Barcelona és una ciutat amb un caràcter identitari i rebel molt marcat, on els moviments socials han trobat diferents vies per expressar les seves inquietuds. L’esport n’és un exemple més. Històricament, l’activitat esportiva ha sigut un espai de reunió i una plataforma potent per fer sentir un missatge arreu del món. Un cas popular és el de Kathrine Switzer, primera dona a competir en una marató el 1967, desafiant totes les regles. També ho és el dels atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos que, en guanyar les medalles d’or i bronze a la final masculina de 200 metres als Jocs Olímpics de 1968, van alçar el puny per reivindicar els drets de la comunitat negra.
Esport divers
A Barcelona, el club esportiu LGTBI+ Panteres Grogues ho té ben clar. “La nostra labor, a més de promoure la pràctica esportiva, és fer activisme per canviar la societat”, expressa Alberto Martín, president d’aquesta entitat sense ànim de lucre. El club, que té seccions de bàsquet, futbol, handbol, karate, pàdel, rugbi o ioga, es defineix com un espai lliure de discriminació per a persones del col·lectiu amb l’objectiu de lluitar contra l’LGTBIfòbia a l’esport. El projecte va sorgir el 1994, quan Rudi, un noi alemany, va començar a organitzar trobades entre persones de la comunitat per jugar a vòlei. Martín destaca que bona part dels membres de l’entitat són persones migrades que van venir a la metròpoli a la cerca de l’ambient d’una gran ciutat. “Aquí descobreixen que hi ha l’oportunitat de fer esport en un ambient segur i inclusiu”, afirma.
Les activitats es fan a diferents barris de Barcelona, segons la disponibilitat dels equipaments, i el club participa de forma activa en el teixit cultural i associatiu: el Centre LGTBI, els Lluïsos de Gràcia… La seva activitat també s’estén a localitats de l’àrea metropolitana com l’Hospitalet de Llobregat, on tenen un grup de tennis taula. La Carla, persona trans, n’és sòcia. “Vaig a divertir-me i desfogar-me”, expressa. Recorda que el primer dia van preguntar-li els pronoms amb els quals s’identificava. El club, de fet, porta a terme polítiques per garantir un espai segur per a tothom. Un altre exemple és l’adaptació dels formularis d’inscripció per incloure diverses identitats. La Carla admet sentir-s’hi còmoda: “Em sento protegida i puc estar més desinhibida”.
Tot i que gran part dels seus integrants són homes cisgènere -persones que s’identifiquen amb el gènere assumit en néixer-, a mesura que el club augmenta també es diversifica. “Cada cop som més, no deixem de créixer i rebre noves identitats”, diu Martín. Per això van decidir crear les seccions Flinta -acrònim de dones, lesbianes, intersexuals, no binàries, trans i agèneres en alemany- per a bàsquet, futbol i pàdel. “L’ambient és d’inclusió real en el qual poden compartir inquietuds”, rebla.
Segons un estudi de la Universitat de València, a l’Estat espanyol, només el 52,6% de les persones trans fa esport, en comparació amb el 71,8% de les persones cis. I una altra investigació de la revista científica Journal of Physical Activity and Health indica que el 14,5% de les persones trans abandona la pràctica esportiva després de fer pública la seva identitat de gènere. Panteres Grogues ofereix un programa de beques dirigit al col·lectiu trans per contrarestar la violència a la qual pot estar exposat en el món esportiu.
Pedalada popular pel ciclisme
Són les 20.30 hores i sota l’ombra de l’Arc de Triomf es concentren centenars de persones amb bicicletes que, instants després, començaran una pedalada popular per Barcelona. Són Massa Crítica, una trobada mensual de ciclistes que es fa el primer divendres de mes per reivindicar l’espai de la bicicleta al carrer i els drets dels ciclistes. Els participants recorren els carrers en grup, i aquest mai no es trenca.
És un fenomen autoorganitzat present també a ciutats com Madrid, València, Londres, Brussel·les o Melbourne. Va néixer el 1992 a San Francisco (EUA) amb el nom de critical mass, un terme que prové del documental sobre ciclisme Return of the Scorcher. En el reportatge, el dissenyador de bicicletes George Bliss explica que a la Xina, com que els ciclistes no podien creuar els carrers pel gran nombre cotxes i la manca de semàfors, s’aglomeraven i, quan eren un nombre suficient, ho feien com una massa crítica -la quantitat mínima necessària de gent perquè un procés es pugui dur a terme-.
Per fer les trobades no demanen permisos, un fet que ha aixecat crítiques. Al moviment, però, afirmen que anar amb bici és un dret, i amb l’acció la reivindiquen com a mitjà de transport sostenible. Els recorreguts no són fixos i poden variar segons els esdeveniments que hi hagi aquell dia a la localitat, sovint vinculats a d’altres moviments socials. Com a iniciativa descentralitzada, cada Massa Crítica transforma les seves prioritats segons la necessitat del territori. La seva assemblea a Barcelona posa el focus en el cotxe. “És un atac a la vida de la ciutat”, expressa Mateo, activista i participant del moviment. Va conèixer el fenomen a Madrid fa més de deu anys i s’hi va adherir: “La gent pensa que la ciutat no pot existir sense el cotxe”, lamenta.
Córrer per superar el racisme
A una ciutat reivindicativa com Barcelona, les reclamacions populars troben més espais esportius on visibilitzar la seva lluita. El Sindicat de Manters Top Manta, amb el suport d’una cinquantena d’entitats, va organitzar l’1 de juny la primera cursa antirracista de la història de la ciutat. Els participants van fer un recorregut de cinc quilòmetres a Sants. El barri ja va ser escenari de la lluita antiracista el passat mes de març, quan les Cotxeres de Sants van acollir el Festival Antiracista.
La cursa neix amb el lema “Correm per deixar enrere”, un paral·lelisme de com els manters han de fugir de la Policia. Al crit d’“¡Agua!” s’avisen mútuament de la presència policial. Córrer, també, per deixar enrere les difícils condicions de vida als països d’origen. Córrer perquè les persones que arriben al país en situació irregular no poden accedir a una feina regulada en un mínim de dos anys, segons l’última reforma de la llei d’estrangeria, a través de la via de l’arrelament. Córrer en contra del racisme, una xacra que pren força amb l’augment de la popularitat dels discursos d’odi. L’acció coincideix amb el desè aniversari de la fundació del Sindicat de Manters de Barcelona. A través de l’atletisme, es visibilitza la seva situació amb un impacte directe: els beneficis de la cursa es destinaran a millorar les condicions del sector manter.
El futbol com a espai d’inclusió
Com actuar en la realitat d’un jove que arriba a un país nou en una situació irregular i no té llar? En aquesta condició de vulnerabilitat extrema i perill d’exclusió social, l’associació Missatgers de la Pau, fundada per la parròquia de Santa Anna, a Ciutat Vella, va passar a l’acció utilitzant l’activitat física. A través del projecte Esport Sense Sostre, es va crear l’equip de futbol sala Atlètic Missatgers de la Pau, format per joves migrats d’entre 18 i 30 anys sense llar, que ja acudien a la parròquia a la cerca d’ajuda. La seva gran afició pel futbol va desembocar en la proposta de la creació de l’equip. És una iniciativa que vol facilitar-ne la inclusió a la societat després dels obstacles trobats en el procés migratori. També és una oportunitat per establir vincles entre ells a través d’una pràctica saludable. A Missatgers de la Pau afirmen que l’objectiu és que els jugadors desenvolupin l’activitat física “com a forma de cura corporal, psicològica i social”.
