Parlar d’esport a la Barcelona de l’any 2025 té el risc de caure en la superficialitat, una capa en la qual abunda l’actualitat i a la que la ciutat sembla abonada. Un vernís d’efecte efímer com el confeti, poc substanciós. En el món dels algoritmes, les xarxes i els vídeos curts, tot l’esport que es conceptualitza és aquell més excessiu, extraordinari i inaccessible, el més oposat a la realitat del dia a dia de barcelonins i barcelonines, el més allunyat de les seves condicions i també dels seus patiments.
Podem parlar des de la perspectiva de la ciutat amb un cert estereotip d’estar sempre celebrant aniversaris dels Jocs Olímpics o dir que som en el primer any després del complot econòmic-mediàtic que -ja es pot dir- va ser la Copa Amèrica de Vela. Si sortíssim al carrer i preguntéssim per l’esport, la majoria de gent faria referència al Barça, amb la tranquil·litat que massa cops la bonança de l’equip majoritari -aquell que, segons l’expresident Nuñez, era el subjecte important, fins i tot per sobre de la pròpia ciutat- marca el rumb col·lectiu. Però una anàlisi de la importància de l’activitat esportiva -un concepte impostat, però molt útil, que ha fet fortuna- a la capital del país no té res a veure amb el club-multinacional que està refent el seu imperi i instal·lacions a les Corts.
Quan abandonem els grans titulars, allò que importa és l’esport com a eina al servei de tothom i com a vector de construcció d’una comunitat millor. Això no va de títols, sinó de constància i de procurar vèncer l’estereotip del valor insuls que majoritàriament té l’esport a casa nostra. Un pecat del que, per cert, els periodistes esportius en som còmplices. Fins i tot culpables.
Una aproximació gramsciana
En una època marcada per l’acceleració de la vida quotidiana, la precarització de les condicions materials i la mercantilització de gairebé totes les dimensions de l’existència, la pràctica esportiva -entesa en un sentit ampli, inclusiu i emancipador- emergeix com una eina fonamental per al benestar individual i col·lectiu. En aquest marc, no és possible pensar l’accés a l’activitat física com una simple qüestió d’elecció personal o d’oci privat: cal abordar-lo des d’una perspectiva de drets, de justícia social i de construcció d’alternatives comunitàries davant l’ordre capitalista hegemònic.
Si el filòsof marxista Antonio Gramsci assenyalava fa un segle que la cultura no era una qüestió accessòria ni decorativa, sinó un espai central de disputa ideològica i d’hegemonia, avui podem fer un paral·lelisme similar amb l’esport i l’activitat física. Gramsci defensava que per transformar l’ordre social calia una “revolució cultural”, en què les classes subalternes adquirissin eines per pensar i actuar des d’una lògica pròpia, trencant la passivitat imposada per les estructures dominants. Aquest enfocament és perfectament aplicable avui a l’esfera del cos, de la salut i del moviment: qui té dret a moure’s, a cuidar-se, a ocupar l’espai públic amb el seu cos? Quines formes d’activitat física són reconegudes i valorades? Quines altres són menystingudes, reprimides o invisibilitzades?
L’esport, en aquest sentit, no pot ser entès només com una disciplina institucionalitzada, lligada a federacions, competicions i règims d’elitisme. Parlem d’un esport viscut des de baix, arrelat als barris i a les pràctiques populars, sovint informals i autogestionades. Ballar en una plaça, fer una caminada col·lectiva, improvisar una sessió de ioga en un parc o organitzar partits oberts de futbol mixt no són només exercicis físics: són expressions d’una cultura del moviment que desafia els límits del mercat i la medicalització de la salut. Són formes de reapropiació del cos i de l’espai, que poden esdevenir espais de resistència i de creació de comunitat.
En el context del capitalisme actual -cada cop més orientat cap a la captura de l’atenció, la virtualització de les relacions i l’explotació de la subjectivitat- el cos esdevé un camp de batalla. Les desigualtats socials es tradueixen també en desigualtats en salut, en accés a equipaments, en temps disponible per al descans i l’autocura. Els barris amb menys recursos són sovint també els que pateixen més sedentarisme forçat, més patologies associades a la inactivitat i menys oportunitats d’accés a pràctiques esportives accessibles, diverses i no competitives.
L’activitat esportiva com a dret
És en aquest punt que la lectura gramsciana recupera tota la seva potència. Si l’esport i l’activitat física poden esdevenir eines d’emancipació, és imprescindible generar una contracultura del moviment que posi el benestar comunitari al centre. Aquesta contracultura no es pot construir només des de la denúncia, sinó des de la proposta: espais oberts, gratuïts i autogestionats per a la pràctica corporal; polítiques públiques que entenguin la salut com una construcció col·lectiva i no com una responsabilitat individual; aliances entre col·lectius feministes, antiracistes, ecologistes i populars per reapropiar-se de l’espai públic des del joc, la dansa i el moviment. Cal reconèixer que l’esport popular i informal pot ser una eina de cohesió social tan poderosa com qualsevol altra forma d’organització comunitària.
En aquest escenari, l’accés a les eines per cuidar-se -sigui temps lliure, espais adequats, companyia o sabers populars- hauria de ser entès com un dret bàsic. La possibilitat de moure’s amb llibertat, d’experimentar el plaer de l’activitat física sense judicis ni pressions, forma part del dret a una vida digna. I això només es pot garantir amb una transformació estructural que posi la vida, en totes les seves dimensions, per sobre dels interessos del capital.
Per tot això, aquest dossier proposa explorar la pràctica esportiva com a vector de resistència i transformació social. I la mateixa Barcelona de l’ensarronada nàutica de l’any passat ens obsequia amb exemples notoris.
Dels casals als projectes concrets
A molts barris de la ciutat, els casals de barri i centres cívics actuen com a plataformes fonamentals per a la promoció d’activitat física inclusiva i accessible. Ofereixen tallers de dansa, ioga, gimnàstica suau o caminades que, a preus simbòlics o gratuïts, permeten a persones grans, joves i famílies accedir a pràctiques saludables. A més, generen xarxes de suport i comunitat, especialment importants en contextos de soledat no desitjada o vulnerabilitat social. L’eclosió de la pràctica esportiva posterior a la pandèmia, per exemple, ho va visibilitzar. I aquests espais van adquirir una importància clau.
A la ciutat també hi ha nombroses iniciatives autoorganitzades que promouen l’esport des d’una mirada crítica i comunitària. Les bicicletades populars, grups de córrer feministes o entrenaments a l’espai públic trenquen la lògica de consum privat del moviment. Una de les més conegudes és la Massa Crítica, una bicicletada mensual que reivindica la bicicleta com a mitjà de transport ecològic, accessible i comunitari, i transforma per unes hores l’espai urbà en un espai de trobada i resistència activa contra l’asfalt dominat pels cotxes.
Projectes que combaten l’exclusió
Diversos projectes s’han consolidat a Barcelona amb la finalitat específica d’abordar situacions de marginació a través de l’activitat física, com per exemple FitBuddy, una proposta d’entrenaments dirigits gratuïts o a preu simbòlic a l’Arc de Triomf. La iniciativa, que aprofita l’espai públic per oferir entrenaments funcionals oberts a tothom, posa èmfasi en la inclusió, la diversitat corporal i la creació de comunitat, i ens alliçona sobre que la cura gimnàstica no ha d’amagar-se sempre darrera d’una quota prohibitiva.
Els col·lectius més damnats a la ciutat de les dues velocitats tenen programes específics que confien en l’esport per empoderar comunitats vulnerables, una eina més potent en alguns casos que el paternalisme institucional per a tot. L’Ajuntament té el programa Convivim Esportivament i algunes parròquies encara exerceixen el paper que històricament havien tingut, com la de Santa Anna amb el seu bon exemple a Esport Sense Sostre. Aquí s’empra el futbol sala com a eina d’integració per a persones sense llar, moltes d’elles migrants sense papers ni feina. L’equip, conegut com els Missatgers, forma part de la lliga de la Federació Catalana de Futbol. Més enllà del joc, el projecte genera vincles, autoestima, coneixement d’idiomes i una eina concreta per combatre l’aïllament social i emocional.
Un altre exemple és el de la gent gran, un col·lectiu que veu com hi ha una mena d’edatisme cultural al voltant de la pràctica esportiva i els usos d’equipaments o espais públics . Val a dir que aquí la cobertura administrativa és més eficaç, perquè en molts casos es correlaciona amb departaments diferents als esportius, més sectorials i amb una xarxa d’espais i equipaments propis. Una xarxa molt més completa.
Un emblema de resistència
El Gimnàs Social Sant Pau, al Raval, és probablement el cas més emblemàtic d’una proposta esportiva de base radicalment arrelada als drets socials davant la qual -aventurem-nos-hi- fins i tot Gramsci hi sucaria els peus. El Sant Pau té algunes singularitats que van més enllà de la pràctica esportiva. Aquest projecte cooperatiu ha transformat les instal·lacions per oferir un gimnàs social en què el 65% dels usuaris són persones migrades. Més de la meitat dels usuaris del gimnàs no paguen quota en una aposta de la cooperativa per difondre la pràctica esportiva a tot el veïnat, amb independència de la seva situació econòmica. A més, es treballa de forma molt estreta amb alguns col·lectius per afavorir-ne el seu ús.
És el cas de les persones sense sostre, de l’associació de dones maltractades, del col·lectiu de manters o de l’associació trans Generem. Tots ells tenen garantida una quota reduïda o gratuïta al gimnàs Sant Pau. La cooperativa també ha volgut incidir en l’educació dels infants del barri: aquells que treuen bones notes, no han de fer front a la quota per utilitzar el gimnàs. D’altra banda, també organitzen diversos cursets per promocionar la pràctica esportiva i els hàbits saludables adreçats als més joves.
Hi ha més exemples que enriqueixen la ciutat des d’un punt de vista contrari al que sovint mesuren els impactes econòmics de milions d’euros d’aquells grans esdeveniments que semblen llums de neó. Hi ha una claror, si es vol tènue, latent, com el bellugueig de l’espelma. Tímida, fluixa, però resistent. És cada aposta clarivident de l’activitat esportiva amb vocació emancipadora i igualitària. Com ho podria haver concebut un teòric sard o un ciutadà qualsevol des del carrer de Sardenya.
