçar les polítiques públiques en sanitat, serveis socials i educació, i ampliar els plans de barris. Pel que fa a l’habitatge i el turisme exigien l’aplicació de polítiques encaminades al decreixement turístic, l’augment del parc públic de lloguer i el compliment íntegre de la Llei 24/2015, i la modificació del protocol d’accés a la Mesa d’Emergències per reduir la llista d’espera que actualment supera els dos anys.

Les discrepàncies entre els dos socis de govern sobre el model de ciutat són evidents i afegeixen més incògnites a la governabilitat. La gestió de l’espai públic, amb l’expansió de les superilles i la polèmica ordenança de terrasses a l’ull de l’huracà, els problemes de seguretat -un dels temes de campanya que el PSC va utilitzar més per erosionar la gestió de Colau-, l’impacte del turisme massiu i la promoció internacional de la ciutat tensen la corda entre els dos partits.

El fet que l’últim baròmetre municipal torni a situar la inseguretat -que augmenta respecte a l’anterior- i l’accés a l’habitatge com les dues qüestions que més preocupen la ciutadania, revela que caldrà molta cintura política i molt diàleg per governar la ciutat.

L'entrada Nou govern, vells problemes ha aparegut primer a Carrer.

I… tanmateix, guanyar les eleccions no significava aconseguir el poder. “És l’hegemonia cultural, estúpids!”. L’hegemonia no és guanyar les eleccions. L’hegemonia no és tenir el govern. L’hegemonia, en un enfrontament entre Barça i Madrid, no és qui guanya: és el terreny de joc, les normes, el consens, el sentit comú. Un canvi radical, en el sentit d’anar a l’arrel, hauria de passar per canviar les estructures del poder de la ciutat. La idea de BComú en la campanya electoral va ser que una mena de ‘patriotisme barceloní’ -en el sentit errejonista– hauria de capgirar la ciutat de cap a peus per retornar la ciutat a la seva gent.

De veritat que no es pot?
El govern de BComú ha topat contra la crua realitat d’una hegemonia cultural -i per tant, també legal, política, social- amb un consens liberal -de lliure mercat- i d’obsessió pel creixement econòmic.

No pot acabar amb els desnonaments -tot i que és un dels govern que més s’hi ha esforçat-; no pot aturar la pujada del preu dels lloguers ni evitar l’expulsió dels veïns més joves -malgrat que la inversió en habitatge s’ha multiplicat per quatre, i treballen amb la Generalitat en l’índex de preus del lloguer-; no pot frenar les conseqüències negatives del turisme -malgrat la moratòria hotelera i el xoc amb Airbnb-; no pot reduir les xifres d’atur a la ciutat -malgrat que en el primer any van triplicar els plans d’ocupació i s’està treballant per establir un salari mínim de ciutat-; no pot reduir ràpidament les desigualtats socials, educatives i de salut -malgrat haver augmentat un 50% la inversió social en aquests dos anys, fent créixer un 200% les beques menjador-; no pot carregar-se els grans contractes d’electricitat amb Endesa -perquè els tribunals li ho prohibeixen- ni el de la neteja amb FCC -malgrat denunciar-ne la malversació- ni pot crear una funerària pública -perquè l’oposició ho rebutja-; no pot remunicipalitzar el servei d’aigües en mans d’Agbar -perquè es necessiten canvis a l’Àrea Metropolitana de Barcelona-; ni tan sols ha pogut deixar a zero la subvenció al circuit de Fórmula 1 de Montmeló -n’ha reduït la partida, però no l’ha eliminat com va prometre-; o no pot tancar el Centre d’Internament d’Estrangers -malgrat els intents legals del regidor-advocat Jaume Asens-. No es pot. No es pot, de veritat?

Ciutat arrossegada pel capitalisme
Barcelona ja no és només una ciutat: s’ha convertit en un producte de consum global. Els barcelonins, legalment, no tenen ara per ara més dret a viure a la ciutat que qualsevol empresari, jove hipster o migrant acabat d’arribar de la resta del món només pel simple fet d’haver nascut a la ciutat. Els fons d’inversió internacionals, el negoci immobiliari, les botigues de grans marques mundials i les cadenes de fastfood alimentari estan fent augmentar el preu de la vida a tota velocitat. Sembla un corrent imparable. El capitalisme arrossega tot el que troba. El mateix que va passar fa anys als centres de Manhattan, Londres i París està passant avui a la nostra ciutat i, de fet, ja afecta la resta de l’àrea metropolitana. Barcelona s’ha acabat. S’ha acabat, de veritat?

Un dels cervells de Barcelona en Comú, el primer tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, diu que davant del patiment de la gent, l’esquerra no pot paralitzar-se amb el discurs pessimista del “no hi ha alternativa” contra el capitalisme. És cert que l’Ajuntament està fent (i està deixant de fer) coses que fins ara eren impensables, des de la creació d’una empresa pública d’energia fins a la retirada de símbols monàrquics, passant per la lluita contra els paradisos fiscals. Però el mateix Pisarello va apuntar el primer dia que va trepitjar la Casa Gran per on havien d’anar els trets si es volia un canvi radical: “Només si aconseguim acabar amb certs privilegis inacceptables, i sobretot, si emprenem des del primer moment un canvi cultural, de mentalitat, podem avançar”. Barcelona en Comú no té el poder real. Tenen una quota de poder davant dels privilegis inacceptables dels grans fons d’inversió estrangers, les empreses de l’Ibex-35 i els grans mitjans de comunicació. En alguns moments, BComú ha apostat per generar xocs contra aquests poders -fins i tot a vegades sabent que perdria- però, en altres moments, ha preferit no plantar batalla.

A més, la institució no hi ajuda. La institució, l’agenda política i les lleis i reglaments promouen sempre l’statu quo. Per fer qualsevol canvi substancial a Barcelona, necessiten fer aliances amb el PSC -sorprèn el número de càrrecs a l’interior de l’Ajuntament amb passat socialista-, ERC i la CUP per sumar el suport de 21 regidors. BComú només en té 11. Ada Colau, en una entrevista a Contexto, explicava amb raó que “la naturalesa de la institució no va associada a la possibilitat de la ruptura. La institució va associada a governar allò possible i allò realment existent. No els somnis ni les grans fites. La institució, que ha de gestionar el possible i l’imperfecte, va associada a inèrcies que tendeixen al conservadorisme, i no a la ruptura”.

Generar contrapoder
Davant d’això, ¿com frenar l’avenç inexorable del capitalisme global, depredador, desigual i salvatge sobre tots els àmbits de la vida a Barcelona?

Pensant estratègicament, hi ha dues vies: a) Crear o ajudar a crear, amb inversions socials i econòmiques, espais i estructures de contrapoder. Ja han passat dos anys… i queda un any i mig. De fet, Pisarello, en una entrevista a Crític, ja va dir-ho: “Crec que des del poder municipal tenim una oportunitat de generar contrapoder”. i b) Dir la Veritat. L’esquerra ha d’aprofitar aquest potencial institucional per començar a dir, com reclama sempre el filòsof Carlos Fernández Líria, “la veritat”: “Si ens deixessin parlar 10 minuts a televisió, els matxacaríem perquè ells expliquen ximpleries i impostures. És el moment de dir coses clares i deixar de dir coses buides”. “En una època d’engany universal”, com deia Orwell, “dir la veritat és un acte revolucionari”.

L'entrada Barcelona en comú segueix tenint un problema, guanyar l’hegemonia ha aparegut primer a Carrer.