L’Assemblea d’Okupes

Situem-nos. El matí del 10 de març de 1996 es convoca una cercavila pels carrers del barri de la Ribera, amb un eslògan que faria fortuna en l’imaginari popular: “Contra l’especulació, okupació”. La marxa era la carta de presentació als carrers de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona, un espai de coordinació entre els diversos projectes del moviment de la ciutat, i de resposta antirepressiva a la modificació del Codi Penal que impulsava el ministre de l’Interior, Juan Alberto Belloch (PSOE), que incloïa un nou delicte, la usurpació, fet a mida per perseguir penalment l’ús sense autorització d’un immoble. Es donava per fet que la marxa acabaria amb una okupació i les sospites de la Guàrdia Urbana apuntaven al Born, l’antic mercat majorista, aleshores sense un ús permanent, lloc on s’havia convocat. Però en arribar a la Via Laietana, una vistosa pancarta es va desplegar al número 14, que ocupava l’antic Cine Princesa,
i n’anunciava l’alliberament.

La tipologia de l’edifici tenia un missatge clar: una antiga sala de cinema inaugurada als anys trenta del segle XX, tancada i abandonada des de feia 25 anys i propietat d’una agència immobiliària, Finques Forcadell, que esperava el canvi d’usos de l’equipament per enderrocar-lo i aixecar-hi pisos i oficines. La ciutat vivia entre l’influx de l’esplendor olímpic i d’una bombolla del preu de l’habitatge que començava a disparar-se. Paradoxalment, proliferaven els immobles i locals buits, en mans d’agents privats en espera del moment òptim per tancar una operació del tot rendible: la mateixa Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya en reconeixia 40.000, només a Barcelona. L’accés del jovent a l’habitatge començava a ser una carpeta candent de l’agenda pública en un moment en què les polítiques de promoció oficial eren molt limitades.

El lloc on se situava l’espai alliberat també tenia una càrrega simbòlica evident. Fins aleshores, les okupacions de blocs de pisos i locals s’havien circumscrit al voltant de Gràcia, Vallcarca, Sant Andreu o Sants, en barris amb tradició combativa i d’activisme juvenil. El Princesa era al bell mig de la ciutat, en una zona altament transitada per vehicles i vianants, a pocs centenars de metres del rovell de l’ou del poder institucional -la plaça de Sant Jaume- i, detall no menor, també ben a prop de la prefectura superior de la Policia Nacional espanyola a Catalunya, a la mateixa Via Laietana. Tal com apuntava el periodista David Fernàndez al llibre Cròniques del 6 (Virus, 2006), el seguiment de l’activitat a l’espai okupat va ser un dels primers treballs de pes de l’anomenat Grup 6, una divisió de la Brigada Provincial d’Informació del Cos Nacional de Policia especialitzat en tribus urbanes i moviments juvenils considerats dissidents amb tècniques d’infiltració i captació de confidents pròpies de la brigada politicosocial franquista.

Bateig de foc del PP

Cal llegir també atentament el moment polític crucial en què es produïen els fets. Una setmana abans de l’okupació, el Partit Popular havia guanyat les eleccions generals espanyoles. No tenia majoria per governar, però els acords amb altres forces, principalment amb la Convergència i Unió de Jordi Pujol -amb el famós pacte del Majestic- acabaria fent possible al maig la investidura de José María Aznar com a president. Un dels punts estrella d’aquell acord de legislatura era la substitució dels governadors civils per la figura d’un delegat del govern central a cada comunitat autònoma. Qui estrenaria el càrrec a Catalunya, Julia García-Valdecasas, hi va aterrar amb una fixació contra el moviment okupa i amb la qüestió del Princesa vista com una oportunitat de marcar perfil.

L’espai okupat tenia ordre judicial de desallotjament des del juliol i, malgrat que havia estat recorreguda, el jutjat va acabar autoritzant-la a l’octubre. Durant aquells mesos, el Princesa s’havia convertit en un lloc de portes obertes pel qual va passar molta gent aliena d’entrada a l’okupació, i en un gran altaveu comunicatiu, amb xerrades, tallers, actuacions teatrals i, evidentment, projeccions de cinema. El 10 d’octubre s’hi va celebrar una festa amb participació de gent de l’espectacle molt coneguda, com Pepe Rubianes, Lluís Llach, Manu Chao o el grup teatral La Fura dels Baus, i que ja va acabar abruptament amb càrregues policials.

Desallotjament i periple judicial

Una setmana més tard, el 28 d’octubre, arribaria la intervenció policial que buidaria l’immoble -que es preparava per resistir- amb un perfil més propi d’una gran operació antiterrorista: 200 agents, una vintena llarga de furgons, un helicòpter sobrevolant la zona des de la matinada, franctiradors apostats a les teulades veïnes, una pluja incessant de pilotes de goma contra l’edifici… La càrrega dels antiavalots contra les persones que es van concentrar espontàniament al carrer en suport a l’espai es va saldar amb vuit detinguts que se sumaven a les quaranta persones atrapades a dins. Al vespre, una manifestació de suport als detinguts pels carrers de Ciutat Vella va acabar amb una altra intervenció policial contundent, aldarulls i quinze detencions més.

El periple judicial del cas del Cine Princesa va acabar el 2003, quan l’Audiència Provincial de Barcelona va absoldre els 40 okupes acusats d’usurpació amb l’argument que l’acció no va lesionar la propietat de l’edifici, sinó que tan sols se li va donar un ús que en aquell moment no tenia.

Roda el món i torna al born

L’episodi del Cinema Princesa va aixecar un intens debat polític, mediàtic, però també en el moviment veïnal més històric. La Favb, en un comunicat, va donar suport al col·lectiu okupant i demanava la dimissió de Julia García-Valdecasas, culpant-la de la “violenta acció de la policia”. Andrés Naya, que el 1996 era vicepresident de la federació veïnal, recorda una anècdota: “A la presidenta [Roser Argemí] i a mi ens van convocar a una reunió a la Delegació del Govern. Ens volien mostrar un vídeo amb el qual volien demostrar que tota la violència en el desallotjament havia vingut de la part dels okupes. Al cap d’una estona, ens vam aixecar i vam marxar, perquè vam veure que el comptador del vídeo era ple de salts: havien tret el metratge que no els convenia”. Més endavant, la Favb faria possible els permisos per tirar endavant un festival solidari de suport als encausats del Cinema Princesa i als altres projectes d’okupació aleshores amenaçats de desnonament. Va tenir lloc el 15 de març de 1997, justament al recinte del Born on, un any enrere, havia començat la història del Princesa. “Vam haver d’avalar nosaltres, perquè l’Ajuntament no volia donar el permís perquè tenia por que s’ocupés el Born”, detalla Naya.

L'entrada Cinema Princesa, la zona zero del moviment okupa ha aparegut primer a Carrer.

Dit i fet. El 10 de març de 1996 vam entrar a l’immoble per una vidriera oberta del majestuós finestral. Dues furgonetes de les UIP [Unitats d’Intervenció Policial] de la policia espanyola s’hi van presentar en pocs minuts, però un cop atrinxerats a l’interior no els ho vam posar fàcil. Amb portes apuntalades i teulades vigilades, el govern sabia que per entrar-hi havia d’organitzar una autèntica batalla campal. Això ens va fer guanyar temps. Passaven els dies i l’espai es convertia en una espiral d’energia. Una enorme pancarta amb el missatge “Si estàs d’acord pita” sumava complicitats i transformava el monòton col·lapse viari en un missatge polític constant d’aprovació.

La maleïda nit del 27 de març, mentre sopàvem a la platea del cinema, vam començar a sentir sirenes. Pocs minuts més tard es confirmava la pitjor notícia que mai hauríem volgut rebre. Havien trobat immòbil i amb ferides molt greus en Joan Conesa, al pati interior que separava l’edifici del cinema de la seu contigua de CCOO. Poc abans havia pujat a fer guàrdia a una teulada feta de làmines de pissarra que, a més, eren molles pel plugim que queia aquella nit. Una ambulància el va traslladar a l’hospital, però va morir. Des d’aquell moment totes sabíem que el desallotjament del Cinema Princesa, quan arribés, seria un homenatge al Joan.

Mentrestant, ens hi vam deixar la pell. La kafeta de sessió continua, ideada per l’estimada Aurora, omplia d’activitats els baixos de l’edifici, on dècades enrere s’havien servit suculentes xocolates desfetes. Difoníem la idea amb fulls volants, escrits a màquina i impresos a la seu de la CNT de la plaça del Duc de Medinaceli i a la Favb. Fèiem cercaviles i parlàvem molt amb el veïnat. Així vam conèixer Manel Barceló, aleshores un jove actor que no sabíem que es faria tan famós; la Carmen, de l’associació veïnal; en Joan, amo d’un bar mític del carrer de l’Argenteria, o un altre Joan, membre de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella. Ens trobàvem en plena segona onada d’especulació urbanística, després de la piconadora que van suposar els Jocs Olímpics, i per a molts veïns i veïnes el Cinema Princesa es va convertir en un símbol de resistència a la ciutat mercaderia. A l’edifici hi vam fer de tot, des d’una jornada solidària amb Chiapas fins a la festa d’aniversari del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, passant per unes jornades anticarceràries.

Policies arraconats a la Rosa de Foc

El 28 d’octubre l’assalt policial al cinema li va donar una nova dimensió. Era la carta de presentació dels hereus del franquisme, de la delegada del govern espanyol a Catalunya Julia García Valdecasas, nomenada per José María Aznar, que acabava d’arribar a la Moncloa gràcies als vots de la CiU de Jordi Pujol, amb els pactes del Majestic. La brutal intervenció, amb 48 detencions i desenes de persones ferides, portava a la retina dels qui creien en la democràcia imatges del passat, a les que malauradament ens hem acabat acostumant en el present. Però en aquelles dates encara ens feien bullir la sang i la resposta va ser rabiosa i contundent. Policies arraconats per una pila de bosses d’escombraries al vestíbul de la Jefatura. Una imatge que passaria a la història de les revoltes de la Barcelona de la Rosa de Foc.

*Jesús Rodríguez és periodista de La Directa.

L'entrada L’‘almorrana’ de la Via Laietana va sacsejar Barcelona ha aparegut primer a Carrer.