Vaig néixer en un barri situat a la falda de Collserola de l’extraradi barceloní, on somiar amb el transport públic era com tenir un mal pensament. Un barri on el senyor Porcioles -amb el propòsit noble de contribuir al desenvolupament del meu sistema locomotor- em va envoltar de descampats, rieres i barrancs. En aquell paisatge assilvestrat vaig tenir el privilegi de ser testimoni de tota mena d’alts i baixos infantils, encara que si eres despert i tenies molta sort, podies arribar a complir els setze anys amb totes les dents. A hores d’ara encara no sé si aquelles activitats eren un joc o un esport de risc.
Distingir entre un joc i un esport no és una tasca fàcil. Les dues definicions s’encavalquen i es complementen. Vaja, que conviuen en una promiscuïtat conceptual molt sospitosa. Les connexions del joc amb l’atzar em despistaven.
-No hi donis més voltes, no siguis panoli -em va dir un amic-: si es pot apostar, és un esport.
La veritat és que sí que hi va haver un canvi d’actitud al Consistori pel que fa a l’esport popular. Va ser després que -per a bé i per a mal- ens caigués al damunt l’organització dels Jocs Olímpics i tingués la necessitat de mà d’obra gratuïta i abundant. Llavors va muntar l’operació dels voluntaris, que va omplir la ciutat de l’ímpetu esportiu juvenil.
Personalment, no m’agraden els gimnasos -estan plens de narcisistes i maderos-, la caça i la pesca impliquen que, en gairebé tots els casos, cal matar éssers vius, i si se m’acut pujar a Collserola a córrer o caminar, corro el risc que un ciclista hiperventilat em passi per damunt en qualsevol caminet i em deixi espatllat de per vida.
Sense suport institucional
Com ja han pogut apreciar, no soc gaire donat als esports: després d’aquella infància i de tota una vida caminant costa amunt, la necessitat de practicar-ho em resulta llunyana, esgotadora i supèrflua. Però sent un barceloní de soca-rel em veig en l’obligació de trencar una llança per activitats esportives no normatives en què les possibilitats que et doni un desmai o et trenquis la crisma són escasses. Activitats que mai no han rebut cap suport institucional com el futbolí, els dards o el billar, encara que amb aquesta última modalitat, com a advertència, he de dir que, tot i que poc freqüents, les batusses al voltant d’una taula de billar poden acabar molt malament.
Crec recordar que, Jarra y Pedal -la llegendària revista cervesera ja desapareguda- va dedicar un número especial als locals que es dedicaven a aquest tipus de manifestacions esportives, lloant les bondats socialitzadores d’aquestes activitats que apartaven els joves de les cantonades on es venien substàncies il·legals, que eren la majoria. El número portava una guia catalana d’aquests establiments i de les diferents competicions que s’hi duien a terme tot l’any. Espais que van començar a anar de capa caiguda a mitjan anys vuitanta com ara salons esportius, bars musicals i sales de billar, i que han acabat tenint una presència testimonial sense que l’Administració hagi mogut mai un dit per ells.
Trobo a faltar les innombrables sales de barri, tan populars abans del 92, on podies trobar dues o tres bones taules de billar francès, espais que van anar desapareixent inexorablement i a hores d’ara no crec que hi hagi més enllà de dues dotzenes amb cara i ulls a tota la ciutat. Als garitos més amplis, futbolí, billar i dards comparteixen el local al voltant d’unes quantes cerveses com a vells amics. Crec que els dards han resistit millor el pas del temps. Són, de llarg, els més abundants, suposo que perquè necessiten molt poc espai i pràcticament cap infraestructura.
Em consta que igual que jo molts barcelonins i barcelonines no es veuen corrent amunt i avall en xandall ni jugant a la petanca. Potser ha arribat el moment que els equipaments municipals tinguin en compte la possibilitat de reservar algun espai per a una taula de billar, un futbolí o una humil diana.
Sabent que al Consistori tant se li’n fot la meva opinió, crec que és millor deixar-ho aquí.
*Mario Ortiz és escriptor.
