Com contempla una arquitecta aquesta problemàtica?

Ho veiem com tothom, com un drama. I la nostra perspectiva és que l’habitatge hauria de ser un dret garantit. La voluntat de la nostra professió és construir espais habitables per a la gent i, per tant, com a professionals ens dol veure que això no és possible. En tot cas, quan es parla d’aquest tema es fa d’una manera molt genèrica, i dins el camp de l’arquitectura podríem fer molta autocrítica.

A què es refereix?

Si està passant el que està passant és perquè venim de molts anys en què l’habitatge s’ha utilitzat com una mercaderia. També els arquitectes van usar l’habitatge com un bé de mercat: “Si puc guanyar diners, per què no? Si un promotor em paga bé, tiro endavant”. Però les coses es poden fer d’una altra manera. De fet, ho estem intentant: pots decidir amb qui col·labores i amb qui no, i defensar models que no siguin el convencional.

Quin tipus de model?

Les cooperatives d’habitatge defensen un model que surti del mercat especulatiu. Dins el sector cooperatiu i de l’economia social i solidària, moltes persones intentem cooperar. Proposant lleis, compartint coneixement o fent divulgació d’altres models que desmercantilitzin l’habitatge.

Dins la seva professió, aquesta visió social segueix sent minoritària?

Sí, però cada vegada menys. De fet, s’està produint un boom d’arquitectes socialment conscienciats. El simple fet que cada cop hi hagi més cooperatives d’arquitectura, despatxos on no només hi ha un arquitecte estrella que pensa el projecte, ho confirma. Veure allò que està passant, la crisi habitacional, afecta personalment i professionalment. No tinc la sensació que els arquitectes estiguem totalment alienats de la realitat. Cada vegada hi ha més professionals que pensen en l’impacte d’allò que fan.

L’arquitectura pot donar solucions a l’emergència habitacional o simplement mesures pal·liatives?

Pel que fa a les primeres, n’hi ha moltes. Potser és més difícil amb l’arquitecte de despatx, que depèn dels encàrrecs que li arribin, però es poden proposar altres maneres de viure, que permeten reduir el cost de l’habitatge, a part de desenvolupar alternatives col·lectives i feministes. Altres tipus d’arquitectes, com els urbanistes, tenen molta incidència a l’hora de dissenyar solucions, realitzant planejaments i plans d’habitatge que donen suport a les Administracions i promouen el dret a un lloc per viure digne i assequible.

I quant a les segones, les pal·liatives?

Les mesures pal·liatives no són dolentes, són importants. L’emergència habitacional no només és un problema d’accés: també hi ha molta gent vivint en infrahabitatges. I enfocats en aquesta qüestió, existeixen projectes de gran interès, tant a nivell públic com privat, de rehabilitació, que també són molt útils. Concretament, s’està promovent molt des dels Ajuntaments -també des del de Barcelona- una iniciativa anomenada Àrea de Conservació i Rehabilitació, que consisteix en intervenir el parc d’habitatges existent i rehabilitar-lo perquè sigui més eficient energèticament, més confortable i que tingui més accessibilitat. I això millora de forma notable la vida de les persones que en realitat no poden canviar de pis: si tens problemes d’accés, també tens problemes per moure’t i et quedes on pots.

Què encareix una promoció?

No tinc una resposta unívoca, perquè en una promoció intervenen molts agents: un arquitecte, una constructora, un promotor. Fins i tot l’Ajuntament, que atorga la llicència -i el temps que triga a concedir-la-, influeix en els costos. A nosaltres el que ens agrada qüestionar és fins a quin punt el cost final d’una promoció depèn dels costos materials -que són objectius- o d’altres elements intangibles, com ara el mercat. Un exemple d’això és el preu del sòl: què o qui determina aquest preu? Perquè no hi ha res material, quantificable, objectiu, que faci que el preu del sòl s’apugi: simplement és el mercat. Llavors, que un bé de primera necessitat s’hagi de regir per les regles del mercat, no funciona. Amb la sanitat i l’educació mai se’ns acudiria que això passés.

És possible conjugar qualitat i eficiència amb el fet que un habitatge sigui econòmicament assequible?

Sí. De fet, les cooperatives ho estan fent: el promotor és l’usuari que viurà a l’habitatge, i com que aquest no prioritza un benefici material, sinó el fet que hi pugui viure confortablement, quan ha de prendre decisions, ho fa pensant en això: a nivell de confort tèrmic, de benestar personal… I és per aquest motiu que li acaba sortint un habitatge de qualitat, i al cost previst.

Fa un any, el president de la Generalitat va anunciar una inversió de més de 4.400 milions d’euros per a  la construcció de 50.000 pisos públics fins al 2030. I l’octubre passat va anunciar un pla per fer 210.000 habitatges addicionals, gràcies a la col·laboració publicoprivada.

Em suscita diverses preguntes. Una: quants d’aquests pisos seran de protecció oficial i quants aniran al lliure mercat? Dues: a part d’aquesta iniciativa, es plantegen mesures per retornar al parc d’habitatge disponible els pisos que ara mateix en són fora -pisos turístics, pisos buits en mà de fons voltor…-? Pensem també que construir més no té per què comportar una baixada de preus. En els anys anteriors a la bombolla immobiliària del 2008, es construïa més que mai, i tot i així els preus estaven disparats.

Llavors?

El repte està en restringir les lògiques especulatives. Siguem ambiciosos: per què no pot ser tot l’habitatge nou de protecció oficial? A més, el to general d’aquestes mesures sembla ser el de fer possible l’accés a la propietat. Vivim en un país on accedir a una propietat és qüestió de supervivència, ja que el mercat de lloguer està plagat d’especulació, i esdevé inestable i econòmicament insostenible per als llogaters. És veritat que en els últims anys s’han pres algunes mesures al respecte, però encara queda camí per recórrer. Per tant, estudiem a fons què es pot fer amb el parc construït existent per millorar la situació, i una vegada fet això, valorem quant habitatge nou és necessari.

Mireia Simó, arquitecta i membre de la cooperativa Celobert

Mireia Simó és una jove arquitecta, sòcia d’una cooperativa d’arquitectura que porta el suggestiu nom de Celobert. Arquitecta per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) i Màster Universitària en Arquitectura -especialitat de Tecnologia- (UPC, 2021), ha participat en diverses investigacions i publicacions sobre arquitectura feminista, com ara Antología de pensamientos feministas para la arquitectura (UPC Editions, 2022).

L'entrada Mireia Simó, arquitecta: “Que l’habitatge es regeixi per la llei del mercat no funciona” ha aparegut primer a Carrer.

En paral·lel, l’HPO existent està perdent de manera progressiva la seva vigència: gairebé la meitat dels habitatges amb qualificació de protecció oficial perdran aquesta condició abans de l’any 2068, un total de 7.674 habitatges que passaran al mercat lliure. Només en els pròxims tretze anys ja es preveu la desqualificació de 7.407 habitatges, el 45% del parc protegit actual. A més, només 2.037 habitatges de protecció estan actualment en fase de construcció, i les noves promocions es veuen afectades per planejaments urbanístics paralitzats. Mentrestant, l’especulació avança determinant els preus tant al centre com en noves àrees de centralitat, mentre que les reserves de sòl i els nous desenvolupaments urbans destinats a HPO i a habitatges assequibles s’estan situant principalment a la perifèria.

Aquesta dinàmica desplaça la gentrificació cap a les noves àrees urbanes i contribueix a perpetuar la segregació social de la ciutat. I ho fa de manera molt ràpida: si fins a final del primer semestre de 2024 s’havien localitzat 477 promocions especulatives en oferta, a final del segon semestre ja sumaven 619 promocions amb 11.890 habitatges. És a dir, durant un semestre es van poder localitzar unes 24 noves promocions al mes, gairebé una cada dia laborable. Aquests habitatges especulatius localitzats representaven el 60% dels habitatges en oferta disponible a la ciutat a final de 2024.

El 70% d’aquestes promocions especulatives es porten a terme en edificis ja construïts, mitjançant obres de rehabilitació que generen desnonaments invisibles, assetjament immobiliari i expulsió de residents: es calcula que en vuit anys hi ha hagut més de 19.000 persones afectades per aquests processos. Però la major afectació procedeix de la taxa de rotació dels contractes de lloguer: entre 2016 i 2024 se’n van extingir uns 75.000, amb una població afectada per desplaçament residencial de 180.000 persones.

Segrest de l’habitatge

L’estudi de la Favb planteja que el desequilibri entre l’oferta i la demanda té l’origen en la pèrdua de l’ús de l’habitatge com a residència habitual de les persones. I ho demostra amb dades: 114.579 habitatges dels 785.757 que constaven al cadastre municipal l’any 2021 es destinen a activitats econòmiques. A aquesta xifra caldria sumar els que estan en fase de comercialització, els habitatges d’ús turístic, les segones residències i els lloguers de temporada. És el resultat, conclou l’estudi, de la política financera que ha convertit l’habitatge en un valor d’inversió i un objecte d’especulació per al sector immobiliari, amb uns percentatges de benefici que superen abastament els resultats de sectors econòmics tradicionals -com el bancari o l’industrial- i atrauen capitals no productius i extractors de plusvàlues. Són les Societats Cotitzades d’Inversió Immobiliària (Socimi), les entitats dedicades a l’arrendament d’habitatges (Edav), les societats d’inversió de capital variable (Sicav) o les extintes Golden Visa, totes elles amb privilegis fiscals. Un sector que a través dels usos turístics, els lloguers de temporada, el lloguer per habitacions o la venda d’habitatges de luxe en mercats internacionals treu rendibilitat aprofitant-se de valors que són col·lectius de la ciutat, com la seva centralitat, el patrimoni històric o les millores urbanístiques realitzades amb inversions públiques al llarg de dècades. Un mercat lliure que s’engreixarà amb les promocions d’habitatge protegit que n’aniran perdent progressivament la condició.

Malgrat aquest panorama, entre el 2016 i el 2024 les inversions públiques en matèria d’habitatge no van representar més que el 0,2% del Producte Interior Brut (PIB) anual de la ciutat, amb un Ajuntament sotmès a les polítiques de contenció del deute públic. I és que mentre les Administracions triguen a reaccionar, l’especulació s’adapta ràpid als canvis. Per exemple, el lloguer de temporada, que ja absorbeix gairebé el 80% de l’oferta als portals immobiliaris, ha subtituït els usos turístics. La falta d’una estadística adient o de recursos públics per realitzar inspeccions i sancions envers les pràctiques abusives no fa més que multiplicar el problema. La conseqüència és el col·lapse del mercat de l’habitatge motivat per una escalada imparable de preus.

Tot i que la crisi de l’habitatge implica totes les Administracions, l’estudi llança un missatge a l’àmbit municipal barceloní i a la seva capacitat d’exercir l’urbanisme, alertant que els instruments del Pla General Metropolità del 1976 estan esgotats: “L’Ajuntament ja no exerceix l’expropiació, ni el tempteig i retracte, ni gestiona l’urbanisme en la ciutat consolidada, perquè es fa impossible practicar-ho quan les resolucions judicials han posat els preus d’expropiació a nivell d’un mercat cada cop més tensionat”. En aquest context, la capacitat de reservar sòl, no només per fer HPO, sinó per programar zones verdes o equipaments, és molt limitada.

Lideratge públic per afrontar la crisi

Els autors es mostren convençuts que han de ser les grans ciutats qui han de liderar les solucions a un problema que s’ha acumulat al seu voltant. Per això reclamen a les Administracions, entre d’altres mesures, la creació d’una base de dades pública sobre habitatge que superi el “lamentable” estat de l’estadística oficial i el monopoli de la informació sobre habitatge que maneguen els operadors privats. I avisen que l’errada en el diagnòstic té a veure amb “la gran varietat de predicadors del lliure mercat i d’anàlisis estadístiques per encàrrec de sectors econòmics interessats, que omplen els noticiaris amb l’objectiu d’ocultar les veritables raons de la crisi”. Una crisi que posa de relleu que el creixement en la construcció d’habitatges a Barcelona durant els últims 45 anys (108.570 nous habitatges) ha superat el creixement de la població sense que n’hagi suposat la baixada del preu.

La comparativa entre la distribució de l’habitatge protegit i les operacions especulatives intenta demostrar, amb dades, la persistència de la segregació geogràfica entre rics i pobres, a través de mecanismes com la gentrificació -substitució de la població existent per una altra de major poder adquisitiu-, en un fenomen d’expulsió d’aquesta població cap a les següents corones urbanes, que al seu torn, es trasllada cap a altres ciutats de l’àrea o la regió metropolitana, i que fa impossible el desig de molts veïns i veïnes de Barcelona de continuar vivint a la seva ciutat. Un full de ruta que, conclouen els autors, “està escrit pels poders econòmics globals”.

Un ‘observatori veïnal’ de l’habitatge

SOS Habitatge, signat per Lisa Marrani, Jaume Artigues, Isabel Chao i Marc Fando, conté una exhaustiva recopilació gràfica a escala de ciutat i de districtes feta per Voltes Cooperativa d’arquitectura. El treball s’ha elaborat a partir de les dades sobre habitatge protegit de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, l’Ajuntament i l’Àrea Metropolitana de Barcelona. També inclou informació proporcionada per diferents associacions veïnals, fruit d’un treball de camp i d’una recollida de dades que ha permès desenvolupar les funcions d’observatori veïnal. Les dades abasten el període 2016-2024, amb actualitzacions successives que responen a la rapidesa amb què es produeixen les transformacions urbanes. El text íntegre, amb mapes i taules, es pot consultar a favb.cat.

L'entrada La crisi de l’habitatge perpetua la segregació social ha aparegut primer a Carrer.

Les primeres mesures

Pla Endreça i guerra als manters. Un paquet de mesures per “posar ordre a l’espai públic” i marcar distàncies amb l’anterior govern bipartit. El pla inclou intervencions immediates pel que fa a la neteja, el manteniment del mobiliari urbà, les actuacions de control per a la reducció de les conductes incíviques i l’acompanyament a les persones vulnerables. Però els manters ja han denunciat una “persecució brutal” i el mateix Albert Batlle -tercer tinent d’Alcaldia- ha avisat que fer-los desaparèixer és un objectiu prioritari: “A Barcelona no volem aquesta activitat. Ningú es pot jubilar de venedor ambulant. És un comerç il·legal que afavoreix l’explotació de persones”.

Desfer l’urbanisme tàctic del carrer de Pelai. En ple mes d’agost, les grues van entrar al carrer de Pelai, un dels símbols de la pacificació del trànsit al centre de la ciutat impulsada pels Comuns. El govern municipal va ordenar posar més aparcaments de bicis, motos i zones de càrrega i descàrrega, desfent una obra molt significativa de l’anterior executiu. Diverses plataformes veïnals han denunciat que és un “pas enrere” en la lluita per millorar la qualitat de l’aire de Barcelona.

Represa de l’agermanament de Barcelona amb Tel-Aviv. Al febrer, l’alcaldessa Colau va suspendre les relacions amb la ciutat d’Israel per la “violació sistemàtica dels drets humans” contra la població palestina. La decisió va despertar el rebuig de tots els grups municipals. Collboni ja ha deixat sense efecte la suspensió temporal de les relacions i Barcelona torna a estar agermanada amb Tel-Aviv.

Augment temporal de la velocitat en els entorns escolars. S’ha eliminat la limitació de 30 km/h als entorns escolars, tinguin radars o no, quan els centres educatius estiguin tancats. Les nits, els diumenges i els dies festius, la velocitat màxima és ara de 50 km/h. Collboni havia defensat la pacificació quan aquesta es va aplicar al final del mandat anterior, però davant les queixes ciutadanes n’ha ordenat la modificació.

Sancions a l’alça de l’ordenança de civisme. “Barcelona té una tradició forta i arrelada en el compliment de les normes de convivència, així ho fan la major part dels veïns i les veïnes d’aquesta ciutat. Però hi ha un grup reduït de persones que no respecten el que és col·lectiu, no valoren els serveis, i per això ens plantegem un increment de les sancions dels actes incívics”. Així ha justificat l’alcalde la decisió d’aplicar la part alta de la forquilla que permet la normativa actual, la qual cosa augmentarà l’import de les sancions en un 55%.

Cessió de solars a la Generalitat per fer habitatge públic. Barcelona ha ofert 27 solars a la Generalitat de Catalunya per construir 1.764 habitatges públics situats als districtes de Sant Martí, Nou Barris i Sants-Montjuïc. Collboni va remarcar que “l’habitatge és el cavall de batalla de l’Ajuntament en aquesta legislatura”. En els dos mandats de Colau, el Consistori va sumar 4.000 habitatges al parc públic.

Les primeres promeses

Al marge d’accions molt tangibles, l’alcalde socialista també ha pres compromisos i ha deixat obertes algunes carpetes del mandat anterior.

Accelerar la reforma de la Rambla. Tres dies després de prendre possessió, Collboni anunciava que la Rambla estarà enllestida en la meitat del temps previst pel govern Colau: les obres duraran tres anys en comptes de sis. “Destinarem tots els recursos necessaris perquè Ciutat Vella torni a ser un espai amb qualitat de vida i un gran eix cultural”, va dir l’alcalde.

Mantenir la reforma de la ronda de Sant Antoni. L’ara alcalde es va comprometre en campanya electoral a paralitzar la reforma de la ronda, plantejada per Barcelona en Comú, durant els 100 primers dies de mandat. Però tot d’una, en un gest que es va interpretar com una picada d’ullet perquè els Comuns entressin a reforçar el govern del PSC després de la investidura, Collboni es va desdir i va anunciar que mantenia la reforma ideada per l’equip de Colau. La mesura va en línia del que ha vingut defensant el moviment veïnal a banda i banda de la ronda. Tot i que algunes entitats i veïns contraris a la reforma van sortir al carrer a protestar, la decisió està presa.

Estudiar una alternativa a la unió del tramvia. Si la unió del tramvia per la Diagonal és una aposta molt potent dels Comuns, Collboni obre la porta a un nou itinerari de la xarxa tramviària per unir Verdaguer amb la plaça de Francesc Macià. El projecte podria passar per recuperar la ruta per Comte d’Urgell-Provença-Diagonal. Ara bé, el PSC aclareix que el canvi estaria condicionat als acords entre els grups municipals.

L'entrada Collboni, cent dies que eixamplen l’esquerda amb l’antic soci ha aparegut primer a Carrer.