L’Assemblea d’Okupes

Situem-nos. El matí del 10 de març de 1996 es convoca una cercavila pels carrers del barri de la Ribera, amb un eslògan que faria fortuna en l’imaginari popular: “Contra l’especulació, okupació”. La marxa era la carta de presentació als carrers de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona, un espai de coordinació entre els diversos projectes del moviment de la ciutat, i de resposta antirepressiva a la modificació del Codi Penal que impulsava el ministre de l’Interior, Juan Alberto Belloch (PSOE), que incloïa un nou delicte, la usurpació, fet a mida per perseguir penalment l’ús sense autorització d’un immoble. Es donava per fet que la marxa acabaria amb una okupació i les sospites de la Guàrdia Urbana apuntaven al Born, l’antic mercat majorista, aleshores sense un ús permanent, lloc on s’havia convocat. Però en arribar a la Via Laietana, una vistosa pancarta es va desplegar al número 14, que ocupava l’antic Cine Princesa,
i n’anunciava l’alliberament.

La tipologia de l’edifici tenia un missatge clar: una antiga sala de cinema inaugurada als anys trenta del segle XX, tancada i abandonada des de feia 25 anys i propietat d’una agència immobiliària, Finques Forcadell, que esperava el canvi d’usos de l’equipament per enderrocar-lo i aixecar-hi pisos i oficines. La ciutat vivia entre l’influx de l’esplendor olímpic i d’una bombolla del preu de l’habitatge que començava a disparar-se. Paradoxalment, proliferaven els immobles i locals buits, en mans d’agents privats en espera del moment òptim per tancar una operació del tot rendible: la mateixa Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya en reconeixia 40.000, només a Barcelona. L’accés del jovent a l’habitatge començava a ser una carpeta candent de l’agenda pública en un moment en què les polítiques de promoció oficial eren molt limitades.

El lloc on se situava l’espai alliberat també tenia una càrrega simbòlica evident. Fins aleshores, les okupacions de blocs de pisos i locals s’havien circumscrit al voltant de Gràcia, Vallcarca, Sant Andreu o Sants, en barris amb tradició combativa i d’activisme juvenil. El Princesa era al bell mig de la ciutat, en una zona altament transitada per vehicles i vianants, a pocs centenars de metres del rovell de l’ou del poder institucional -la plaça de Sant Jaume- i, detall no menor, també ben a prop de la prefectura superior de la Policia Nacional espanyola a Catalunya, a la mateixa Via Laietana. Tal com apuntava el periodista David Fernàndez al llibre Cròniques del 6 (Virus, 2006), el seguiment de l’activitat a l’espai okupat va ser un dels primers treballs de pes de l’anomenat Grup 6, una divisió de la Brigada Provincial d’Informació del Cos Nacional de Policia especialitzat en tribus urbanes i moviments juvenils considerats dissidents amb tècniques d’infiltració i captació de confidents pròpies de la brigada politicosocial franquista.

Bateig de foc del PP

Cal llegir també atentament el moment polític crucial en què es produïen els fets. Una setmana abans de l’okupació, el Partit Popular havia guanyat les eleccions generals espanyoles. No tenia majoria per governar, però els acords amb altres forces, principalment amb la Convergència i Unió de Jordi Pujol -amb el famós pacte del Majestic- acabaria fent possible al maig la investidura de José María Aznar com a president. Un dels punts estrella d’aquell acord de legislatura era la substitució dels governadors civils per la figura d’un delegat del govern central a cada comunitat autònoma. Qui estrenaria el càrrec a Catalunya, Julia García-Valdecasas, hi va aterrar amb una fixació contra el moviment okupa i amb la qüestió del Princesa vista com una oportunitat de marcar perfil.

L’espai okupat tenia ordre judicial de desallotjament des del juliol i, malgrat que havia estat recorreguda, el jutjat va acabar autoritzant-la a l’octubre. Durant aquells mesos, el Princesa s’havia convertit en un lloc de portes obertes pel qual va passar molta gent aliena d’entrada a l’okupació, i en un gran altaveu comunicatiu, amb xerrades, tallers, actuacions teatrals i, evidentment, projeccions de cinema. El 10 d’octubre s’hi va celebrar una festa amb participació de gent de l’espectacle molt coneguda, com Pepe Rubianes, Lluís Llach, Manu Chao o el grup teatral La Fura dels Baus, i que ja va acabar abruptament amb càrregues policials.

Desallotjament i periple judicial

Una setmana més tard, el 28 d’octubre, arribaria la intervenció policial que buidaria l’immoble -que es preparava per resistir- amb un perfil més propi d’una gran operació antiterrorista: 200 agents, una vintena llarga de furgons, un helicòpter sobrevolant la zona des de la matinada, franctiradors apostats a les teulades veïnes, una pluja incessant de pilotes de goma contra l’edifici… La càrrega dels antiavalots contra les persones que es van concentrar espontàniament al carrer en suport a l’espai es va saldar amb vuit detinguts que se sumaven a les quaranta persones atrapades a dins. Al vespre, una manifestació de suport als detinguts pels carrers de Ciutat Vella va acabar amb una altra intervenció policial contundent, aldarulls i quinze detencions més.

El periple judicial del cas del Cine Princesa va acabar el 2003, quan l’Audiència Provincial de Barcelona va absoldre els 40 okupes acusats d’usurpació amb l’argument que l’acció no va lesionar la propietat de l’edifici, sinó que tan sols se li va donar un ús que en aquell moment no tenia.

Roda el món i torna al born

L’episodi del Cinema Princesa va aixecar un intens debat polític, mediàtic, però també en el moviment veïnal més històric. La Favb, en un comunicat, va donar suport al col·lectiu okupant i demanava la dimissió de Julia García-Valdecasas, culpant-la de la “violenta acció de la policia”. Andrés Naya, que el 1996 era vicepresident de la federació veïnal, recorda una anècdota: “A la presidenta [Roser Argemí] i a mi ens van convocar a una reunió a la Delegació del Govern. Ens volien mostrar un vídeo amb el qual volien demostrar que tota la violència en el desallotjament havia vingut de la part dels okupes. Al cap d’una estona, ens vam aixecar i vam marxar, perquè vam veure que el comptador del vídeo era ple de salts: havien tret el metratge que no els convenia”. Més endavant, la Favb faria possible els permisos per tirar endavant un festival solidari de suport als encausats del Cinema Princesa i als altres projectes d’okupació aleshores amenaçats de desnonament. Va tenir lloc el 15 de març de 1997, justament al recinte del Born on, un any enrere, havia començat la història del Princesa. “Vam haver d’avalar nosaltres, perquè l’Ajuntament no volia donar el permís perquè tenia por que s’ocupés el Born”, detalla Naya.

L'entrada Cinema Princesa, la zona zero del moviment okupa ha aparegut primer a Carrer.

Esport divers

A Barcelona, el club esportiu LGTBI+ Panteres Grogues ho té ben clar. “La nostra labor, a més de promoure la pràctica esportiva, és fer activisme per canviar la societat”, expressa Alberto Martín, president d’aquesta entitat sense ànim de lucre. El club, que té seccions de bàsquet, futbol, handbol, karate, pàdel, rugbi o ioga, es defineix com un espai lliure de discriminació per a persones del col·lectiu amb l’objectiu de lluitar contra l’LGTBIfòbia a l’esport. El projecte va sorgir el 1994, quan Rudi, un noi alemany, va començar a organitzar trobades entre persones de la comunitat per jugar a vòlei. Martín destaca que bona part dels membres de l’entitat són persones migrades que van venir a la metròpoli a la cerca de l’ambient d’una gran ciutat. “Aquí descobreixen que hi ha l’oportunitat de fer esport en un ambient segur i inclusiu”, afirma.

Les activitats es fan a diferents barris de Barcelona, segons la disponibilitat dels equipaments, i el club participa de forma activa en el teixit cultural i associatiu: el Centre LGTBI, els Lluïsos de Gràcia… La seva activitat també s’estén a localitats de l’àrea metropolitana com l’Hospitalet de Llobregat, on tenen un grup de tennis taula. La Carla, persona trans, n’és sòcia. “Vaig a divertir-me i desfogar-me”, expressa. Recorda que el primer dia van preguntar-li els pronoms amb els quals s’identificava. El club, de fet, porta a terme polítiques per garantir un espai segur per a tothom. Un altre exemple és l’adaptació dels formularis d’inscripció per incloure diverses identitats. La Carla admet sentir-s’hi còmoda: “Em sento protegida i puc estar més desinhibida”.

Tot i que gran part dels seus integrants són homes cisgènere -persones que s’identifiquen amb el gènere assumit en néixer-, a mesura que el club augmenta també es diversifica. “Cada cop som més, no deixem de créixer i rebre noves identitats”, diu Martín. Per això van decidir crear les seccions Flinta -acrònim de dones, lesbianes, intersexuals, no binàries, trans i agèneres en alemany- per a bàsquet, futbol i pàdel. “L’ambient és d’inclusió real en el qual poden compartir inquietuds”, rebla.

Segons un estudi de la Universitat de València, a l’Estat espanyol, només el 52,6% de les persones trans fa esport, en comparació amb el 71,8% de les persones cis. I una altra investigació de la revista científica Journal of Physical Activity and Health indica que el 14,5% de les persones trans abandona la pràctica esportiva després de fer pública la seva identitat de gènere. Panteres Grogues ofereix un programa de beques dirigit al col·lectiu trans per contrarestar la violència a la qual pot estar exposat en el món esportiu.

Pedalada popular pel ciclisme

Són les 20.30 hores i sota l’ombra de l’Arc de Triomf es concentren centenars de persones amb bicicletes que, instants després, començaran una pedalada popular per Barcelona. Són Massa Crítica, una trobada mensual de ciclistes que es fa el primer divendres de mes per reivindicar l’espai de la bicicleta al carrer i els drets dels ciclistes. Els participants recorren els carrers en grup, i aquest mai no es trenca.

És un fenomen autoorganitzat present també a ciutats com Madrid, València, Londres, Brussel·les o Melbourne. Va néixer el 1992 a San Francisco (EUA) amb el nom de critical mass, un terme que prové del documental sobre ciclisme Return of the Scorcher. En el reportatge, el dissenyador de bicicletes George Bliss explica que a la Xina, com que els ciclistes no podien creuar els carrers pel gran nombre cotxes i la manca de semàfors, s’aglomeraven i, quan eren un nombre suficient, ho feien com una massa crítica -la quantitat mínima necessària de gent perquè un procés es pugui dur a terme-.

Per fer les trobades no demanen permisos, un fet que ha aixecat crítiques. Al moviment, però, afirmen que anar amb bici és un dret, i amb l’acció la reivindiquen com a mitjà de transport sostenible. Els recorreguts no són fixos i poden variar segons els esdeveniments que hi hagi aquell dia a la localitat, sovint vinculats a d’altres moviments socials. Com a iniciativa descentralitzada, cada Massa Crítica transforma les seves prioritats segons la necessitat del territori. La seva assemblea a Barcelona posa el focus en el cotxe. “És un atac a la vida de la ciutat”, expressa Mateo, activista i participant del moviment. Va conèixer el fenomen a Madrid fa més de deu anys i s’hi va adherir: “La gent pensa que la ciutat no pot existir sense el cotxe”, lamenta.

Córrer per superar el racisme

A una ciutat reivindicativa com Barcelona, les reclamacions populars troben més espais esportius on visibilitzar la seva lluita. El Sindicat de Manters Top Manta, amb el suport d’una cinquantena d’entitats, va organitzar l’1 de juny la primera cursa antirracista de la història de la ciutat. Els participants van fer un recorregut de cinc quilòmetres a Sants. El barri ja va ser escenari de la lluita antiracista el passat mes de març, quan les Cotxeres de Sants van acollir el Festival Antiracista.

La cursa neix amb el lema “Correm per deixar enrere”, un paral·lelisme de com els manters han de fugir de la Policia. Al crit d’“¡Agua!” s’avisen mútuament de la presència policial. Córrer, també, per deixar enrere les difícils condicions de vida als països d’origen. Córrer perquè les persones que arriben al país en situació irregular no poden accedir a una feina regulada en un mínim de dos anys, segons l’última reforma de la llei d’estrangeria, a través de la via de l’arrelament. Córrer en contra del racisme, una xacra que pren força amb l’augment de la popularitat dels discursos d’odi. L’acció coincideix amb el desè aniversari de la fundació del Sindicat de Manters de Barcelona. A través de l’atletisme, es visibilitza la seva situació amb un impacte directe: els beneficis de la cursa es destinaran a millorar les condicions del sector manter.

El futbol com a espai d’inclusió

Com actuar en la realitat d’un jove que arriba a un país nou en una situació irregular i no té llar? En aquesta condició de vulnerabilitat extrema i perill d’exclusió social, l’associació Missatgers de la Pau, fundada per la parròquia de Santa Anna, a Ciutat Vella, va passar a l’acció utilitzant l’activitat física. A través del projecte Esport Sense Sostre, es va crear l’equip de futbol sala Atlètic Missatgers de la Pau, format per joves migrats d’entre 18 i 30 anys sense llar, que ja acudien a la parròquia a la cerca d’ajuda. La seva gran afició pel futbol va desembocar en la proposta de la creació de l’equip. És una iniciativa que vol facilitar-ne la inclusió a la societat després dels obstacles trobats en el procés migratori. També és una oportunitat per establir vincles entre ells a través d’una pràctica saludable. A Missatgers de la Pau afirmen que l’objectiu és que els jugadors desenvolupin l’activitat física “com a forma de cura corporal, psicològica i social”.

L'entrada L’esport, una via més de resiliència i agitació ha aparegut primer a Carrer.

L’emergència ecològica sense precedents que estem vivint en l’actualitat ens apel·la a totes, ens angoixa i ja està obertament instaurada en la nostra agenda. Tanmateix, els discursos se centren massa sovint en la responsabilitat individual de cada persona i passen de puntetes per la repercussió de les decisions preses per les elits i les polítiques públiques que, en teoria, han de fer-hi front.

Des de la nostra perspectiva ecosocial, Ecologistes en Acció considerem que la ciutadania hem de reclamar les responsabilitats i transformar el sistema econòmic i social que ens ha portat fins aquí.

En aquest sentit, el moviment veïnal té una nova lluita per la qual actuar. I com tots els moviments socials, té també grans reptes per organitzar-se de forma més horitzontal i participativa, posant les cures al centre, i perseguir la justícia social alhora que enforteix els vincles que tenim els éssers humans amb el nostre planeta i tots els qui l’habitem.

Josep Babot
Aliança contra la Pobresa Energètica (APE)

El teixit associatiu de Barcelona és una de les pedres angulars per les quals seguim tenint a la ciutat una ciutadania crítica i amb ganes de transformar el seu entorn. En el cas particular del moviment veïnal, aquest és especialment necessari perquè no només fa una tasca d’incidència davant de l’Ajuntament, sinó que en molts casos és una autèntica palanca de canvi en la lluita contra les desigualtats i els abusos dels grans poders econòmics.

Pel que fa a l’àmbit que ens ocupa, la pobresa energètica, és important que les associacions veïnals i les entitats que lluitem per acabar amb aquesta problemàtica i transformar el model que la genera treballem plegades en diferents fronts: a l’hora de detectar possibles casos de vulneracions, realitzar accions de denúncia o dur a terme una tasca de sensibilització i empoderament amb la ciutadania. En aquest sentit, ens fa felices el fet que la Favb ens hagi acollit al seu local i puguem convocar-hi les nostres assemblees.

Dani Pardo
Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT)

Estem davant d’un futur cada cop més incert. Als problemes socials endèmics -treball, habitatge, desigualtats-, hem vist afegir-se d’altres: el model econòmic -terciarització, monocultiu turístic-, l’emergència climàtica o l’imminent crisi energètica amb derivades quant a injustícia social, climàtica i ambiental. En tot plegat, com sempre, el moviment veïnal té -o pot tenir- un paper important. A Barcelona, el moviment antituristització sorgeix del veïnal, fins que agafa embranzida i una autonomia que, per la condició multicapes de la conflictivitat turística, el porten a col·laborar amb col·lectius en lluita per l’habitatge, el clima o unes condicions laborals justes, sense perdre mai el contacte i una certa pertinença a l’associacionisme veïnal. El paper del moviment veïnal dependrà, de nou, de la capacitat de renovació i d’obertura i col·laboració amb altres moviments potents: els feminismes, la lluita climàtica i els que han de sorgir per fer front a la complexa realitat que ens espera, o que ja és aquí.

L'entrada Companys de viatge del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Quin balanç fas d’aquests darrers quatre anys amb un Ajuntament del canvi?
Jo els valoraria com a positius. S’han fet coses que feia molt de temps que era necessari fer i que ni tan sols estaven a l’agenda de ningú. Però són insuficients.

És cert que, per a qualsevol grup polític que vulgui entrar a una institució amb una agenda de canvi, quatre anys són pocs, però és que, a més, en aquest cas es tractava de persones que no sabien com funcionava l’administració. Venien d’un altre món i van necessitar més temps de l’habitual per començar a tirar endavant mesures més agosarades o de més calat. Les que volíem veure més transformacions a la ciutat ens hem quedat una mica amb la mel als llavis, però a la vegada entenc el perquè.

Amb l’aposta d’Ada Colau com a cap de llista de Barcelona en Comú hi ha qui va entendre que el missatge era que s’aniria una mica més enllà de la institució.
Sí, i això no ha passat. Moltes ens hem adonat que hi ha coses que no poden passar des de la institució: la subversió ha de ser més des de fora que des de dins, o amb un aliat a dins, però amb una pressió molt més forta des del carrer.

La institució és molt més que aquell qui la governa, perquè hi ha unes dinàmiques, unes estructures i una cultura política determinada molt instaurada. Parlo sobretot dels equips tècnics i directius. Si vols anar més enllà de la institució i que funcioni, tot això ho necessites. Comptar amb aquesta estructura per fer un procés de transformació és molt més lent del que ens imaginàvem.

Els anys previs al govern de BeC s’havia viscut molta ebullició als carrers, amb el 15-M com a màxim exponent. S’ha suavitzat la tensió entre moviments socials i institució?
És un procés bastant habitual. De cop i volta, tens un aliat a l’Ajuntament, algú que veus com a tal i que vols donar-li temps i confiança. En segon lloc, sempre que hi ha un canvi cap a un govern més d’esquerres, hi ha una certa desmobilització. Després, el mateix cicle dels moviments socials va amb pics i baixos, i no els hi podem demanar que estiguin permanentment al carrer, perquè també necessiten ser als barris, fent la feina de formigueta per poder acumular forces.

Un darrer factor és la difícil relació que existeix amb aquells que fan el pas a la institució. Des de l’Ajuntament de Barcelona s’han viscut molt malament les crítiques que venien dels moviments socials. En alguns casos, s’han entès com una traïció. Així i tot, penso que, sobretot els darrers anys, hi ha hagut més mobilització al voltant de tot el tema de la gentrificació i el turisme, i això ha propiciat que l’Ajuntament faci les actuacions que ha fet. El de Barcelona, segurament, podria haver fet servir eines més agosarades, però és dels que ha impulsat més mesures gràcies al fet que hi havia presència als carrers.

Quines són les principals assignatures pendents?
Una d’elles és la mobilitat. Crec que és on s’han fet iniciatives més tímides i on calen polítiques més valentes, per a la nostra pròpia supervivència. Però clar, perquè tinguin èxit és necessària una estratègia coordinadíssima i que tothom vagi en la mateixa direcció: personal de districte, tècnics de barri, tècnics d’urbanisme, de mobilitat, de dinamització comunitària, etc. I la coordinació entre àrees és la gran assignatura pendent de les administracions.

Hi ha hagut un intent d’acostar la ciutadania a mecanismes de participació directa. Com ho valores?
Fins al 2015, la política de participació de l’Ajuntament havia estat bastant de façana. L’arribada de BeC posa sobre la taula la possibilitat de fer-la real. Participació vol dir que la ciutadania tingui capacitat de decisió, no només opinió, que és el que hi havia abans.

Quin és el problema? S’ha saturat la societat civil organitzada amb múltiples processos participatius i no s’ha fet seguiment d’allò en el que ja havien participat. Potser l’aprenentatge és que hem de ser menys ambiciosos quant a aplicar participació a tot, i ser més curosos amb la qualitat de la participació. S’han fet passos, alguns clau, però cal una feina més artesanal als barris, a les escoles, als centres de treball… i també donar temps als processos. No pots fer una proposta i donar-li tres mesos de vida, perquè només en construir la comunitat que voldrà participar-hi i fer-ne seguiment, et menges aquest temps.

Com valores el debat sobre la seguretat?
M’ha semblat que ha faltat una estratègia clara. Des de l’esquerra ens costa molt abordar aquest tema, ens incomoda i no tenim una proposta concreta. El problema és que un increment en la percepció d’inseguretat pot conduir a una deriva securitària, i nosaltres no volem ni més policia ni més ordenances de civisme. Volem més processos comunitaris i veïnals. Hem de saber senyalar els responsables reals de la inseguretat -els bancs, que tenen pisos abandonats i no els posen en lloguer social, o la llei d’estrangeria- i donar la volta al discurs que culpabilitza les mateixes classes populars d’aquesta situació.

Hi ha hagut sectors que esgrimeixen, segurament amb arguments molt simplistes, que “en els anys de mandat de Colau hi ha hagut més desnonaments”.
Aquí hi ha un tema de limitació de competències claríssim. Tanmateix, hi ha àmbits on es podria haver estat més agosarat. No sé amb quines dificultats s’han trobat, però tenim eines -el tanteig i retracte o les àrees de conservació i rehabilitació- que permeten fer una política més agressiva per recuperar habitatge per al sector públic i no s’han posat en marxa del tot. S’ha de ser més valent. Segurament dir-ho és fàcil i fer-ho, no tant, perquè t’estàs enfrontant a monstres, al capital global.

L’ordenança del civisme és un altre dels temes sobre els quals hi havia moltes expectatives posades en aquest Ajuntament.
Interpreto que políticament han seguit una estratègia de no portar al ple coses que tenien perdudes. Per derogar l’ordenança necessitaven el suport d’ERC i el PSC, i no el tenien. Entenc l’estratègia política, però crec que el tema s’hauria hagut de debatre més en obert. Fa poc es va aprovar l’estratègia de la ciutat jugable, que semblava derogar la prohibició de jugar a pilota a les places, però s’ha fet tímidament, sense fer referència a l’ordenança. He trobat a faltar un debat sobre el contingut: volem una ciutat securitzada i gairebé policial, on tot es resol amb multes, o volem una altra cosa?

Hi ha hagut dues forces de les esquerres transformadores entre les quals es podrien haver teixit més aliances.
La mateixa configuració de BeC parteix d’una no entesa amb la CUP: a Barcelona, a diferència de Badalona, s’ha optat per una coalició d’esquerres amb Iniciativa i sense la CUP, i la relació és complicada. No hi ha un únic responsable, crec que en els dos casos hi ha hagut estratègies que no han buscat bastir ponts, i a mi això m’ha decebut. Es podria haver fet un treball comú per impulsar estratègies transformadores i pressionar ERC (i fins i tot el PSC!) cap a una línia determinada.

Què és dret a la ciutat?
El dret a decidir com ha de ser la ciutat on volem viure. És la translació del concepte de ciutadania a l’àmbit urbà, i implica tant el desplegament d’una ciutat més democràtica com posar fre als operadors econòmics perquè no decideixin la ciutat per nosaltres. Ara mateix, la configuració de la ciutat, del que acaba sent un barri o no, ho decideixen els inversors, ni tan sols l’Ajuntament. El dret a la ciutat vol dir subvertir això.

L'entrada “L’Ajuntament ha viscut malament les crítiques dels moviments socials” ha aparegut primer a Carrer.

N’hi ha proves documentals entre papers clandestins de grups d’extrema esquerra datats el 1976; en algunes entrevistes inèdites a dirigents veïnals entre 1977 i 1979, i fins i tot en textos públics del sociòleg Manuel Castells que, el 1978, recordava aquesta cita de l’aleshores president de la Favb Carles Prieto: “Les associacions de veïns existeixen avui, però només existiran demà si són un instrument de participació”. Una clau o profecia que es manté vigent, per cert.

En el seu moment, aquestes anàlisis futuristes es van fer en paral·lel a la constatació que el moviment ciutadà català i espanyol constituïa, conjuntament amb el moviment obrer -que per definició també és urbà, com ho són la majoria de moviments socials-, “una experiència històrica singular”. Ho va sentenciar Castells recolzant-se en la seva força i el seu desenvolupament com a moviment de masses sota condicions de repressió política i social pròpies d’una dictadura feixista. Tot plegat, escrivia Castells el 1977, feia dels moviments urbans “un instrument molt eficaç en la defensa de les condicions de vida dels veïns i en la conquesta i desenvolupament de la democràcia”.

Sense desmentir-se rotundament, una dècada més tard el sociòleg sí que es va esmenar a fons a La ciudad y las masas: va atribuir la crisi del moviment veïnal al seu caràcter reactiu i territorial, adient per transformar la ciutat però sovint incapaç de transcendir les lluites concretes cap a una dimensió cultural o política que tingués impacte en el conjunt de la societat.

Això és més que discutible, com a mínim vist el cas de Barcelona. No obstant, i excepcions a banda, és cert que durant els anys 80 el buidatge de quadres veïnals cooptats pels partits i les institucions democràtiques, així com la baixa de continguts reivindicatius de primera hora assumits pels nous ajuntaments democràtics van certificar una crisi generalitzada del moviment veïnal. Però no pas la seva mort. I és segurament des d’aquesta mala salut de ferro que cal analitzar el futur dels moviments urbans de cara a les properes dècades. Especialment quan, després de les eleccions municipals del 2015, l’accés al govern de ciutats importants per part de confluències d’esquerra alternativa i plataformes polítiques formades en bona part per activistes socials i veïnals -el cas més emblemàtic és el de Barcelona en Comú, però no és l’únic- ha propiciat un nou buidatge parcial de quadres en associacions veïnals i moviments urbans diversos.

Karl Marx va dir que la història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. I és vox populi allò que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Per això seria tragicòmic que els moviments socials urbans no haguessin après la lliçó. I deixaria en farsants tots aquells polítics amb passat d’activista social que, des de la institució, oblidessin d’on vénen i per què i per qui han estat escollits.

No obstant, i assumint el risc que no tothom pugui esquivar la mateixa pedra, en un món on les ciutats seguiran creixent i poden suplantar algunes de les funcions i poders tradicionalment atribuïts als estats nació -però, alhora, veure’s més condicionades que mai per les dinàmiques de la globalització- el futur dels moviments urbans està garantit… sempre i quan se sàpiguen renovar i s’assegurin una base social.

Per llei de vida, en alguns anys o poques dècades desapareixerà la generació que va viure l’edat d’or del moviment veïnal, que en va assegurar després la supervivència en temps de crisi i que, en bona mesura, encara es manté activa a les associacions veïnals, en alguns casos al front i en d’altres a la rereguarda. Superar aquest punt d’inflexió generacional i assegurar un bon relleu és cabdal si reconeixem que, fins ara, han estat la tenacitat militant individual i l’experiència col·lectiva acumulada per no tantes persones les que han garantit la pervivència del moviment veïnal. I, tot i així, amb una vitalitat i una salut democràtica que van per barris i ciutats. No cal menystenir, doncs, el perill d’extinció de les associacions de veïns tal i com les hem conegudes fins ara.

Reorganització dels moviments
Ara bé, en una societat que serà cada cop més urbana (però també més individualista) sembla impensable que no hi hagi d’haver moviments socials de base temàtica o territorial. De fet, l’eclosió del 15-M i la seva evolució posterior (encara per analitzar amb calma i perspectiva), a banda de renovar aquella “experiència històrica singular” descrita per Castells, apunten a una futura reorganització dels moviments urbans que, en realitat, ja s’està produint.

D’entrada, és evident que serviran com a última barricada de defensa de drets socials i d’un benestar ciutadà aconseguit a cops de lluites passades i, des de fa temps, en risc per l’acció combinada del neoliberalisme i la triple crisi econòmica, ecològica i democràtica. Però aquests mateixos moviments urbans seran també punta de llança d’activistes més especialitzats i més ben formats que mai, àvids per posar en pràctica idees i propostes sobre la ciutat, de forma professional o no, que de ben segur tindran un impacte polític.

Tampoc això no serà res de nou. El que està per veure és si el canvi d’estructura de barris i ciutats -per efecte combinat de la tecnificació digital, la precarització, la gentrificació i les migracions en tots els sentits, així com la pèrdua de consciència col·lectiva, de classe o veïnal- deixa reduït el futur activisme a una pràctica virtual, a l’acció de simples grups de pressió o, a tot estirar, a plataformes sectorials o temporals. O bé, per contra, s’aconsegueix mantenir en barris i ciutats una estructura associativa i dotar els nous moviments urbans d’una base social que els faci mereixedors de mantenir aquest nom.

L'entrada El futur dels moviments urbans: renovar-se i esquivar la mateixa pedra ha aparegut primer a Carrer.