Mayka Restrepo no se ahoga en un vaso de agua. Ella salió de Colombia porque en el país del Inmaculado Corazón de María las cosas se estaban poniendo feas. Que si las guerrillas, que si la inflación, que si la deflación, que si el encarecimiento, que si las maras… De estatura media, con la altura de una parábola, Mayka posee dos ojos como dos solsticios: resplandecientes, turquesas, hespérides.

Su boca abierta es el Golfo de México: para hablar aparca los dientes y la lengua y las cuerdas pinzadas se tensan y pronuncian frases que circulan como un fuerte viento tropical. Dice cosas como: “La señora nos jalaba la puerta”, “A los nenes no les dejo entrar”, “El miedo a las ratas”…

En el cuello se destinan guedejas que son nenúfares. El pelo enmarañado, recogido en una coleta negra destrenzada, la obliga a guardar en el bolsillo horquillas de las que poder echar mano. Suspendida en el aire, con su vocecita de Pocahontas, Mayka podría pasar por una aparición mariana; sin lugar a dudas, el establo de la entidad financiera abandonada en el que mora es el pesebre viviente sin que importen las profecías.

Así, la gloriosa Mayka, renacida de unas brasas milagrosas, se ha erigido como la madre coraje de una época perversa: afectada por la especulación de la vivienda (“reburbuja inmobiliaria”), herida por los bajos sueldos (“precariedad”), carcomida por el papeleo íncubo (“ya tengo el nie”), apagada por las visitas inoportunas (“han venido los del banco y me han dicho que me vaya”)…

Descalza, se ha encerrado con su familia durante el confinamiento. En la esquina de Mare de Déu de Port con Mineria, en lo que antes era un punto para los empréstitos, ella se ha hecho una casita de celofán. En las basuras se ha procurado el mobiliario que adorna su hogar. En los cubos de basura se hallan tanto cosas en desuso como cosas a las que aún se les puede dar uso. A las paredes les ha puesto cuadros de ciervos rojos con una cornamenta esplendorosa, óleos de pinceles sesentones, trazos ejecutados en los balcones de las plazas reales en una Barcelona de tinto de verano… Esos óleos estaban colgados en el salón de don Matías, que ya falleció.

El sofá modular de cuatro plazas, de gris Coventry, lo recogió Santiago junto a los contenedores. Desmontados, los sillones de centro se superponían como los tetrominós del Tetris. Mentalmente, Santiago, el rastreador de los trastos-viejos-para-una-segunda-oportunidad, adivinó la combinación correcta. Con un amigo, y con la ayuda de su mujer, Mayka, cargaron con el sofá y lo metieron en el banco en el que viven, en el lugar en el que antes se hacía cola para actualizar la cartilla o ingresar o cobrar la pensión y pagar impuestos. En la entrada, donde otrora se diera servicio de caja, la mampara de cristal ha sido cubierta con rollos de papel kraft reciclado y de marrón natural.

A lo largo de la caja, donde el vecino del quinto contaba una a una sus pesetas como el señor don Rodrigo Quesada (Don erre que erre), tres sillas con tapizado imitación de terciopelo. A cinco pies de altura, los tres peldaños que hay que bajar para coger la puerta de candado y salir a la calle. El recibidor, dispuesto de tal manera, quiere aparentar el porche de un chalé en el Empordà, con su falsa mesa jardín, sus falsas sillitas de ratán y sus verdaderas palabras de amor.

Detrás del cristal, en la cabina del personal de caja, se ha habilitado un aposento para dos personas, el cuarto de invitados. En esta sección, dos cajas de caudales (1 y 2): 1. La caja fuerte que contenía los pagos, las nóminas y los depósitos -“Caixa forta protegida amb dispositiu d’obertura retardada i bloqueig”-, con sus mandos, sus pulsadores y sus cerraduras de hierro, palancas que hoy sirven como colgadores de toallas; y 2. La caja fuerte interior del ATM (Automated Teller Machine), del que los ciudadanos extraían determinadas cantidades de dinero en efectivo, y que hoy hace las veces de mesita de noche para colocar en ella el champú, el cojín y la maleta.

El despacho del director de la sucursal es hoy… la habitación de matrimonio.

L'entrada Mayka Restrepo: “Han venido los del banco y me han dicho que me vaya” ha aparegut primer a Carrer.

La realitat del territori és heterogènia. Mentre que alguns només hi tenen el seu hort, d’altres habiten la zona perquè no tenen possibilitat d’accedir a un habitatge. El 9 de gener passat, una parella que residia a l’assentament, la Jessica i en Munir, va morir per inhalació de fum quan s’escalfaven amb una estufa casolana a la barraca on vivien, sense les condicions de ventilació correctes. Ambdós vivien des de feia dos anys a l’enclavament, després de ser expulsats d’un pis que ocupaven a Santa Coloma de Gramenet i no trobar un habitatge on viure. L’accident va visibilitzar les males condicions en què viuen els pobladors de l’assentament i les raons socioeconòmiques que s’amaguen darrere del fenomen.

Més enllà de Montcada

“No és un problema exclusiu de Montcada, sinó que afecta tot l’eix Besòs. L’assentament és conseqüència de la manca d’habitatge accessible i la vulnerabilitat de l’àrea”, denuncia José Luis Conejero, representant de Montcada i Reixac a la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs. Segons un informe del 2021 de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans, l’eix Besòs és el territori amb major concentració de pobresa de l’àrea metropolitana de Barcelona. La Generalitat calcula que a Catalunya hi ha 10.000 persones sense llar o residint a emplaçaments irregulars. La coordinadora demana a les administracions públiques que solucionin el problema, des del vessant urbanístic i també social. “Si s’eliminen les barraques però no es dona una solució als seus habitants, només desplaçarem el conflicte”, expressa Conejero.

Tot i haver poques dades de la zona, fonts policials informen de l’existència d’activitats irregulars, com el desmantellament de vehicles. Sergi Argelés, membre de l’entitat ecologista La Màquia, informa del perill mediambiental que comporta l’assentament en l’entorn natural on s’ubica: “Els residus que es poden generar suposen una contaminació del sòl i els aqüífers, i una ocupació de l’espai que té un impacte en la flora i la fauna”. El corredor ecològic del Besòs és una àrea de migració d’aus i altres espècies. L’activista considera que convertir la zona en una ampliació del parc de la Serralada de Marina enriquiria el territori, en funcionar com a connector entre el riu i el parc.

No se sap quanta gent viu als terrenys

L’Ajuntament de Montcada i Reixac desconeix quanta gent viu als terrenys, però li consta que una desena dels residents empadronats al municipi ha demanat ajuda als Serveis Socials. La dada, però, no reflecteix la magnitud del problema, ja que hi ha habitants que provenen d’altres localitats. “Molta gent que no està empadronada no s’acosta als Serveis Socials perquè sap que no els atendran, per por d’acabar a un CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) o perquè temen la retirada de custòdia dels seus fills”, declarava Albert Sales, investigador de l’Institut d’Estudis Metropolitans i Regionals de Barcelona en una entrevista a La Directa.

El Consorci del Besòs, un òrgan integrat pels ajuntaments dels municipis del Baix Besòs, calcula en tres milions d’euros el cost de desmantellar la part més gran de l’enclavament de Montcada, de 400 barraques. El Consistori nega poder assumir l’operació en solitari i des de feia temps reclamava l’acció d’administracions supramunicipals. “És una problemàtica social i mediambiental que va més enllà de l’àmbit municipal i està vinculada al fet que continuem sent el pati del darrere de la gran metròpoli”, declara Laura Campos (ECP), alcaldessa de Montcada.

El futur de l’infrahabitatge

L’impacte social i mediàtic de la mort de la Jessica i en Munir va generar una resposta institucional. El delegat del Govern de la Generalitat a Barcelona, Toni Morral, va proposar crear una taula transversal, integrada per diverses Administracions i ens, per plantejar l’enderrocament de les barraques, la recuperació ambiental del territori i la reubicació de les famílies en habitatges. “Es tracta d’una comissió específica, no només de Montcada, perquè necessitem un pla d’actuació per abordar una problemàtica d’alta complexitat social, territorial i de seguretat”, informa Morral. El primer pas per a la resolució ha sigut la incorporació de la Generalitat al Consorci del Besòs.

El barraquisme és un conflicte social i ecològic que persisteix al municipi. En els últims anys, el Consorci del Parc de Collserola ha retirat barraques ubicades al turó de Montcada i al torrent de Can Tapioles. Avui, el Consistori té localitzats tres grans emplaçaments de barraques, però n’existeixen altres de més petits fragmentats pel terme municipal. El problema de l’infrahabitatge segueix present a l’àrea metropolitana. Tot i recordar les condicions de vida de mitjan segle XX, és una qüestió d’actualitat.

L'entrada El barraquisme no ha desaparegut a Montcada ha aparegut primer a Carrer.