Resulta sorprenent, però, que durant la mitja dotzena d’anys que va estar lligat al Guinardó no descobrís fins al final els barris de barraques -bàsicament als carrers Francisco Alegre i Marià Lavèrnia, l’actual zona conflictivo-turística dels canons- que hi havia a tocar dels locals parroquials on es portaven a terme les activitats en què ell participava o organitzava.

La Bomba va ser el primer

Va descobrir abans altres nuclis de barraques, influenciat per un amic que anava a ensenyar el catecisme els matins del diumenge al nucli barraquista de la Bomba. Era una activitat habitual per part d’alumnes de col·legis religiosos, adolescents moguts per un humanitarisme que no sempre arribava a transformar-se en un anhel de justícia social.

Hi va acompanyar un dia de l’any 1963 el seu amic amb la intenció d’escriure un reportatge per a l’Atalaya del Guinardó, un butlletí parroquial que ell dirigia i que era l’única tribuna de què, amb 23 anys, aleshores disposava, ja que encara no havia trobat feina en cap diari o setmanari professional de quiosc. La Bomba era un nucli de barraques situat a la sortida de Barcelona per la Gran Via, just a la frontera amb l’Hospitalet de Llobregat, municipi al qual oficialment pertanyia. Actualment hi ha el polígon d’habitatges Gran Via 2, però aleshores hi havia poca cosa més que unes 300 barraques i, a tocar, la caserna de Lepanto, enderrocada els anys del canvi de segle per aixecar en el solar l’actual Ciutat de la Justícia.

La vida en una barraca

Aquelles casetes, blanques per fora, tenien un interior miserable que tirava per terra qualsevol impressió favorable que un pogués haver-se format. Com va descriure després en el text que va escriure, en la casa on va poder entrar, la cuina tenia el sòl de terra, sense rajols, plena de ronya i de mosques. La il·luminació depenia d’un quinqué al costat del fogó de petroli. Hi vivia una família nombrosa -pares, tieta soltera, cinc nens i un més en camí- que per la nit havien de muntar un llit improvisat amb un matalàs sobre la taula del menjador, en la que dormien els dos fills grans. En el mateix menjador hi dormia la tieta soltera, en un llit plegable. En l’altra única habitació el matrimoni compartia el llit amb els tres fills més petits. Quan hi va anar era la tardor. Durant l’estiu, la Riera Blanca, que hi passava encara a cel obert, portava poca aigua, i les escombraries s’hi acumulaven. La pudor era espantosa.

Ben aviat es va adonar que no li calia anar a la Riera Blanca per trobar barraques, que a pocs metres de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, on transcorria la major part de la seva vida social, n’hi havia també un bon grapat, i el gener del 1965, publicà un segon reportatge sobre barraques a l’Atalaya del Guinardó, titulat “La otra cara del Guinardó”. Va ser una de les últimes coses que hi va publicar, perquè el juliol següent la junta parroquial el va destituir.

Del butlletí a la premsa de quiosc

Però entre el primer i el segon reportatge sobre barraques al butlletí que dirigia ja havia aconseguit aprovar, després de tres intents fracassats, l’examen d’ingrés a l’Escuela Oficial de Periodismo i, amb 24 anys, havia començat a col·laborar el 1964 al setmanari Signo, destinat a la joventut, que editava a Madrid el sector més progressista de l’Acció Catòlica,
i també al diari barceloní El Correo Catalán i al setmanari Destino. Els problemes dels barris, amb especial incidència en el barraquisme i els rellogats, van ser una de les qüestions que amb més freqüència hi va tractar. A Signo hi va publicar una sèrie on anava presentant successivament els diferents nuclis de barraques de la ciutat: Carmel, Sagrera, Montjuïc, Somorrostro…

El seu segon reportatge publicat a El Correo Catalán, el 9 de desembre de 1964, va ser sobre les barraques de la Riera Comtal a la Sagrera, on ara hi ha la plaça de l’Assemblea de Catalunya. I al darrere en van seguir molts més. També sobre els rellogats, un altre gran problema de la precarietat d’habitatges encara vigent.

Per obtenir les informacions que necessitava i establir contactes en els barris, Huertas va explotar al màxim les possibilitats que oferien els nuclis progressistes catòlics a l’entorn de les parròquies, sobretot els de la JOC (Joventut Obrera Catòlica), organització de la qual ell era militant, en la branca que es feia dir JIC (Joventut Independent Catòlica). Paco Candel al barri de Port, Elies Ortiz a Can Tunis, Francesc Botey al Camp de la Bota i Antoni Hortet a la Sagrera van ser alguns dels seus primers mentors i guies. La seva agenda s’anava omplint dels noms dels qui, des d’ideologies molt diverses, començaven a lluitar per uns barris millors.

El 1969 va ser el de la publicació de les cinquanta pàgines que dedica a les 6.500 barraques repartides entre sis nuclis de la muntanya de Montjuïc en el llibre El Montjuïc del segle XX. Són un document excepcional per conèixer avui el que van ser aquells barris, on vivien prop de 15.000 persones, un terç de la població barraquista de la ciutat en aquells moments.

La primera sèrie sobre barris

El cop d’efecte més decisiu va ser la sèrie de 18 reportatges que va publicar entre el 17 de maig i el 21 de juliol de 1966 a les pàgines de huecogravat d’El Correo Catalán amb el títol genèric de Donde la ciudad tiene otros nombres. Setmanalment, en dues pàgines cada vegada, amb fotos fetes per ell, hi van anar sortint els barris de la ciutat, un per un, tractats no pas amb cofoisme sinó traient a la llum les mancances que tenien. Mai abans s’havia fet res semblant. I cal tenir en compte que parlem de l’any 1966, quan encara quedava una dècada de franquisme i les associacions veïnals estaven encara a les beceroles.

Va ser la primera vegada que un diari va tractar de manera tan extensa la personalitat dels barris perifèrics de la ciutat i el seu exemple va ser seguit posteriorment amb sèries semblants per la pràctica totalitat dels altres diaris. D’aquesta manera es va trencar el costum, considerat fins aleshores com una cosa lògica i normal, de parlar només de Barcelona en referència al seu nucli central. La sèrie de reportatges de Huertas va ser també com un primer assaig del que serien després els vuit volums de Tots els barris de Barcelona, un dels quals va escriure quan era a la presó amb les informacions i els materials que li anàvem fent arribar per correu.

Que no n’hi ha prou amb la voluntat d’un periodista perquè un reportatge es publiqui n’és bona prova el fet que mentre que aquells anys seixanta Huertas publicava incansablement reportatges sobre barris de barraques a Signo i El Correo Catalán, no en va publicar mai cap a Destino, l’altra publicació per a la qual escrivia regularment en els seus primers passos com a periodista professional. Havia començat a publicar-hi el febrer de 1964
i ho va fer durant set anys exactes. En total, 112 cròniques o reportatges. Cap d’aquest centenar de col·laboracions al setmanari tractava sobre barraquisme
i només tres sobre problemes dels barris de la ciutat. La propietat d’aquest setmanari no veia amb bons ulls que es parlés de cap altra Barcelona que la que era el melic de la ciutat, el nucli central.

Els ‘patufetistes-leninistes’

El barraquisme havia estat fins aleshores una realitat de la que la premsa barcelonina no parlava mai i els barris només sortien a les pàgines dels rotatius quan celebraven la seva festa major. Per això, els reportatges de Huertas van cridar l’atenció en una professió més acostumada a les recepcions amb pica-pica que a les caminades pels carrers fangosos de la perifèria. Va començar a tenir seguidors i imitadors, però també companys que se’n reien del seu interès per la pobresa. Un sector de la professió qualificava la feina que practicava Huertas de “periodisme de barraqueta” i no faltaven tota mena de bromes al respecte, algunes força cruels o fins i tot obscenes. Fins i tot va arribar-se a establir una interessant polèmica entre Joan de Sagarra, des del diari Tele/eXpres, i Huertas, des d’El Correo Catalán, en la que hi van intervenir també altres figures públiques del moment, sobre el paper que havien de tenir els periodistes en la millora de les condicions de vida de la gent amb més dificultats econòmiques. Va ser quan Joan de Sagarra va inventar el qualificatiu de “patufetistes-leninistes” per a Huertas i els primers periodistes que van començar a seguir els seus passos.

Huertas va estar fins al 1972 a El Correo Catalán i després va marxar a Tele/eXpres, més tard a El Periódico i el Diari de Barcelona i finalment a La Vanguardia. En tots ells es va mantenir fidel a la línia que s’havia fixat el 1964 quan va començar a fer-se eco de les dificultats dels suburbis. Què escriuria ara sobre els terribles problemes d’habitatge social que pateix la ciutat de Barcelona?

L'entrada Quan Huertas va descobrir les barraques ha aparegut primer a Carrer.

Un lloc de trobada religiós-polític-cultural que amb el temps es convertiria en escola de periodisme de la qual van sorgir professionals de sang, com la mateixa Maria, Josep Maria Huertas, Rafael Pradas, Àngela Vinent, Juanjo Caballero, Miquel Villagrassa, Manuel Vilaseró, Ferran Sales… i temps després Ernest Alós, Carol Biosca i Marc Andreu. Més el dissenyador gràfic Josep Sarsanedas, els ninotaires Joma, Alfons, Fer i Puyal, i els fotògrafs Jaume Mor i Pepe Encinas. Professionals que, anys a venir, tindrien importants rols en diferents àmbits del periodisme i la política local. Però tornem a la crono.

Transcorria l’any 1965 quan el bisbe Modrego decideix enviar el mossèn aristocràtic nascut a la casa Sayrach de la Diagonal a Santa Coloma de Gramenet, perquè hi fundés la parròquia del Fondo. L’actual Chinatown de Santako, la ciutat on Sayrach crearia quatre anys després d’arribar-hi, el gener de 1969, una altra revista/planter de professionals: Grama.

Obertura a la informació de barris
Capellans renunciant a la paga del Bisbat, penjant la sotana i treballant d’obrers, imitant, perquè volien ser com ells, els immigrants que arribaven en massa per establir-se als barris en formació a la perifèria barcelonina. L’any 1966 s’aprova la llei de Premsa de Manuel Fraga, la que substitueix censura per autocensura.

Així i tot, correm el risc. Tres anys després, gener del 1969, sorgeix Grama a Santa Coloma. De la mateixa fornada són també El Maresme, a Mataró; Ca n’Oriach, a Sabadell… Un reguitzell de publicacions que fan alhora d’escoles de periodisme i de punt de trobada de periodistes que, aprofitant l’escletxa Fraga, es colen tant com poden a les pàgines dels diaris de Barcelona que, tímidament, s’obren a la informació regional i de barris.

Neix el corresponsal de premsa, personatge amb ganes de ser periodista que aprofita el temps lliure per estudiar la carrera, publicar reportatges a la revista local i col·locar cròniques informatives als diaris o a les agències de notícies. Una multi ocupació que, agitada per la situació política general, es converteix en frenesí per publicar informacions que són a la vegada actes sobre el descontentament de la població, testimoni de les lluites i protestes que el règim ja no aconsegueix ocultar, propostes d’alternatives de canvi filtrades pels partits clandestins, i anhel general de llibertat.

Cursa dels diaris per la renovació
Tornem a la primera meitat de la dècada dels 70. Mireu Enric Company fent-se espai a Tele/eXprés per poder informar del que passa a l’Hospitalet. A Teresa Carreras o Manuel Cusachs informant de Mataró. A Enric Juliana, de Badalona. A Joan Manuel Tresserras, de Rubí. A Jaume Codina, del Prat. Ignasi Riera o Manuel Campo Vidal, a cavall entre l’organització local del PSUC de Cornellà i la redacció del diari. A Josep Maria Huertas, Jaume Fabre, José Martí Gómez… renovant les pàgines de El Correo Catalán amb informacions que han trobat a peu de carrer, xerrant sobre la vida -la mala vida en molts casos- de tanta gent.

Corresponsals cridats a liderar la renovació generacional i tecnològica de la premsa de Barcelona, aprofitant l’oportunitat de fer-se forat a les redaccions. La conveniència en termes d’oportunitat històrica fins aleshores prohibida d’explicar com érem, pensàvem i vivíem. L’arribada de Josep Maria Huertas el 1972 al Tele/eXprés, on va acabar dirigint entre set i vuit pàgines diàries d’informació local i comarcal; l’aparició de Mundo Diario, amb Maria Eugenia Ibáñez com a responsable de la informació de proximitat, i l’aggiornamento de la resta de capçaleres per no quedar endarrerides en la cursa de la renovació va provocar l’eclosió. “Un temps irrepetible que no tornarem a veure”, diu l’activista veïnal Andrés Naya rememorant els llunyans anys en els quals periodistes i veïns compartien complicitats.

‘Guerrilla’ periodística
Va ser en aquell context d’eclosió de la informació social i de barris, quan algú va batejar aquells periodistes que trepitjaven els carrers i escoltaven els veïns com a huertamaros, equiparant-los amb el grup uruguaià practicant de la guerrilla urbana anomenat Tupamaros. Jaume Fabre, que aviat publicarà un llibre explicant aquesta època del periodisme social barceloní, defineix els huertamaros com els periodistes “procedents de revistes locals o de barri -especialment 4 Cantons, de Poblenou, i Grama, de Santa Coloma de Gramenet- que van anar entrant a les seccions de local de diaris barcelonins, en part gràcies als bons oficis de Huertas, sobre els quals va exercir un cert mestratge i amb els que va mantenir relacions d’amistat, i que van dedicar-se de manera preferent a informar sobre les deficiències dels barris perifèrics i les lluites veïnals per millorar-ne la qualitat de vida”.

Arribats aquí voldria justificar perquè parlo dels huertamaros a la revista Carrer. Responc amb una altra pregunta. Podem imaginar Carrer sense aquell planter de periodistes i el mestratge professional de Josep Maria Huertas?

L'entrada Els ‘huertamaros’ i el periodisme social i de barris ha aparegut primer a Carrer.

Així acota temporalment el periodista i historiador Jaume Fabre, en un llibre de pròxima aparició significativament titulat Cròniques del fang, l’anomenat “periodisme de barraqueta o miserabilista” que van practicar entre mitjans dels anys 60 i els anys 80 del segle XX aquells professionals de la premsa barcelonina a qui es va qualificar amb l’epítet de huertamaros.

Joan de Sagarra va ser qui va batejar Josep Maria Huertas i els seus amics i deixebles amb l’epítet que evocava la guerrilla urbana uruguaiana dels tupamaros, un sobrenom que no amagava la crítica, la burla o el menyspreu envers un periodisme social, qualificat despectivament “de barraqueta”, i que es confrontava al periodisme més literari, fantasiós o personal -“de les ombres”, el titllaria Josep Maria Carandell; “de mirar-se el melic”, diria Manuel de Pedrolo– que practicaven, entre altres, el mateix Sagarra. Ell va ser també qui, en plena polèmica amb Huertas, va arribar a adjectivar de “patufetisme-leninisme” tots aquells companys, huertamaros o no, que feien un periodisme atent als problemes socials i dels barris.

Com explica Fabre, a El Correo Catalán Huertas s’havia guanyat en broma la qualificació de fer “periodisme de barraqueta” perquè va ser el primer -en plena sintonia amb Francisco Candel– en escriure i publicar reportatges sobre els barris marginals de Barcelona que patien habitatge precari i uns serveis i equipaments inexistents. “Donde la ciudad tiene otros nombres” es deia la sèrie de 18 capítols en huecogravat, publicada entre abril i juliol de 1966 i recopilada el 2013 en l’antologia Josep M. Huertas Claveria i els barris de Barcelona, editada per la Favb al número 7 de Quaderns de Carrer. Huertas es va mantenir fidel a aquesta línia fins a la seva mort, el 2007, i va esdevenir un referent per a tots els qui, des de les associacions veïnals i altres col·lectius reivindicatius, lideraven les demandes per millorar la vida als seus barris.

Una proposta per a la Favb
Tot això ve a tomb perquè el naixement de La Veu del Carrer ara fa 30 anys, l’octubre de 1991, té precisament molt a veure tant amb l’època d’esplendor del periodisme social com amb el seu esllanguiment durant la Barcelona preolímpica. La idea de dotar la Favb d’un òrgan d’expressió periodístic propi data de mitjan anys 70, però si d’entrada no es va concretar -al marge de la revista satírica Butifarra!– és justament perquè la premsa de barris -conformada de mitjana per una trentena de butlletins veïnals, que van arribar a sumar fins a 69 capçaleres al llarg dels anys 70- i les seccions de local de la majoria de diaris barcelonins ja cobrien bé aquesta necessitat informativa.

El 1977, destacats periodistes de local com Maria Favà, Josep M. Huertas, Jaume Fabre, Manuel Sanz, Vicenç Gràcia i Manuel López van elaborar un document de treball que proposava a la Favb crear una revista de nom Barris (i subsidiàriament El 29 o La Calle o El Carrer). Citant les emblemàtiques revistes Quatre Cantons, Grama i Les Corts com a exemples de premsa de barri a imitar, aquest informe argumentava “la necessitat” de crear un òrgan periodístic del moviment veïnal perquè “impulsaria amb més decisió i eficàcia l’alternativa popular en aquest camp social i evitaria dependre de la benevolència de la premsa diària per donar a conèixer les opinions i posicionaments de les associacions de veïns davant dels problemes en que viu immersa la comarca de Barcelona”.

Aquesta benevolència de la premsa diària és la que es va anar perdent durant els anys 80, en paral·lel al reflux tant de la informació crítica a les seccions locals dels mitjans generalistes com del nombre de butlletins o revistes de barri en actiu. Per això, després de l’experiència fallida d’El 29 -que la Favb va editar mensualment entre desembre de 1983 i desembre de 1984, sota la direcció d’Isabel-Clara Simó i Mitzi Kotnik-, el naixement de Carrer, el 1991, sota l’impuls incombustible del dirigent veïnal i punt de referència periodística Andrés Naya va esdevenir clau i una alenada d’aire fresc i d’esperit crític enmig de l’oasi informatiu de la Barcelona olímpica.

Durant tres dècades, sota cinc alcaldies diferents a Barcelona, sis presidents diferents a la Generalitat de Catalunya i cinc al govern espanyol, i veient també sis canvis de presidència a la Favb mentre passaven diversos directors pels grans diaris de la ciutat i morien (més que naixien) capçaleres de tota mena, Carrer s’ha mantingut com a punt de referència d’un periodisme crític i militant, però alhora independent i rigorós, inigualable com a paraigües dels moviments socials i per la seva concepció social i la seva visió i anàlisi del model de ciutat i la Barcelona dels barris.

Refugi de ‘huertamaros’
Amb la codirecció o ajuda regular de professionals com Roser Argemí, Ernest Alós, José Ángel Borlán, Joan Carles Magrans, Marta Plujà, Eugeni Madueño, Montse Ayats, Marc Andreu, Elia Herranz, Néstor Bogajo i Cristina Palomar, i amb un ampli consell de redacció que ha estat escola de periodisme per a molta gent jove que ja no ho és tant, el Carrer que ha pilotat Andrés Naya ha servit durant tres dècades de refugi i caixa de ressonància als huertamaros que resistien a les redaccions de la ciutat.

Els han acompanyat els fotògrafs, il·lustradors i ninotaires que posaven imatge i color al periodisme de barraqueta, es diguessin Pilar Villuendas, Josep Ramón Gómez, Azagra, Fer, Manel Puyal o Pepe Encinas, que han trobat relleu en joves com Dani Codina, Ignasi Rodríguez Renom, Joan Morejón, Marc Javierre o Ricardo Hermida, entre d’altres. I també els intel·lectuals i professionals que se seguien reconeixent en aquelles coordenades: d’Anna Alabart a Manuel Vázquez Montalbán, de Jordi Borja a Albert Recio, per citar-ne només quatre.

Avui, desapareguts o jubilats ja pràcticament tots els huertamaros, i immersos des de fa temps tant el món associatiu veïnal com el periodisme en sengles revolucions que van més enllà del món digital i de la vida política i que afecten de ple tant les formes clàssiques d’organització social com l’ofici de la comunicació i la deontologia professional, una veu com la del Carrer segueix sent útil i necessària.

Entre d’altres motius perquè -i no és qüestió de benevolència, sinó d’ofici i sensibilitat- pràcticament no hi ha ningú que practiqui de forma sostinguda un periodisme social i de carrer, insubornable i de proximitat, en una ciutat que és molt diferent de la de fa 30, 40 o 50 anys. Però que segueix sent una ciutat amb problemes, que pateix precarietat en l’habitatge i que segueix tenint uns barris i uns veïns i veïnes vinguts d’arreu que reclamen serveis i equipaments potser no inexistents, però sí molt insuficients. El dret a la ciutat, en definitiva.

Curiosament, i més en l’estela de Maria Favà o María Eugenia Ibáñez que del mestre Huertas Clavería, són principalment dones periodistes les qui, de forma isolada en alguna redacció de diari o digital, mantenen viu aquell periodisme local, social, crític, persistent i amb coneixement de causa perquè, si convé, gasten soles de sabates per fer cròniques de l’asfalt o del fang, de la vida i de la gent.

És aquell periodisme que algú va titllar “de barraqueta” amb ironia o menyspreu i que ara, com abans, hi ha persones i poders que voldrien marginal o desaparegut. Però que no podran tancar mai perquè va en l’essència de l’ofici, sigui amb carnet de periodista (els huertamaros) o sense (Andrés Naya), que es puguin explicar històries amb sentit i sensibilitat, amb memòria i intencionalitat.

Fins al punt, si s’escau, de poder guanyar un premi Pulitzer, com el que recentment ha rebut el fotoperiodista de l’Agència AP Emilio Morenatti pel seu seguiment gràfic i d’alt contingut social de la pandèmia a Barcelona, amb reflexions i fotos que van omplir un dels darrers dossiers i la mateixa portada de Carrer. Queda clar, doncs, que el periodisme de carrer té futur.

L'entrada Tanquem la barraqueta? ha aparegut primer a Carrer.