La ‘clau’ de la Golferichs

Una de les primeres conquestes del moviment veïnal contemporani, en termes de patrimoni, és la Casa Golferichs -a Gran Via amb Viladomat-. Als anys setanta, aquesta singular finca modernista, coneguda popularment al barri com el Xalet, va estar a punt de quedar reduïda a runes i substituïda per l’enèsim xamfrà de pisos anodins de l’Eixample. La promotora immobiliària Núñez i Navarro l’havia comprat per construir-hi tants pisos com el solar permetés, seguint el patró lucratiu amb el que havia triomfat els anys anteriors: blocs d’alta densitat en cantonades cèntriques i assolellades, molt buscats per l’emergent classe mitjana barcelonina. L’edifici no estava pas catalogat i l’ajuntament tardofranquista no posava massa pegues a l’especulació, així que l’única resistència real amb què topava el projecte era l’oposició veïnal.

Diverses associacions de veïns, com la de l’Esquerra de l’Eixample o la de Sant Antoni, van emprendre una intensa mobilització per frenar l’operació. Coneixien l’interès artístic de l’immoble perquè havia estat una escola de monges on havien estudiat moltes dones del barri, i a més el Col·legi d’Arquitectes n’avalava plenament el valor patrimonial. No obstant, el moviment veïnal tot just s’estava articulant i la campanya per salvar el Xalet es va convertir en una mena de test d’estrès del que podia aconseguir-se mitjançant protestes populars a final de la dictadura. Van ocupar l’edifici per impedir-ne l’enderroc i van omplir la ciutat de cartells assenyalant el constructor, Josep Lluís Núñez, que just aleshores començava la seva coneguda faceta de president del Barça. Si a les eleccions del club Núñez prometia als socis que ells tindrien “la clau” del futur blaugrana, el veïnat de la Golferichs li recordava que ell tenia “la clau” per salvar l’edifici i donar-li un ús públic.

La clau de veritat, però, la va acabar tenint l’Ajuntament. L’arribada de la democràcia -i el desconcert de les elits pels grans canvis que podien venir- va obrir una finestra d’oportunitat per a l’adquisició pública de moltes finques i terrenys, a fi i efecte d’aconseguir pau social i legitimar el nou sistema polític. La Casa Golferics va passar a mans del Consistori als anys vuitanta, va ser rehabilitada i el 1989 va obrir portes com a centre cívic. Actualment manté aquest ús i acull nombrosos actes i cursets. A més és la seu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, i fins al 2014 també ho era de l’Espai Francesc Català-Roca de fotografia.

L’ocupació anunciada de Can Batlló

Trenta anys més tard, a la frontera sud de la ciutat, triomfava una altra mobilització veïnal innovadora: Can Batlló. El veïnat de Sants i la Bordeta estava tip de la paràlisi d’aquest enorme recinte industrial. Cada cop que reivindicaven un equipament, rebien la mateixa resposta municipal: es farà a Can Batlló. La cantarella feia 35 anys que durava i la reconversió de les 14 hectàrees de terra promesa no arribava. La crisi del totxo l’havia complicada encara més, i el pas del temps amenaçava la preservació d’aquest patrimoni obrer invisibilitzat. Farts d’esperar, el 2009 el teixit associatiu va aglutinar esforços en una plataforma nova -Can Batlló és per al Barri- i el 2010 va anunciar que si al cap d’un any no s’havia desencallat el pla, ocuparien la fàbrica i l’obririen ells mateixos al barri. El termini es va esgotar just després d’unes eleccions, les primeres en què el PSC perdia l’alcaldia des de la transició. Al nou alcalde, Xavier Trias (CiU), no li havia donat temps ni de jurar el càrrec. La plaça de Catalunya era plena d’indignats i al carrer hi havia moltes ganes de mambo.

Les ocupacions solen aprofitar el factor sorpresa, però la de Can Batlló va ser possible gràcies a la tàctica oposada: màxima publicitat. L’amenaça d’ocupació va ressonar a tots els mitjans de comunicació, un pols descarat a un ajuntament feble. La propietat temia destrosses, dubtava de la capacitat policial d’impedir l’acció i va acabar pactant amb els veïns una entrada pacífica i la cessió d’una primera nau. És a dir, els veïns van conquerir Can Batlló… clau en mà. Un cercavila festiu, que comptava fins i tot amb un gegant propi -en forma de puny alçat-, va certificar un canvi d’etapa insòlit.

No obstant, el fet diferencial de Can Batlló és que els veïns van entrar-hi per quedar-s’hi. No volien que les naus es convertissin en simples equipaments de gestió municipal, on el veïnat no té veu ni vot. Més de 200 voluntaris van organitzar-se en brigades per netejar i condicionar ells mateixos la primera nau, batejada com a Bloc Onze. La seva perícia i disciplina va permetre obrir-hi una biblioteca popular, un rocòdrom, un auditori, un plató, horts, tallers d’art i de fusteria, una cafeteria… Tot autogestionat. Poc a poc van omplir de vida una desena més d’espais i van aconseguir que l’Ajuntament financés les obres més complexes, com la teulada. I el 2019 el plenari els va aprovar la cessió oficial de 13.000 m² municipals per un mínim de 30 anys. Ha esdevingut tot un hub social, aixoplugant o assessorant projectes comunitaris d’arreu de Barcelona. Aquest estiu han celebrat una dècada de trajectòria modèlica sense perdre l’esperit reivindicatiu i continuen pressionant perquè no s’aturi la transformació del recinte, on diferents edificis encara esperen ús i pressupost.

Anys de lluita i vigilància per a cada victòria

Molts racons de la ciutat mantenen l’aspecte històric gràcies a la reivindicació. Veïns, acadèmics i expresos van posar en valor l’arquitectura de la presó Model i gràcies a això la seva reconversió actual manté el panòptic, la silueta de les galeries i la Capella Gitana d’Helios Gómez. El mercat del Born, fins al 1971 dedicat a la venda a l’engròs de verdura i fruita, hagués anat a terra si no fos per la pressió social. I, donat el respecte d’aleshores per l’arqueologia, potser també s’haguessin perdut les restes del 1714 que contenia el subsòl. Tampoc existirien avui les tres masies del parc de Sant Martí, que no tenen ús agrari però perviuen com a equipaments. Cada victòria són anys de lluita i vigilància, perquè salvar el patrimoni és molt més que foragitar l’excavadora: sovint el més difícil és aconseguir-ne la rehabilitació posterior i un nou ús adequat. La masia de Can Valent (Porta), la Casa Hurtado (Pedralbes), el teatre Arnau (Raval), la Casa Buenos Aires (Vallvidrera) o la fàbrica de Can Ricart (Poblenou) en són bons exemples.

L'entrada El veïnat, garant subsidiari del patrimoni ha aparegut primer a Carrer.

Y durante ese tiempo, la degradación de los edificios ha aumentado, la suciedad es notoria y, aseguran, la lista de agravios es ya excesivamente larga. El territorio que ha generado esta polémica no es visible para la mayoría de vecinos y peatones, y esa falta de visibilidad puede ser una de las razones por las que al ayuntamiento no le haya importado en demasía afrontar el problema. Si la degradación no se ve, el deterioro no existe.

La zona afectada corresponde a la modificación del Plan General Metropolitano (PGM) de la calle de Juan de Sada y un tramo de la calle de Roger. A grandes rasgos se trata de una reducida trama urbana medieval de estrechos viales, una isla en el interior del cuadrado limitado por rambla del Brasil, avenida de Madrid y calles de Sants y Portbou que en la década de los cincuenta acogió barracas y que conserva vestigios de la historia del barrio: restos de una calzada romana, destartalados y peligrosos talleres, edificios abandonados y un refugio de la guerra civil.

La intervención urbanística que debía regenerar la zona, ordenar la construcción, prolongar calles y reservar espacio para zonas verdes y equipamientos se aprobó antes del verano del 2009 bajo el mandato del alcalde socialista Jordi Hereu. Los vecinos no pudieron participar en el proceso de modificación del PGM porque fueron informados un día antes de su discusión en el pleno, y la aprobación definitiva de la Generalitat tampoco tuvo en cuenta las propuestas de la Asociación de Vecinos de Badal, Brasil, Bordeta ni las de la comisión de afectados por el proyecto de Juan de Sada. Solo los propietarios privados dispusieron de tiempo suficiente para presentar alegaciones.

Los grandes propietarios de la zona
El plan aprobado aumentó la densidad de viviendas y altura de los edificios programados y pasó por alto la necesidad de esponjar la trama urbana de la zona. Los 107 pisos previstos quedaron distribuidos en edificios de hasta seis plantas en calles estrechas, y las zonas verdes se situaron en espacios perdidos. Además, las previsiones municipales olvidaron incluir el refugio de la guerra civil, en el subsuelo de la calle Juan de Sada, cuya recuperación y acceso habían solicitado los vecinos que tuviera la consideración de equipamiento.

En mayo del 2011, los socialistas pierden las elecciones municipales y el convergente Xavier Trias se convierte en alcalde. Los vecinos exponen de nuevo la inexistencia del proceso participativo en el plan de Juan de Sada y la respuesta es idéntica a la recibida bajo el mandato de Hereu: la modificación del PGM tiene aprobación definitiva y nada se puede hacer.

Pero algo sí había cambiado de un alcalde a otro. En el 2013, próximo ya el vencimiento de los plazos para la ejecución el plan, el desinterés que los grandes propietarios beneficiados por la mejora de la zona -Construcciones Fisas y Hierros Herms- se transformó en rapidez para concretar el proyecto de urbanización y constituir la junta de compensación. Las alegaciones vecinales son rechazadas.

Dos años después, los convergentes pierden las elecciones y Ada Colau llega a la alcaldía. Vuelta a empezar porque los nuevos concejales dicen no estar informados sobre lo que ocurre en aquel rincón del barrio y tampoco parecen muy dispuestos a aceptar la participación vecinal y romper con ello la dinámica de los dos consistorios anteriores.

¿Y qué piden los vecinos desde hace casi veinte años? En síntesis, disminuir el número de viviendas y una altura de los edificios en consonancia con la anchura de las calles -apenas 14 metros-, zonas verdes amplias, plazoletas que no se sitúen en rincones perdidos y renovación de espacios históricos como el refugio de la guerra civil o el callejón de les Ànimes.

Tejados de uralita
Tomàs Gisbert y Alfredo Martínez, miembros de las dos asociaciones que han mantenido la pugna con tres consistorios, aseguran que las plusvalías que generará la aplicación del plan solo benefician a constructoras y grandes propietarios, que las entidades vecinales han sido discriminadas por tres alcaldes de ideología diversa y que las escasas inversiones municipales exigen un mejor trato para la zona afectada.

Recuerdan, además, que la única zona verde del barrio es la plaza de la Olivereta, urbanizada gracias a la construcción de un aparcamiento en su subsuelo, y que la degradación de algunos locales exige la urgente intervención municipal. Hay viviendas en estado lamentable y viejas naves abandonadas con tejados de amianto, exactamente 35.000 metros cuadrados de techos de uralita, según la información facilitada por el gerente del distrito, que exigieron este verano la intervención de los bomberos. A pesar de todo, la concejala del distrito de Sants-Montjuïc, Laura Pérez (BComú), ha comunicado a los vecinos que carece de argumentos suficientes para defender los cambios solicitados.

¿Futuro? Las dos entidades vecinales mantienen su postura. Exigen que sus peticiones sean tenidas en cuenta. Añaden que llenarán el barrio de pancartas y, si es preciso, pararán las máquinas en el caso de que comiencen las obras que pongan en peligro los cambios exigidos. Tras 18 años y tres alcaldes todo sigue igual.

El refugio 1513 y la calzada romana
El reducido ámbito del plan de la calle Juan de Sada y su entorno tiene dos elementos especiales cuyas peculiaridades los vecinos exigen mantener: un refugio de la guerra civil y vestigios de una calzada romana.

El primero está clasificado con el número 1513, construido en 1937, entre la actual avenida de Madrid y Violant d’Hongria, un túnel de unos 140 metros de longitud por 2,40 de anchura y tres de altura, e inicialmente dispuso de cinco accesos en avenida de Madrid, Juan de Sada y Roger. La documentación y planos de este refugio aparecen en el Atlas dels refugis de Barcelona, editado por el Ayuntamiento de Barcelona en el 2002. La unidad de subsuelo de los Mossos d’Esquadra realizó hace unos cinco años una minuciosa inspección del túnel y sus condiciones y el informe correspondiente se publicó en el 2013.

Los vestigios de la calzada romana en Sants-Badal son un verdadero ejemplo de supervivencia a los muchos cambios experimentados en el territorio a lo largo de los siglos, en especial los de los últimos años, por ejemplo la construcción de la avenida de Madrid. La calzada es una variante de la Via Augusta que en el tramo de Sants-Badal seguía por las calles de Sant Crist y les Ànimes para desembocar en la carretera de Collblanc a la altura de Arizala. Las dos primeras calles son hoy pasajes con un entorno abandonado y muestrario continuo de excrementos caninos.

L'entrada Juan de Sada, una historia de 18 años y tres alcaldes ha aparegut primer a Carrer.