L’okupació del cinema Princesa es va començar a gestar mesos abans al Kasal Popular del Guinardó. Va ser Joan Conesa qui ens ho va proposar, a una generació de joves que l’escoltàvem embadalits. Militant anarquista de 42 anys i amb més de dues dècades de lluita a les esquenes, coneixia molt bé la repressió als calabossos de la Jefatura, a només dos-cents metres de l’edifici que volíem convertir en una autèntica almorrana a l’epicentre del poder polític i financer de la ciutat.
Dit i fet. El 10 de març de 1996 vam entrar a l’immoble per una vidriera oberta del majestuós finestral. Dues furgonetes de les UIP [Unitats d’Intervenció Policial] de la policia espanyola s’hi van presentar en pocs minuts, però un cop atrinxerats a l’interior no els ho vam posar fàcil. Amb portes apuntalades i teulades vigilades, el govern sabia que per entrar-hi havia d’organitzar una autèntica batalla campal. Això ens va fer guanyar temps. Passaven els dies i l’espai es convertia en una espiral d’energia. Una enorme pancarta amb el missatge “Si estàs d’acord pita” sumava complicitats i transformava el monòton col·lapse viari en un missatge polític constant d’aprovació.
La maleïda nit del 27 de març, mentre sopàvem a la platea del cinema, vam començar a sentir sirenes. Pocs minuts més tard es confirmava la pitjor notícia que mai hauríem volgut rebre. Havien trobat immòbil i amb ferides molt greus en Joan Conesa, al pati interior que separava l’edifici del cinema de la seu contigua de CCOO. Poc abans havia pujat a fer guàrdia a una teulada feta de làmines de pissarra que, a més, eren molles pel plugim que queia aquella nit. Una ambulància el va traslladar a l’hospital, però va morir. Des d’aquell moment totes sabíem que el desallotjament del Cinema Princesa, quan arribés, seria un homenatge al Joan.
Mentrestant, ens hi vam deixar la pell. La kafeta de sessió continua, ideada per l’estimada Aurora, omplia d’activitats els baixos de l’edifici, on dècades enrere s’havien servit suculentes xocolates desfetes. Difoníem la idea amb fulls volants, escrits a màquina i impresos a la seu de la CNT de la plaça del Duc de Medinaceli i a la Favb. Fèiem cercaviles i parlàvem molt amb el veïnat. Així vam conèixer Manel Barceló, aleshores un jove actor que no sabíem que es faria tan famós; la Carmen, de l’associació veïnal; en Joan, amo d’un bar mític del carrer de l’Argenteria, o un altre Joan, membre de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella. Ens trobàvem en plena segona onada d’especulació urbanística, després de la piconadora que van suposar els Jocs Olímpics, i per a molts veïns i veïnes el Cinema Princesa es va convertir en un símbol de resistència a la ciutat mercaderia. A l’edifici hi vam fer de tot, des d’una jornada solidària amb Chiapas fins a la festa d’aniversari del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, passant per unes jornades anticarceràries.
Policies arraconats a la Rosa de Foc
El 28 d’octubre l’assalt policial al cinema li va donar una nova dimensió. Era la carta de presentació dels hereus del franquisme, de la delegada del govern espanyol a Catalunya Julia García Valdecasas, nomenada per José María Aznar, que acabava d’arribar a la Moncloa gràcies als vots de la CiU de Jordi Pujol, amb els pactes del Majestic. La brutal intervenció, amb 48 detencions i desenes de persones ferides, portava a la retina dels qui creien en la democràcia imatges del passat, a les que malauradament ens hem acabat acostumant en el present. Però en aquelles dates encara ens feien bullir la sang i la resposta va ser rabiosa i contundent. Policies arraconats per una pila de bosses d’escombraries al vestíbul de la Jefatura. Una imatge que passaria a la història de les revoltes de la Barcelona de la Rosa de Foc.
*Jesús Rodríguez és periodista de La Directa.
