Kiara M. Trigo (Galícia, 1999) només salta quan se sent segura. Avui no farà cap ollie ni cap kickflip per les escales de la plaça del Macba, ja que es nega a fer-ho amb un skate prestat. “No la vull trencar. La taula de skate és una cosa molt personal. No n’hi ha cap d’igual”, afirma, i torna a lamentar no poder recuperar la seva, que és a casa de la seva amiga Vanessa, ara de viatge. Millor no arriscar-se: la setmana passada ja en va trencar tres. Esperarà a recuperar la seva nova Primitive de fusta canadenca -sòbria, si no la despista al patinar- per lliscar tranquil·lament per les grades de granit encerades que formen part de la que continua sent, no per gaire temps, la skate plaza més famosa del món.
Ja són seixanta els skates que la Kiara ha trencat des que va començar a patinar, cap al 2018, a la seva ciutat natal, la Corunya. Des d’un principi, l’skate va ser una nova forma de fer teràpia per a ella. Una eina única per alleujar el dolor causat per un somni frustrat que la va portar a estar tres anys tancada a casa. Després d’haver practicat piragüisme des de ben petita, el 2013 va rebre una beca de quatre anys per entrenar en un centre d’alt rendiment a Pontevedra. Tot i haver complert els objectius marcats pel programa, i malgrat haver quedat primera en la disciplina de kayak de Galícia en diverses ocasions, durant el seu primer any de formació li van retirar l’ajuda econòmica: “Un càrrec important de la federació tenia mala relació amb el meu entrenador, i per fer-li mal, em va treure la beca. Li va frustrar el somni a una nena de 13 anys. Jo volia entrenar i arribar als Jocs Olímpics. Em vaig enfonsar completament”, confessa la skater, amb la ferida encara oberta.
Caure per arribar, arribar per caure
“Has d’aprendre a caure. Ho canvia tot”, comenta la Kiara, mentre observa un jove a les escales del Macba que rellisca de la seva taula i cau enrere amb la lleugeresa de qui ja coneix el terra. Tot i que mai ha tornat a pujar a un kayak, acull el seu passat sense rancor: “Gràcies al fet què això va passar, ara soc aquí, vivint la vida que vull”. Aquesta vida va començar el 2022, quan va arribar a Barcelona, la meca mundial de l’skate: “Va ser un canvi súper dràstic. A la Corunya ho veia més com un joc, però aquí tot va canviar. Vaig venir per això”, afirma la Kiara. Tot i que vol “aconseguir alguna cosa” patinant, és conscient de les dificultats de professionalitzar la seva passió. Sobretot, com a dona.
La manca de reconeixement no és l’únic obstacle al qual s’enfronten les dones skaters. Tot i que la Kiara se sent afortunada per com l’han acollit els seus companys, reconeix que “sempre hi ha el típic que incomoda i que jutja amb gestos d’una manera paternalista”. La patinadora reflexiona i sentencia: “No he demanat la teva opinió. Si vols ajudar-me, pregunta’m primer o entra’m d’una altra manera. No vinguis amb ganes d’imposar-te. Jo sé patinar, sé fer els meus trucs. Està bé si em vols donar algun consell, però cuida les formes”.
Aquestes situacions, entre altres problemàtiques, es veuen sovint a la plaça de granit. O es veien, perquè des de l’inici de les obres de remodelació -el febrer del 2025- els skaters han començat a migrar a altres skate plazas. Ja no es pot patinar a gran part del complex, que, poc a poc, s’acomiada dels seus “llocs mítics”. Els patinadors, cada cop més ofegats per la situació, opten per desplaçar-se a altres espais de la ciutat, com les Tres Xemeneies del Paral·lel, que “ara han cobrat molta vida”.
La Kiara es fa una trena i es prepara per lliscar. Avui no saltarà. No fins que torni la Vanessa. La seva amiga, com totes les altres -la Desia, la Dadi, l’Aurora…- són el millor que li ha donat la plaça. Són les seves “referents principals”, que cada dia li ensenyen, li donen suport i l’acompanyen, i també la salven quan trenca una nova taula. Totes elles, procedents de diferents parts del món, totes elles unides per una mateixa passió. L’skate les uneix, condiciona les seves vides, la seva manera de ser i de relacionar-se: “L’skate és constància. És esforç. És sacrifici. És comunitat”.
