De repartidor de llet a gran empresari

Balañá era un home d’origen molt humil que va començar fent d’escolanet en una parròquia de Terrassa i va acabar convertint la plaça de toros Monumental en la més prestigiosa del món. Entremig va fer de repartidor de llet, va muntar una primera vaqueria a Sants, va ser dues vegades regidor de l’Ajuntament de Barcelona i importador de vaques d’Holanda, i va subministrar carn als mercats de la ciutat. Va regentar les dues places de toros de Barcelona, on van torejar les figures més mítiques i on va propiciar el llançament de Domingo Ortega i la rivalitat entre Manolete i Arruza, i va donar ales al fenomen Chamaco. Va organitzar més de 1.000 festivals taurins, combats de boxa, circs i muntatges lírics, i va fundar una cadena de cinemes on es van estrenar 500 pel·lícules.

Va anar canviant d’activitat i de negoci perquè preveia abans que ningú quan una activitat aniria de capa caiguda i intuïa cap a on podien anar les noves tendències. Es va saber adaptar als canvis d’hàbits i dels gustos del públic. Es va avançar a la crisi del teatre, va comprar algunes sales i les va convertir en cinemes. Aquesta reconversió li va comportar moltes crítiques que no li devien afectar ni poc ni gaire. Va deixar un llegat de festivals benèfics i unes sales de cinema molt modernes. Ell ja no ho va poder veure, però cinc mesos després de la seva mort, els Beatles van actuar a la Monumental, un recital que va marcar una època i una generació.

Va ser un home molt treballador, “obsessiu”, diu l’autor del llibre. Ell va saber conquerir els periodistes amb simpatia, però també amb regals i entrades per als seus espectacles. La seva nissaga no va ser tan llesta ni tan simpàtica.

Sense estalviar-se les parts fosques

Guixà no ha escrit una hagiografia. No ha glorificat el personatge. Ans al contrari. “Cuando un biógrafo elige el camino de no glorificar a su personaje en pago a unas migajas de intimidad subministrada por sus familiares, no tiene más remedio que rodearse de un buen puñado de expertos”, diu l’autor en el capítol d’agraïments. Guixà també ha posat al descobert les parts fosques del personatge, sobretot pel que fa a la seva influència en la política. I ens descobreix que els expedients personals del regidor Balañá han desaparegut de l’Arxiu Municipal Contemporani.

Els editors catalans no van saber veure el valor d’aquest llibre o potser només el van mirar en diagonal. Sorprèn que l’hagi editat Almuzara, una editorial cordovesa especialitzada en temes taurins. Tampoc el devien llegir gaire en profunditat, perquè, si bé el personatge central és un empresari que també va organitzar corridas, el paisatge és radicalment barceloní i català. I malgrat que l’Ajuntament de Barcelona es va declarar l’any 2004 “ciutat antitaurina”, el cert és que l’afició popular pels toros –corridas, correbous, toros embolats…- és encara viva a Catalunya.

Balañá: el mayor espectáculo del mundo

Josep Guixà
Editorial Almuzara
336 pàgines. 21,95 €

L'entrada La Barcelona de Pedro Balañá ha aparegut primer a Carrer.

A Jaume Fabre també li fa mal la ciutat, el país, la llengua i la cultura, àmbits a què ha dedicat molts altres títols. I en menor mesura, però amb una intensitat similar, li dol el periodisme -les seves maneres d’exercir-lo- i els periodistes -aquests no sempre entranyables companys de professió-. La dècada en què va dirigir Capçalera (1989-2000), la revista del Col·legi de Periodistes, i l’inevitable contacte que va haver de mantenir amb el gremi, li va servir per proveir-se de material històric i vibracions suficients com per engegar una història del periodisme barceloní que ha anat completant llibre a llibre.

El primer va ser Periodistes uniformats: diaris barcelonins dels anys quaranta: la represa i la repressió (1996). El va seguir Periodistes sota censura: del final de la Guerra Civil a la Llei de Premsa (1999). I ho va culminar divuit anys després amb un tercer volum titulat de manera molt explícita també: Periodistes, malgrat tot: la dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona: resistents, possibilistes i col·laboracionistes (2017). Un tríptic sobre la professió i la indústria de la premsa escrita a la ciutat que abasta la trentena d’anys transcorreguts entre la imposició del nou ordre franquista el 1939 i la tímida relaxació repressora que va suposar la Llei de Premsa de Manuel Fraga el 1966.

Jaume Fabre publica ara Cròniques del fang: quan els diaris van donar veu als barris: Barcelona (1966-1983), un llibre que suposa una continuació cronològica dels anteriors i en què conflueixen dos dels seus principals dolors/estimacions: els barris i el periodisme. Els barris, perquè va ser en aquest període històric, que va de la Llei Fraga del 1966 al primer mandat de l’alcalde Maragall (1983), quan van viure el moment de màxima efervescència política i reivindicativa, fins al punt de convertir-se per mèrit propi en subjectes de la informació local. I el periodisme, perquè aquest període és també el que permet somniar en una professió més lliure i compromesa amb la veritat, en la inevitable renovació generacional a les redaccions i la modernització dels sistemes de producció i impressió dels diaris.

Esperances compartides

Cròniques del fang explica també la manera d’informar durant els anys enfervorits de la transició, quan sobraven fets noticiables: manifestacions, vagues, actes en defensa del català, reivindicacions per la llibertat d’expressió o per la llibertat sexual, l’exigència d’un urbanisme no especulatiu i a escala humana, demandes de serveis i equipaments per a uns barris on emergia amb força un moviment veïnal organitzat en associacions de veïns… “Un temps i un periodisme digne de ser estudiat”, diu Fabre, “perquè, com indica el subtítol del llibre, es va donar veu als que no l’havien tingut les tres dècades anteriors. Un temps de despertar conjunt del periodisme i de la lluita veïnal quan el país començava a sortir del túnel del franquisme. Un temps d’objectius compartits; d’esperança”.

Homenatge a Josep Maria Huertas

El llibre és també un homenatge a Josep Maria Huertas Claveria, el periodista barceloní que més es va interessar per conèixer i més va escriure sobre la ciutat que no sortia mai als diaris. Els seus reportatges sobre els barris o sobre les condicions de vida a les ciutats de la perifèria de Barcelona van crear escola i van forjar vocacions. Referent del periodisme social que es va poder practicar llavors, Huertas va influir en molts periodistes joves que van secundar la seva manera d’entendre la professió i la vida, i van entrar a les redaccions en uns moments en què era imprescindible renovar-les i actualitzar-les.

Aquests amics i col·legues de Huertas disseminats pels diferents mitjans practicaven el que algú va anomenar despectivament “periodisme de barraqueta” i van ser batejats com a huertamaros, fent el símil amb la guerrilla urbana de l’Uruguai. Un qualificatiu aquest que ha fet fortuna, i amb què se senten identificats molts dels periodistes que durant la seva carrera professional es van especialitzar en la informació local.

Un treball coral

Al llibre hi han col·laborat alguns d’aquests huertamaros, als quals Fabre ha cedit les seves pàgines per explicar casos concrets, amb aportacions textuals o de fotos. Són els i les periodistes Juanjo Caballero, Jordi Capdevila, Maria Favà, Maria Eugenia Ibáñez, Manel López, Amparo Moreno i Antoni Ribas. El pròleg és d’Andrés Naya, de la Favb, que, “des de la seva experiència en lluites urbanes a Nou Barris, ha escrit un text extraordinari, que situa perfectament el marc del llibre”, diu Fabre. Jo he escrit el capítol dedicat als corresponsals de premsa, que als anys setanta van exercir un important paper informant de les denúncies i protestes que sorgien a les poblacions de la perifèria.

Generós amb tots, Jaume Fabre evoca els nombrosos companys de viatge que, des de les associacions de veïns, alguns col·legis professionals i moltes entitats culturals i cíviques, van ajudar i fer tot el possible perquè els periodistes poguessin fer bé la seva feina. Reflexiona també sobre les trampes de la memòria, una de les seves obsessions d’historiador. I acaba -el lector, no ell- amb la sensació que potser ha volgut abastar massa. Condensar-ho tot en un sol volum. Tres llibres en un. Com si fos aquest l’últim llibre que pensa escriure.

L'entrada Les cròniques del fang i els dolors i amors de Fabre ha aparegut primer a Carrer.

Villagrasa va néixer el 1957 i amb només un any va arribar a Baró de Viver, on ha viscut sempre. A final del 1976, va ser un dels fundadors de l’AV de Pi i Margall -nom del barri durant la República- i va participar de forma activa en el pla de remodelació, iniciat el 1985 amb la col·locació de la primera pedra dels blocs d’edificis que ara poblen el barri. Per la seva tasca a Baró de Viver i en el moviment veïnal de Sant Andreu, el 2000 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. La seva dona, Trinidad Roca, va néixer a les cases barates de Baró de Viver i també ha tingut una participació activa en el moviment veïnal del barri.

Colomencs, fins al 1945

L’origen de les cases barates, promogudes pel Patronato de la Habitación de Barcelona, es remunta al 1929, amb l’aixecament de quatre nuclis, llavors anomenats Eduardo Aunós -a Montjuïc-, Ramón Albó -avui Can Peguera, a Nou Barris-, Milans del Bosch -al Bon Pastor- i Baró de Viver. Aquests dos darrers s’ubicaven en terrenys de Santa Coloma de Gramenet, fins que l’1 de gener del 1945 es van agregar a Barcelona. A Baró de Viver -nom que correspon al títol aristocràtic de Darius Romeu, que fou alcalde de la capital catalana-, es van construir 381 habitatges.

Com diu Villagrasa, “a les cases barates hi havia un esperit més solidari, més de comunitat, més de carrer, i s’hi organitzaven festes. Evidentment, ningú canviaria aquells temps pels actuals, sobretot per la millora en la qualitat de vida”. L’enderroc de les cases barates de Baró de Viver va començar el 1988, any en què es va adjudicar el primer habitatge dels nous blocs d’edificis.

Obrer, sense feina i anarquista

Hi ha dos aspectes que tenen prou rellevància al llarg del relat: la força de l’anarquisme en aquests nuclis i com la Guerra Civil va incidir en els habitants. El perfil predominant és el d’un obrer, sense feina -un terç de la població estava a l’atur-, amb molts fills i anarquista, ja que hi havia una majoria d’afiliats a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Un fet molt important a l’època va ser la vaga de lloguers que, com explica Villagrasa, “es va declarar a Barcelona el 5 de juliol del 1931 i va arribar a tenir 100.000 adscrits a tot Catalunya, segons dades de Solidaridad Obrera. Però a les cases barates es va iniciar abans, el 7 de maig, poc després de declarar-se la República. La Cambra de la Propietat va lluitar amb tots els seus mitjans perquè la vaga fos declarada il·legal i a final del 1931 ja no hi havia vaga a nivell general, tot i que a les cases barates es va mantenir fins després de la guerra. És, potser, el període més llarg d’una mobilització obrera d’aquesta envergadura: vuit anys fent boicot al pagament dels lloguers”.

De Pi i Margall a Primo de Rivera

Pel que fa a la guerra, va influir en la necessitat de proveir-se de queviures per l’escassetat de menjar; en la creació dels menjadors populars de la República, com el que hi havia a Baró de Viver, instal·lat al grup escolar Pi i Margall, que era el centre neuràlgic del barri i que va comptar amb bons pedagogs, com Lluís Alabart i Josep Albagés; en l’organització revolucionària al principi, amb la creació de les patrulles de control; i també en els soldats que van anar al front, ja que molts joves de les cases barates es van allistar com a voluntaris, principalment a les milícies anarcosindicalistes. Amb la victòria franquista, la repressió va arribar a tots els nivells i, segons apunta Villagrasa, “a Baró de Viver li va tocar la grossa de la reconversió: l’escola Pi i Margall es va batejar com José Antonio Primo de Rivera”.

Un barri nou i encara solidari

En aquests gairebé cent anys, Baró de Viver ha canviat radicalment després d’una remodelació total. “Però encara queda aquell esperit solidari de les cases barates; aquest és un petit poble on tots ens coneixem. Aquí és més fàcil que algú t’ajudi, perquè no s’ha perdut del tot la solidaritat entre els veïns”, manté Villagrasa. Avui, el barri compta amb un casal d’avis, un centre cívic, una escola bressol i diverses escoles, un camp de futbol i la pèrgola on s’ubica el Club de Lluita Baró de Viver, que és un dels més importants d’Espanya i fins i tot a nivell internacional.

L'entrada Un viatge literari al Baró de Viver primigeni ha aparegut primer a Carrer.