Ser migrant i viure a Barcelona no és fàcil: racisme quotidià i institucional; embats burocràtics per regularitzar la situació administrativa; feines precàries on no es respecten els drets laborals bàsics; estereotips i prejudicis cap a la cultura, i la possibilitat de patir un dol migratori amb efectes en la salut mental.
Valeria Guzmán és periodista i viu a Barcelona des de fa tres anys. Va començar a ballar reggaeton a l’associació Melanin Team, que s’autodefineix com una comunitat diversa que posa al centre les dones racialitzades i migrants. “Em vaig apuntar perquè em van parlar de Melanin com un espai de resistència i de moure el cos similar als espais de festa de les nostres cases. En arribar, fer amigues em va resultar molt difícil, i moltes setmanes la classe de ball era l’únic lloc on parlava amb algú més que no fos la meva parella”.
Cada dia més persones s’apunten a ballar ritmes com el dancehall, l’afrobeats o el dembow i la dansa es converteix en un espai de trobada horitzontal on es dilueixen les jerarquies. “Segons on vas, trobes diferències entre una persona local i una estrangera. En canvi, quan aprens una coreografia, aquesta diferència no existeix. A més, en ser llatines, és l’únic lloc on la gent dona per fet que sabem fer-ho bé”. Guzmán denuncia que a Barcelona molt sovint es té una percepció colonial i paternalista de les dones que ballen reggaeton. “Se’ns considera ximples perquè diuen que ens cosifica o hipersexualitza, no es dimensiona que per a nosaltres té una dimensió cultural més que la diversió de moure el cul. Vaig néixer a una colònia de El Salvador i és la música amb la qual vaig créixer, la que sonava a l’escola, als restaurants, al transport… Sento nostàlgia de la meva llar, i ballar és una manera d’apropar-m’hi”.
Es tracta d’una experiència similar a la de la Joanna de l’Associació Amanecer. Fa 20 anys que va arribar de la Xina i explica que va començar a ballar al parc de Can Dragó. “Em vaig apuntar bàsicament per fer gimnàstica i conèixer gent en comptes d’anar al gimnàs. Al nostre país és molt comú ballar als parcs i nosaltres continuem connectades a aquesta tradició, per aprendre ritmes i ballar les cançons que es posen de moda”. Amanecer, amb el temps, es va apropar a l’Associació Veïnal de la Prosperitat i ara assagen als equipaments del barri. Una mostra que a través de l’esport algunes comunitats migrants han fet ús dels recursos públics i s’han fet visibles a molts barris.
Un espai d’empoderament femení
L’Ajuntament, de la mà del Pla Barcelona Interculturalitat 2021-2030, ha promogut millores en les condicions dels esports de les “comunitats nouvingudes” com a “eines de cohesió i empoderament”. De fet, la consciència que molts joves eren penalitzats per jugar al carrer als esports dels seus llocs d’origen ha engegat algunes iniciatives municipals per reconèixer aquestes pràctiques.
Una d’elles va ser el primer camp de criquet de Barcelona i la primera lliga femenina d’aquest esport, en la que participa un equip del projecte Criquet Jove. “La majoria de noies són d’origen migrant, les seves famílies són de Pakistan, Índia o Bangladesh. Comparteixen l’esport i les ganes de fer activitat física i trobar una via d’escapada de les seves responsabilitats. Per a elles, és un espai de seguretat i empoderament femení on desenvolupar habilitats”, explica Ana Villalobos, coordinadora de Criquet Jove. Aquest projecte juvenil va néixer amb una perspectiva intercultural de la mà de la Fundació per a l’Esport i el Centre d’Estudis Africans i Interculturals. “La idea és promocionar una pràctica esportiva identitària de les comunitats migrants i reconèixer la diversitat cultural a la ciutat en el marc de la igualtat de drets per a tota la ciutadania, on hi ha una demanda d’aquesta pràctica que no està prou garantida”.
Rafika Nidal, activista antiracista, fa una crítica a com es desenvolupen aquestes polítiques públiques. “S’inverteixen esforços en les mateixes coses per als mateixos perfils sociològics. A les perifèries promouen el criquet, però què promouen per a la joventut de barris benestants? Hi ha un procés de racialització i homogeneïtzació en les polítiques interculturals de l’Ajuntament que acaba segregant i negant oportunitats. Per què les comunitats migrants sempre destaquen per qüestions esportives o artístiques i no es dediquen esforços en l’àmbit científic o mèdic? Potser no es necessita empoderament, sinó acabar amb el racisme i amb les multes al carrer”.
