Josep Maria Huertas havia nascut a l’Eixample i allà havia viscut sense pertànyer a cap associació ni tenir massa amics fins que als 18 anys un company de treball el va convidar a integrar-se en un grup d’Acció Catòlica de la parròquia del Guinardó. Era l’any 1958. A partir d’aquell moment tota la seva vida social va desplegar-se en aquell barri. Hi va dirigir una revista, hi va estrenar obres de teatre escrites per ell, hi va rodar una pel·lícula de 16 mm i va establir relacions amb gent interessant de les altres associacions acollides a la protecció de la parròquia: els escoltes, un club de bàsquet, el cine-fòrum… Una cosa va portar l’altra i així va anar establint contactes amb els ambients catòlics més progressistes de la ciutat i amb tota mena de personalitats de l’antifranquisme.
Resulta sorprenent, però, que durant la mitja dotzena d’anys que va estar lligat al Guinardó no descobrís fins al final els barris de barraques -bàsicament als carrers Francisco Alegre i Marià Lavèrnia, l’actual zona conflictivo-turística dels canons- que hi havia a tocar dels locals parroquials on es portaven a terme les activitats en què ell participava o organitzava.
La Bomba va ser el primer
Va descobrir abans altres nuclis de barraques, influenciat per un amic que anava a ensenyar el catecisme els matins del diumenge al nucli barraquista de la Bomba. Era una activitat habitual per part d’alumnes de col·legis religiosos, adolescents moguts per un humanitarisme que no sempre arribava a transformar-se en un anhel de justícia social.
Hi va acompanyar un dia de l’any 1963 el seu amic amb la intenció d’escriure un reportatge per a l’Atalaya del Guinardó, un butlletí parroquial que ell dirigia i que era l’única tribuna de què, amb 23 anys, aleshores disposava, ja que encara no havia trobat feina en cap diari o setmanari professional de quiosc. La Bomba era un nucli de barraques situat a la sortida de Barcelona per la Gran Via, just a la frontera amb l’Hospitalet de Llobregat, municipi al qual oficialment pertanyia. Actualment hi ha el polígon d’habitatges Gran Via 2, però aleshores hi havia poca cosa més que unes 300 barraques i, a tocar, la caserna de Lepanto, enderrocada els anys del canvi de segle per aixecar en el solar l’actual Ciutat de la Justícia.
La vida en una barraca
Aquelles casetes, blanques per fora, tenien un interior miserable que tirava per terra qualsevol impressió favorable que un pogués haver-se format. Com va descriure després en el text que va escriure, en la casa on va poder entrar, la cuina tenia el sòl de terra, sense rajols, plena de ronya i de mosques. La il·luminació depenia d’un quinqué al costat del fogó de petroli. Hi vivia una família nombrosa -pares, tieta soltera, cinc nens i un més en camí- que per la nit havien de muntar un llit improvisat amb un matalàs sobre la taula del menjador, en la que dormien els dos fills grans. En el mateix menjador hi dormia la tieta soltera, en un llit plegable. En l’altra única habitació el matrimoni compartia el llit amb els tres fills més petits. Quan hi va anar era la tardor. Durant l’estiu, la Riera Blanca, que hi passava encara a cel obert, portava poca aigua, i les escombraries s’hi acumulaven. La pudor era espantosa.
Ben aviat es va adonar que no li calia anar a la Riera Blanca per trobar barraques, que a pocs metres de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, on transcorria la major part de la seva vida social, n’hi havia també un bon grapat, i el gener del 1965, publicà un segon reportatge sobre barraques a l’Atalaya del Guinardó, titulat “La otra cara del Guinardó”. Va ser una de les últimes coses que hi va publicar, perquè el juliol següent la junta parroquial el va destituir.
Del butlletí a la premsa de quiosc
Però entre el primer i el segon reportatge sobre barraques al butlletí que dirigia ja havia aconseguit aprovar, després de tres intents fracassats, l’examen d’ingrés a l’Escuela Oficial de Periodismo i, amb 24 anys, havia començat a col·laborar el 1964 al setmanari Signo, destinat a la joventut, que editava a Madrid el sector més progressista de l’Acció Catòlica,
i també al diari barceloní El Correo Catalán i al setmanari Destino. Els problemes dels barris, amb especial incidència en el barraquisme i els rellogats, van ser una de les qüestions que amb més freqüència hi va tractar. A Signo hi va publicar una sèrie on anava presentant successivament els diferents nuclis de barraques de la ciutat: Carmel, Sagrera, Montjuïc, Somorrostro…
El seu segon reportatge publicat a El Correo Catalán, el 9 de desembre de 1964, va ser sobre les barraques de la Riera Comtal a la Sagrera, on ara hi ha la plaça de l’Assemblea de Catalunya. I al darrere en van seguir molts més. També sobre els rellogats, un altre gran problema de la precarietat d’habitatges encara vigent.
Per obtenir les informacions que necessitava i establir contactes en els barris, Huertas va explotar al màxim les possibilitats que oferien els nuclis progressistes catòlics a l’entorn de les parròquies, sobretot els de la JOC (Joventut Obrera Catòlica), organització de la qual ell era militant, en la branca que es feia dir JIC (Joventut Independent Catòlica). Paco Candel al barri de Port, Elies Ortiz a Can Tunis, Francesc Botey al Camp de la Bota i Antoni Hortet a la Sagrera van ser alguns dels seus primers mentors i guies. La seva agenda s’anava omplint dels noms dels qui, des d’ideologies molt diverses, començaven a lluitar per uns barris millors.
El 1969 va ser el de la publicació de les cinquanta pàgines que dedica a les 6.500 barraques repartides entre sis nuclis de la muntanya de Montjuïc en el llibre El Montjuïc del segle XX. Són un document excepcional per conèixer avui el que van ser aquells barris, on vivien prop de 15.000 persones, un terç de la població barraquista de la ciutat en aquells moments.
La primera sèrie sobre barris
El cop d’efecte més decisiu va ser la sèrie de 18 reportatges que va publicar entre el 17 de maig i el 21 de juliol de 1966 a les pàgines de huecogravat d’El Correo Catalán amb el títol genèric de Donde la ciudad tiene otros nombres. Setmanalment, en dues pàgines cada vegada, amb fotos fetes per ell, hi van anar sortint els barris de la ciutat, un per un, tractats no pas amb cofoisme sinó traient a la llum les mancances que tenien. Mai abans s’havia fet res semblant. I cal tenir en compte que parlem de l’any 1966, quan encara quedava una dècada de franquisme i les associacions veïnals estaven encara a les beceroles.
Va ser la primera vegada que un diari va tractar de manera tan extensa la personalitat dels barris perifèrics de la ciutat i el seu exemple va ser seguit posteriorment amb sèries semblants per la pràctica totalitat dels altres diaris. D’aquesta manera es va trencar el costum, considerat fins aleshores com una cosa lògica i normal, de parlar només de Barcelona en referència al seu nucli central. La sèrie de reportatges de Huertas va ser també com un primer assaig del que serien després els vuit volums de Tots els barris de Barcelona, un dels quals va escriure quan era a la presó amb les informacions i els materials que li anàvem fent arribar per correu.
Que no n’hi ha prou amb la voluntat d’un periodista perquè un reportatge es publiqui n’és bona prova el fet que mentre que aquells anys seixanta Huertas publicava incansablement reportatges sobre barris de barraques a Signo i El Correo Catalán, no en va publicar mai cap a Destino, l’altra publicació per a la qual escrivia regularment en els seus primers passos com a periodista professional. Havia començat a publicar-hi el febrer de 1964
i ho va fer durant set anys exactes. En total, 112 cròniques o reportatges. Cap d’aquest centenar de col·laboracions al setmanari tractava sobre barraquisme
i només tres sobre problemes dels barris de la ciutat. La propietat d’aquest setmanari no veia amb bons ulls que es parlés de cap altra Barcelona que la que era el melic de la ciutat, el nucli central.
Els ‘patufetistes-leninistes’
El barraquisme havia estat fins aleshores una realitat de la que la premsa barcelonina no parlava mai i els barris només sortien a les pàgines dels rotatius quan celebraven la seva festa major. Per això, els reportatges de Huertas van cridar l’atenció en una professió més acostumada a les recepcions amb pica-pica que a les caminades pels carrers fangosos de la perifèria. Va començar a tenir seguidors i imitadors, però també companys que se’n reien del seu interès per la pobresa. Un sector de la professió qualificava la feina que practicava Huertas de “periodisme de barraqueta” i no faltaven tota mena de bromes al respecte, algunes força cruels o fins i tot obscenes. Fins i tot va arribar-se a establir una interessant polèmica entre Joan de Sagarra, des del diari Tele/eXpres, i Huertas, des d’El Correo Catalán, en la que hi van intervenir també altres figures públiques del moment, sobre el paper que havien de tenir els periodistes en la millora de les condicions de vida de la gent amb més dificultats econòmiques. Va ser quan Joan de Sagarra va inventar el qualificatiu de “patufetistes-leninistes” per a Huertas i els primers periodistes que van començar a seguir els seus passos.
Huertas va estar fins al 1972 a El Correo Catalán i després va marxar a Tele/eXpres, més tard a El Periódico i el Diari de Barcelona i finalment a La Vanguardia. En tots ells es va mantenir fidel a la línia que s’havia fixat el 1964 quan va començar a fer-se eco de les dificultats dels suburbis. Què escriuria ara sobre els terribles problemes d’habitatge social que pateix la ciutat de Barcelona?
