El patrimoni som tots i no és ningú: la ciutadania té un paper determinant en la salvaguarda d’edificis, espais singulars i restes arqueològiques. Tant per acció com per omissió. Barcelona ha viscut i viu enderrocs lamentables, però també ha estat l’escenari de lluites veïnals exitoses que han permès salvar joies històriques i desencallar projectes de rehabilitació urgent. Un bon escàndol públic i les mobilitzacions de llarga durada han estat les armes més efectives. Recordem el cas de la Casa Golferichs -a l’Esquerra de l’Eixample- i Can Batlló -a la Bordeta-, dues experiències innovadores i que sintetitzen molt bé el passat i el present del moviment veïnal.
La ‘clau’ de la Golferichs
Una de les primeres conquestes del moviment veïnal contemporani, en termes de patrimoni, és la Casa Golferichs -a Gran Via amb Viladomat-. Als anys setanta, aquesta singular finca modernista, coneguda popularment al barri com el Xalet, va estar a punt de quedar reduïda a runes i substituïda per l’enèsim xamfrà de pisos anodins de l’Eixample. La promotora immobiliària Núñez i Navarro l’havia comprat per construir-hi tants pisos com el solar permetés, seguint el patró lucratiu amb el que havia triomfat els anys anteriors: blocs d’alta densitat en cantonades cèntriques i assolellades, molt buscats per l’emergent classe mitjana barcelonina. L’edifici no estava pas catalogat i l’ajuntament tardofranquista no posava massa pegues a l’especulació, així que l’única resistència real amb què topava el projecte era l’oposició veïnal.
Diverses associacions de veïns, com la de l’Esquerra de l’Eixample o la de Sant Antoni, van emprendre una intensa mobilització per frenar l’operació. Coneixien l’interès artístic de l’immoble perquè havia estat una escola de monges on havien estudiat moltes dones del barri, i a més el Col·legi d’Arquitectes n’avalava plenament el valor patrimonial. No obstant, el moviment veïnal tot just s’estava articulant i la campanya per salvar el Xalet es va convertir en una mena de test d’estrès del que podia aconseguir-se mitjançant protestes populars a final de la dictadura. Van ocupar l’edifici per impedir-ne l’enderroc i van omplir la ciutat de cartells assenyalant el constructor, Josep Lluís Núñez, que just aleshores començava la seva coneguda faceta de president del Barça. Si a les eleccions del club Núñez prometia als socis que ells tindrien “la clau” del futur blaugrana, el veïnat de la Golferichs li recordava que ell tenia “la clau” per salvar l’edifici i donar-li un ús públic.
La clau de veritat, però, la va acabar tenint l’Ajuntament. L’arribada de la democràcia -i el desconcert de les elits pels grans canvis que podien venir- va obrir una finestra d’oportunitat per a l’adquisició pública de moltes finques i terrenys, a fi i efecte d’aconseguir pau social i legitimar el nou sistema polític. La Casa Golferics va passar a mans del Consistori als anys vuitanta, va ser rehabilitada i el 1989 va obrir portes com a centre cívic. Actualment manté aquest ús i acull nombrosos actes i cursets. A més és la seu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, i fins al 2014 també ho era de l’Espai Francesc Català-Roca de fotografia.
L’ocupació anunciada de Can Batlló
Trenta anys més tard, a la frontera sud de la ciutat, triomfava una altra mobilització veïnal innovadora: Can Batlló. El veïnat de Sants i la Bordeta estava tip de la paràlisi d’aquest enorme recinte industrial. Cada cop que reivindicaven un equipament, rebien la mateixa resposta municipal: es farà a Can Batlló. La cantarella feia 35 anys que durava i la reconversió de les 14 hectàrees de terra promesa no arribava. La crisi del totxo l’havia complicada encara més, i el pas del temps amenaçava la preservació d’aquest patrimoni obrer invisibilitzat. Farts d’esperar, el 2009 el teixit associatiu va aglutinar esforços en una plataforma nova -Can Batlló és per al Barri- i el 2010 va anunciar que si al cap d’un any no s’havia desencallat el pla, ocuparien la fàbrica i l’obririen ells mateixos al barri. El termini es va esgotar just després d’unes eleccions, les primeres en què el PSC perdia l’alcaldia des de la transició. Al nou alcalde, Xavier Trias (CiU), no li havia donat temps ni de jurar el càrrec. La plaça de Catalunya era plena d’indignats i al carrer hi havia moltes ganes de mambo.
Les ocupacions solen aprofitar el factor sorpresa, però la de Can Batlló va ser possible gràcies a la tàctica oposada: màxima publicitat. L’amenaça d’ocupació va ressonar a tots els mitjans de comunicació, un pols descarat a un ajuntament feble. La propietat temia destrosses, dubtava de la capacitat policial d’impedir l’acció i va acabar pactant amb els veïns una entrada pacífica i la cessió d’una primera nau. És a dir, els veïns van conquerir Can Batlló… clau en mà. Un cercavila festiu, que comptava fins i tot amb un gegant propi -en forma de puny alçat-, va certificar un canvi d’etapa insòlit.
No obstant, el fet diferencial de Can Batlló és que els veïns van entrar-hi per quedar-s’hi. No volien que les naus es convertissin en simples equipaments de gestió municipal, on el veïnat no té veu ni vot. Més de 200 voluntaris van organitzar-se en brigades per netejar i condicionar ells mateixos la primera nau, batejada com a Bloc Onze. La seva perícia i disciplina va permetre obrir-hi una biblioteca popular, un rocòdrom, un auditori, un plató, horts, tallers d’art i de fusteria, una cafeteria… Tot autogestionat. Poc a poc van omplir de vida una desena més d’espais i van aconseguir que l’Ajuntament financés les obres més complexes, com la teulada. I el 2019 el plenari els va aprovar la cessió oficial de 13.000 m² municipals per un mínim de 30 anys. Ha esdevingut tot un hub social, aixoplugant o assessorant projectes comunitaris d’arreu de Barcelona. Aquest estiu han celebrat una dècada de trajectòria modèlica sense perdre l’esperit reivindicatiu i continuen pressionant perquè no s’aturi la transformació del recinte, on diferents edificis encara esperen ús i pressupost.
Anys de lluita i vigilància per a cada victòria
Molts racons de la ciutat mantenen l’aspecte històric gràcies a la reivindicació. Veïns, acadèmics i expresos van posar en valor l’arquitectura de la presó Model i gràcies a això la seva reconversió actual manté el panòptic, la silueta de les galeries i la Capella Gitana d’Helios Gómez. El mercat del Born, fins al 1971 dedicat a la venda a l’engròs de verdura i fruita, hagués anat a terra si no fos per la pressió social. I, donat el respecte d’aleshores per l’arqueologia, potser també s’haguessin perdut les restes del 1714 que contenia el subsòl. Tampoc existirien avui les tres masies del parc de Sant Martí, que no tenen ús agrari però perviuen com a equipaments. Cada victòria són anys de lluita i vigilància, perquè salvar el patrimoni és molt més que foragitar l’excavadora: sovint el més difícil és aconseguir-ne la rehabilitació posterior i un nou ús adequat. La masia de Can Valent (Porta), la Casa Hurtado (Pedralbes), el teatre Arnau (Raval), la Casa Buenos Aires (Vallvidrera) o la fàbrica de Can Ricart (Poblenou) en són bons exemples.
